Com són els catalans (virtuts i vicis)
Per què Catalunya dóna tantes primaveres i poques vegades arriba a l'agost? Tot el nostre esdevenidor depèn de trobar aquest secret
INTRODUCCIÓ
Aquest treball porta el títol d’una conferència inèdita de Jaume Vicens i Vives, de la qual, segons he pogut saber, només existeixen les notes que jo vaig prendre, l’any 1954. El parèntesi és meu, per tal de subratllar la intenció última d’aquest estudi històric, antropològic i moral.
Fa uns quants dies, a la inauguració de l’estatge Ballarín, a Queralt, vaig acabar les meves paraules amb un interrogant, al qual urgeix una resposta. Resposta indispensable per a les generacions joves. Per què Catalunya dóna tantes primaveres i poques vegades arriba a l’agost? Tot el nostre esdevenidor depèn de trobar aquest secret. És una pregunta programàtica. Enclou ja una mena de resposta. Una afirmació de la nostra perenne vitalitat natural, del nostre bon arrelament de les llavors, de la força de les plantes joves... i, en canvi –i això és el que cal aclarir–, una misteriosa incapacitat de madurar, de donar plenament els fruits com a poble. I, naturalment, la majoria de les vegades, el fenomen es dóna també en forma individual.
IDEA DEL BINOMI SENY-RAUXA
Josep Maria Batista i Roca, fundador de l’escoltisme a Catalunya, es va plantejar aquest i altres problemes concomitants, de la dècada dels anys vint, després de la seva formació universitària a Anglaterra, i al moment d’incorporar-se a la tasca de redreçament nacional que el president Prat de la Riba ens va deixar com a testament. Batista va donar-se a la feina ingent de dreçar d’una manera científica un quadre exhaustiu de les virtuts i dels vicis dels catalans. Jo he tingut a les mans aquest quadre –incomplet encara–, però els seus deixebles no hem tingut la fortuna de retrobar-lo entre els seus papers. De totes maneres, les seves grans línies restaren fixades a la nostra ment.
Quan, els anys 1927-28, tingué lloc la històrica polèmica que intentava donar una dimensió total al programa de Prat de la Riba, Josep M. Batista i Roca prengué una actitud radical, crec jo, com a conseqüència d’aquests estudis seus. La polèmica, tal com ja he explicat altres vegades, girava entorn de la prioritat que calia donar o bé a l’educació cultural o bé a l’educació cívica i nacional. Prengueren part en el debat les millors plomes i els millors especialistes de Catalunya. Des del doctor Carles Cardó, passant per Carles Pi i Sunyer i acabant amb el meu pare, Alexandre Galí. Com podeu veure, la idea de prioritat era vidriosa i difícil de decidir davant de dos aspectes tan transcendentals per a la vida d’un poble. Però Batista, segur com estava que el gran misteri que hem exposat sobre la nostra vida col·lectiva tenia resposta en l’educació cívica, optà immediatament per aquesta sense dubtes ni vacil·lacions. Durant algun temps, en fou el paladí solitari, plantejant el problema amb tota la seva acuïtat. A la fi, el doctor Cardó i sobretot el meu pare li donaren la raó, remarcant però que els dos camps eren complementaris i pedagògicament tenien una problemàtica distinta que obligava a especialitzar mestres en cadascun d’ells.
Bé, en aquells anys hi havia molta gent preparada en el camp de la cultura. Ningú, en canvi, en el camp del civisme nacional; prou sobrava gent dins les opcions concretes dels partits polítics. Però això no forma part de la formació cívica. Al contrari, moltes vegades, per manca d’aquesta prèvia educació cívica i nacional, l’educació dels partits sol ésser negativa, limitada i nociva des del punt de vista de la col·lectivitat i del conjunt del país. Cal, abans, l’educació cívica per tal de veure la nació en el seu conjunt. Conèixer bé les terres espirituals del país, les llavors i, sobretot, aquells estrats on les arrels tenen un creixement òptim. Cal que, quan el bosc creixi, la perspectiva d’una mata d’arbustos no ens impedeixi de veure el procés vital del desenrotllament del bosc. Cal fer aprendre encara una altra imatge del civisme. La nació és un teixit de virtuts i de defectes, i els seus homes en són els fils. Certament, el teixit de qualsevol comunitat és degut a l’entrellaçat d’uns fils que solen ser de colors distints, que representen el pluralisme de les idees i dels homes. Pluralisme enriquidor, ja que en la seva varietat dóna més valor al teixit. La característica fonamental dels fils que formen el teixit d’una nació és la seva textura interna: els colors són l’embelliment extern. Una cosa no va sense l’altra, però l’essencial és la força de la textura. Dit amb altres paraules: la textura no representa el pluralisme del pensament, la manera de pensar sinó la manera d’estimar.
