Crisi de valors i risc de sistema

0. Introducció

L'any passat, a poc de començar la intervenció, la cadira on seia i que poc abans havia suportat l'honorable pes del professor Grimaldi va desconjuntar-se i camí del terra poc va faltar perquè prengués mal. Sort en vaig tenir de la presta assistència d'alguns dels presents, que diligentment van ajudar-me a recuperar la posició normal. Incidències de la vida, vaig pensar, i de moment no vaig donar al fet més importància.

Dies més tard, però, vaig rememorar la caiguda i la vaig interpretar com un senyal de càstig per haver donat la llauna i posat a prova la paciència d'aquest benèvol auditori durant tants anys seguits. De ben segur que si no hagués estat per l'amabilitat dels organitzadors i el desig de tornar a compartir un any més amb tots vostès unes estones que per a mi sempre han estat entranyables no hagués gosat a desafiar novament el destí. Em sabria molt greu que la meva presència en aquest cantó de la taula avui comportés conseqüències pitjors, l'esfondrament del sostre posem per cas.

Per la meva part estic disposat a córrer el risc i els agrairé que vostès també ho facin. En contrapartida, faré el possible per evitar que a més del risc d'accident corrin el risc de badall. Seguint el costum d'altres anys he preparat una exposició adient amb el lema del curs, Escola i Civilització, mirant de basar-la en una reflexió que concordi amb intervencions anteriors i lligui amb la meva recerca a la Universitat.

Vull tractar d'un tema que considero que no és gens fútil: el risc que l'actual crisi de valors en les societats occidentals avançades obri les portes a una nova crisi de conseqüències imprevisibles. Concretament, vull cridar l'atenció sobre el risc de sistema, és a dir, el risc que la fallida d'un valor fonamental desencadeni el desplom del sistema axiològic occidental.

Reprenc així un dels fils de la intervenció de l'any passat (Relleu, núm. 79) quan vaig al·ludir al risc que comporta l'endogeneïtzació dels valors en la construcció europea.

Aleshores vaig indicar que vivim sota l'influx cultural del caos i la complexitat, segons el qual el sistema social genera els valors que serveixen per a optimitzar-ne l'eficiència, la qual es constitueix en el criteri suprem de legitimació, relegant el consens a un rol subsidiari. I alertava dels dos riscos que amenacen els valors que requereixen del consens per a ésser assumits institucionalment (solidaritat, pau, estabilitat social, medi ambient, identitat nacional, autodeterminació dels pobles): (i) que "reculin perquè els posseïdors del control del sistema promoguin des de dalt la seva absorció pels interessos creats, (ii) o bé que emergeixin des de baix els que ara queden exclosos (en la Constitució europea) i el sistema peti abans que siguin acceptats com a drets."

Com he dit, avui reprenc el fil per seguir teixint un argument tot just embastat. Quan calgui repassar algun punt per trenar millor el discurs m'hi detindré el mínim de temps possible.

A partir d'ara, la ponència constarà de 4 parts. Primerament faré un diagnòstic de la crisi actual dels valors i apuntaré les vies de solució més probables. Seguiran unes notes sobre la perspectiva sistèmica, el caos i la complexitat, elements essencials del substrat científic i cultural que confereix sentit al risc de sistema, al qual m'hi referiré en la tercera part. Finalment clouré la intervenció amb unes reflexions sobre el paper de l'escola davant del risc esmentat.

1. La crisi contemporània dels valors

Per 5è any consecutiu trec els valors en el curs d'Estiu.¹ Sense una idea preconcebuda, m'adono que han esdevingut una constant en les meves intervencions. Tal vegada per la seva relació amb un vell problema que fa anys em va plantejar la lectura de Dostoievski (apotegma: si Deu és mort -no existeix-, tot és permès), Unamuno i Kant, un problema que mai no he arribat a resoldre, un càlcul que no he acabat de dissoldre ni d'expulsar. Per la part que pertoca als valors, tornem-hi!

Partint de la feina feta², procurarem avançar encarant l'anàlisi directament envers la crisi dels valors, expressió emblemàtica de la qual és "tot s'hi val" (si no m'enxampen, i no només per Carnaval!).

Dono per assentat que la societat es troba immergida en una tal crisi. Una munió de veus ho proclamen, alhora que manifesten la necessitat de superar-la, malgrat que les interpretacions que se'n fan i les propostes de solució són diverses.

