Civisme i democràcia
La democràcia pot predicar-se i de fet es predica, almenys teòricament i de manera abstracta, per a totes les comunitats polítiques existents o possibles. La seva implantació, però, en la pràctica política de molts estats actualment reconeguts com a tals, no sembla pas possible a curt ni a mig termini. La dificulten, per no dir la impossibiliten, almenys momentàniament, d’una banda els poders fàctics que regeixen en molts d’ells, i de l’altra, les estructures socials i de pensament dominants en nombroses societats polítiques.
D’altra banda, cal tenir present que el mot “democràcia” pot ésser omplert i de fet és omplert de moltes maneres, fins a fer gairebé incompatibles entre ells règims que en porten l’etiqueta. Però malgrat aquestes diferències i malgrat els abusos de llenguatge al voltant del terme, tots els règims que es declaren o pretenen ser democràtics coincideixen en un principi teòric: el de la ciutadania universal. Ara bé, deixant a part els casos més manifestos de fraudulència de llenguatge, els dos aspectes fonamentals que permeten l’articulació de la realitat amb el principi de la ciutadania universal, els probleme s de la participació i de la representació, són resolts de manera molt diferent en els règims polítics que, mínimament, podem anomenar democràtics.
Però no és de democràcia que voldria parlar avui sinó d’allò que l’ha possibilitada i que sembla ésser-ne l’única condició necessària i suficient: la ciutadania.
Ho faré a partir del concepte de “mentalitat cívica” que desenvolupa Alexandre Galí (a partir d’ara AG), en el primer volum de la introducció a la “Història de les Institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936”.
Examinarem en primer lloc el procés del que podem entendre per mentalitat cívica a Europa; després la seva manifestació i característiques a l’estat espanyol; i en tercer lloc la mentalitat cívica dels catalans.
Atès que el fil que seguiré correspon a un escrit que té ja més de mig segle, és bo fixar la mirada en el moment present i intentar escatir una mica “què ha passat” durant aquests cinquanta anys. Serà una feina que no penso pas fer jo: la deixo pel lector, a qui simplement suggereixo algunes preguntes: us sembla correcta l’apreciació d’AG sobre la mentalitat cívica dels catalans? Si no, en quins punts i per què? Quina és, comparativament, la situació actual, en cada un dels apartats que ell especifica? Quins devien ser els problemes que, a mitjan segle XX, ell no veia pas com es podien resoldre? Com s’han resolt o s’han dissolt aquests problemes i quins són els problemes nous que, a Catalunya, a Espanya i a Europa tenim plantejats?
Després, doncs, d’aquest espai en blanc que correspon al lector d’omplir, em permetré simplement, per acabar, algunes precisions, reflexions i interrogacions.
AG defineix la mentalitat cívica com la realització, “damunt la informe matèria humana, d’una immensa paradoxa”... “la salvaguarda de la llibertat en l’encaix irresistible de l’automatisme”.
AG fa un ràpid recorregut històric. Abans de Grècia “l’individu polític quedava submergit en l’ésser religiós en què la comunitat es substancia-va”. Grècia va crear l’individu polític “i amb ell el primer intent de democràcia, o sigui d’incorporació lliure a la col·lectivitat. Paral·lelament sorgia a Judea un altre tipus de democràcia espiritual enfront del Déu dels exèrcits, davant del qual tots som germans i iguals”.
Roma va inclinar el pèndol una altra vegada a favor del cos col·lectiu, de l’estat, i va crear l’imperi de tipus modern. “El factor religiós continuava subsistent”... “però aquest factor actuava com a subsidiari o en funció del factor polític”.
El procés vers la creació de la mentalitat cívica durant l’Edat moderna presenta uns trets fonamentals, segons AG:
- El destriament dels poders temporal i espiritual .
- El procés d’uniformització i d’igualació política.
- La creació de col·lectivitats cada vegada més tancades en elles mateixes.