Podríem també utilitzar l’exemple de l’encuny o la matriu, que tant plau a mossèn Ballarín i a mi. Sempre arribarem al mateix resultat. L’educació cívica –el mateix que la religiosa– té un caràcter primordial, perquè afecta el nostre ser personal i col·lectiu i ens enfronta a la nostra més íntima veritat. Si som ben encaminats vers aquesta coneixença primera, els sediments de la cultura i la política no faran sinó enfortir la textura de les nostres arrels –o dels nostres fils. Si, al contrari, partim d’idees culturals o polítiques, sense aquest coneixement previ del teixit vital format pels nostres majors i del fil que cal que cadascú de nosaltres enllaci dins la trama de la comunitat o la nació, tenim el perill inevitable que la sedimentació dels colorants cremi el fil i el converteixi en floca. Amb la qual cosa adquirirem una rara sensació de llibertat. Però aquesta és la llibertat sartriana: no tindrà força per realitzar el teixit. Aquesta floca podrà esdevenir una veritable fira d’opcions pluralistes que fan la impressió d’una gran riquesa cultural. Però, mancada de la solidaritat d’estimar, que és la força de tot fil, mancarà de textura, serà incapaç de crear i continuar aquell teixit començat pels nostres pares i els nostres avis des qui-sap-les generacions. El pluralisme haurà destruït la vida i la creació; haurà destruït la comunitat.
Com us deia, aquesta conferència porta el mateix títol que la de Jaume Vicens l’any 1954, i sorgeix de la mateixa preocupació. Però els avatars de la vida científica i política de Jaume Vicens havien estat radicalment diferents dels meus. Per exemple, poc o gairebé res no sabia ell de J.M. Batista. Estava desconnectat dels moviments nacionalistes de l’avantguerra i de la nostra generació, malgrat que ens portàvem pocs anys de diferència.
En canvi, estava fortament influenciat pels homes dels seus cursos universitaris, i, encara que molt vagament i gens explícitament, pel “xirauisme” òrsida. De manera que tota la seva tasca de retrobament nacional va obeir a un imperatiu moral interior, sens dubte influït pels moviments joves que, en aquells anys cinquanta, cercaven en ell el mateix que nosaltres: un pont que els conduís al catalanisme de l’avantguerra. Això va obligar-lo a un gran esforç professional. Ell havia combatut el romanticisme de la historiografia tradicional, influït d’una manera responsable per D. Antonio de la Torre, el nostre gran mestre, notablement anticatalanista, amb la qual cosa aportà un esperit crític que mancava a la nostra. Com hem dit, vivia agermanat amb els homes de la generació òrsida dirigida per en Xirau, que va formar homes tan respectables com Calsamiglia, Espriu, Jordi Maragall, etc. Però sembla mentida fins a quin punt la sanitat mental de Jaume Vicens va restar intacta de la pesta culturalista. Això explica dues coses. Primera, que li fos tan fàcil d’entroncar amb el nostre nacionalisme, després de la guerra. Segona, que el seu primer intent d’entroncar amb el catalanisme fos, malgrat tot, amb els seus companys de promoció, concretament amb Ferrater i Mora, que havia escrit un assaig pretensiós en el qual “volia posar al descobert les nostres arrels més ocultes de caire universal; l’essència que podia justificar-nos” (el destacat és meu; mostra d’una manera ben clara la supeditació culturalista i universalista del fet nacional català d’acord amb la tesi de Joaquim Xirau).
(Vegeu l’admirable crítica del llibre de Ferrater i Mora en el número 17 de Quaderns de l’Exili, obra de Núria Folch de Sales).
