Crònica del XXIIè curs d'estiu "Escola i civilització"
XXIIIè Curs d’Estiu del Grup d’Estudis Nacionalistes - Fundació Relleu
Barcelona, 7, 8 i 9 de Juliol de 2004
Sota el títol “Escola i Civilitació”, la Fundació Relleu i el Grup d’Estudis Nacionalistes van organitzar el seu XXIIIè Curs d’Estiu. Les sessions es van celebrar a les instal·lacions de l’Institut Químic de Sarrià, a Barcelona, els dies 7, 8 i 9 de juliol de 2004. La direcció del curs va anar a càrrec de Jordi Sales, professor de Filosofia a la Universitat de Barcelona, mentre que la seva coordinació va recaure en Oriol de Nadal, advocat. La comissió organitzadora estava integrada per Oriol Argemí, Jordi Barnadas, Aleix Buch, Joan Capdevila, Manfred Díez, Víctor Esquerra, Amadeu Matosas, Maria Àngels Orriols, Lluís Sagarra, Francesc Simon, Raimon Terradas i Ramon Tremosa. Sònia Peña va ser la Secretària del curs. El nivell d’assistència de públic va superar les previsions més optimistes.
Abans d’entrar als continguts del curs, s’ha d’advertir a l’amable lector que el nivell de les intervencions va ser sovint superior al de coneixements d’aquest cronista. El que s’ofereix a continuació no és més que un intent de destacar les idees que, a més de considerar com a principals, va creure haver entès.
El curs es va obrir amb una conferència del pedagog Jordi Galí sobre “L’ensenyament, professió i política”. El professor Galí proposà una reflexió sobre l’ensenyament, “partint de zero”, el primer punt de la qual era la reivindicació de l’ensenyament a l’escola com el resultat d’una relació personal entre uns adults, els mestres, i uns menors, els alumnes. El contingut d’aquesta relació consisteix en la transmissió d’uns determinats coneixements, l’ús del quals vindrà determinat per una determinada educació adquirida en altres llocs que no pas l’escola. D’altra banda, aquest aspecte personal de la relació entre alumne i mestre, comporta que les estructures administratives, polítiques o acadèmiques dedicades a l’ensenyament hagin d’estar al servei de l’ensenyant– i no al contrari.
El segon aspecte remarcat per Jordi Galí va ser la necessitat d’autonomia de l’escola. Va definir la minoria d’edat com un “espai reservat”, en el qual cal que la societat adulta no hi interfereixi massa, a fi que els ensenyants puguin preparar els joves per a la seva incorporació en aquesta mateixa societat. Aquest principi d’autonomia comporta que l’avaluació dels resultats d’un projecte escolar a un determinat nivell d’edat hagi d’anar a càrrec de professionals encarregats d’aquest mateix nivell, amb el benentès que s’han d’articular òrgans mixtes per a les etapes de transició.
L’autonomia no comporta però l’aïllament. El tercer punt remarcat pel conferenciant va ser la importància social de l’escola. “L’ensenyament”, va defensar, “és un mitjà importantíssim per tal d’assegurar la continuïtat de la nostra societat en allò de bo i de millorar-la en allò de no tan bo”. Aquesta és una funció social que mestres i alumnes han de viure com un deure i que, d’altra banda, fa l’escola mereixedora d’un “gran consens polític en les línies mestres”. En el mateix sentit, Jordi Galí va suggerir la possibilitat que les escoles posessin a disposició dels pares el seu pla pel curs vinent, de manera que aquests hi donessin el seu consentiment i en confiessin els seu compliment sense més interferències. També va indicar la conveniència d’una conselleria de menors, que podria incloure la família i qualsevol adult que tingués menors a la seva responsabilitat.
Sobre la titularitat de les escoles, va indicar que es tracta d’un fals problema, que intenta amagar una distinció necessària entre les escoles que funcionen i les que no funcionen. Com a model, va defensar un finançament mixt, de manera que, d’una banda, la recepció d’impostos indiqués la importància social de l’escola i, de l’altra, els pagaments per part dels usuaris sigui un exercici de pedagogia sobre el cost de l’ensenyament. Jordi Galí va acabar la seva conferència afirmant que la seva va ser una experiència de mestre gratificant, centrada en el convenciment que els menors “ens són un misteri del qual podem conèixer només una part”.
