Cop d'ull sobre la historiografia catalana de la restauració a la guerra civil
Parlar de la nostra historiografia des de 1875 a 1936 és afer d’una certa complexitat. Coincidint amb la Restauració, la Renaixença catalana, que té uns orígens certament molt llunyans, comença a prendre més cos. I la recuperació, la rememoració de la nostra història com a nostra i com a història, hi juga un paper important. Però no hi ha cap institució que pugui prendre la direcció del moviment o, simplement, dins la qual es pugui produir d’una manera una mica ordenada i sistemàtica el treball històric. El 1903, una institució en darrer terme particular, els Estudis Universitaris Catalans, comença a donar forma, almenys, a uns cursos. L’any 1907 la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, que és ja una entitat vinculada a un ens públic, la Diputació, dóna un primer marc de treball seriós. I la Universitat, que no ha tingut Secció d’Història durant la primera dècada, no començarà a esdevenir un centre important d’estudis històrics fins passada la meitat de la segona.
A part d’aquestes mancances institucionals, la historiografia d’aquesta primera època ve marcada per unes característiques peculiars: d’una manera especial la seva vinculació als estudis jurídics i la seva simbiosi amb els estudis literaris i d’història de la literatura. A partir dels inicis del segle XX a aquests camins d’entrada a la història s’hi afegeix el de la història de l’art i l’arqueologia així com la museística. I cal no oblidar, sobretot, l’arxivística com a font importantíssima, des del començament del segle XIX.
Moure’s en aquest laberint és molt difícil, entre altres coses perquè les iniciatives i els noms que caldria citar són moltíssims. No hi entraré. Prefereixo intentar dibuixar unes línies de força, quedar-me curt quant als noms, però caracteritzar mínimament les persones.
Si ens situem una mica abans de la Restauració, val la pena fer notar com entre el 1860 i el 1890 apareixen tres grans històries de Catalunya. L’any 1863 s’acaba la publicació de la de Víctor Balaguer (1824-1901), el polític vilanoví progressista i tres vegades ministre, d’Amadeu I a Sagasta: literàriament ben travada, poc crítica, la podem qualificar, sense que això sigui desqualificar-la, de romàntica. Està escrita en castellà.
Entre 1876 i 1878 apareix la “Historia crítica (civil y eclesiástica)” d’Antoni de Bofarull i de Brocà (1821-1892), que en certa manera, com indica l’adjectiu “crítica”, n’és una rèplica i que més endavant serà traduïda al català.
I el 1887 tenim la història d’Antoni Aulèstia i Pijoan (1849-1908), escrita ja d’entrada en català. Aulèstia fou un dels iniciadors del Centre Excursionista de Catalunya, un home identificat totalment amb el moviment catalanista i que seguia sobretot l’estela de l’Almirall. La seva història fou continuada i reeditada encara el 1922.
Són tres antecedents significatius: seixantes, castellà, setantes, castellà-català, vuitantes, català.
Un parèntesi a propòsit d’Antoni de Bofarull, potser el més sòlid dels tres. Provenia d’una família d’arxivers-historiadors el més important dels quals fou el seu oncle Pròsper de Bofarull i de Brocà (1777-1859), de Reus, (com Aulèstia). A “don Pròsper”, potser, es deu sobretot que l’Arxiu de la Corona d’Aragó no anés a parar a Madrid després de la Guerra del Francès. Publica “Los condes de Barcelona vindicados” i comença la “Colección de Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón”, probablement les dues aportacions més importants a la nostra història durant el segle XIX. El fill Manuel de Bofarull i de Sartorio (1816-1892) i el nét Francesc de Bofarull i Sans (1843-1938) foren també arxivers de la Corona d’Aragó i historiadors de relleu. Antoni, cosí de Manuel, es distingí també com a literat i historiador de la literatura catalana, en català.
I la Universitat?, preguntareu. Doncs la universitat, pràcticament res. Joaquim Rubió i Ors (1818-1899) en fou catedràtic d’història, però no és pas pels estudis històrics que és famós, sinó per les seves poesies signades “Lo gaiter del Llobregat” i per la seva participació en la restauració dels Jocs Florals. En canvi, més o menys pel mateix temps Manuel Milà i Fontanals (1818-1884), des del camp de la literatura s’endinsava en la història literària i de la cultura, inaugurant la simbiosis història-literatura que durarà pràcticament fins al 1936.
