Continuïtat i discontinuïtat

No sabríem cloure aquest article del Consell de Cultura de la Generalitat sense donar la impressió que ens van fer els homes de la Lliga Regionalista quan van aparèixer en el clima de la Generalitat de Catalunya després del 6 d’octubre de 1934. Els vàrem trobar terriblement envellits: sobretot el senyor Duran ens va fer la impressió d’anacrònic. Era que, efectivament, havien envellit, que no havien sabut posar-se à la page, o era que el corrent dels esdeveniments s’enduia les generacions més joves obrint una d’aquelles solucions de continuïtat en què es dissol continuadament la nostra vida col·lectiva? Potser es produïen els dos fenòmens a la vegada. Potser la manca de tensió d’una veritable vida nacional políticament i cívicament organitzada provocava, d’una banda, l’anquilosament de les generacions velles en les seves idees d’un dia i, d’altra banda, s’enduia les generacions noves sense arrelament i volanderes al bon grat dels vents que més bufaven. Considerant les dèries del senyor Duran, per exemple, no podíem deixar de recordar que els de la seva generació pintaven en Mañé i Flaquer amb el barretinot i les sabates de simolsa.

Eren, doncs,els vents d’un instant i les paraules que hi sonaven els que establien les diferències massa sovint absurdament irreconciliables, no les grans ideologies fonamentals, assaonades, madurades: suggestions, fets d’imitació, despits, ressentiments, etc., que actuaven d’una manera més o menys intensa segons la quantia dels sous o de les rendes o dels bons balanços. L’ànima era la mateixa, tant si qui la duia es deia Duran i Ventosa, com Carner, com Lluhí i Vallescà o Rovira i Virgili. Tots, per poc que les circumstàncies hi ajudessin, aniríem amb sabates de simolsa i barretinot a engruixir el pòsit més que mil·lenari de la mentalitat nacional.

Alexandre Galí

Història de les Institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936, llibre XV, p. 46-47 (escrit entre 1945 i 1950)

La lectura del Dietari de Raimon d’Abadal i Calderó em va produir, quant a la seva actitud davant la guerra civil, el mateix efecte que m’havia produït, anys abans, la lectura de les Memòries d’en Cambó: sorpresa, estupefacció i incredulitat. Com és possible? Com és possible que una persona indiscutiblement intel·ligent i honrada, d’una gran formació i que d’altra banda diu coses encertadíssimes, també en política, caigui en un simplisme maniqueu tan aberrant? Com és possible que no aparegui en el seu dietari ni l’ombra de la idea que “en tot allò”, en aquell desastre, ell, ells, la Lliga, com tothom, hi tenien alguna cosa a veure, i, per acció o per omissió, alguna responsabilitat, o almenys alguna mena o altra de solidaritat?

En una guerra civil, triar un bàndol o un altre, sempre és respectable. Desqualificar radicalment i maniqueament com a “mal absolut” el bàndol que hom no ha triat és, com a mínim, signe de “desorganització mental”, segons l’expressió cara a Alexandre Galí. No voler o no poder veure que tota guerra, i en especial tota guerra civil és un encavallament de múltiples guerres i que tota simplificació és necessàriament falsa és una deformació mental greu. Repeteixo que això no està en contradicció amb “triar bàndol” o en no triar-ne cap. I fins en un mateix bàndol es poden triar coses diferents. En Joan Sales va anar a fer la guerra contra en Franco malgrat la FAI li assassinés un oncle, i un germà seu no hi va anar perquè no va veure prou clar que aquella guerra es fes per Catalunya. Jo vaig tenir dos germans i un oncle al front, tots ells voluntaris contra en Franco, i un altre oncle va haver de fugir i va establir-se a Sant Sebastià. La major part dels supervivents pot explicar històries similars. Com és que la presència a Catalunya del doctor Lluís Vila Abadal no fa pensar una mica el seu parent, en el Dietari, i es limita, quan rep determinades notícies, a constatar que encara hi ha gent amb sentiments humans i no tot està perdut? Un polític ha d’anar, em penso, una mica més enllà.