Jordi Ramírez, professor de Filosofia de la Facultat de Ciències de la Informació Blanquerna, va redactar la lliçó següent, titulada “La ‘intervenció’ filosòfica”, que Jordi Sales va llegir i que reproduïm en aquest número. Està centrada en el fenòmen de les consultories filosòfiques, en les quals professionals de la filosofia ofereixen orientació als seus clients. El Dr. Ramírez va descriure les característiques principals d’aquest nou intent de “resituar la filosofia en la ciutat” i es va preguntar fins a quin punt podria resultat efectiu.
La resposta va ser escèptica. Segons Ramírez la consultoria filosòfica sembla oblidar que des dels seus inicis, la filosofia manté una tensió inherent amb la ciutat, ja que lluita contra la pretensió d’un ordre definitiu: “en Plató i els clàssics es caracteritza com l’impuls eròtic que estableix un lligam entre una esfera superior nominosa, purament intel·ligible i el món de la materialitat, que és el substracte de la realitat –però que ni l’esgota ni l’explica”. En canvi, la mediació que proposa la nova consultoria filosòfica ha oblidat aquest referent diví, de manera que comporta el risc evident de “pensar-nos com a entitats sobrenaturals”.
D’altra banda, va recordar l’exemple socràtic d’un ensenyament filosòfic basat en l’amistat i la gratuïtat i dedicat, sobretot, a demostrar les contradiccions d’aquells que se senten massa satisfets d’ells mateixos. En comparació, la conselleria filosòfica pot caure en el parany de l’adulació al client.
Malgrat tot, el Dr. Ramírez va concloure que la consultoria oferia aspectes prou positius, com la reivindicació de la raó com a forma de saviesa i, en un pla més pràctic, l’ “airejament de la filosofia professional” practicada a les universitats. Els aspectes negatius d’aquesta nova pràctica, va assenyalar, “es poden resoldre mitjançant el retorn als nostres clàssics filosòfics”.
La tercera conferència de la jornada va anar a càrrec de Carles Llinàs, professor de Filosofia de la URL. Titulada “La cultura de l’equivalència”, va assenyalar la tendència actual a equiparar coses que en realitat no són equiparables. En contra d’aquesta posició, va recordar que “la major part dels conflictes més vertaderament humans són immediatament irreductibles”, de manera que no accepten una “resposta immediata i incondicionada”. En resum, va defensar la necessitat de recordar que el món no és com hom el concep, però que, d’altra banda, aquest fet no ha de portar a un rebuig de les lleis del món, sinó a la seva comprensió lúcida i, de vegades, tràgica.
El Dr. Llinàs va subratllar que la irreductibilitat de les grans qüestions resulta difícil d’acceptar, de manera que contínuament s’assagen nous intents per tal d’obviar aquesta dificultat. Entre els més extesos, el conferenciant va voler destacar "el desenvolupament d’unes capacitats tècniques que permetrien la resolució dels conflictes en nom d’una legalitat universal abstracta immediata, capaç d’anivellar totes les diferències; és a dir, una legalitat basada en l’equivalència". Al capdavall, però, les noves capacitat tècniques fracassen en la seva pretensió de donar una resposta total -si bé aquest fet no té altra conseqüència que la introducció d’un nou paradigma, igualment basat en "un marc purament formal". En conclusió, aquests intents infructuosos constaten la "pèrdua de la saviesa de la mediació, de la paciència, de la consciència de les limitacions".
En l’última part de la seva intervenció, el Dr. Llinàs va recordar que “tot ordre concret, real i alhora precari, relatiu i alhora vertader, sempre ha estat signe d’una nostàlgia del lloc supracelest, en el qual tots els nusos es desfaran”. El seu caràcter nostàlgic actua certament com a “font de resignació dels més dissortats”, però també “com a correctiu dels abusos més sagnants”. Quan, tal i com passa en la modernitat, desapareix la “remissió a un paradís que es veu en el clarobscur”, només es pot recórrer a la voluntat per tal de crear l’ordre que ens és necessari. Però la manca d’un referent condicionant, comporta que el preu que s’hagi de pagar sigui un ordre basat en l’exercici purament formal i, sovint, violent d’aquesta voluntat.
