Créixer en continuïtat

Som aquí. Quan Josep Tarradellas va dir als ciutadans de Catalunya des del balcó de la Plaça de Sant Jaume el seu justament cèlebre Ja sóc aquí, molts, tots, esperàvem que el reconeixement que es feia de la seva figura, la qual encarnava, certament, els discutibles, efímers i compromesos moments d’autogovern de la Generalitat republicana, obriria un procés que ens portés aquella sobirania perduda l’any 1714. Calia generositat i imaginació. No ha estat així. Nosaltres estem ara, tots, en aquell aquí al qual Tarradellas arribava i ens hi mantenim. Volem el que volem. I ara volem per tal de conservar aquesta la nostra voluntat, sortir d’un joc confús de mitges paraules, terminis dubtosos, pactes trencats, equilibris inestables, compromisos traïts i sospites absurdes que està esdevenint el tractament de la realitat catalana en la vida política de la mal anomenada democràcia espanyola. No són democràtics els estats que són presons de pobles.

Hem arribat fins a aquest moment conservant amb molts esforços aquella tossuda voluntat d’ésser que Jaume Vicens Vives posava a la Noticia de Catalunya com el ressort mes íntim de la nostra manera de fer. Aquesta voluntat està animada d’un desig d’unitat de tots com un sol poble. Aquesta unitat no pot ser ni manipulada, ni caricaturitzada, ni compromesa en un joc verbal de propagandes electorals que serveix per a repartir regidories, alcaldies, consells comarcals, diputacions provincials, eurodiputats, conselleries i presidències de comunitats autònomes de règim comú en un ordenament que comptat i debatut segueix tractant-nos com un poble sotmès. No podem continuar posant la nostra ànima allí on ens la trituren o ens la mercadegen, en fan befa, escarni o profanació interessada. Fugirem d’esperances falses. Ens reconeixerem, certament, com a sotmesos, dignes, però, als nostres ulls i amb una entera voluntat de mantenir-nos com el que som.

És ben possible que en els darrers decennis hàgim fet massa soroll xerrant a tota hora sobre nosaltres mateixos sovint sense cap gràcia i sovint, també, per a dividir-nos ben tontament. Des d’un silenci de renovades gratituds i compromisos ferms oferirem a la generació més nova uns eixos d’orientació perquè pugi créixer en continuïtat amb el millor que ha decantat el nostre poble.

El nostre alliberament, la nostra persistència és una tasca clara, dura i noble. Som aquí. Som aquí, malgrat el que pot semblar a alguns, és una expressió poètica en la seva concisió, brevetat, sobrietat i el seu punt d’insolència, som aquí en el nostre deure resistent perquè res ens en distreu. Som aquí vetllant la memòria dels nostres morts: els del Fossar de les Moreres que cantava com “urna de l’honor” Àngel Guimerà , els soldats morts per la pàtria que recordà la dedicatòria final del recull de poemes de Joan Sales Viatge d’un moribund. Som aquí refent tantes vegades com convingui la ciutat dels nostres somnis que volia bastir Màrius Torres, el poeta amic de Joan Sales. Som aquí escoltant poetes que ens obren un camí. Som aquí amarant-nos del que és senzill i ens és superior, cercant amb el pensament, certament, i amb el cor, també, els fonaments d’un nou impuls per a la nostra tossuda voluntat d’ésser.