És moralment lícit prendre partit i indubtablement el fill d’en Duran i Ventosa i tants d’altres van morir per Catalunya, com en Xandri i tants d’altres del bàndol lleial. Però també es pot no prendre partit i seguir complint el propi deure: és el que va fer el meu pare a la Generalitat. És el que va fer mossèn Batlle, que va aprendre moltes coses que després va fer servir a Catalunya, en el seu exili forçat a Suïssa. Però la condició perquè aquest no prendre partit sigui fecund és el silenci. Un silenci total. Hi ha certs pensaments que no es poden confiar ni a un paper.

El text de l’inici d’aquest article dóna, em penso, una explicació i una resposta a la sèrie de preguntes i contradiccions que hem anat veient. I és a la llum d’aquest pensament que continuo, (o començo):

1.- No insistiré sobre la “mort política” de la Lliga (política, no patriòtica, cal entendre’s bé), i d’una manera especial de Francesc Cambó, a partir del sexenni 1917-1923. Algú ha fet notar, i certament es pot notar, que el Dietari de l’Abadal manifesta un cert désarroi, un cert malestar per les moltes vegades intempestives aparicions, activitats i exigències de l’extraordinari personatge. Llegint el Dietari de l’Abadal em van venir a la memòria un parell d’alumnes hiperactius que vaig tenir a l’escola: extraordinàriament intel·ligents, però, com indica el seu nom, capaços de fer-ho anar tot en doina i a la llarga inaguantables. Muntar campanyes a favor dels rebels era un error polític greu, però arribar a pensar que, pel fet d’haver-li donat diners, en Franco li faria cap mena de cas quant a Catalunya, era d’una ingenuïtat o d’una presumpció i un encegament astoradors.

2.- Més important és que ens fixem en el paper de l’esquerra i en els seus tràgics errors. Tràgica especialment la figura d’en Companys, a qui l’Abadal considera una esperança, poc abans del 19 de juliol, i el patriotisme del qual no es va manifestar per camins que podien haver estat eficaços fins que era massa tard: quan va enviar en Batista a Londres, quan va fer el gran gest de protesta de l’estiu del 1938 en ocasió de la incautació de les indústries de guerra. La seva mort (“assassinat”, escriu el meu germà Salvador, que tenia 17 anys, en el seu diari) no hem d’oblidar mai que fou l’execució per part de l’exèrcit ocupant, del President de la Generalitat de Catalunya.

Trist el paper d’un home de tanta categoria com en Rovira i Virgili. És que Alexandre Galí, que el cita explícitament al costat d’en Duran i Ventosa, recordava els seus articles del temps de la guerra, ara reeditats? Si una cosa va fracassar, absolutament i totalment, va ser precisament la “revolució” que ell exalta. La victòria, en la guerra civil interna del bàndol lleial, va ser pels comunistes, el lema dels quals era: “guanyar la guerra, ja parlarem després de la revolució”. L’esquerra, que inicialment i probablement amb un sà instint, es va inclinar per l’anarco-sindicalisme, no havent sabut o pogut controlar la situació, va haver de quedar supeditada finalment al comunisme castellà. I ni es va guanyar la guerra ni es va fer la revolució: maig de 1937, arribada dels guàrdies d’assalt de València a Barcelona; octubre del 1937, establiment del govern de la República a Barcelona i progressiva anul·lació de la Generalitat, són el preludi de la derrota definitiva, de gener-febrer del 1939.

3.- El patriotisme no és la primera de les virtuts. El patriotisme degenera en prussianisme quan vostè pretén que sigui la primera de les virtuts. Però el patriotisme és, a vegades, l’última de les virtuts.

Aquestes paraules de Horne Fisher, l’“home que sabia massa coses” a l’ingenu periodista Harold March, en la novel·la de Chesterton, poden servir de guia per aquest paràgraf, especialment en una situació com la de Catalunya, on molts ciutadans senten un patriotisme espanyol innegable i en principi respectable que seria (que és) estúpid negar o condemnar. Potser una de les causes de la nostra desorganització mental és la barreja en tanta i tanta gent de dos patriotismes tan difícilment conciliables. No seria gens difícil de trobar gent de bona fe i vàlua innegable “marcada” per aquest fet. Deixem, però, aquest punt.