Aquesta tercera conferència va ser seguida pel sopar, després del qual es va celebrar la primera taula rodona del curs, “L’escola des de l’aula”, en la qual van intervenir Xavier Ibàñez (professor de Filosofia i director de Batxillerat de l’Escola St. Gregori de Barcelona), Robert Veciana (professor de Filosofia i cap d’estudis de l’IES Pla d’en Boet) i Anna Rosés (professora d’Història i Geografia de l’Escola Pia de Sarrià, a Barcelona). Aleix Buch (professor de Física i director de l’IES La Vall del Tenes) va actuar de moderador. N’oferim un resum en aquest mateix número.
Salvador Cardús, periodista, sociòleg i professor de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, va dictar la primera conferència del segon dia de curs. El seu tema va ser “El calendari”, el qual va definir com a l’ “estructura d’organització social del temps” i del qual en va distingir dues maneres d’entendre’l: la tradicional, que concep el temps com un ritme de les coses, vinculat al ritme de la naturalesa, basada en la repetició; i la moderna, pròpia de la societat industrial, que entén el temps com a mercaderia, de la qual ens apropiem. La primera concepció suposa un submissió al temps, mentre que la segona implica el domini sobre ell. També són diferents les maneres que cadascun d’aquest calendaris dóna forma allò que haurien de ser les seves pròpies discontinuïtats: mentre que la concepció tradicional va donar lloc a la festa, la concepció moderna recorre al temps lliure.
La importància d’aquestes discontinuïtats, segons el professor Cardús, ve donada perquè articulen l’ “esforç sistemàtic i constant de creació, manteniment i transmissió d’ordre i sentit” en què consisteix la vida social. En la concepció tradicional, la festa era l’instrument que marcava ruptures en el temps profà, el qual celebrava i al qual donava sentit al seu curs regular. Per aquesta raó, quasi totes les festes estaven vinculades al treball i depenien dels seus resultats: com més bona la collita, més bona la festa. En conseqüència, quan la festa prenia un caràcter religiós, atorgava a l’activitat temporal quotidiana la categoria de “símbol de la nostra pròpia existència”.
La capacitat de la festa tradicional per interrompre i donar sentit al temps quotidià es devia, en primer lloc, a que la seva celebració no depenia de la voluntat individual, sinó que venia determinada socialment. Aquesta característica feia que cada nucli social celebrés la mateixa festa, però d’una manera pròpia. A més comportava que la “valoració de la festa fos qualitativa” i no quantitativa.
En contrast, el temps lliure es presenta com “fonamentalment un temps de consum” i, per aquest motiu és incapaç de marcar una discontinuïtat amb el treball quotidià. En efecte, el temps lliure estableix una continuïtat racional amb el temps de treball: de fet, també es treballa per consumir. Així, el que anomenem festa s’ha convertit en “un temps de consum obligatori, donant lloc a uns simulacres de festa que en banalitzen el contingut”, el sentit dels quals sovint s’ha de promocionar des del mateix poder públic: s’ha arribat al punt que “l’Administració hagi de pagar les festes”.
Salvador Cardús va acabar la seva intervenció amb una invitació a “la crítica de la cultura de l’oci” i a “la reivindicació de la festa en el sentit propi, de celebració d’alguna cosa”.
La segona conferència d’aquest segon dia, "Crisi de valors i risc de sistema", va ser pronunciada per Dídac Ramírez, Catedràtic de Matemàtiques de les Operacions Financeres a la Universitat de Barcelona. Amb la seva exposició, el Dr. Ramírez va voler constatar que actualment assistim a una crisi de la legitimitat dels valors (focalitzada en la crisi de la veritat), a la qual es dóna una resposta, caracteritzada com a "postmoderna" i basada en la convicció que la legitimat dels valors ve donada per la mateixa societat que els adopta. Aquesta resposta, però amaga en realitat el risc de posar en perill la pròpia existència del sistema axiològic.
La primera part de la intervenció va ser dedicada a la descripció de l’actual crisi de valors. El Dr. Ramírez va recordar en primer lloc que “la funció dels valors socials és orientar les accions del sistema social que els té per propis, a fi de contribuir a la seva preservació i perfecció” . A continuació va defensar que la seva crisi actual és el resultat d’una triple crisi del sentit de les paraules, de la cohesió social i de la legitimitat dels valors, el contingut de les quals consisteix en, respectivament, la “consciència de la vaguetat inherent als gran mots que designen els valors i als valors mateixos”, la “substitució de les relacions personals per transaccions, basades en la possibilitat de guany” i “l’escepticisme profund respecte tota mena de fonamentació transubjectiva, transcendent, immanent o racional”, que prescindeix “tant de les autoritats transcendents com del principi d’autonomia” i afecta de manera primordial a l’acceptació de l’existència de la veritat.