Resultat, que em vaig trobar amb un Jaume Vicens que, en els seus primers moments i malgrat la visió certera dels problemes que ell havia estudiat pel seu compte, estava fortament influït per Les formes de la vida catalana de Ferrater i Mora, i així ho va manifestar en la seva Notícia de Catalunya. La veritat és que a la trilogia de Ferrater, “seny-mesura-ironia”, que no té fonaments ni cap ni peus, en Vicens ja hi va oposar ben aviat el binomi “seny-rauxa”, el qual, sense constituir un tret fonamental de la nostra personalitat, sí que és important de considerar com a un tipus de reacció psicològica col·lectiva freqüent en el nostre poble en determinades circumstàncies. Aquestes circumstàncies, modificades sovint pel cop de pèndol “seny-rauxa”, són precisament l’objecte d’aquest curs. La primera meva gran discussió amb Jaume Vicens fou, doncs, d’aquest tipus de valoracions. Aviat ens posàrem d’acord, perquè, certament, la troballa de Vicens és important sempre que haguem trobat prèviament les arrels profundes del nostre ser col·lectiu i que seguim els seus alts i baixos al llarg de la història. La freqüència dels cops de pèndol “seny-rauxa” ajudaran a explicar-nos la nostra deterioració moral al llarg del temps.
IDEA DEL PONT ESPIRITUAL DELS MEDITERRANIS
El català és un home que sent dins seu el goig de viure. La paraula optimista no dóna l’abast real del que volem dir, és vaga i vulgar, però l’aporto perquè ajuda a fer veure el que vull dir d’una manera simplista. Però vull que tingueu ben en compte que l’arrel d’aquest goig de viure és espiritual i molt profunda. ¿Travada on? ¿Al subconscient dels pobles, que ni Jung ni cap antropòleg no ha pogut definir? És evident que la natura i l’home formen un tot dins el conjunt de la creació i que hi ha quelcom d’encavallat dins l’evolució, en la creació primera de l’univers que ben aviat cristal·litza en les personalitats naturals dels pobles. (Tingueu en compte que l’home sobre la terra no el podem fer remuntar més enllà d’uns 50.000 anys, i que es troben pobles o grups de pobles amb personalitat diferenciada plenament al voltant del segle X abans de Crist. Vegeu sobretot Sir Arthur Keith i Claude Lévi-Strauss).
Dins aquestes personalitats diferenciades, els catalans formem part d’una gran comunitat, la mediterrània, que és segurament la més antiga d’aquestes grans diferenciacions humanes. I d’altra banda, potser la que més ha resistit el pas dels segles, i conserva les seves virtualitats originals. En aquest aspecte, doncs, Catalunya representa un món que té molt poc a veure amb la Castella cèltica i precèltica que coneixem.
Aquest goig de viure dels mediterranis no és pas mancat d’una consciència lúcida de la tragèdia i de la contradicció de la vida humana. Potser són els pobles del Mediterrani els que l’han tinguda més profunda i precisa –exceptuant, en tot cas, el poble jueu. La matriu dels pobles mediterranis la va donar el poble grec amb la seva visió tan clara de la contradicció íntima de la vida humana: el goig de viure i la seva tragèdia. El salt entre aquests dos pilars és possible gràcies a la virtut, l’areté i l’esforç dels millors. Dit amb les paraules corrents avui, entre aquests dos pilars contradictoris l’home salva l’abisme a través de l’heroisme i la cultura. No faig amb això sinó ampliar una idea fonamental de Nietzsche i del seu amic Burckhardt.
Doncs bé, Catalunya viu immersa dins el magma d’aquest món natural. El pont que hem esmentat, per un extrem és constituït pel pilar de la duresa i l’acceptació valenta –gairebé joiosa– de les dificultats a vèncer i de la tragèdia. El pilar de l’altre extrem es caracteritza per la joia de viure i l’explosió de festa. No parlem ja de les bacants de Grècia. A Catalunya, qualsevol festa marinera o bosquetana que té per objecte un bon tec de botifarra amb mongetes, bon vi, dins una salsa d’acudits –algunes vegades grassos o, si voleu, d’una alegria en aparença grollera–, l’estem vivint dins el món de la joia i de la festa. És clar que aquest pont, veritable miracle d’enginyeria espiritual, es manté perquè el centre està calculat amb precisió matemàtica. La “fletxa” d’aquest arc tan tibant ens dóna la mesura de l’areté, el sentiment de l’honor, els just terme virtuós i heroic que sap donar el valor veritable, d’una banda a les explosions de vida i al treball dur i ingent que gairebé sempre du la màscara que la tragèdia. La tragèdia és salvada amb dignitat. La joia i la festa mai no es degraden, malgrat el devessall de follia i fins i tot d’aparent vulgaritat que de vegades arrosseguen.