Sostinc que aquesta crisi, la crisi dels valors socials imperants en les societats occidentals avançades a l'inici de la segona meitat del s. XX, rau en la desconnexió creixent dels valors tradicionals amb la praxi quotidiana, i prové de la conjunció i retroalimentació d'almenys tres factors: (i) la consciència de la vaguetat inherent tant en els grans mots que denoten valors com en els valors mateixos, (ii) la progressiva hegemonia de la societat transaccional sobre la societat relacional, (iii) l'escepticisme profund respecte de tota mena de fonament transsubjectiu, transcendent, immanent o, àdhuc, racional.

Dit d'una altra manera: mantinc la tesi que la crisi de valors vigent, impel·lida pels corrents de pensament borrós, neoliberal i posmodern, és una crisi de funcionalitatderivada de les crisis generalitzades de sentit, de cohesió i de legitimitat.

Tot seguit passo a raonar succintament la proposició anterior. El mot 'valor' prové del baix llatí, valor, de valere, estar sa, valer. La funció dels valors socials és orientar les accions del sistema que els té per propis a fi de contribuir a la seva preservació i perfecció. Els valors que valen i no són pura fumera són els que compleixen de manera satisfactòria llur funció.

A diferència dels fets, els valors concerneixen a com hom vol que el món sigui, no a com el món és. Funcionalment no es distingeixen dels interessos³ i sí dels principis en sentit estricte, per bé que se'ls confon. Com els interessos, són finalitats que generen raons per a totes aquelles accions que concorren a la seva consecució. Així, la Il·lustració va adoptar la veritat, la justícia i la bellesa com a valors determinants de l'acció en la ciència, la moral i l'art respectivament.

Els valors orienten, indiquen la direcció sense imposar un camí, mentre que els principis obliguen, determinen el camí en els àmbits on operen (lògic, matemàtic, científic, jurídic, social, moral, etc.), camí del qual hom no se'n pot sortir gens ni mica sense incórrer en conculcació, com passa amb el principi de legalitat.⁴ La pau i la igualtat, posem per cas, seran valors i no principis en tant que se les consideri compatibles amb la guerra i la discriminació positiva (la violència contra les dones es considera delicte, contra els homes és una falta) respectivament.⁵

Occident transita vers el pensament fuzzy, borrós.⁶ Del principi tot és qüestió de grau se'n desprèn una visió del món que capgira la manera que tenim d'acarar les paraules, els conceptes i les coses. Paradoxalment, però, l'herència cultural d'Occident fa ressaltar l'esvaniment del sentit dels grans mots com els que es fan servir en els discursos i eslògans que apel·len als valors. Haurà de passar temps abans que la mentalitat occidental deixi de ser dicotòmica, d'uns i zeros, de veritat i falsedat, de blanc i negre.

En una societat cada vegada més contractual i judicial com és la nostra, el substrat bivalent implica que l'acceptació de tons grisencs, la transigència amb la vaguetat inherent al llenguatge ordinari, legal i àdhuc científic, no tan sols no comporti una renúncia a la precisió sinó que la precisió esdevingui més necessària i exigida que mai. La pragmàtica actual dels vocables vida, violació, tortura, terrorisme (d'aquest últim hi ha tres definicions legals als USA) en forneix una prova. I podem inferir-ne una altra de la poca força que demostren tenir els valors que tant pomposament com imprecisa figuren en lleis i codis ètics quan entren en conflicte amb els interessos.

Pel que fa a la crisi de cohesió, la progressiva substitució de les relacions personals per transaccions⁷ promou uns valors la vàlua dels quals es mesura únicament i exclusiva per la capacitat de generar guanys. Una societat, quant més transaccional sigui, quant més hi preponderin els valors de mercat, individuals en darrera instància, més laxes i febles seran els valors socials que haurien de contribuir a la seva preservació i perfecció. I recíprocament.

Respecte al problema de la legitimitat, el trobem en diferents camps i en tots admet el mateix plantejament formal:

¿què (quin procés o instància) autoritza X acceptar Y com a Z? Així, tenim:

En la postmodernitat, sense el recurs a cap mena d'autoritat transcendent, a grans narratives ni a principis d'autonomia com ara el kantià, la pregunta on basar la legitimació dels valors? punyeix. Des de posicions en voga hi haurà qui exclami: "I a mi què!", o al·legui que es tracta d'una pregunta mal formulada i mancada de sentit.