Aquesta crisi de legitimitat és la més preocupant, ja que posa en perill la funcionalitat de tot el sistema. Actualment es posa en dubte que “existeixi un sol valor que sigui acceptat com a universal”, perquè no es troba la raó per la qual un determinat valor ha de gaudir d’aquesta consideració. El Dr. Ramírez va assenyalar que per a aquesta pregunta “només existeixen dues respostes alternatives al nihilisme: els valors o bé són exògens i la legitimitat brolla jeràrquicament dels déus, de la religió, el poder, la ciència o la tradició, o bé, endògens, i és el propi sistema social que els legitima”. “El risc del primer cas”, va afirmar “és el fonamentalisme (religiós, polític o de model teòric), en el segon, hi ha el risc de sistema, vinculat al paradigma de la complexitat”.
La segona part de la conferència del Dr. Ramírez es va ocupar de descriure el sistema a què dóna lloc el principi de legitimitat endogen, actualment imperant. Es tracta d’una determinada concepció del sistema axiològic (nascuda de la teoria general dels sistemes, que té el seu origen en el camp de les ciències anomenades positives), que descansa en la convicció que “l’equilibri ha passat a ser sinònim d’inacció, d’estabilitat”, mentre que “el desequilibri ha passat a ser sinònim de creativitat i d’organització”. Malgrat tot, s’admet que els sistemes tampoc poden ser totalment caòtics, ja que “més enllà d’un cert punt crític, els sistemes abandonen el quasi-equilibri i es poden bifurcar: o queden altament estructurats o es dilueixen, sense que sigui possible determinar quan es donarà cadascuna d’aquestes possibilitats”.
El resultat és que es proposa una “teoria del caos” que defensa la coexistència de la necessitat amb l’atzar, encara que a priori sembli impossible. Amb tot, aquesta concepció promet “pensar l’ordre i l’aleatorietat alhora, constituint un procés dinàmic, regulat, per tal de descobrir patrons ocults i descórrer el vel de la simplicitat i mostrar una realitat impregnada de complexitat.”
La tercera part de la conferència va voler advertir sobre el perill que l’adopció d’aquesta teoria del caos comportés un “risc de sistema” que afectés a tots els valors. En concret, el Dr. Ramírez va assenyalar que es donava naixement a “una nova moral, immanent i local, que planteja problemes seriosos a l’hora de proposar valors universals”. “Les societats”, va afirmar, “prenen el lloc dels déus i els valors esdevenen un afer públic”, de manera que la seva valoració pot variar de manera aparentment aleatòria. Enfront d’aquesta situació, el Dr. Ramírez va recordar que “per parlar de valors universals ens cal un fonament transcendent a l’individu i a la societat”. L’oblit d’aquesta certesa comporta, segons el Dr. Ramírez, “una restauració per via del fonamentalisme, que s’imposarà de forma molt traumàtica”.
El Dr. Ramírez va dedicar l’última part de la seva conferència a recordar que l’escola, com un dels agents formadors dels ciutadans, està cridada a jugar un paper fonamental en la prevenció del risc advertit. Malgrat tot, va denunciar que l’escola “en relació als valors, està pensada més de manera estàtica que dinàmica, més apta per conservar que per evolucionar”, i per tant resulta “poc preparada per prevenir el risc de la feblesa del pensament, el risc d’una joventut moralment laxa i fatigada, presa fàcil de les modes i dels fonamentalismes”. Com a problema més greu, va assenyalar les seves dificultats “per compaginar laïcisme i religió i per evitar el xoc de valors, avantsala del xoc de civilitzacions”.
