Che ora é? (¿Qué hora es?)

El director Ettore Scola (1931) no necessita gaires presentacions ja que és a hores d’ara un dels grans directors europeus. Va entrar al cinema als anys 50 escrivint guions per a Totó, i pels directors Antonio Pietrangeli o Dino Rissi, entre altres, fins esdevenir un dels guionistes de més anomenada de la comèdia italiana. Al 1964 es va estrenar com a director i des de llavors ha dirigit 27 pel·lícules entre les que destaquen C'eravamo tanto amati (1974), Una giornata particolare (1977), La terraza (1979), La nuit de Varennes (1981), Maccheroni (1985) o Il viaggio di Capitan Fracassa (1990), Romanzo di un giovane povero (1995) i l’última que s’ha estrenat al nostre país, Conorrenza sleale (2001).

La pel·lícula que us proposo revisar, Che ora é? ( 1989), no es una pel·lícula experimental, ni especialment novençana, ni va guanyar premis importants, ni va tenir un gran èxit de públic. És però una pel·lícula que recordo d’una manera especial des que la vaig veure per primer cop al cinema Verdi del barri de Gràcia, on es va estrenar amb 6 anys de retard. Vista avui, al cap dels anys, segueix tenint el mateix encant, tot i que es fa difícil saber del cert què és el que em captiva. Serà el seu to irònic i tristot, com el rostre dels seus dos protagonistes? O la mirada poètica amb què ens introdueix en la vida d’una petita ciutat, Civitaveccia, de carrers tranquils recent ploguts?

La pel·lícula narra la llarga conversa entre un jove i el seu pare que el va a veure a la ciutat on fa el servei militar. El pare (Marcello Mastroiani) es un advocat inquiet i vividor, que ha aconseguit un bona posició social a Roma i que ja a la seixantena intenta recuperar les relacions amb el seu fill que ha desatès durant massa temps. El fill (Massimo Troisi) es un jove tranquil que havent acabat la carrera de lletres busca fer-se un lloc en la vida, al marge de la seva família. Ambós passaran un dia sencer passejant per la ciutat intentant reduir la distància que els separa.

Ettore Scola és mestre en transitar la fina línia fronterera que separa les raons psicològiques de les raons sociològiques, i aconsegueix crear uns personatges que sense perdre ni una mica de gruix i autenticitat, esdevenen paradigmàtics d’una situació històrica. Marcello, el pare, és un home d’idees clares fruit d’una generació d’italians marcats per la guerra, que disfruten avui del país que han sabut construir, amb totes les seves virtuts, però també amb els seus defectes. Michele, al contrari, és el fill que dubta, que desconfia de les grans ideologies i de l’eficàcia de l’acció política. Sense ambicions personals de cap tipus sinó viure al moment, la seva acció es centrarà en les relacions d’amistat amb la gent que l’envolta, fins a esdevenir un referent en la petita comunitat de pescadors de Civitaveccia. Michele crec que és un reflex de les inquietuts d’un ampli sector de joves d’avui, molt conscients de les contradiccions dels seus pares que, en nom del progrés i la millora de la societat, han buscat el triomf social i econòmic, deixant en un segon terme les relacions amb la gent que tenien més a prop.

Ens trobem davant d’una obra de maduresa d’un gran autor que coneix perfectament els mecanismes de la comèdia. Els seus dos punts forts son el guió i la direcció d’actors. Mastroiani i Troisi era la segona vegada que treballaven junts sota la direcció d’Ettore Scola (l’any abans varen protagonitzar Splendor), i Mastroiani va fer un total de 9 pel·lícules del director, entre les quals hi ha les més reixides (el recordeu amb la Sophia Loren a Una giornata particolare?). Els dos actors, mestres com Ettore Scola en l’art de la comèdia, saben que en aquesta l’humor i la tragèdia es complementen i es necessiten. Amb ells els petits gestos i detalls (prendre’s una grappa, demanar la carta en un restaurant o jugar una partida de billar), són un autèntic espectacle on es transparenten els desitjos i les frustracions, els seus anhels i les seves pors.

La major part dels crítics han qualificat aquesta pel·lícula de mínima, i crec que l’encerten. Els eixos principals entre els quals es mou ja estan dits: dos personatges, un escenari i un diàleg sucós. I encara sembla que a Scola li sobren elements per aprofundir en temes com la família, del pas del temps, i fer una mirada lúcida i compromesa envers la seva societat. Che ora é? té una estructura clàssica, podria ser una bona obra de teatre si no fos pel fet que Scola destil·la cinema per totes bandes i no defuig cap dels recursos pròpiament cinematogràfics: un acuradíssim treball fotogràfic, de direcció de càmera i un excel·lent muntatge. Això sí, utilitza aquests recursos amb una economia de mitjans i un rigor que voldrien molts dels cineastes que filmen avui, que de tant farciment i moviments de càmera sovint els ballen les pel·lícules.

Mostra d’aquest domini del mitjà és l’excel·lent fotografia de Luciano Tovoli. Els subtils canvis de llum que s’esdevenen al llarg del dia als diferents escenaris de la ciutat, es converteixen en un element actiu de la pel·lícula, quasi un actor més que subratlla i pauta l’estat d’ànim dels personatges: al principi de la pel·lícula la llum del matí feridora i directa sembla anunciar les expectatives de la trobada després d’un xàfec nocturn. El dia avança sota un ressol que no acaba d’escampar els núvols. Després de dinar la tarda esdevé brillant i càlida fins a esclatar en els últims raigs de sol al parc d’atraccions. També hi ha el pis de l’amiga de Michele, d’una lluminositat blanca de puresa i transparència. I la foscor quasi simbòlica del cinema on la incomunicació entre els dos personatges es torna patètica i crua. Instal·lats en les ombres del cap- vespre, pare i fill s’encaminen al bar d'en Pietro, que apareix al final del carrer com un far en la nit. És el lloc de trobada dels mariners amics d'en Michele i on aquest ha decidit fer la seva vida (significativament enroscarà la bombeta del porxo a l’entrar). Després altre cop els carrerons i finament el tren, on ens deixara a pel·lícula pare i fill mirant-se callats sota una llum de neó anònima i freda però més habitable que la foscor de la nit.

Che ora é? és d’aquelles pel·lícules que et deixen un estat d’ànim especial. En ella Ettore Scola ens parla de tu a tu amb franquesa, directament a la intel·ligència i a la emoció, tractant el públic de manera adulta. Sap com ningú endinsar-se pels camins de la intimitat, de les coses que generalment no s’expliquen. I posa així un granet de sorra perquè algun dia, segurament gràcies a la literatura i al cinema, puguem escriure la història íntima dels pobles, la història no només dels grans esdeveniments col·lectius o dels processos econòmics, sinó de la percepció que la gent té de la seva vida i del seu temps construït de les petites derrotes i victòries quotidianes.


Fitxa tècnica:

Director: Ettore Scola
Guionistes: Ettore Scola, Beatrice Ravaglioli
Fotografia: Luciano Tovoli
Música: Armando Trovaioli
Repartiment: Marcello Ridolfi, Marcello Mastroianni, Michele Ridolfi, Massimo Troisi Loredana, Anne Parillaud
Nació: Itàlia - França
Any: 1989