Aquesta enginyeria espiritual no seria completa sense els ancoratges. Una actitud digna, estoica primer, i després ja cristiana, pel que fa a la tragèdia. I l’actitud de joia i de festa que en els mediterranis, i concretament en els catalans, constitueix l’arrel fonamental, primària que inicia el nostre procés espiritual.
IDEA DE PERSONA I INSTITUCIÓ ENTRE ELS CATALANS
Ja us han explicat els meus companys la relació íntima, gairebé inseparable, que hi ha entre persona i institució, en el conjunt de la humanitat. No hi insistirem. La sola cosa que jo voldria fer veure és fins a quin punt el nostre poble és sensible a aquest fenomen. Tota la nostra història gosaria dir que està marcada pel lligam subtil d’una i altra. Pocs pobles són capaços de crear institucions dins les quals la persona pot viure en forma tan lliure i tan responsable. I, alhora, poques són les nacions que s’autodestrueixin més fàcilment per la pèrdua del sentit d’institució. O bé que quedin ofegades per l’envelliment i l’esclerosi d’institucions que esdevenen caduques i que, incapaces de renovar-se, es degraden fins a la seva dissolució.
La idea de persona i institució entre els catalans és fonamental que sigui estudiada, reconeguda i revaloritzada, si és que volem trobar el secret de les nostres desventures, que ja hem simplificat al principi d’aquestes converses amb la paràbola de les primaveres mancades i l’agost que no arriba mai.
Arribats a aquest punt, ens serà de summa utilitat la troballa de Vicens i Vives sobre el seny i la rauxa. El seny correspon sempre als moments de plenitud històrica en els quals, la persona, en plena expansió de les seves virtuts és capaç de fer cristal·litzar aquestes en forma d’institució. Cada home sap que forma part d’un tot major que no pas ell, i que la construcció de la comunitat depèn de la capacitat d’unir-se als altres per tal de donar forma al conjunt d’aquestes virtuts. És a dir, d’institucionalitzar-les.
La rauxa correspon sempre a aquells moments en què la institució es dissol i en què la persona tira pel seu compte prescindint dels altres.
No cal dir que hi ha moltes menes de seny i de rauxa. Hi ha rauxes aparentment pacífiques i terriblement destructives. Hi ha formes de seny desordenades, que podreixen persones i institucions per dins.
Crec que amb això us he donat la clau per a l’anàlisi de la resta d’aquestes converses, en les quals presentaré la cara i la creu de cadascuna de les nostres virtuts més arrelades, que caracteritzen la nostra personalitat nacional.
Parlo de cara i creu, perquè en l’home i en les comunitats, les virtuts i els vicis no són més que extrapolacions en sentit positiu o negatiu d’una mateixa actitud vital i profunda. Són aquestes actituds les que analitzarem a continuació. Tingueu en compte només que en el mateix enunciat d’aquestes actituds ja assenyalarem la cara i la creu de cadascuna, per tal que pugueu veure com en un quadre l’anàlisi que, seguint les petjades de Josep M. Batista i Roca i de Jaume Vicens i Vives, ens veiem amb cor de presentar-vos avui.
I. JOIA, FESTA - VULGARITAT
On s’arrela aquest goig de viure, aquest sentit de la joia, aquesta capacitat de crear la festa? Molt senzill: en el treball ben fet, en la fidelitat a la terra i finalment en el pes dels mil·lennis del mateix goig per la vida que hem heretat possiblement dels grecs. Com diria mossèn Ballarín, les “Festes i folls” que provenen de les fonts del Llobregat, és a dir Grècia, naturalment.
El treball ben fet i la fidelitat a la terra donen aquell pòsit de força i de pau sense les quals la joia de viure seria impossible. No insistirem en aquests ancoratges que traven les nostres virtuts. Tothom reconeix la seva realitat i tornarem a parlar-ne al seu lloc oportú. Però de les festes i dels folls, se’n parla ben poc i no ens adonem que manifesten com cap altra cosa aquesta primera virtut dels catalans arrelada en la prehistòria comuna dels pobles mediterranis, i potenciada fins a l’infinit pel cristianisme.