Xavier Ibañez, professor de filosofia i director de Batxillerat a l’Escola St. Gregori de Barcelona, va pronunciar l’última conferència del segon dia de curs. Duia per títol “Cansats de no fer res” i es va dedicar a analitzar la posició de l’escola enfront del fenomen del “cansament de l’home”. Amb el recolzament de cites a autors com Hanna Arendt, G.K. Chesterton, Stanley Rosen i Alexandre Galí, el professor Ibáñez va començar definint l’escola com “el lloc on, després de la família, l’infant fa entrada al món”, i que per tant, s’erigeix en “ responsable del món davant de l’infant”. Aquest paper la situa al centre de la tasca de renovació pròpia i necessària en tota societat, de manera que esdevé un camp especialment sensible a les crisis en la concepció de l’home i del món que sosté una determinada societat. Actualment hi ha una crisi d’autoritat, la qual “ningú no assumeix ni ningú no reconeix”, de manera que no s’és conscient que, al capdavall, els “infants no tenen dret a ser com són: s’han de fer grans”. La crisi d’autoritat respon a una crisi més profunda: “indica una desconfiança en l’existència d’una humanitat comuna, dirigida a la renovació” del món i comporta una renúncia a la formació de “l’home comú”, prou lliure per dur a terme aquesta renovació.
Així, el professor Ibáñez va situar al punt central de la controvèrsia la definició de “l’home comú”. En aquest sentit, va esmentar que les propostes actuals es mouen entre la consideració tranquilitzadora de creure’l simplement ordinari i l’intent de qualificar-lo com a autèntic només quan resulta extraordinari. Enfront d’aquestes alternatives, Xavier Ibánez reivindica que “l’home ordinari és extraordinari”. “La naturalesa humana”, va afirmar, “és alhora ordinària, ja que es refereix a experiències viscudes, i extraordinària, perquè s’orienta a un fi encara no assolit.” D’aquesta concepció de l’home comú se’n deriva que el model que ha de formar l’escola és el de l’“home lluitador i amb amplitud de mires”, capaç de “vèncer el món convivint amb ell, és a dir, salvant la seva ànima i la seva personalitat”. Així s’aconseguirà desvetllar en l’infant el procés de creixement constant que el durà a acomplir amb la renovació del món a la qual està cridat.
En principi doncs, l’home adult “és l’explicació vivent del que hi ha en el món per a l’infant i l’adolescent”. Per Ibàñez, el fet és però “ara som els adults els qui ens mirem els nens i els joves sense parar”. Segons el professor, aquest fenomen respon al cansament respecte no de l’home, com defensen alguns, sinó respecte “una ombra de l’home”: aquella en la qual s’ha convertit qui hagi “oblidat l’agraïment del present en l’admiració i el goig” envers els seus antecessors. Aquesta manca de reconeixement del passat “ens empeny a una necessitat d’innovació, de distracció”, amb la qual es pretén evitar “la por d’avorrir-nos”, però que només dóna lloc al “cansament de no fer res: l’expectativa d’un esforç sense sentit ens cansa abans de començar”.
El professor Ibàñez va concloure amb una crida a recuperar “la consciència de la nostra ignorància, l’agraïment d’allò que es té i amplitud de mires”, així com a recordar que “els homes som sempre uns nouvinguts, ‘becaris’ de la nostra humanitat, esperançats i entusiastes de la renovació constant de la humanitat comuna”. En el mateix sentit, va voler subratllar que, gràcies a la seva pròpia experiència d’ensenyant, estava convençut que “els joves no són els imbècils de què parlen ensenyants cremats, sinó l’esperança d’aquest món” i que “de fet, es troben en una situació inèdita: haver de recordar al seus grans que vol dir ser homes”.
Acabat el parlament de Xavier Ibàñez, va arribar el moment de sopar. A continuació, es va donar pas a la segona taula rodona del curs, que sota el títol “Catalunya i el moment actual de la civilització”, va reunir a Joaquim Ferrer (historiador, ex-Senador i ex-Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya), Lluís Busquets (escriptor i professor de Literatura Castellana a l’Institut Montserrat de Barcelona) i Albert Sáez (periodista i sub-director del diari Avui). El moderador va ser Raimon Terradas, Geòleg. Podeu trobar una transcripció de la intervenció de Joaquim Ferrer a les pàgines d’aquest número, així com el text complert que, a tall de Ponència Introductòria, va llegir Lluís Busquets.
El tercer i últim dia de curs va començar amb la conferència de Josep Ma Ballarín, escriptor i capellà, dedicada a “La festa”. En el seu parlament, Mn. Ballarín va voler situar les “arrels metafísiques de la festa” en l’“analogia de l’ésser” que respon a la “semblança de l’home amb Déu”.
La doctrina de l’analogia de l’ésser ensenya que “tots participem del mateix ésser en diferent mesura” i que “la plenitud de l’ésser és Déu”. Aquestes afirmacions troben la seva màxima expressió en el cristianisme, que Mn. Ballarín a va definir com “la paràbola de l’home, de Déu fet home”. D’aquesta manera, tota analogia entre l’home i Déu, “passa a través de Jesucrist”, que ens dóna la forma definitiva amb la “gran paràbola del Parenostre”.