AG realitza una breu però substanciosa mirada sobre aquests fets, indicant que no tracta pas de fer ni tan sols un esquema de cap procés històric sinó simplement d’assenyalar alguns punts, i al final ens dóna la definició de mentalitat cívica que he citat abans i que repeteixo:
“La paradoxa de la salvaguarda de la llibertat en l’encaix irresistible de l’automatisme”
Per AG l a mentalitat cívica és un hàbit, l’hàbit de la no contravenció, de resistència a la contravenció envers tot allò que regula la vida comuna, tant si es tracta de la vida pública ( per exemple, pagar els impostos), com de la vida privada en organismes col·lectius o en les relacions particulars (per exemple, complir els plaços de lliurament d’un treball o d’un servei, arribar a l’hora a la feina o pagar en els terminis pactats).
Aquest hàbit exigeix un desdoblament de la personalitat que, ens diu AG, només s’assoleix en fases psicològiques avançades, ja que suposa un esforç de retenció, una negativitat quant a l’espontaneïtat animal, que no té res de fàcil. Suposa,d’altra banda, una reciprocitat que tampoc no té res de fàcil. Ens serà més fàcil pagar els impostos si veiem que els serveis públics funcionen, lliurar la nostra feina si sabem que ens pagaran correctament i a temps, arribar a l’hora si veiem que els nostres superiors també “s’hi fan” amb la feina, etc. La reciprocitat en la no contravenció engendra confiança, i en darrer terme, és la confiança el que produeix els benifets de la ciutadania.
Quan hom pot comptar, sense haver-hi de pensar, que els contractes es compliran, que el tren arribarà a l’hora i que el forn obrirà demà i hi haurà pa, és a dir, quan tot comença a engranar bé, és aleshores que l’home pot començar a sentir la llibertat. Perquè el que interessa realment l’home és el “romanent de temps”, un romanent de temps que només pot ésser propiciat per l’existència de molts automatismes provinents dels hàbits de la mentalitat cívica.
Per què vol l’home la seva llibertat? Segons AG per a noves col·laboracions i realitzacions. “Perquè en la veritable mentalitat cívica no es tracta de drets i deures, sinó de col·laboracions i realitzacions ” .
Potser val la pena de deturar-se un moment en aquesta frase, escrita entre 1945 i 1950.
AG acabava de retornar de l’exili després d’una guerra civil que havia desembocat en un règim que havia destruït la totalitat de l’obra de la seva vida. Tenia més de seixanta anys. I ens parla “en positiu” d’una mentalitat cívica, per a ell irrenunciable, feta de col·laboracions i realitzacions. Era una actitud compartida per moltes de les persones que havien superat moralment el daltabaix, una generació (m’excuso de citar noms), que desapareix entre les dècades dels 60 i dels 70, no sense deixar, però, una certa herència.
Això quant a l’actitud. Examinem ara un moment el pensament.
De la frase de AG sembla deduir-se que la mentalitat cívica no és quelcom adquirit d’una vegada per sempre i transmissible com una herència material. És una mentalitat que es desenvoluparà si hom mira vers les col·laboracions i les realitzacions i es neulirà si hom pensa només en drets i en deures.
En els paràgrafs següents AG fa un pas més: ha estat, ens diu, a través de la moral del treball que s’ha arribat a aquest esquema mental, que “és, en darrer terme, elementalíssim”; AG el considera assolit, a nivell teòric, el 1900. De totes maneres, afegeix tot seguit, el procés històric que ha conduït a la formació d’aquesta mentalitat no ha deixat de plantejar problemes importants a les generacions del segle XX (recordem una vegada més que AG escriu tot just acabada la segona guerra mundial), “que encara no es veu com puguin ésser resolts"
No entraré en detall en l’estudi que AG fa de la mentalitat cívica a Espanya. Arriba, encara que pugui semblar estrany, a la conclusió que Espanya s’ha anat acostant a la mentalitat cívica europea, malgrat les lluites fratricides dels segles XIX i XX i malgrat unes condicions específiques de l’espanyol, com és ara el vertigen de l’absolut i el realisme verbal, dues característiques que tracta amb una certa detenció, i que el fan molt poc propici a l’assoliment d’una mentalitat cívica. Abans de 1950, abans de la creació de SEAT, per donar una mica d’idea del moment, AG afirma que malgrat tot a Espanya hi ha una europeïtzació real. Pero matisa tot seguit, “de la pitjor manera que un poble es pot europeïtzar: superficialment, a remolc, sense arribar a l’essència”.