La festa és la institució que correspon a la joia de viure de la persona catalana. I com a institució, la sentim travada en el conjunt d’aquell pont vital mediterrani que hem descrit. Doneu un cop d’ull a la festa catalana i veureu que tota joia requereix també esforç, sacrifici, abnegació, emulació... Sense aquest equilibri moral que ens recorda el conjunt del nostre pont, la festa no seria ni festa ni institució. Des dels xiquets de Valls, la Patum, els gegants i les processons, el cant de les havaneres i sense oblidar la sardana, ens trobem sempre amb devessalls d’esforç, de càlcul, de companyonia i d’amor, sense els quals la joia no arribaria a bon port.
Però la festa catalana també s’institucionalitza a nivell familiar i de petits grups entorn de la botifarra amb mongetes i del vi del Priorat, les xalades del xai de Pasqua, la mona, la crema de Sant Josep... Fixeu-vos que en aquest nivell, els ritus de la festa es mantenen tan sagrats com a la Patum o la sardana, encara que sigui entre amics o en el si de la família. Una institució no té per què disminuir o dissoldre una altra institució. ¿No us és familiar la paraula “forada”? Aquesta no és mai una excursió –que de vegades pren també l’aire de festa–, sinó una trobada al camp, generalment de diverses famílies entorn d’un gran tec on no hi mancarà mai el fuet, les costelles a la brasa, la botifarra amb mongetes i un bon vi. Els vells no hi podem mancar mai i es mobilitzaran carros o tartanes i els cavalls amb el seu esquellerinc.
És en aquest punt, la descripció del qual es podria allargar infinitament, que també entra en joc l’aguda observació de Jaume Vicens sobre el seny i la rauxa. Amb el benentès que aquest binomi, perquè sigui creador i no destructor, cal que tingui un perfecte equilibri dels dos elements, de la mateixa manera que us han explicat l’equilibri entre el coratge i la prudència. El seny tot sol acostuma a ser covardia, de la mateixa manera que la rauxa és manca de seny i de raó en el mateix sentit de la imprudència (prudència = recta ratio agibilium). És a dir, la rauxa és una mena de covardia suïcida, desesperada. Encara que la rauxa porti moltes vegades tots els oripells de la racionalitat i la valentia.
El seny i la rauxa poden escindir la festa de mil maneres. Generalment, despenjant-se pel pendent de la vulgaritat. O bé, pel de la contenció beata i barata. I seguint aquest camí, podríem arribar a la cèlebre escissió entre el sagrat i el profà que tantes confusions de tota mena ha arribat a produir. La festa és “sagrada” per essència, àdhuc quan voreja la broma pesada, mentre no rodoli pel pendent de la vulgaritat o pel del cinisme, que són les dues grans desviacions que poden destruir la institució de la festa. Aleshores, hom els posarà l’etiqueta de “profans”… i tan contents! Però d’altra banda, un fals “ordre sagrat”, simplement “beat”, pot escindir-la i esgarriar-nos fins a una veritable guerra civil.
No podem deixar fora una altra mena de festa, que cau en l’ordre del sagrat –aquí no hi calen cometes–, i és la que prové de la nostra litúrgia cristiana comuna i corrent, que amb el cant gregorià era inconfusible. Aquesta festa és l’única que té un caràcter sagrat normal, però participa de la profundíssima joia de la nostra salvació per obra de Jesucrist i de la seva resurrecció, amb la presència permanent de la seva Mare. Aquesta festa és festa com totes, malgrat el seu contingut més profund. Però expressa el sagrat en forma encarnada i única, germana de totes les altres. La Mare de Déu és pràcticament inseparable de qualsevol festa catalana.
II. EFICÀCIA EN EL TREBALL - EL VIU
En aquest programa presentem un segon punt, que en realitat és una simplificació. De fet, es tracta d’una cosa complexa. El goig de viure català, tan ben arrelat a les fons de la vida (festa, treball), en la fase segona d’aquesta anàlisi de les nostres virtuts, manca de la lucidesa i de la valentia grega que accepta la duresa, la tragèdia i la contradicció, d’una manera tan realista com elegant.
