Compromís i lectura. Lectura d'"Incerta glòria" de Joan Sales, de Carme Arnau
Carme Arnau
Editorial Cruïlla. Barcelona, 2003.
La complexitat de l’única novel·la de Joan Sales podria ésser una bona excusa per no llegir-la íntegrament. No obstant això, la seva lectura és obligada. És una obra cabdal de la literatura catalana. Han passat ja alguns anys de la seva primera edició, catalana i francesa, i per fi hom s’ha atrevit a fer-ne un estudi crític. Carme Arnau escomet una llarga envolvent per enfrontar-se tangencialment al contingut d’aquesta obra. Tanmateix, és un trajecte alliçonador: intenta entendre Joan Sales i, de retruc, ens l’apropa.
I és que ben mirat, no podria ésser d’un altre manera. Incerta glòria és l’expressió d’un home en combat, com segurament a ell mateix li agradaria sentir. I és tanta la seva decisió a batre’s que en la seva obra s’hi traspua clarament aquesta vitalitat. Carme Arnau ho ha copsat però no s’hi ha rendit. En el darrer moment, en el punt final, se n’ha distanciat. Com si el treball del crític estudiós obligués a fer una darrera expressió de dissentiment o de dubte.
Joan Sales, en vida, i sembla que encara ara, va ésser rotund i sever, per igual, amb la mediocritat i amb el “nedar i guardar la roba”. Com molt bé ha descobert Carme Arnau, això ja va quedar palès, per sempre més, en els Quaderns de l’Exili. I des d’aleshores, el seu judici ha esta polèmic. Per què? Doncs perquè posa el dit a l’ull. I això incòmoda a els superbs o els que no coneixen els motius de la seva lluita.
En efecte, com relaciona l’assaig Compromís i escriptura, la vida i l’obra de Joan Sales, tenen sempre una continuïtat argumental: una batalla perduda, una guerra per guanyar. És una màxima que s’estén al Joan Sales amic, editor i empresari. I no és una etapa o un determinat moment. És sempre. Com la mateixa vida, feta de rutines pertinents.
Com senyala l’autora de Compromís i escriptura, el context social dels temps de Joan Sales és molt dur. Avui costa fer-se una remota idea de totes aquelles dificultats. És una cosa que un assaig difícilment pot assolir, tot i l’afany per intentar-ho que hi posa Carme Arnau. És una qüestió, com diria Joan Sales, tan quotidiana que només mitjançant un poema hom s’hi pot atansar. O, encara millor, una novel·la amb ritme poètic, tràgic o èpic, tant se val. En molta mesura el que és Incerta glòria, en relació a l’Exèrcit de Catalunya, i els seus soldats i oficials.
Compromís i escriptura va guanyar el premi Joan Maragall 2002 que atorga la fundació del mateix nom. Incerta glòria té, entre altres qualitats, abundants diàlegs sobre cristianisme i cultura. Uns debats que no passen desapercebuts al lector atent, ni molt menys a l’estudiós. Emergeix així, indirectament, la professió de fe de Joan Sales, considerat per molts, però sobretot per la pròpia Fundació Joan Maragall, un novel·lista catòlic, del nivell de Green, Mauriac, Péguy... per posar alguns exemples. En aquest sentit, el treball de Carme Arnau, el premi atorgat i la presa de posició de la Fundació ajuden a aixecar un setge de silenci molt injust. Només, en certa mesura, cal dir-ho, Joan Sales havia estat suficientment considerat en el Grup d’Estudis Nacionalistes (Jordi Sales, Raimon Galí,...) o en determinats ambients literaris molt restringits (Joan Triadú,...).
Per acabar diré que no crec en la reivindicació de Carme Arnau pel que fa a l’edició francesa d’Incerta glòria. Segons ella, Joan Sales, sense el jou de la censura o l’autocensura, va poder fer una millor recreació dels seus personatges. Penso que la qualitat literària de la darrera edició catalana d’Incerta glòria pot prescindir de determinats detalls històrics, per no dir, que fins i tot, això li dóna una tensió de matisos i reflexes, de ben segur, més verídics. Tan reals com el punt d’inversemblant o passadament novel·lesc d’alguns moments d’Incerta glòria. Si fos perfecte tampoc seria bona. I segurament, l’audaç Joan Sales ho sabia. Ens ha deixat també, el regust del geni. Vaja!