Seria bo reflexionar fins a quin punt aquestes tres matisacions èren valides al 1950 i ho segueixen essent el 2000.
Ens interessa més, però, la seva visió de la mentalitat cívica catalana. AG ens diu de bon començament: “La prova més evident d’una certa possibilitat cívica dels catalans és el seu redreçament després de llargues centúries d’una inexistència gairebé total i en contrast amb la decadència i manca de nord del cos cívic i polític de que formàven part" ( ès a dir, Espanya).
Hi havia, per tant, “bona pasta”. AG va viure intensament aquell redreçament i el judica així: “els individus es mantenien encara capaços de virtuts cíviques; el que no tenien era l’organisme estatal on aplicar-les”, i atribueix els defectes cívics evidents del moment (l’ “a cavall” entre el XIX i el XX) a dues causes principals: 1.La mala educació rebuda en el contacte i les relacions amb un estat sense estructura cívica i 2.Les atròfies gairebé inevitables, fins en les mentalitats individuals més ben dotades, quan els manca l’òrgan col·lectiu que les estimula posant-les en funció.
Seguidament AG passa revista de les falles que li semblen més importants de la mentalitat cívica catalana
a) Fraudulència: “Qui roba el comú no roba ningú”, segons la dita. “Els nostres homes de negocis eren més hàbils (en el tracte amb l’administració) que no pas bons comerciants”, diu AG citant l’Almirall, i remet a La febre d’or. I això per no parlar de la fraudulència, sistemàtica, en la gestió dels afers públics.
b) Ineducació: El català, diu AG, que posseeix una cortesia innata, és socialment ineducat: quan es tracta de quelcom comú, d’alguna cosa que afecta la comunitat, la grolleria, l’humor agre, les màximes cíniques, sorgeixen de gent que individualment són d’una correcció i d’un bon tracte excepionals. AG ho atribueix al fet que durant segles ha estat inexistent a casa nostra “una vida social o ciutadana de veritable contingut espiritual” i a la carència d’una escola pròpia.
c) Manca d’aptituds i d’educació política: “Que el poble català l’any 1900, ni més ni menys que la resta de poble espanyol, no feia cap ús dels seus drets polítics, és cosa sabuda de tothom. I durant tot el segle transcorregut s’havia barallat a trets per aquests famosos drets! Hi havia molt de tot en aquesta abstenció...”. No toca aquí escatir aquest “molt de tot”. Saltem aquest punt i seguim amb l' exposició de AG:
El cos social mirava per ell mateix de suplir lgunes vegades les deficiències estatals”. “En el transcurs del segle el català només havia après una cosa: que els trets no curen de res...”.
D’altra banda es manifestava una “incapacitat de comprendre que els negocis polítics tenen una mesura i una manera pròpia d’ésser totalment diferents dels negocis particulars”, “quan es volia fer administració honrada, es feia administració escanyada, i es tractaven els afers públics amb un esperit de botigueta tant o més perniciós que la mateixa fraudulència”.
AG posa en el compte positiu del segle XIX només una acció que considera portada amb habilitat política: la defensa de la indústria catalana entorn del problema del proteccionisme, que va preparar el terreny per a ulteriors represes”, referència clara al redreçament polític de les dues primeres dècades del segle XX.
d) Anarquisme latent: M’agradaria estudiar a fons el tema de l’anarquisme, tan relacionat amb el de la desorganització mental, en l’obra d’AG, i no he renunciat encara a fer-ho. En aquest context hi dedica unes poques línies (no arriba a una pàgina) centrades fonamentalment en l’anarquisme de “sectors, i no pas els més menyspreables, de la intel·lectualitat barcelonina”, “un anarquisme sentimental al qual es van afiliar alguns dels sectors més europeïtzants de la nostra intel·lectualitat”. De fet, en els passatges que he espigolat de l’obra d’AG, l’anarquisme que considera és d’una manera especial l’ “anarquisme dels rics”, rics en cultura o en diners, i em penso que l’exemple màxim que en dóna és el del baró de Viver en la seva actuació de destrucció de l’obra de la Mancomunitat. Però, repeteixo, l’estudi no el tinc encara madur.