Aquí em permeto descartar que es doni una resposta semblant. Si més no, jo sí que crec que és una qüestió cabdal. Mentre l'interrogant es mantingui anirem desorientats, incapaços de justificar, als altres o a nosaltres mateixos, la bondat de les nostres accions. Mentre l'interrogant resti obert no hi ha manera de tancar-ne d'altres, com ara: per què no deixar-se guiar sempre i exclusivament per la conveniència?, quin sentit té practicar l'altruisme si no és en interès propi? per quina raó la instància suprema de legitimació hauríem de cercar-la fora de la terna formada per l'èxit, el diner i el poder?

I davant d'aquestes incerteses, què impedeix la desvaloració dels valors que valen?, com reforçar-los per tal d'evitar que deixin de complir la seva funció?

Recapitulant, crisi de sentit, de cohesió i de legitimitat que són causa de la crisi de funcionalitat dels valors que, entre altres, comporta la pèrdua d'eficiència del sistema.

Han estat les crisis financeres, els escàndols en la política i els notoris casos de frau i corrupció els que han disparat les alarmes. En el tombant de segle "aquells qui manen i decideixen al món" s'han adonat que sense la brida d'uns valors compartits el sistema es desboca embogit per l'esperó de l'afany de lucre il·limitat.

A la manca de cohesió i de sentit se'ls pot posar remei. Això és el que pretenen els nous instruments de control com l'Auditoria êtica i els Informes Due Diligence, la proliferació de codis ètics i les proclames provinents de diferents corrents ideològics (G. Soros i F. Fukuyama) cercant posicions intermèdies entre l'integrisme i el nihilisme.

Tanmateix, la crisi de funcionalitat no tindrà una sortida estable mentre no se solucioni la crisi de legitimitat. En la segona meitat del segle XX els valors entren en crisi quan, corrent la mateixa sort que la veritat, se'ls emporta la riuada de la postmodernitat.

És ara que toca introduir l'enfocament global de la crisi dels valors. Ben mirat, allò que està en crisi són els valors universalment acceptats, o millor, l'acceptació universal de certs valors, o millor encara, la mera possibilitat que existeixi un sol valor que pugui ser acceptat com a universal. En el pla global és on adquireix el màxim relleu la pregunta quin procés o instància autoritza una societat a acceptar un valor "nominal" com a valor "real" de validesa universal?

Per la meva part només veig dues respostes que representin alternatives sòlides al nihilisme: els valors o bé són exògens i la legitimitat brolla jeràrquicament de les deus de la religió, el poder, la ciència o la tradició, o bé són endògens i és el propi sistema social qui legitima.

El risc que implica el primer cas és el fonamentalisme, religiós, polític o àdhuc de model teòric. El segon cas és el que dóna lloc al risc de sistema i està vinculat al paradigma de la complexitat.

2. Sobre la teoria de sistemes, el caos i la complexitat

Cada nou model de pensament científic reeixit trenca motlles i obre les ments a noves formes de veure el món (weltanschauungs), genera nous models polítics, socials, econòmics i ètics.

A tall d'exemple i com a suggestió val la pena esmentar dos noms: Newton i Heisenberg. Sense la física newtoniana, que va avalar la idea d'una legalitat científica amb el substrat d'una concepció determinista i d'un temps no orientat, no s'expliquen el pensament kantià, la Revolució Francesa, la Il·lustració i la ciència moderna. Heisenberg, amb el principi d'indeterminació (1926) va posar en qüestió la radical separació entre el subjecte que observa i l'objecte observat, i donant entrada al principi conèixer és actuar, va fer partícip a l'actor de les seves pròpies decisions.

Hi ha més noms. De ben segur que a tots vostès els en vénen al cap un parell com a mínim. Ch. Darwin i A. Einstein, posem per cas. Però hem de canviar de via⁸.

Ara i aquí importa recalcar que el trànsit a la societat concebuda com un sistema que evoluciona de forma quasiorgànica (per no dir autoreferencial i autopoiètica) i del qual emanen els valors no s'entén si es prescindeix de la teoria de sistemes d'una banda, i de l'altra dels recents i influents descobriments sobre el caos i la complexitat.

Durant segles, la metodologia científica ha estat supeditada a una concepció mecanicista. Avui dia hom té coll avall que una tal visió comporta un reduccionisme injustificable.

Sens dubte, admetre com a principi que "el tot és igual a la suma de les parts" i que per a comprendre un fenomen cal descompondre'l fins a trobar els components últims té avantatges, la principal de les quals és la simplicitat. L'estudi local està més a l'abast de la mà que el global. Tant de bo si a partir de l'anàlisi dels components elementals poguéssim conèixer el sistema! Però això no deixa de ser un desideratum. Aristòtil ja havia postulat que "el tot és més que la suma de les seves parts". La visió analítica, local i lineal és insuficient, i l'anhel d'interpretar tota realitat per mitjà del llenguatge científic és inaccessible, com va provar K. GÁ¶del amb el teorema d'incompletesa (1931).