El que voldria dir en aquest paràgraf, i com a colofó dels dos anteriors, és que hem de sentir tan nostres, tan íntegrament nostres, un Ramon d’Abadal i Calderó (i un Francesc Cambó), com un Antoni Rovira i Virgili (i un Lluís Companys). Després de la guerra, no fou massa la gent que s'adonà de l’absoluta necessitat no solament d’una reconciliació, sinó d’una reflexió a fons sobre el que havia passat. La reflexió col·lectiva més important fou probablement la dels “Quaderns de l’Exili”, però n’hi hagueren d’altres. I ara, després d’uns anys de silenci quasi total, sembla que hi hagi interès en remoure ferides, a base d’un “antifranquisme” més aviat genèric (oblidant que l’actual règim prové molt més del franquisme que de la Segona República) i d’una “resistència” en moltes ocasions ben dubtosa. Molts que vàrem viure aquell temps que ara ens vol explicar gent que no hi era, encara recordem massa coses i massa clarament perquè ens vinguin amb “històries”. I encara que ja tots fóssim morts, la memòria històrica va més enllà de les generacions i una ferida mal tancada o remoguda per interessos ideològics o crematístics, que de tot hi ha, és un perill futur pel cos social.

Voldria acabar el paràgraf amb una cita d’una de les persones que va veure clar en el seu moment la necessitat de reconciliació i de reflexió.

El “Front Universitari de Catalunya”, organització resistent de l’interior, publica un butlletí clandestí que ens arriba amb alguna regularitat i que llegim amb el major interès, tan per l’abrandat patriotisme com pel seny que inspiren els seus escrits.

En un dels darrers hi trobem aquesta frase reveladora d’un noble estat d’esperit: “Fa deu anys que a les terres de l’Estat espanyol es viu una tragèdia que difícilment trobaria parió en el món. Deu anys de sang, de persecucions, de fam i misèria, de denúncies i d’exilis, de “Rabassades” i “Camps de la Bóta””… No fa al nostre intent copiar res més. Posar en una mateixa execració i infligir la mateixa condemna als dos sinistres i simbòlics llocs on s’han perpetrat tants crims, és un esperançador i segur començament de restauració pàtria. Més: no podrà haver-hi restauració sense aquest començament.

Claudi Ametlla
Perpinyà, maig 1946

4.- En la “Història de les Institucions” d’Alexandre Galí, el tema de les ruptures generacionals és una espècie de baix continu. Participant entusiasta i eficient de la gran gesta de la generació del 1900, afirma una i altra vegada que en el passiu d’aquells homes, globalment, cal posar-hi el seu desconeixement del segle XIX. Ell mateix desconeixia la feina notable, en el camp pedagògic, del seu oncle Bartomeu, cunyat d’en Fabra i a casa del qual va passar la infància. Puig i Cadafalch i Pijoan varen fer una feina extraordinària en el món cultural, però precisament perquè varen començar de zero la seva feina es va cloure en ells mateixos i varen ser incapaços d’adaptar-se a les noves circumstàncies (Puig, per exemple, va fer una interpretació de la llei de Patrimoni de la Generalitat, després del 34, en la qual infeudava el patrimoni a l’Institut, com si hagués retornat el temps de la Mancomunitat, sense adonar-se o sense voler veure que Catalunya tenia totes les atribucions estatals, en aquell moment, en aquella matèria. I Pijoan és l’exemple típic de l’home que té un moment, un moment dolç, esplèndid, però és incapaç de la continuïtat, tantes vegades desagradable, que exigeix una responsabilitat pública).

Els homes d’un moment i les generacions que recomencen de zero, ens diu Alexandre Galí, són el principal obstacle per a la maduració cívica del nostre país.

5.- Però al mateix temps, en la “Història de les Institucions”, n’hi ha un altre de baix continu: el que indica, precisament, el títol. L’enorme capa- citat de crear institucions, l’enorme capacitat associativa d’aquest nostre país. La llista de les associacions i institucions creades a Catalunya abans de 1936 és interminable. Moltes d’elles continuen: citem només, gairebé a títol simbòlic, el Centre Excursionista de Catalunya i l’Orfeó Català, ambdues més que centenàries. I, ja en un terreny no pròpiament institucional però sí revelador de la consciència col·lectiva d’un poble, la Sagrada Família.