Ve un moment, doncs, en què el català pren gairebé com a cosa de mal gust l’expressió de certes formes de la duresa de la vida, sobretot les que poden fer ferum de tragèdia. I es llença a la pràctica del treball ben fet, però de vegades amb una mena d’esperit que vol fer oblidar no tan sols la tragèdia, sinó que la duresa del treball té quelcom d’aquell sentit de càstig. D’altra banda, el català recorre intel·lectualment a la ironia, la qual, com que no surt d’un bon cor que accepta la tragèdia, en lloc d’ésser veritable ironia –que, en broma és capaç de veure les coses amb caritat–, deriva inevitablement a la mala bava. La tragèdia de la vida és vista entre nosaltres com a cosa de mal gust. L’heroisme que es necessita per a superar-la, és quelcom vergonyant, de mal gust. Resultat: que produïm un notable desequilibri entre els pilars del pont, perquè entre nosaltres, el de la tragèdia, la duresa i la contradicció no és tan sòlid com el pilar de la vida. En realitat, fem un xic com els nord-americans d’avui o els jueus d’ahir: considerem la tragèdia o la contradicció con una mena de càstig del qual cal fugir vergonyantment. A Catalunya, la cara i la creu d’aquesta virtut té tres facetes:
La sortida normal o noble. Treball ben fet, eficàcia, perfecció, etc. (sempre a costa d’un cert empobriment espiritual).
La sortida ressentida normal, és a dir, el viu (ja m’ho arreglaré jo, els altres que es fotin!)
La sortida ressentida secundària: “Em deuen i no em paguen”... Caiguda total, dissolució del treball ben fet, desconnexió institucional esgarriadora, indecisa i destructora.
Seny és veure ben clar que l’eficàcia en el treball no pot ser solitària sinó solidària. És a dir, el treball si no esdevé institució –encara que sigui personal– es dissol i passem del seny a la rauxa individualista i destructora.
III. PRUDÈNCIA - PACTISME (ENLLOC DE CORATGE) - PÈRDUA DEL SENTIT DE L''HONOR (COVARDIES)
Fixeu-vos com el català comença molt bé en l’exercici de les seves virtuts, però a cada pas que fa hi ha una degradació. Cosa gravíssima, puix que com més amunt ens enfilem, més febles esdevenim. A cada bugada perdem un llençol. En la segona sèrie de virtuts gairebé solem salvar-nos, perquè l’eficàcia en el treball comporta un agermanament directe amb la primera sèrie de virtuts, sobretot pel que fa al goig de la vida. Això no obstant, ja hem vist fins a quin punt, àdhuc mantenint-nos dins la primera sortida, la normal o noble, ens podem enganyar nosaltres mateixos. Fer només molt bé la feina ben feta pot resultar dissimulador espiritualment.
Però en aquest tercer bloc de virtuts, ja fem trampa descaradament. La unitat indestructible prudència/coratge (“recta ratio agibilium”) se’ns trenca, i en nom del seny i de la mateixa prudència el pactisme substitueix el coratge. O, si més no, pren –uns diran que només provisionalment– un paper prioritari per damunt del coratge, el qual queda en segon lloc, com de reserva. I naturalment, amb les virtuts no s’hi val a jugar. Hi ha d’haver un ordre jeràrquic sagrat, sinó tot se’n va en orris. Si el pactisme fos sols la nostra força de reserva respecte al coratge, tot aniria bé.
Aquesta és la raó política –i en molts altres ordres–, per la qual sempre perdem, perquè el pacte precedeix tota actitud coratjosa, netament, realísticament coratjosa. I no és que ens manqui el coratge. Quan l’actitud pactista se’ns mostra la font d’una derrota, aleshores trenquem fins i tot el pacte i ens llencem desesperadament a la lluita, una lluita estèril que sols porta a la derrota, o a les caigudes heroiques si voleu. Però el moment que la història ens assenyalava ja s’ha perdut definitivament. Aquesta és la constant històrica que va de Casp al 6 d’Octubre de 1934 i la guerra de 1936. I que hem repetit els anys 1975 i 1977, a l’hora de votar la Constitució que, per la força, havia de disminuir el nostre Estatut. Àdhuc en el llenguatge, el pactisme s’imposa per sobre de la “recta ratio agibilium”. Permetérem tot el galimaties sobre nació i nacionalitat i fórem incapaços de mantenir-nos ferms en el reducte que aconsellava la prudència –encara que per la força ens l’haguessin arrabassat, però hauríem evitat tots els equívocs que han seguit–, calia mantenir-se irreductible, calia fer innegociable el nostre concepte d’Espanya com a estat plurinacional. Ara, ja podem anar cantant pels carrers que som una nació, quan vam pactar una Constitució ambigua que no té cap punt, començant pel preàmbul, que ens permeti d’afirmar-ho jurídicament, institucionalment.