A mitjan del darrer segle, seguint les petjades de N. de Cusa i Leibniz, entre d'altres, L. V. Bertalanffy (1901-72) va crear la Teoria General de Sistemes, actualitzant així un enfocament alternatiu de concebre la realitat que les ciències dites positives havien negligit. Amb l'impuls dels avenços en informàtica (IBM 360) i en la Teoria de la Informació, la renovada concepció va agafar embranzida la dècada dels 60 i gràcies a l'espectacular increment de la capacitat de càlcul s'ha convertit en un dels paradigmes científics dominants.

La perspectiva sistèmica no es concreta de manera unívoca. Deixant de banda l'organicisme radical podem distingir dos grans enfocaments segons que es conservi la diferència clàssica entre el tot i les parts o bé se la substitueixi per la diferència entre sistema i entorn; és a dir, segons que un sistema se'l consideri com a conjunt d'elements relacionats entre si (M. Bunge) o a partir de les diferències operativament utilitzables entre el sistema i l'entorn (L. V. Bertalanffy).

Tot i que ambdós enfocaments fan servir la diferència entre sistemes oberts i sistemes tancats, i nocions properes a la biologia com ara "organització", "adaptació", "emergència", "estructura", "informació", etc., els punts de partença respectius donen lloc a concepcions molt dispars, sent la segona la que predomina actualment i la que té més interès per a nosaltres des que ens porta al sociòleg alemany N. Luhmann (1927-98).

Ara no m'és possible presentar Luhmann com es mereix. Fa poc més d'un any desconeixia la seva obra. Avui el coneixement que en tinc no és gran, però sí el suficient com per poder donar fe de la gran significació d'un autor que ja es compta entre els més importants del segle XX.

Luhmann s'oposa a J. Habermas i és mostra crític amb les categories pròpies de la Il·lustració. El seu pensament abasta multitud de camps, des de l'economia a l'art, des de la política a la religió, des de la cultura als mitjans de comunicació, és a dir, tot allò que es pugui classificar com a sistema social. I ho fa proposant que la comunicació i el sistema desplacin l'acció i el subjecte (Weber, Parsons) com a centre teòric de l'anàlisi sociològica. En tant que Luhmann concep el sistema social com a xarxa de comunicacions en la qual el sistema es defineix a si mateix a través de l'oposició amb el seu entorn, la comunicació pren un rol central, definidor i autoregenerador de la funcionalitat dels sistemes.

Això últim és força abstracte. L'obra de Luhmann té fama de ser de difícil comprensió, de manera que qui la coneix sap de què parlo i no li estic dient res de nou. I qui es troba com jo em trobava fa un any, a dures penes el meu discurs li podrà resultar intel·ligible. Així doncs, hem de tornar a canviar de via.

Abans de fer-ho, però, vull deixar assentades tres idees luhmannianes que són bàsiques en el context d'aquesta intervenció: (i) l'exclusió de la perspectiva humanística de la societat (els homes no formen part del sistema social, sinó de l'entorn), (ii) el rebuig (per massa elemental) de l'ètica orientada vers l'anàlisi dels motius, dels interessos, dels fins i de les intencions dels autors de l'acció (en contra de les teories de l'elecció racional - Rational Choice); (iii) la rellevància del concepte de complexitat en l'obra de Luhmann.⁹

Les tres idees ja indiquen que Luhamnn és un genuí representant del pensament contemporani, un producte de l'era de la complexitat.

Caos i complexitat són conceptes que formen una parella de fet, fins l'extrem que s'ha encunyat el terme caoplexitat per referir-s'hi. Els intents de destriar-los no han tingut gaire èxit. Costa Déu i ajuda fer-se càrrec de la diferència partint d'una formulació bastant corrent segons la qual el caos tracta de com sistemes simples poden generar un comportament complicat mentre que la complexitat tracta de com sistemes complicats poden generar comportament simples.

A mesura que el fenomen de la globalització ha avançat, la complexitat ha passat de ser una manifestació més de la postmodernitat a erigir-se en un nou designatiu de la nostra època.

Ara bé, què és la complexitat? Els científics no es posen d'acord al respecte. És una noció veritablement complexa. Corren més de 40 definicions, inspirades unes en la termodinàmica i la teoria de la informació; i altres, les més esteses, en la teoria del caos (vg. J. Horgan, The end of science, c. 8, 1996, Addison-Wesley).