Com és lliga això? en darrer terme podríem resumir-ho en una fórmula de contraposició: continuïtat vital (la cèlebre “voluntat de ser” de Vicens), en l’esfera privada –discontinuïtat política, en l’esfera pública. Però el que interessaria més és escatir el perquè d’aquesta contraposició.

Alexandre Galí no va deixar de plantejar-se el problema, i hi va donar, a “grosso modo”, la següent explicació (recordem una vegada més que va escriure entre 1945 i 1950:

No és veritat que el poble català no sigui generós. No és veritat que el poble català sigui tancadament individualista i inapte per a la vida col·lectiva. Un mínim coneixement de les institucions de beneficència durant el segle XIX i de l’associacionisme duarant el segle XX ho desmenteix rotundament. El que passa és que el poble català és extraordinàriament recelós davant del poder polític i davant de les institucions públiques: secularment els ha vist com a estrangers i moltes vegades com a enemics. Davant del “comú” es tanca a la seva closca.

Però aquesta actitud es va començar a trencar la primera dècada del segle XX. Aconseguir això fou potser el mèrit més gran de la generació del 1900. Concretament Alexandre Galí posa com a exemple el de la Biblioteca de Catalunya: quan la gent va tenir confiança en una institució pública (era la biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans de la Diputació de Barcelona), els donatius van venir a corrua feta, i el país va demostrar la mateixa generositat davant d’una institució pública que la que demostrava en institucions privades com els orfeons i els centres excursionistes. Ara, però, voldria retornar al Dietari de Raimon d’Abadal, que en certa manera confirma “a contrario” aquesta tesi: en un cert moment, després de la derrota del 16 de febrer, que els hauria d’haver fet pensar una mica més a tots plegats, d’Abadal lamenta que la gent no es mobilitzi per a les eleccions de compromissaris.

En un altre moment es troba amb un senyor, a l’exili, que no li vol signar una declaració a favor dels rebels, i també se'n lamenta. De fet, es tracta en els dos casos d'una reacció típicament catalana: manca de confiança en qui ha portat els afers polítics. Aquest senyor que no vol signar, encara que va haver d'exiliar-se per la incompetència de l'esquerra, no té cap confiança en els adversaris polítics de l'esquerra; prefereix passar desapercebut i refugiar-se en l'actitud que probablement varen tenir els seus pares i els seus avis i besavis. Callar davant l'ocupant i procurar fer-li tantes trampes com pugui. De fet, no és el mateix que digué el senyor Duran i Ventosa a Ramon d'Abadal, el nebot, l’historiador: “quan puc fer política en faig i sinó, faig diners”? Caldria fer potser una postil·la al que digué Alexandre Galí: el català no ha acceptat, en la primera meitat del segle XX, la incompetència de qui regeixi la cosa pública, encara que sigui ell qui l’hagi triat. I això és greu. A la discontinuïtat política (claríssima entre Lliga i Esquerra, que en un país ben constituït s’haurien succeït i no enfrontat a mort), s’afegeix una pregona incomprensió de la necessitat que algú mani, i que si tenim la sort que aquest algú sigui de casa, és delicte de lesa pàtria no ajudar-lo, encara que no tingui les nostres idees polítiques. Estem tan acostumats a trampejar poders estranys que fem el mateix quan tenim un mínim de poder propi. I això, repeteixo, és greu.

6.- Si fins ara m’he referit al passat no és perquè m’agradi “gronxar-m’hi”. Certament m’interessava dir i he dit que estem deformant la visió de la història amb el perill de tancar en fals les ferides de la guerra civil, fonamentalment per l’omissió, deliberada o no, de l’estudi i valoració correcta de les responsabilitats de l’esquerra.

Però encara m’interessa molt més reflexionar sobre si durant la segona meitat de segle hi ha hagut variacions importants en aquests punts. M'interessa el passat immediat, el present i el futur.

Jo diria que les coses han variat molt poc. Que la "fórmula" continuïtat vital-discontinuïtat política ha seguit funcionant.