La creu, doncs, d’aquesta virtut que ja mostrem tarada des dels seus inicis, condueix inevitablement, no ja a la covardia –no m’atreveixo a titllar el nostre poble de covard; he vist massa vegades el coratge que ha sabut mostrar-, sinó a quelcom molt pitjor: la pèrdua del sentit de l’honor. En el programa heu trobat la paraula “irregularitats” en lloc de pèrdua. He volgut matisar el mateix que suara deia respecte a la covardia. Tenim el sentit de l’honor tarat per bé que de vegades retrobi el to.
Estem sobre el secret del nostre ésser actual i de la nostra història, almenys des de fa cinc-cents anys. Utilitzem una vegada més la paraula “tarats” per qualificar la situació moral d’aquest tercer bloc de virtuts que ens caracteritza com a poble.
És en aquest moment també que actua sobre el nostre ésser individual i col·lectiu el binomi psicològic del seny i de la rauxa, que tan bé va determinar Jaume Vicens. A mesura que es degraden les nostres virtuts, el seny o la rauxa intentaran corregir les fallades que aquesta degradació provoca. I com que totes les reaccions viscerals ben intencionades solen produir desastres, puix que mai no pot subsistir una virtut mancada, és per aquesta raó que arriben a tenir una preponderància tan gran dins la nostra vida col·lectiva. Moltes vegades, a més, l’error es fa més gran, perquè el binomi seny/rauxa és la cara i la creu d’una sola reacció instintiva que tendeix a corregir la nostra deficiència moral. De manera que, algun cop –la major part de les vegades–, la rauxa apareix vestida de seny. I quan veiem el veritable i profund origen ètic de les nostres mancances, ens disparem en forma de rauxa, contra la manca de lògica i de realisme que, per l’ensorrada de les nostres virtuts, ens ha portat al desastre.
Jo no sabria insistir prou fins a quin punt cal retornar a la persona, a la comunitat, a l’entroncament de l’una i l’altre. Però no farem res si no tenim el coratge d’enfondir el nostre ésser fins a l’arrel mateixa que ens fa persones. És a dir, a la matriu, al teixit fonamental que determina tant la persona com la institució, l’exacta valoració dels seus vicis i virtuts. No podem continuar desconeixent el nostre ésser profund de la manera que ho hem anat fent aquests darrers decennis. La vida d’un home –parlo de la meva– és ben curta, i no obstant això he estat testimoni de quatre caigudes corresponents a quatre primaveres de la nostra pàtria. És massa! Penso en el fil, en la matriu que em cal passar a vosaltres. Penso únicament en un relleu. Ja sé que és molt fàcil de realitzar-lo. El primer bloc de virtuts roman intacte i la Balanguera sap prou bé on s’amaga la llavor de la nova primavera que germina dins vostre. Sé que puc passar el fil a una nova generació per tercera vegada, i àdhuc que aquest, d’entrada, no se us desfaci en floca. Però és sobre el segon i el tercer bloc de virtuts que cal que us posi en guàrdia.
Per tal que aquest treball fos complet, hauria calgut un quart capítol, dedicat exclusivament als vicis que deriven d’aquest trencament entre el coratge/prudència i la pèrdua del sentit de l’honor. Malauradament són la contrapartida dels optimistes lirons, de la xerrameca, de la polseguera, que diu en Jordi Sales, que vol “justificar” per fora, amb les modes i amb l’“estar al dia”, en el viure en la mentida dels intel·lectuals, perquè volem guanyar temps, de cara al futur de la nostra pàtria. Aquesta manca de docilitat que fa que tota actitud intel·lectualista –no cal ser pròpiament intel·lectual per a compartir-la– manqui de tota mena de saviesa pràctica. La vergonya de no estar d’acord amb els temps i la manca d’humilitat per recordar-nos que tot acte de coneixement pràctic ve essencialment de la docilitat. Del realisme darrer que ens porta a veure-la en el “gairebé res” del nucli de la nostra persona, que sap dòcilment posar-se a terra. No continuo. Els meus companys us ho han dit tot i jo cal que em limiti a la meva tasca concreta.