Certament, la complexitat és complicada, però la dificultat en comprendre-la no resta lluminositat a l'aurèola que l'envolta. No és en va que ocupa un lloc central en les ciències socials i formals contemporànies: teoria de sistemes, cibernètica, teoria de l'organització, de la decisió, comunicació, evolució ...

Se sol dir que en la complexitat conèixer és crear, que el temps històric deixa pas al temps creació, que el nou paradigma està basat en els principis de globalitat, de no-equilibri i d'inestabilitat limitada, que un sistema complex es balanceja a la vora del caos (Poised on the edge of chaos), és a dir, es comporta movent-se en la regió que hi ha entre l'ordre i el desordre complets i presenta propietats que no tenen els sistemes situats en ambdós extrems.

La idea primordial de tot això és que l'equilibri ha passat a ser sinònim d'esterilitat. En canvi, el desequilibri implica organització i creativitat.

Un sistema, per sobreviure, ha d'evolucionar, estar "lluny de l'equilibri"; la creació, la vida, no pot emergir d'un ordre, equilibri i estabilitat excessives (com el que hi ha a la lluna, que està en absolut equilibri i és morta) ni dels sistemes totalment caòtics, com ara els gasos calents o les turbulències.

Fa tres anys il·lustrava els quatre estats que admeten certs sistemes (equilibri, quasi equilibri, lluny de l'equilibri i caòtic) per mitjà de l'exemple d'una casserola d'aigua posada a escalfar¹⁰. L'exemple, tot i no ser una analogia correcta de sistema social (li manca l'autopoiesis), mostra que empès més enllà del llindar crític un sistema pot abandonar el quasi equilibri i bifurcar-se o bé vers un estat d'autoorganització altament estructurat, o bé vers un estat totalment caòtic, no sent possible determinar per endavant quina de les dues branques de la bifurcació prendrà el sistema.

Però, què s'entén per caos? Hem de tenir present que darrera del sentit contemporani del caos hi ha tota una teoria matemàtica que li dóna rigor. Tot i això, no hi ha encara una caracterització generalment acceptada. Convencionalment, un sistema sol passar per caòtic si incorpora la dependència sensible, o la no linealitat, o un comportament no periòdic, o la complexitat o la fractalitat; però es tracta d'una convenció que no es pot prendre al peu de la lletra.

Si algú no entès en la matèria utilitza (E. LORENZ, 1993, p. 2), el mot 'caos' per referir-se a "processos que semblen comportar-se d'acord amb l'atzar encara que, de fet, el seu desenvolupament està determinat per lleis ben precises", o bé segueix la Royal Society of London i adopta la definició de caos com "comportament estocàstic que té lloc en un sistema determinista", se li poden creuar els cables. Com és que l'atzar i la necessitat poden coexistir?

En els darrers 15 anys la teoria del caos ha traspassat el terreny científic i ja és tan popular com desconeguda. La sèrie de pel·lícules "Park Juràssic" hi estan basades, així com els jocs d'ordinador The chaos Island: The lost World Jurassic Park.

I qui no ha sentit parlar de l'efecte papallona? L'expressió, que prové d'un vell proverbi xinès (el poder de les ales d'una papallona es pot percebre a l'altra costat del mon) i vol significar que canvis subtils poden ocasionar grans efectes (i desperfectes), dóna nom a un conjunt musical i a un film americà, núm. 1 als EEUU, que tot just ara es projecta en els cinemes catalans.

La papallona ha esdevingut el símbol del caos, així com el llançament d'un dau ho és de l'aleatorietat. En un sistema caòtic es pràcticament impossible dur a terme prediccions perfectes en espais de temps suficientment allunyats. L'exemple paradigmàtic el tenim a la meteorologia: ara per ara el seu horitzó de predicció és de quatre dies¹¹. És per això que, metafòricament parlant, el "clima" ha substituït el "temps" en les ciències socials.

Sense la teoria del caos hom no pot imaginar que l'ordre i l'aleatorietat puguin coexistir, que el "soroll" que eventualment interfereix un sistema, la "neu" en una retransmissió televisiva, no sigui residual, superposat a un ordre subjacent dominant que retorni la "visió normal" quan la interferència desaparegui.

Els descobriments sobre el caos han permès pensar l'ordre i l'aleatorietat mesclats i constituint un procés dinàmic "regular", descobrir patrons ocults, descórrer el vel de la simplicitat i mostrar una realitat impregnada de "complexitat".