Antoni Rubió i Lluch (1856-1937), el fill de Rubió i Ors, és el principal representant d’aquest maridatge, fins a l’extrem que dos dels més grans historiadors recents, Vicens, nascut l’any 1910 i el pare Miquel Batllori, nascut l’any 1909 i afortunadament present encara entre nosaltres, el consideren un dels seus grans mestres. Curiosament, la Gran Enciclopèdia Catalana l’anomena professor (era Catedràtic de Literatura a la Universitat des de 1885) i historiador. Els “Documents per a la història de la cultura catalana migeval”, per exemple, l’acrediten de gran historiador, entre moltes altres obres i articles; i l’edició i estudi de “Curial e Güelfa”, també entre moltes altres obres, l’acrediten de gran estudiós de la literatura. Rubió i Lluch serà el mestre indiscutit de tot el renaixement historiogràfic produït al voltant dels Estudis Universitaris Catalans des de primers de segle, i de l’Institut d’Estudis Catalans. Sense ell costa d’explicar el desplegament de la gran generació que es desclou a partir de la segona dècada dels segle: el seu fill Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982), Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961), Ferran Valls i Taberner (1888-1942), Ramon d’Abadal (1888-1970), i, una mica més jove, Ferran Soldevila (1894-1971).
Els Estudis Universitaris Catalans van néixer a conseqüència del Primer Congrés Universitari Català. Aquest Congrés havia estat una curiosa barreja d’utopismes i de constatacions del lamentable estat de la Universitat. Però algunes persones, Rubió i Lluch el primer, Duran i Bas (1823-1907) ja molt envellit però encara al peu del canó, un altre gran jurista, Antoni Borrell (1864-1956), un advocat polític, Ramon d’Abadal i Calderó (1862-1945), oncle de l’altre Abadal, varen aprofitar l’entusiasme per crear una entitat d’estudi, que, amparada sobretot pel prestigi de Rubió i Lluch, pogués començar a treballar amb esperit ben català les més diverses matèries.
Cal reconèixer que la història, durant els primers anys, no va estar massa ben servida. Primer va anar a càrrec de Francesc Carreras i Candi (1862-1937), home massa polifacètic, de mèrit innegable però d’activitats massa diverses i de vegades incompatibles. Després Lluís Bertran i Nadal (1857-1913), més literat que historiador. Fins que va entrar, l’any1914, la “gran generació”.
D’on va sortir aquella gent? Jordi Rubió i Balaguer s’explica fàcilment per la tradició familiar i pels seus estudis a Alemanya. Valls i Taberner entra a la història pel biaix del dret, amplia estudis a París, guanya una càtedra d’història a la Universitat de Múrcia el 1922. Nicolau d’Olwer, llicenciat en dret i en filosofia i lletres, entra en el món de la història a través de la literatura (fou membre de la Secció Filològica de l’Institut, no de la Històrico-Arqueològica). Ramon d’Abadal i Vinyals entrà també a la història per l’angle del dret, però féu estudis a l’“École des Chartes” de París. La seva producció historiogràfica més important, de totes maneres, és posterior a la guerra civil. Cal citar, a més, “honoris causa”, entre els membres d’aquella generació Francesc Martorell (1887-1935) i Ramon d’Alòs-Moner i de Dou (1885-1939), formats també als Estudis Universitaris i a Roma i a París, autèntics puntals de l’Institut d’Estudis Catalans fins a la guerra.
Ens cal tornar una mica enrera: si l’any 1903 es creaven els Estudis Universitaris Catalans, el 1907, amb un gest silenciós i genial, Prat de la Riba creava l’Institut d’Estudis Catalans, i es nomenaven els vuit primers membres: Antoni Rubió i Lluch i Jaume Massó i Torrents que representaven sobretot la literatura. Josep Pijoan i Josep Puig i Cadafalch, pel cantó de la història de l’art i l’arqueologia. Joaquim Miret i Sans i Miquel dels Sants Oliver, historiadors, especialment el primer. Pere Coromines i Guillem Maria de Brocà, pel cantó del dret, l’economia i la història de les institucions jurídiques. Qui eren aquests senyors?
