Crònica de la taula rodona "L'escola des de l'aula"

XXIIIè Curs d’Estiu del Grup d’Estudis Nacionalistes - Fundació Relleu
Barcelona, 7 de Juliol de 2004

La taula rodona, que tingué lloc sota aquest títol el dijous 7 de juliol de 2004 en el marc del XXIIIè Curs d’estiu, fou una bona ocasió per conèixer de primera mà alguns aspectes de la situació actual de l’ensenyament secundari en el nostre país. Hi participaren Xavier Ibàñez, professor de filosofia i director de batxillerat de l’escola Sant Gregori, Anna Rosés, professora d’història i català de l’Escola Pia de Sarrià, Cristòfol Trepat, professor del Departament de Didàctica de les ciències socials de la UB, i Robert Veciana, professor de filosofia i cap d’estudis de l’IES Pla d’en Boet.

Al llarg de les diferents exposicions i de les respostes a les preguntes del públic es tractaren una gran diversitat de temes i, tot i que hi hagué un acord bastant general en algunes de les causes de fons dels aspectes menys satisfactoris del sistema d’ensenyament, hi hagué també ocasió per la matisació i l’argumentació de diferents punts de vista. Així, la confusió entre el que és la instrucció i el que és l’educació (Cristòfol Trepat) és un exemple més de la manca d’una visió clara que també demostra la ingenuïtat angèlica amb què s’escriuen les lleis educatives (Robert Veciana), el nombre de famílies que deleguen certes tasques a l’escola (Anna Rosés), o els discursos d’experts que diagnostiquen els problemes de l’aula com a mancances en la formació dels professors (Xavier Ibàñez). D’altra banda, però, no es pot caure en el parany que ens ofereix la creença que tot el que ens passa són problemes nous que abans no s’havien mai produït.

Destacarem a continuació alguns dels temes més rellevants que es tractaren durant les quasi dues hores de taula rodona.

• L’aplicació d’una homogeneïtzació al currículum, vies educatives i organització escolar, especialment a les escoles de titularitat pública, és un greu error que genera molts problemes. Cal diversificar les vies d’ensenyament, tal i com es fa en altres països europeus. Des del punt de vista organitzatiu, el paper de la funció pública necessita ser molt més flexible, i convé estudiar reformes del règim laboral. Per la seva banda, els sindicats majoritaris a l’ensenyament defensen mesures que possiblement no són compartides per una gran part del professorat.
• L’arribada d’immigrants en gran nombre crea uns problemes que no s’estan afrontant de cap de les maneres. Es mira, en canvi, cap a una altra banda, quan és una realitat que, a diferència d’altres aspectes de l’ensenyament, sí que necessita d’una gran inversió en diners.
• L’autoritat que qualsevol professor ha de tenir per desenvolupar la seva feina ja no es dóna per suposada. Per molt que a alguns els desagradi, l’autoritat necessita recolzar-se en algun tipus de coacció, de temença a les conseqüències negatives de segons quins comportaments. En aquest sentit el professorat es troba desvalgut per l’administració educativa.
• L’allau d’ensenyaments als quals l’escola s’ha vist sotmesa per tal que els “ensenyi” (educació viària, educació per a la pau, educació sexual, educació mediambiental, educació en valors, educació emocional,...) planteja dubtes morals, més enllà de la “dificultat” que representa ensenyar valors en una aula. Com fonamentem aquests “ensenyaments” sense caure fàcilment en l’adoctrinament del políticament correcte? D’altra banda, és curiós constatar com no hi ha discurs de valors sobre la conducta individual, només sobre la de tipus “col·lectiu”. A més, el sol fet de plantejar contínuament noves “accions educatives” per cada mancança social demostra la confusió existent entre educar i instruir. L’escola educa instruint, però, certament, l’educació va molt més enllà de l’escola. Per això l’estat ha d’assegurar la possibilitat d’instrucció per a tothom, però no la d’educador per defecte. Això darrer ens duria cap a posicions totalitàries.
• El sistema educatiu duu uns quants anys sotmès a continus canvis legislatius, de major o menor entitat. Juntament amb això, la dèria d’arreglar els problemes fent noves lleis impedeix que es desenvolupi adequadament la tasca pròpia del professorat: fer classe a l’aula a partir de la pròpia professionalitat i dels seus coneixements. Segurament la fe cega en una nova normativa per arreglar els problemes neix d’una visió roussouniana de la naturalesa humana, que veu només alumnes perfectes en el seu desig d’aprendre.
• El sistema d’ensenyament que ha creat la LOGSE va en detriment d’alumnes febles, que es veuen afectats per ambients de treball inexistents. Abundant en això caldria pensar quin tipus d’alumne forma el sistema actual i reflexionar sobre el fet que abans l’ensenyament no era tan dolent com algú pot creure: un sistema que, amb les seves mancances, va formar professionals actualment en actiu i que donava oportunitats d’aprenentatge a àmplies capes socials.
• Malgrat tot, una gran part del professorat fa la seva feina i permet que els alumnes puguin aprendre i seguir endavant.