Commemoració del 60è aniversari de la mort de Màrius Torres (1910-1942)

Convocats per mitjà d’una carta d’en Jordi Mir al diari Avui, el dissabte 4 de gener de 2003 unes dues-centes persones vàrem participar en un acte commemoratiu del poeta lleidatà que, segons Carles Cardó, “si li hi haguessin estat doblats els anys de vida, no és negligible l’opinió dels qui creuen que hauria superat tots els poetes catalans anteriors”.

La trobada s’inicià a tres quarts de deu del matí al Mas Blanc, situat al km 10 de la carretera que va de Centelles a Sant Feliu de Codines. Aquesta esplèndida masia es troba en el mateix estat de conservació que fa seixanta anys, tal com podem observar de les fotografies que disposem de les estades que el poeta hi va fer pocs mesos abans de morir (aquesta bona conservació cal agrair-la a la comunitat de religioses que de fa temps s’està al mas). Així, sota els porxos del pati en Jordi Mir féu un emocionat parlament, tot evocant la furtiva visita que Núria Torres va fer des de l’exili al seu germà l’octubre de 1942, així com també la presència de la mateixa Núria al mateix indret l’any 1992, en la celebració del 50è aniversari de la mort del poeta.

Seguidament, l’autocar i la corrua de cotxes s’enfilà fins al que va ser el sanatori antituberculós del Puig d’Olena, situat a pocs quilòmetres del Mas Blanc. En aquesta construcció, que avui acull un dels centres de la Direcció General d’Atenció a la Infància de la Generalitat, encara s’hi pot visitar l’habitació on el metge poeta passà els darrers set anys de la seva vida i en la qual morí el 29 desembre de 1942 (tan sols dos anys abans que es descobrís el remei a la tuberculosi). Des del balcó de la mateixa es contempla una esplèndida vista sobre tot el Vallès, de la què en destaca la desembocadura del Besòs i el perfil de les dues torres de la Vila Olímpica barcelonina.

Després de visitar l’estança on encara s’hi conserva el piano que tocava Màrius Torres, l’expedició es dirigí cap al cementiri de Sant Quirze de Safaja. En aquest esperdigolat municipi l’ajuntament ha tingut a bé de col·locar, en el costerut camí d’ascens fins a l’església, tot un seguit de versets del gran poeta de Lleida. Als peus del campanar barroc de l’església parroquial, i amb un fred intens al cementiri, els nonagenaris Víctor Torres (germà petit del poeta i exdiputat al Parlament de Catalunya) i Júlia Corominas (la filla de Pere Corominas, companya d’estudis de qui en Màrius s’enamorà l’any 1932 i a qui dedicà el poema “Fidelitat”) dipositaren un ram de flors a la tomba del “poeta de la nova Catalunya”. Enmig d’un també intens silenci, tan sols trencat per les campanades de les dotze del migdia, es feien ben vives les paraules de Màrius Torres: “... i això és la mort: tancar els ulls, escoltar el silenci de quan la música comença”.

La commemoració s’acabà a l’interior, força més càlid, de l’església parroquial. Plena de gom a gom, durant una hora i mitja se succeïren els parlaments, els poemes i les cançons de cantautor sobre alguns poemes; alguns dels participants a l’acte s’havien desplaçat des del País Valencià.

Cal felicitar els organitzadors d’aquest acte, per tal com poques commemoracions con aquesta ens acosten més a la plenitud nacional. Fer memòria del nostre poeta de l’esperança és tota una manifestació de gratitud; i també, segons com, una tranquil·la subversió a l’actual oferta cultural catalana, massa vegades pobra de sentit i contingut.