Mn. Ballarín va seguir amb un repàs per diferents autors teològics i corrents artístics, massa ràpid com per a que aquest cronista pugui reproduir-lo amb justícia, si no és per assenyalar-ne el que li van semblar els seus caps de carrer. D’una banda, St. Tomàs, que en formular l’analogia de l’èsser, indicà que “hi ha una relació ontològica per la qual l’home s’assembla a Déu”, gràcies a la qual “coneixent allò de bo que ens és propi, reconeixem a Déu com Aquell qui ho té d’una manera definitiva”. De l’altra, Péguy, que afirma que “si Déu ha fet una semblança de l’home és perquè l’home faci una semblança de Déu”, de manera que el que havia començat com a contemplació aboca a l’acció.
“Sense analogia”, va concloure Mn. Ballarín, “no hi ha festa”. La festa és, neix, de “la joia de saber que Déu és de la nostra raça”, de la celebració que “el sol fet de viure és una festa”. Així, respon a dues conviccions pròpies dels cristians: que “la criatura humana té un fons d’innocència indestructible” i que “Déu vetlla per nosaltres: tot allò que ens passa a la vida és gràcia de Déu”.
La següent conferència es preguntava “Qui som nosaltres?” i va anar a càrrec de Ferran Sàez, director de l’Institut d’Estudis Polítics Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull i columnista al diari Avui. A aquests oficis caldrà afegir el de concertista, ja que Sáez va il·lustrar la seva intervenció amb interpretacions en directe de diferents fragments de composicions per a violoncel, amb una clara preferència per l’obra de J.S. Bach. La intenció del conferenciant va ser demostrar que nosaltres, igual que el seu instrument, “som el resultat problemàtic i alhora fructífer de l’empelt de dues tradicions que són contradictòries: greco-llatina i judeo-cristiana”. A través de la història del violoncel i d’altres aspectes més generals de la història de la música, Ferran Sàez va demostrar que a la primera de les tradicions, li correspon “el descobriment de regularitats en la natura”. La segona va aportar “el consens en l’existència del misteri”. Segons el conferenciant, “les dues tradicions separades no han dut mai enlloc”, mentre que plegades, ens ajuden a “saber qui som” i així, “respondre qui hauríem de ser”. D’altra banda, el conferenciant va assenyalar que la consciència de ser el resultat d’una tradició viva no sempre és present. En aquest sentit, va explicar que les interpretacions musicals historicistes (que intenten reproduir les condicions exactes en el moment de la composició de la peça que s’està interpretant), rere una falsa aurèola d’autenticitat, posen en dubte la idea de progrés i superació. Ferran Sàez va concloure la seva intervenció afirmant que “nosaltres som el resultat de tot un recorregut, sense que sapiguem gaire on som” i convidant a “fer doncs un cert replantejament”.
La darrera conferència del curs va ser dictada pel seu director Jordi Sales, professor de Filosofia de la Universitat de Barcelona. El Dr. Sales va iniciar el seu parlament amb una avaluació del curs, durant el qual s’havia aclarit que “l’exhortació a millorar no s’ha de repetir, sinó que s’ha de presentar com a refutació de les nostres excuses: la mandra i el voler jugar amb avantatge”. Va definir la intenció del curs com la voluntat de “posar-se a la llarga distància, la distància intergeneracional”, gràcies a la qual es pren una actitud “d’agraïment a la tradició”, que ens permet la “recepció del munt d’esforços previs que determinen la nostra vida diària” En aquest sentit, va afirmar que el curs havia “demostrat que el país està produint des d’àmbits molt diversos elements d’orientació prou densos per guiar camins personals d’acció”.
A partir d’aquest enfocament, el Dr. Sales va obrir el tema de la seva conferència definint l’escola com “el lloc on els adults inicien els joves en allò que som”. Si el cronista ho va entendre correctament, el conferenciant veia un paral·lelisme entre la situació pròpia de l’escolar i la situació de qualsevol home en el si de la seva civilització. Així, va recordar que l’escola és possible per una “possibilitat realitzada”: l’oci propi de l’escolar, que no ha de treballar per viure i pot dedicar el seu temps a aprendre, és possible i esdevé real gràcies a l’esforç de tota una societat. De la mateixa manera, “tots nosaltres som una possibilitat realitzada pel treball de molta gent”, que ens resulta evident quan prenem consciència que els nostres avantatges respecte les generacions passades són fruit del seu treball.