Avui s'és plenament conscient de la ubiqüitat del caos: en l'art, la física, la química, la biologia, l'evolució, la medicina, l'ecologia, l'economia, les finances, la cosmologia, etc. El caos no és una excepció en la vida individual i social, sinó la regla. L'ordre passa a ser una intermitència, una illa en mig del desordre en una seqüència incerta i on el temps és irreversible. L'argot que ha posat en circulació el paradigma del caos i la complexitat representa una metàfora cultural potent que compta amb un rerafons científic-matemàtic, una nova manera de pensar i de viure. El subtítol del llibre de J. Briggs i FD. Peat Les set llei del caos (Grijalbo, 1999) és prou significatiu al respecte: Els avantatges d'una vida caòtica. Com també els pensaments que deixen córrer gurus de la direcció empresarial¹² i espiritual¹³.

3. El risc de sistema (els valors en l'era de la complexitat)

Arran de l'obra d'Ulrich Beck, N. Luhmann i A. Giddens, la passada dècada va convertir la noció de risc en el centre d'un bon grapat de debats. Va ser Beck qui va popularitzar l'expressió societat del risc, amb la qual va caracteritzar l'època que ens ha tocat viure. A diferència de les societats preindustrials, on els riscos eren externs, sobrevinguts a l'home, i de les societats industrials, on els riscos ja no eren externs, però es prenien sota la creença que se'ls podia controlar, en les societats actuals els riscos produïts per la indústria i la ciència són incalculables, innumerables i il·limitats.

L'expressió risc de sistema (systemic risk) és emprada en l'economia i es refereix a la possibilitat que un problema localitzat, com ara la fallida d'un participant important, produeixi una reacció en cadena que paralitzi tot el sistema. En finances, aquest risc no es pot evitar diversificant les carteres. Un dels propòsits de la regulació dels mercats financers és mirar de minimitzar-lo.

En un sentit més ampli el concepte també s'aplica a altres àmbits: l'epidemiologia, l'ecologia, etc. Que jo sàpiga no s'ha aplicat al camp de la moral i de l'ètica, tot i que no m'estranyaria si anés errat. Avui en dia és molt difícil ser original i no pretenc ser-ho.

Abans de prosseguir calen unes precisions terminològiques al voltant de la noció de risc, per més que es pugui pensar que són innecessàries. El fet és que se'n compten més de 20 definicions (Vlek) i és fàcil incórrer en confusions com les que regnen en molts dels treballs sobre l'avaluació, classificació i gestió del risc¹⁴.

En sentit ampli, el risc es relaciona amb el "perill de danys o pèrdues" o amb la "possibilitat o contingència de danys o pèrdues"¹⁵. El DIEC no s'hi estén gaire; l'entrada es limita a recollir la de Pompeu Fabra: "Contingència a la qual està exposat algú o alguna cosa, perill incert. Correm el risc de perdre-ho tot. Van saltar d'una vora a l'altra a risc de caure a l'aigua. Posar-se a risc de prendre mal."

La concisió, fregant el laconisme, amb que el DIEC i també el DRAE i el VOX, despatxen un mot de tanta riquesa semàntica contrasta amb l'atenció que li presten altres diccionaris manuals de llengua anglesa, per no esmentar les prop de vuit pàgines que li dedica el Diccionari Etimològic de Joan Coromines i que deixen en evidència moltes de les afirmacions fetes respecte a l'origen de risc.

En Economia ha esdevingut clàssica la distinció de F. H. Knight entre risc i incertesa, segons que l'aleatorietat pugui tractar-se o no mitjançant una distribució de probabilitat cognoscible. Defugim d'aquesta accepció tan restringida¹⁶. A més del parell risc/incertesa n'hi ha d'altres. Els matisos són subtils. 'Risc' no significa el mateix en risc/seguretat, risc/perill, risc/exposició al perill, risc/tranquil·litat, risc/determinació i risc/contingència.

Encara podríem afinar més, però no ens cal. Quedem-nos amb els parells risc/seguretat i risc/perill. Amb ells la controvertida noció de risc acceptable, individual o col·lectiu, pren tot el seu sentit. Seguretat i perill se situen en els extrems de la coordenada del risc.

No és el mateix sortir al carrer i arriscar-se a agafar un refredat (risc/seguretat) que a perdre la vida (risc/perill). La seguretat equival a un risc negligible i el perill a un risc inacceptable. Entremig hi ha dues fites que acoten el risc acceptable. La determinació d'aquestes fites correspon a les instàncies polítiques que tinguin la potestat de fer-ho a partir de consideracions tècniques, de salut, etc.