No tornaré a parlar d’Antoni Rubió i Lluch, pern fonamental de la cultura catalana entre 1885 i 1925. Massó i Torrents (1836-1943) fou el fundador de l’Avenç: és el típic home de la generació intermitja, entre els Aulèstia i Pijoan i els Rubió i Balaguer o Nicolau. Excel·lent escriptor, el trobem a tot arreu i a tot arreu amb encert. Al Centre Excursionista, als Estudis Unviersitaris Catalans, a la Biblioteca de Catalunya, en l’edició de les cròniques medievals catalanes. Fou capaç de fer el “salt mental” entre la història que més o menys podem anomenar romàntica i l’estudi acurat i crític de textos. El seu treball ingent fou premiat per la Universitat Autònoma el 1934 amb un doctorat “honoris causa”.
Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), mallorquí, era un home d’una intel·ligència i una cultura poc comunes. D’origen progressista, anà passant amb el temps a posicions més conservadores. Fou director de “La Vanguardia” i des de 1914 la seva evolució personal el va portar a separar-se de l’Institut d’Estudis Catalans i de la política catalanista en general. Del punt de vista històric té treballs molt interessants sobre l’època de la Guerra del Francès.
Joaquim Miret i Sans (1858-1919) era jurista i historiador del dret (la seva tesi fou sobre els Usatges). Treballà a París i a Madrid i adquirí amb la pràctica arxivística i els estudis bibliogràfics una sòlida formació d’historiador. En bona part es deu a ell la iniciativa dels Congressos de la Corona d’Aragó, que s’han demostrat fecunds al llarg de molts anys. Els seus Itineraris dels reis de la casa de Barcelona i d’altres treballs seus són avui dia referències obligades per a certs estudis, malgrat el temps passat.
Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) i Josep Pijoan (18761963) foren els braços potents de què es valgué Prat de la Riba per a crear l’Institut d’Estudis Catalans. Puig i Cadafalch (que també era llicenciat en ciències exactes) prové d’una institució molt sòlida tant del punt de vista tècnic com del punt de vista artístic: l’Escola d’Arquitectura, que no depenia directament de la Universitat sinó que estava vinculada a la Diputació: els noms de Domènech i Montaner i d’Antoni Gaudí són suficients per a acreditar aquesta qualitat. No té res d’estrany doncs que un home sòlidament format com ell, d’una intel·ligència i una capacitat de treball poc comunes es llancés als estudis històrics: molt concretament la seva obra sobre el romànic català és encara avui de consulta obligada. Professà a França i als Estats Units i és de les poques figures catalanes internacionalment reconegudes pels seus treballs en aquestes primeres dècades del segle.
Pijoan fou també arquitecte, bé que pràcticament no exercí. Amb la llicenciatura en lletres de complement, aviat s’adonà que calia sortir de Catalunya per ampliar horitzons. Dedicat molt específicament a la història de l’art, per a la qual tenia un lluc especialíssim, és sobretot gràcies a ell que es salvaren les grans pintures romàniques pirinenques. Entrà en contacte estret amb la Institución Libre de Enseñanza i dirigí l’Escola de Roma. Posteriorment professà i passà llargues temporades als Estats Units, amb retorns esporàdics a Madrid i a Barcelona. Així com Puig fou un home clau en la global història de Catalunya fins a la Dictadura, Pijoan s’anà desvinculant del país ja des de la segona dècada. I cap d’aquestes dues potents i multicairades figures arribà a crear una escola i potser ni s’ho proposaren mai.
Pere Coromines (1870-1939), polític, economista, i sobretot literat, és l’únic dels vuit membre inicials de l’Institut que no trobem relacionat amb la història. Perquè Guillem Maria de Brocà i de Montagut (1850-1918), de Reus també i emparentat amb els Bofarull, fou, a més d’un excel·lent jurista un historiador del dret de categoria. Ja hem dit que l’escola jurídica catalana era sòlida i no havia quedat mai interrompuda; a més la defensa del dret civil català entre els anys 80 i 90 afinà l’esperit científic dels juristes i obligà a aprofundir en els estudis històrics. No té res d’estrany, doncs, que fins al reviscolament de la Universitat els biaixos d’entrada seriosa al món de la història es fessin a través de la Literatura (Rubió i Lluch), de l’arquitectura (Puig i Cadafalch) o del dret (Brocà o més endavant Valls i Taberner) i es centressin sobretot, gràcies a l’arxivística, en l’estudi de textos i documents.
