Cloenda en l'homenatge d'en Ramon Juncosa
A tall d’introducció: recordant Jaume Vicens Vives. Com som els catalans?
“La vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada: és el sí, no el si. Per això el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica com en els alemanys; l’empirisme com en els anglesos; la intel·ligència com en els italians; o la mística com en els castellans. A Catalunya el mòbil principal és la voluntat d’ésser».
Aquestes paraules d’en Jaume Vicens Vives marquen sens dubte l’ampli espai d’actuació que de forma continuada necessita el nostre país per reafirmar la seva existència com a nació. Si a això unim el seny amb mesura i el reforçament espiritual continuat, podrem deixar en els nostres fills una herència patriòtica que serà capaç de continuar en el futur, millorant la seva presència a través de fer créixer el nostre protagonisme institucional.
La voluntat d’ésser és com una força espiritual que actua com impuls imparable i que conforma un perfil d’actuació pràctica sempre impregnada d’un sentiment espiritual que és, en definitiva, el que queda de transcendent i per tant ultrapassa la curta vida dels éssers humans.
La voluntat d’ésser és una voluntat col·lectiva que impregna, àdhuc en els moments de derrota, d’una força imparable que ha permès redreçar un munt de vegades en la nostra història, el camí cap a la consolidació d’una nació que per naixement ha begut en diverses fonts a vegades antagòniques, però que en la síntesi ha permès l’existència del nostre país.
La voluntat d’ésser no és un recurs de derrotat, és el camí del desenvolupament ple d’un col·lectiu que té en comú lligams que ja mai ens poden trencar perquè no són tangibles: són els lligams espirituals.
La voluntat d’ésser no és un concepte estàtic, és profundament dinàmic i obliga a lluitar en tots els fronts anant més enllà de les possibilitats merament polítiques. Conviure amb altres institucions, amb Administracions centrals, no vol dir només pactar, vol dir aprofitar la nostra identitat per crear les diferències que faran possible una convivència natural, una convivència que respecti d’antuvi les identitats. Aquesta feina es pot fer en tots els camps sempre que tinguem ben clar que el que ens mou és la voluntat d’ésser.
El gran avantatge que tenim és que la nostra nació s’ha conformat des de la conjunció a nivell individual d’una tradició espiritual. Aquesta tradició està en les arrels de la confirmació d’una col·lectivitat com a nació: el fet que l’església primitiva i la seva obra no depengué més que d’ella mateixa no comportant cap caràcter ideològic respecte a l’Estat, fora la reacció d’unes minories sobre el propi poble. I aquest, tot acceptant-ho, ho va inserir en el seu propi caràcter transmetent-lo de generació en generació.
L’afebliment de la voluntat d’ésser, a favor d’uns objectius merament tàctics i a curt termini, i la pèrdua espiritual són els dos grans perills del nostre temps.
Cal reforçar la voluntat d’ésser. Cal enfortir el caràcter espiritual per continuar una tasca que no està, ni de bon tros, acabada. La figura d’en Ramon Juncosa és un exemple. Intentem, amb molta gosadia, perquè no el coneixia personalment, fer un perfil, a través del que he sentit i llegit preparant aquestes línies.
Ramon Juncosa
“La gent de la immediata postguerra vàrem créixer en un món molt diferent i en un país del qual s’havien perdut els mots»
Josep Carner:
“Catalunya encara no és nascuda com l’han somniada els seus fills»
La figura d’en Ramon Juncosa a través dels diferents articles apareguts en ocasió del seu traspàs.
Ramon Juncosa com:
- Català d’una peça
- Polític en les institucions
- Pedagog nacionalista
- Procurador de tasques “políticament impossibles”.
Joaquim Ferrer
“Sentim la necessitat de dir públicament gràcies per la lliçó de coherència, d’esforç i de creativitat que hem rebut»
“Sovint hi ha historiadors estrangers que en estudiar la vida catalana posterior al 1714 se sorprenen en constatar que no desapareguérem, privats com estàvem d’institucions i sota una repressió generalitzada, en el camp social, econòmic, cultural i no cal dir en l’ estrictament en un polític.
Com fou possible que sobrevisqués aquest poble? es pregunten aquests analistes.
La resposta és senzilla i ens porta a la lliçó de Ramon Juncosa: en cada generació posterior al 1714 ha continuat existint en la vida d’aquest poble la voluntat de seguir-ho essent, comunicant el què som a cau d’orella d’uns a altres fins al punt que totes les repressions, per sofisticades i continuades que fossin, es demostraren inútils per fer-nos perdre la consciència de poble, la voluntat de continuar formant una nació i, naturalment, l’aspiració de recuperar la llibertat per autogovernar-nos.
El testimoni d’en Ramon Juncosa ens recorda a tots que en aquesta època de grans avenços en la reconstrucció nacional però també de grans obstacles a la seva culminació és indispensable l’acció tossuda i intel·ligent que ell va donar al llarg de la seva vida».
Carles Llorens:
“La mort d’en Ramon Juncosa, n’estic segur, serà molt i molt sentida per tot el catalanisme. En Ramon era un patriota de pedra picada, un catalanista conseqüent. Va tenir poc relleu públic. Ell era home de fer feina i no li calia lluir massa. Tots els catalanistes del país, de tots els colors i bans, sabien, però, que en en Juncosa tenien un indubtable aliat».
Vicenç Llorca:
“De vegades, quan es parla de política s’oblida el treball de les persones que sovint calladament fan possibles els somnis i les realitats».
En política tot és possible ... si existeixen persones com en Ramon Juncosa
El ritme polític no correspon amb el ritme del batec dels nostres cors nacionalistes. Els camins a recórrer per arribar a la recuperació total de la nostra nació son plens d’entrebancs i incomprensions.
El respecte escrupolós dels marcs legislatius i constitucionals fan, de vegades, que l’acció política visible sembli encara més restrictiva. L’equilibri de forces malmet els esforços que de bona fe, es dediquen a tasques amb profund significat nacionalista. L’eficàcia política en una estratègia de redreçament nacional obliga a seguir procediments que no contemplen accions amb un calat de més significat. El govern no s’ho pot permetre en la seva acció política.
És aquí on apareix la feina d’en Ramon Juncosa, aquella que escoltant, analitzant la fondària nacionalista de la decisió, permetia que tothom tingués accés a participar en una feina callada, sorda i poc brillant però amb un gran significat transcendent de recuperació nacional.
L’home polític necessita d’aquestes persones, l’home d’Estat, a Catalunya, encara més. Perquè dóna la seguretat de poder completar una tasca sense estar constantment limitat pel marc momentani d’uns pactes legislatius o d’uns equilibris difícilment comprensibles des del cor del propi home d’Estat nacionalista.
La memòria d’en Ramon Juncosa ha de tenir continuïtat. Nosaltres des de la Fundació Relleu, creiem que estem realitzant una tasca similar: del record, de la memòria espiritual, intentem fer possible una recuperació de la nostra identitat nacional perquè així podrem, molt millor, actuar en la diversitat.
Es per això que ens proposem crear el Memorial Ramon Juncosa, perquè puguem públicament reconèixer la feina d’aquelles persones i institucions que, calladament, fan possible dia a dia, seguir el camí necessari per a la recuperació completa del nostre país.