Ara ja podem parlar del risc de sistema en l'àmbit moral. Em refereixo al risc/perill que, d'una manera anàloga als mercats financers, la fallida d'un dels valors considerats bàsics en el sistema de valors occidental, penso en la veritat, arrossegui a la bancarrota general.

Donada la situació de crisi descrita abans, així com els models de pensament imperants, quan es conjuguen globalització i complexitat la bancarrota té un abast global, i tant pot succeir perquè el sistema de valors se situï lluny de l'equilibri i prengui una bifurcació que el porti a la destrucció, com per la irrupció de valors aliens que entrin en conflicte amb els propis.

Aquest risc no és nou. Episodis de totes les èpoques ens en parlen. El problema, però, sempre ha estat local, i quan la fallida s'ha produït Moisès ha baixat del Sinaí amb les taules de la llei per a restaurar l'ordre de les societats tancades.

En un món globalitzat, on tot està relacionat amb tot, la restauració es torna més complicada, i traumàtica. Raó per la qual el risc/perill és molt més accentuat i adquireix tota una altra dimensió. En la complexitat, el risc de sistema moral equival a risc de sistema polític, econòmic i social. Això explica el crit d'alarma de G. Soros.

Quin és el risc acceptable?

4. Comentari final: crisi de l'escola, risc de civilització?

En l'era de la complexitat, l'emergència dels valors està basada en el principi conèixer és crear i en una dinàmica la raó de ser de la qual és conciliar els interessos dels diferents grups socials. La nova moral ha permès que la societat s'alliberés de mites i tabús que l'ofegaven.

Però, tal com apuntava Curzio Malaparte, quan les banderes han perdut el seu significat, el poble només vol lluitar per la bandera que és la seva pròpia pell. Respirar té un preu: immanent i local, la nova moral planteja seriosos problemes a l'hora de postular valors universals. Les societats prenen el lloc del déus i els valors es converteixen en un afer públic. Poden pujar i baixar, com els borsaris. I ja sabem el que succeeix als mercats financers en la globalització: hi és present el risc/perill de sistema.

La nova bola màgica que ens forneixen la dinàmica de sistemes i les tècniques de simulació actuals ens podria aportar una informació valuosa sobre com afectaria al conjunt la fallida d'uns determinats valors. En el camp financer ja es fan estudis en aquesta direcció. I en el camp axiològic, si no s'han fet, es faran. Si més no, llenço la idea.

Permeteu-me que us digui que a mi no és que em faci gaire gràcia tot això. Quant més ho penso, i quant més paro l'orella a les raons del cor, més clar veig que per poder parlar amb propietat de valors universals ens cal un fonament transcendent a l'individu i a la societat. Però aquesta no és la qüestió ara.

El fet és que existeix el perill que l'actual crisi de valors en les societats occidentals avançades desemboqui en una nova crisi que comporti l'anihilació del sistema anterior i una restauració per la via del fonamentalisme. I si això passa, les noves taules de la llei s'imposaran de forma molt traumàtica.

Si la nova moral és fruit d'un procés social i resulta de l'acord comú dels ciutadans expressat democràticament, és superflu ressaltar el paper de l'escola en la prevenció del risc de sistema. De l'escola, com de la família, la política, la religió i la televisió pública.

Pel que fa a l'escola, ningú no nega que els poders públics se l'han de prendre molt seriosament. El que cal és que els ciutadans ho exigim amb tota la fermesa possible. En aquest assumpte, poca broma, com diria Jordi Sales.

Perquè igualment és un fet que l'escola, el paper de l'escola, també està en crisi. Una escola que, en relació als valors, està pensada més estàticament que dinàmica, més apta per a conservar que per a evolucionar, una escola generalment poc preparada per prevenir el risc de la feblesa del pensament, el risc d'una joventut moralment laxa i fatigada, presa fàcil de les modes i dels fonamentalismes. Una escola, en fi, que té greus problemes per compaginar laïcisme i religió i evitar el xoc de valors, avantsala del xoc de civilitzacions. Per això la crisi de l'escola comporta un risc/perill de civilització.

Un altre fil per reprendre.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

1. El 2000 amb motiu de G. Soros, qui atribueix a la crisi que travessem, junt amb la inestabilitat dels mercats financers, el perill d'esfondrament de la societat oberta (Relleu, 68-69). El 2001 aparegueren amb l'anàlisi de l'impacte de la postmodernitat en l'esmentada crisi. El 2002 reclamaren un rol preponderant en la dissertació sobre la prepolítica (Relleu, 76). I fa un any vaig dedicar-los una secció en el decurs de la reflexió sobre Europa (Relleu, 79).