Situem-nos ara als voltants de l’any 1925. Rubió i Lluch és ja un astre que s’apaga i malgrat tot segueix exercint el seu mestratge entre els millors dels universitaris. La que he anomenat la “gran generació” està arribant a una maduresa indiscutida: Jordi Rubió, Nicolau, Valls, d’Abadal (l’únic potser que encara és més promesa que realitat), Martorell, d’Alòs-Moner. I, en el camp estrictament historiogràfic, comença a destacar ja la figura de Ferran Soldevila. Homes com Massó i Torrents s’han incorporat plenament a la manera de treballar, ja del tot a nivell europeu, de la gent nova. Caldria parlar també dels homes dels museus i dels arxivers, tant dels d’ofici com dels diocesans, entre els quals es troben figures de gran relleu.
Però la Universitat també s’ha mogut: l’any 1916 Bosch Gimpera (1891-1974) obté la càtedra i, en no pas massa temps crea una escola de prehistòria i arqueologia de gran qualitat. Citem només Pericot (1899-1978) i els germans Serra Ràfols, sobretot Josep (1902-1971). I l’any 1918 arriba a la càtedra don Francisco de la Torre y del Cerro (1878-1966), que serà el mestre de Vicens Vives, seguint els corrents més nous, acurats i científics de la historiografia europea. Lateralment, amb Tomàs Carreras i Artau ha nascut l’Arxiu d’Etnografia i Folklore on destacarà Josep Maria Batista i Roca (1895-1978), que serà molts anys després, a l’exili, professor a Cambridge.
I heus aquí que en aquest punt surt una iniciativa que cal qualificar de prodigiosa, la “Història Nacional de Catalunya” d’Antoni Rovira i Virgili (1882-1949). És la darrera vegada, fins al moment actual, que un polític, periodista, advocat, literat eminent, escomet una empresa històrica de tanta envergadura. I cal afirmar (com ho féu Abadal anys més tard) que Rovira tenia un lluc històric molt notable, i que la seva obra, globalment, avui s’aguanta molt bé.
A partir d’aquesta segona meitat de la tercera dècada i fins al 1936, destacaré només alguns fets:
1. La progressiva normalització, segons cànons europeus i civilitzats, de la Universitat, gràcies sobretot a la Universitat Autònoma del temps de la República, que desgraciadament va tenir massa poc temps per trobar la seva jeia. Un detall només: l’entrada de Soldevila com a professor sense necessitat de passar curses d’obstacles administratives.
2. L’aparició de la Història de Catalunya de Soldevila, obra cabdal encara avui dia. Val la pena fer notar en aquest punt una circumstància especial. L’obra fou escrita amb el mecenatge de Francesc Cambó. I Cambó, que de vegades, amb el seu urc, no respectava la gent, va respectar en Soldevila, tot i no essent aquest de la seva corda, com havia respectat i respectà en Fabra, que tampoc no ho era. És quelcom a posar en el compte positiu del controvertit polític, que en tantes coses es mostrà autèntic patriota.
3. La inhàbil irrupció de Vicens en el camp públic de la historiografia seguida de la desencertada reacció de Rovira i Virgili i les intervencions posteriors d’altres historiadors. Tots dos tenien raó i tots dos s’equivocaven, en coses diferents. Potser la història és més complexa del que pensava Vicens en aquell moment, i potser té unes exigències tècniques que si es porten a les darreres conseqüències poden tirar per terra algunes conviccions molt arrelades com alguna que podia tenir Rovira i Virgili. En tot cas, i suposant un país normalitzat, la polèmica hauria estat saludable i era indici de racionalització i ordenació del pensament i de la investigació històrica. Malauradament la guerra va engegar-ho tot enlaire. I si després les institucions a qui corresponia de dret i de fet l’estudi de la història varen acomplir, han acomplert i estan complint el seu comès... això ja és una altra història.