En aquesta introducció acaba el paràgraf dient:
“És una cosa a estudiar si la revolta intel·lectual dels nostres intel·lectuals d’avançada no era també una mena de reacció o d’evasió enfront de la impermeabilitat d’un cos tan massís i sòlid com el de la societat catalana”.
e) Manca de resistència a l’afalac o a la suggestió: No crec que Jaume Vicens Vives conegués aquest pròleg d’AG. Em consta que coneixia l’epíleg de l’obra, que li va ser lliurat pel mateix AG i les influències del qual són perceptibles en la Notícia de Catalunya. Que aquesta falla de la nostra mentalitat, que trobem en Vicens sota el nom d'embadaliment, sigui ressaltada per dos autors de pes, quasi simultàniament i independentment l’un de l’altre, em sembla d’un interès notable. AG cita especialment la suggestió de la brillantor de la llengua castellana, però podríem afegir-hi el “pensament” francès, el negativisme ibsenià de principis de segle XX... Davant tota mena de bufaruts que ens vinguin de fora, som extraordinàriament dèbils. I això ens porta al
f) Vertigen de les altures: Amb molt poques encara que notables excepcions, en arribar a un cert nivell en el camp que sigui, el català perd la seva catalanitat. Això és especialment cert en el món econòmic i en el món del poder polític. En aquests dos camps, Castella actua sobre Catalunya, destruint el que podrien ésser les seves elites, només per presència.
Però el punt més feble de la nostra mentalitat cívica AG el situa en l’
g) Amnèsia col·lectiva: Una amnèsia que comença per la discontinuïtat en la tradició cívica familiar que impedeix la formació d’una autèntica “pàtria”. En efecte, una pàtria, una “civitas”, és un lligam de generacions. “És innegable que després de l’Edat Mitjana, diu AG no sense una certa ironia, el nostre ministeri de propaganda, tan brillant amb la figura de Ramon Muntaner, ha funcionat molt i molt malament”. Però hi ha quelcom més. Hi ha una inquietant debilitat intrínseca en els “invents del Mediterrani” que cada generació recomença. Malgrat l’ “esma” d’anar sempre endavant, que ens dóna “una estructura profunda d’una resistència pàtria gairebé indeformable, el comportament cívic és molt sovint d’una inconsistència astoradora”.
Val la pena, en aquest moment, de fer una petita parada i tornar a establir un paral·lelisme entre AG i Jaume Vicens.
AG, en la seva obra, planteja simplement un “estat de la qüestió”, en certa manera intemporal. El moment que va escriure no presentava cap símptoma que allò de què tractava no estigués ja definitivament acabat. Per tant la seva actitud era d’estudiar un passat ja tancat que calia analitzar fredament sense cap perspectiva immediata de futur.
Vicens, en canvi, en la Notícia, mira clarament cap al futur. En els pocs anys que van del 50 al 55 les perspectives han canviat: hi ha hagut una clara “presa de consciència” que no tot era acabat i que el futur podia enllaçar amb el passat (presa de consciència que es va produir també en AG, que aquells anys va reprendre la seva acció educativa assessorant les escoles que s’anaven creant).
Faig aquesta observació perquè el concepte d’“esma” que utilitza AG correspon exactament al de “voluntat d’ésser” que utilitza Vicens. La diferència radica en el fet que AG veu, entre 45 i 50, una Catalunya que d’“esma” es defensa de l’agressió i de la dominació castellana representada pel franquisme, i a Vicens li sembla endevinar, entre el 50 i el 55, que aquesta “esma” és en realitat una més o menys conscient “voluntat d’ésser”. És un canvi de perspectiva important per a una correcta visió històrica d’aquells anys.