2. Sabem que dels valors cal parlar-ne amb cura, que n'hi ha un bon grapat i sovint col·lideixen, que no és irrellevant distingir-los dels principis, que des del paradigma de la complexitat es considera que emanen del sistema social i són matèria de debat i elecció, ...

3. Tot i que evidentment hi ha diferències: els valors no són per comerciar i el canvi de valors és un llarg procés; els interessos se situen en el camp de les aspiracions dels individus i dels grups d'individus en un sistema social, són transitoris i canvien amb les circumstàncies, estan relacionats als bens materials i al rol ocupacional i són negociables.

4. "Ningú no pot ser condemnat per un delicte que no sigui considerat com a tal per una llei prèviament establerta".

5. L'honradesa pot considerar-se un valor tant individualment com col·lectiva, però difícilment se la podrà tractar com a principi fora de l'àmbit individual.

6. Vg. Sobre el pensament borrós. Relleu 54, 1997.

7. G. Soros i els mercats financers. Relleu, 68-69, 2000; L'impacte de la postmodernitat. Relleu, n. 72, 2002.

8. Qui estigui interessat a prosseguir em permeto recomanar-li el llibre Historia del Tiempo en Economía. Predicción, caos y complejidad (1998, Ed. McGraw-Hill), del professor U. Nieto de Alba.

9. Luhmann en distingeix tres accepcions: (i) nombre de relacions possibles entre els elements d'un sistema; (ii) necessitat de seleccionar entre les relacions esmentades per tal de reduir la complexitat (_ contingència (les coses poden ser d'una altra manera) _ risc)); (iii) mesura de la indeterminació o la manca d'informació que li cal al sistema per poder descriure la complexitat de l'entorn i d'ell mateix.

10. Ibid. "Imaginem que posem a escalfar l'aigua. Les partícules de la part baixa de la casserola són menys denses i volen pujar. Mentre no hi ha massa diferència de temperatura entre la part alta i la baixa la viscositat (resistència que ofereix un fluid al moviment relatiu de les seves partícules) de l'aigua s'oposa a tot moviment i, aparentment, no passa res: el sistema està en quasi equilibri. Quan la diferència de temperatura ultrapassa un cert llindar crític les estructures apareixen, el líquid deixa d'estar passiu i, si no mantenim la temperatura gaire elevada, sorgeixen les molècules de convecció que propaguen la calor i s'organitzen en una ona ordenada i estable. L'aigua, inicialment homogènia i sense estructura, s'ha organitzat quan, escalfant-la, l'hem allunyada del seu estat d'equilibri: el sistema està lluny-de-l'equilibri. Si seguim augmentant la temperatura el sistema es torna caòtic".

11. El primer que va relacionar la papallona amb el caos va ser E. N. Lorenz, l'any 1972, en el context de les seves investigacions meteorològiques.

12. "En el directorio reflexivo se comprende que las organizaciones son sistémicas (no lineales), dinámicas y complejas y que todo el entorno que las rodea también es un sistema altamente complejo y dinámico esta comprensión nos lleva a entender la necesidad de un profundo cambio de los modelos mentales de los integrantes de la organización para lograr la visión y los objetivos estratégicos". Santiago Malvicino. Director General de Consultoria en Direcció.

13. Deepak Chopra: Una (de 7) llei de l'èxit: "Avui convertiré la incertesa en un element essencial de la meva experiència. I gràcies a aquesta disponibilitat (...), les solucions sorgiran espontàniament dels problemes, de la confusió, del desordre i del caos. Quant més incertes semblin les coses, més segur em sentiré perquè la incertesa és el camí vers la llibertat. Per mitjà de la saviesa de la incertesa, trobaré la meva seguretat. Penetraré en el camp de totes les possibilitats i esperaré l'emoció que esdevé quan em mantinc obert a una infinitat d' alternatives. Quan entri en el camp de totes les possibilitats, experimentaré tota la joia, l'aventura, la màgia i el misteri de la vida." portalespiritual.cyberxcel.com/varios/chopra/7leyes.

14. Els tractaments són també diversos (econòmic, actuarial, sociològic, psicològic, antropològic, cultural, etc.) cadascun ressaltant unes característiques en detriment d'altres.

15. Tot i que la idea de risc no té per què excloure necessàriament resultats positius.

16. També descartem la confusió sovintejada entre el concepte de risc, les fonts (de divises, de tipus d'interès, de mercat, de crèdit, de país, ...) i les mesures (volatilitat, desviacions estadístiques, ...).