El Dr. Sales va voler assenyalar que, malgrat tot, “vivim com si cadascú de nosaltres no depengués de ningú, simplement perquè ens ho mereixem”, de manera que “relativitzem els èxits assolits” – sense però “renunciar-hi”. El conferenciant va reconèixer que, d’aquest posicionament, se’n deriva un positiu “respecte a la humanitat més bàsica, que ens evita la vanitat i la supèrbia”, però també va advertir que es pagava el preu “d’oblidar el goig de quan no s’està en el treball servil”.
Exposar en què consisteix aquest “goig” va constituir el punt central de la conferència del Dr. Sales. Va explicar que neix de l’“agraïment envers als nostres benefactors” passats i presents, i dóna lloc a “l’honor a aprendre” (que el conferenciant semblava equiparar a l’honor de viure), consistent a “fer-se digne de la pròpia situació”, és a dir, a respondre a les exigències del nivell assolit gràcies a la tradició de coneixements i actituds que caracteritza la nostra civilització. El Dr. Sales va definir l’arrel d’aquesta predisposició a l’agraïment i la dignitat: “el fonament de l’excel·lència de l’ànima lliure és el gust per allò que ens és superior”. Va afirmar que “si només poguéssim viure allò que som capaços de fer com a nosaltres, viuríem molt poques coses”, de manera que “no és tracta de ser autèntic (sobretot quan es parteix de premisses errònies)”, sinó de “conservar i transmetre el gust per allò que ens és superior”, encara que “algunes vegades el perdem”.
Des d’aquest punt de vista, el Dr. Sales va dibuixar una anàlisi de la situació política catalana i europea. Va constatar que, en aquest àmbits “els governs perden les eleccions”, com a conseqüència d’uns “lideratges fràgils, propis d’ estils de govern són prepotents, respecte als qual els ciutadans se’n senten allunyats”. Davant d’aquesta situació, va exhortar a “cadascú a orientar-se, a situar l’acció en el seu lloc i a estar-ne content”, a actuar “tornant a sembrar en les llargues distàncies”; en definitiva, a dur a terme la feina pròpia de cada generació.
La seva avaluació de les circumstàncies actuals va continuar amb record per la història. Així va recordar que per una banda, “Catalunya va viure una gran violència interna amb la guerra i la revolució entre 1936-39 i encara no ho tenim resolt” i que de l’altra, “Europa és una esperança filla de la nit de destrucció”, per la qual, després que “els americans s’hi deixessin mitja generació”, cal seguir treballant segons la intenció de “Monet: restablir el respecte de la llei i la veritat”. En el mateix sentit, va exhortar al “comportament fraternal entre els homes”. Referint-se al cas català, va situar-lo, seguint Vivens Vives, entre “la voluntat d’ésser i la impotència coercitiva”. Va advertir que l’oblit del segon terme ens aboca sovint a situacions en les quals “la potència de la nostra imaginació no està d’acord amb la nostra capacitat d’imposició”. En conseqüència, va animar a “convèncer per l’exemple i la claredat”; a fer, entre altres coses, “escoles que funcionin”. La llista de feines pendents es va completar amb la reivindicació d’una “administració pública digna”, del “coneixement del país des de l’escola”, de la “valoració dels factors de civilització”, del “discerniment dels ressorts que mouen els homes de veritat”, d’una “vida institucional sana” i, en general, del treball per a l’“encadenament de generacions”.
A la part final del seva intervenció, el Dr. Sales va afirmar que “aquest país té la possibilitat de reorientar-se de nou, perquè som receptors d’una feina substancialment ben feta”. També va destacar “la necessitat d’instruments d’orientació”, entre els qual comptava “la Fundació Relleu, que demana la vostra ajuda per poder seguint essent-ho”. Finalment va recordar que “cal treure’s la mandra de sobre, i ho sabem fer”.
El curs es va tancar amb un sopar de cloenda a les instal·lacions mateixes de l’Institut Químic de Sarrià. Segons fonts de la Fundació Relleu, està previst celebrar un nou Curs d’Estiu cap a les mateixes dates de l’any que ara arriba.