Continuem:
L’alliberament d’aquesta amnèsia col·lectiva (AG fa constar repetidament que ell i en general la gent dels inicis del XX no sabien res del XIX i a més el menystenien. Podríem donar més exemples...), és, a judici d’AG un dels problemes més ardus que es plantegen a Catalunya. I aquí torna a insistir que “sense una escola pròpia (subratllo jo) és molt difícil que el poble català és faci càrrec de la imprescindible necessitat de refer la línia de les generacions”.
Seria ara el moment de fer un balanç del valor d’aquestes apreciacions i sobre la seva validesa o la seva evolució en els darrers cinquanta anys, d’acord amb els interrogants que he formulat més amunt i els que el lector pugui afegir-hi. Ja he indicat que jo no el faria.
Partiré, per a les meves reflexions finals, d’una hipòtesi doble. a) sense un mínim de mentalitat cívica, tal com la defineix AG, cap col·lectivitat política pot perdurar. b) la democràcia exigeix, per a existir, no solament una dosi molt considerable de civisme, sinó un esforç constant per a mantenir-lo i augmentar-lo.
Em sembla doncs només una monstruositat que un sociòleg de moda afirmi que tallar carreteres cremant neumàtics, fer vagues salvatges, destroçar mobiliari urbà o pintar parets sigui una mostra de “vitalitat democràtica”.
Em sembla una monstruositat que un ministre, també de moda per a alguns, afirmi que rebre l’impacte de tomàquets passats o ous podrits “formi part” de la seva funció ministerial.
Fent ús del meu “dret a la diferència” presento doncs una “proposta alternativa”que és, evidentment, “no convencional” (com podeu veure, he captat bé l’argot “antisistema”. I si l’antisistema formés part del sistema?... deixem-ho córrer de moment, que el tema es presta a massa consideracions...)
Una democràcia, al meu entendre, és un règim on una persona, encara que pertanyi al més execrable i roí dels estaments socials, és a dir, a l’estament polític, té dret i possibilitat real d'anar sol pel carrer sense que li tirin ous ni tomàquets podrits (i, a fortiori, que l’assassinin).
Una democràcia és un règim on cap persona o entitat privada té dret a interrompre o simplement dificultar un servei o un dret públicament protegit, per protestar, al marge dels sistemes legalment establerts, d’una decisió de l’autoritat legítima, simplement perquè aquesta decisió no li plau o perquè “li dóna la gana”. Hi ha moltes maneres de protestar sense interrompre el trànsit o cremar contenidors. Una d’elles és crear un partit polític. I si em dieu que la política és una qüestió de diners, us contestaré que sí, però que el “negoci” de la política (que existeix) és afavorit i potser en darrer terme creat pel dèficit de ciutadania. Com gasten els seus diners els que diuen despectivament o cínicament que la política és qüestió de diners?
Hi ha un parell més de punts que voldria tractar. Es tracta de fénomens sobre els quals no tinc una opinió clarament formada i que em penso que requerèixen una anàlisis acurada quant a les seves causes:
Quina és la relació de fons entre la “kale borroka "el “botellón”, les velles “rutes del bakalao” les agressions escolars, la violència als estadis, les curses nocturnes de motos,etc.? Dit d’una altra manera: per què un sector tan notable de joves viu tan tens i propens a l’explosió violenta?
Ja he dit que no tinc una resposta clara a aquesta interrogació. El que sí que tinc clar és que tots aquests fenòmens, i d’altres, tenen un o uns denominadors comuns. I també tinc molt clar que són indicatius que alguna cosa molt de fons no rutlla en el nostre sistema polític, que, potser amb massa autocomplaença, anomenem democràtic.
I voldria acabar amb una darrera consideració i una altra pregunta, sobre la qual no tinc tampoc respostes suficients i prou clares: en donaré una, de resposta, que no sé de qui és (meva no, certament) que, si bé m’explica alguna cosa, no m’ho explica tot.
La pregunta és la següent: com és que societats que, a vegades durant segles i potser mil·lenis, han resistit les privacions, la pobresa, el fred, la calor, la nuesa, l’explotació, la persecució, en fi, tota mena d’adversitats, sucumbeixen en la prosperitat?