Si els catalans haguéssim d’escriure un llibre com el de Ferrater i Mora, caldria que tinguéssim el coratge d’esborrar les paraules penjades dels núvols de la vanitat culturalista (“seny, mesura, ironia”) i substituir-les per uns defectes declarats, sense cap contrapartida de virtut, perquè són ja degradacions del tercer bloc de virtuts que acabem d’exposar. Són l’empetitiment en el qual ens autocomplaem, enmig de la polseguera, la xerrameca, la fira de vanitats i la ben intencionada però ben errada pressa de justificar l’èxit.
Podríem escriure “unes formes de vida catalana” que ens justificarien, no davant l’univers de la cultura, sinó davant la història clara i rasa, el perquè som un poble mancat, ple de primaveres i sense agost. Vanitat, “estar al dia”, cofoisme, rebentisme i, sobretot, complaure’s en la pròpia mediocritat. I que consti que parlo posant als antípodes d’aquesta complaença el menestral del segle passat, que ens comentava l’amic Arana. Per la simple raó que si pot semblar mediocritat el que ens diu és que no hem entès res. El menestral no es posa de puntetes. Veu la realitat des del més íntim de la seva persona: en la humilitat del que dòcilment s’ha plegat a terra. La complaença en la nostra pròpia mediocritat és orgullosa i intel·lectualista i arriba a aquesta aberració pel camí de l’adagi català “La guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes”. És a dir, hem caigut en el món del ressentiment i, en conseqüència, voregem ja la malaltia de l’ànima que condueix al nihilisme.
“Y el conde de Barcelona dijo una vanidad” canta el Mio Cid. Mentre no posem a to definitivament el tercer bloc de virtuts, serem sempre presoners d’aquesta bolorda de vicis, i Castella ens dominarà sempre per un sentit més recte de l’honor. Aquesta fallada nostra no la poden entendre. La persona i la comunitat s’identifiquen, es perden i se salven a través d’allò que les constitueix, que són les seves virtuts. Cal conèixer-les. Cal estudiar-les. El treball d’aquests dies és un intent simplificat de posar-vos sobre la pista. Però d’aquí endavant sou vosaltres els qui haureu de volar (fer el símil de la comandància d’aviació). Sou vosaltres els qui haureu de saber detectar si la pista de vol és en bones condicions i si l’aparell és a punt.
I sobre aquest punt, un darrer consell. Aquests blocs de virtuts treballen indissolublement units. Heu de saber detectar quan ens tanquem en l’holisme eixorc del treball, com ens deia mossèn Ballarín, i quan derivem inevitablement en la insolidaritat, en la destrucció de la institució a través del viu. Heu de saber detectar quan manca la gratuïtat de la festa, no sols en el goig de viure, sinó en l’empresa i en el treball. Però sobretot, en aquesta fase, la decisiva de la prudència/coratge. Perquè si ens manca la gratuïtat, saber que no juguem a guanyar, sinó que defensem el nostre honor –i això cal fer-ho des del més íntim del nostre ventre i amb tota la joia de viure de la forada amb botifarra i mongetes i de la festa i dels folls–, segur que començarem la batalla amb les cartes de la derrota. Com deia en Joan Sales “i la mala batalla du a la mala desfeta”.
Cal saber engatjar bé la batalla amb el desplegament simultani de tots els nostres blocs de virtuts, si volem arribar a la victòria, si volem que la primavera aquesta vegada esdevingui agost. (Faig meu el mot sollertia, en el sentit que l’ha presentat en Jordi Sales. Exemples de Sant Martí i de Grouchy).
CONCLUSIÓ
El sentiment de l’honor és el fil roig que lliga totes les virtuts. El sentiment de l’honor s’identifica amb la persona, fins al punt que per a mi distingeix si hi ha persona o no n’hi ha. Sense sentit de l’honor és inútil de parlar d’institució, i molt menys de país i de pàtria.
Breument, el sentiment de l’honor comporta una virtut de la qual no hem parlat i als catalans ens manca del tot: la magnanimitat. Ja en parlarem el seu dia.
Raimon Galí
Badalona / Coma-ruga, juliol de 1984