És cert que tota prosperitat és relativa i depèn sempre dels punts de comparació que prenem. És per la consideració d’aquesta realitat que va la resposta, que considero correcta, però no completa, i que, repeteixo, no sé d’on he tret. Podríem establir-la en la següent “llei”.
“Quan una societat aconsegueix una finalitat que cercava de temps ha, i per a assolir la qual ha lluitat a vegades molt durament i durant generacions, el “residu no assolit”, que sempre hi és, tendeix a esdevenir intolerable”.
Podem prendre exemples ben senzills: el fred o la calor. En els darrers cinquanta anys, les nostres societats han guanyat la lluita contra el fred i la calor i han progressat més en aquest punt que milers d’anys anteriors. Però els “residus no assolits”, que moltes vegades no són més que el resultat de disposicions (o capricis) personals o depenen d’imponderables meteorològics o de quasi imponderables accidents o falles humanes, provoquen unes queixes i unes reivindicacions que als qui hem viscut altres temps ens resulten a la vegada tristes i grotesques.
El fet adquireix, però, més profunditat quan l’apliquem a les llibertats fonamentals, a la seguretat exigible (quina és?) davant la malaltia o les xacres de la vellesa...
La “llei del residu” és correcta i explica moltes coses. Haver de fer cua per un bitllet o estar esperant estona i estona l’autobús, ens sembla que no hauria de poder ser a l’era de la informació instantània per satèl·lit.
Però no tot s'explica per aquesta “llei”. Per exemple, la desaparició del sistema de treball i de vida a què estem habituats, ens produeix una insatisfacció que no és “residual” sinó que va molt endins. Molta gent té la sensació que el món (què deu ésser això del “món”?) ja no compta amb ells, que són simplement un “residu tolerat”.
I a més, hi ha certament la por. La por i l’egoisme, que acostumen a créixer junts. Tothom sap, per exemple, que les subvencions a l’agricultura dels països que s’autoanomenen desenvolupats és un dels factors de la pobresa dels agricultors de la resta del món. I que la vida de l’agricultor europeu mitjà és actualment més pròspera i fàcil que no hagi estat mai és un fet totalment constatable. Hi ha algú, però, que s’atreveixi a atacar seriosament el problema? Potser sí..., però en tot cas les resistències són enormes, i l’afer és, en ell mateix, complex, molt complex. Ara bé, podem parlar decentment de drets humans i de la democràcia com a ideal universal, en aquesta situació? On s’estableix el límit dels deures ciutadans? A la professió, a la comarca, al país, al món? I, en aquest afer, és tan fàcil fer o fer-se trampa...!
Evidentment, aquí no es tracta de “residus no assolits”. Es tracta d’una por real de “perdre allò assolit”, d’un retrocés.
I no parlem ja de la reivindicació sistemàtica, de tot allò que creiem que ens correspon i de què (algú, els dolents de torn, perquè sempre hi ha uns dolents) ens defrauda...
Podríem anar encara més a fons perquè amb tota seguretat hi ha coses més pregones. En vaig parlar en la meva exposició en el darrer curs del GEN, i no penso repetir aquí el que el lector pot trobar en el número anterior de Relleu, sobre les dues cultures: la cultura de la queixa i la cultura de l’acció de gràcies.
Hauríem d’estar contents i no n’estem: globalment, com a societat.
I tot això, potser pensareu, què té a veure amb la ciutadania? Jo diria que sí que hi té a veure.La mentalitat cívica és un hàbit de no contravenció que produeix un alliberament d’energies per a la creació i la col·laboració. La mentalitat cívica mira cap al futur. I el futur és incert, és sempre una aventura. El tancament en els propis drets, la por d’una qualsevol regressió o les queixes d’haver-la patida o haver-la de patir, la reivindicació constant, el mal humor per no haver assolit unes determinades seguretats... tancament, por, queixa i reivindicació sistemàtica, malhumor... cal comptar-los entre els principals enemics de l’esperit cívic, més perillosos precisament perquè a vegades es revesteixen de civisme; i de retop, cal comptar-los doncs entre els principals enemics de l’ideal democràtic.