Ce n’est qu’un début, de Jean-Pierre Pozzi i Pierre Barougier
En aquesta notícia no tractaré tant de parlar del com sinó del què. Primer perquè té més de documental que de pel·lícula, i en en segon lloc perquè és tan interessant o discutible el que plasma el documental com alguna de les lectures que se’n fan.
Hi ha tres aspectes d’interès com a mínim a comentar:?
Primer: Una vegada més la realitat supera la ficció. La millor i sorprenent aportació del documental no és tant la suposada novetat del mètode escolar de fer filosofia amb nens petits (d’això en parlarem després) com l’aportació vital que fan aquests nens al mètode. Els nens, en arribar a l’escola, porten ja una motxilla de coneixements i vivències (d’experiència de vida) que fan que els tallers de filosofia caminin sols. I això ens ha de fer reflexionar sobre el “perquè”. Aquests nens provenen d’un ambient de carrer, i d’un carrer dur. I aquesta duresa els fa ser grans molt abans. I al seu ambient la mort, l’amor, la pobresa, la llibertat, la presó, etc., no són conceptes com en la majoria dels nostres nens a aquesta edat, o com en la majoria de nens de famílies acomodades. Ells han vist la mort, els cementiris, la pobresa, la presó… de molt aprop. A casa seva no se’ls estalvia tot això. Hi és present. També Déu forma part de les seves vides (el Déu dels musulmans, però al cap i a la fi Déu). Aquí molts cops s’amaguen les coses importants, perquè “encara no estan preparats”, o perquè els mateixos adults potser no sabem quina actitud prendre davant segons quines coses.
Segon: En llegir algunes crítiques del documental a la premsa, t’adones que una vegada més descobrim a casa del veí el que fa anys tenim a casa nostra. I una vegada més confonem la part pel tot. Dir que aquesta pel·licula, a la vista de les circumstàncies actuals, (alguna premsa aprofita la pel·lícula per a carregar contra la política educativa del senyor Rajoy), resultarà quasi una provocació, és no conèixer el que es fa a la cantonada.
Aquí, a casa nostra, a moltes escoles, i des de fa anys, s’aplica un mètode anomenat Projecte Filosofia 3/18. És un programa promogut pel grup IREF* que ha adaptat al català quatre programes del projecte conegut internacionalment com a “Philosophy for Children”, i n’ha creat tres més, configurant un currículum ampli i sistemàtic des dels 3 als 18 anys, que té com a objectiu reforçar les habilitats de pensament dels estudiants, partint de la filosofia com a disciplina fonamental. La finalitat “no és convertir els infants en petits o grans filòsofs, sinó convertir-los en individus que tinguin elements per prendre decisions, que prevegin les conseqüències de les seves accions, procurant que siguin més reflexius, considerats i raonables”.
Aquesta tasca que es porta a terme des de moltes escoles catalanes, i que també és present per un treball conjunt a Mallorca, es fa també en molts altres països europeus (Polònia, Itàlia, Portugal, Bulgària, Bèlgica, Escòcia, Holanda, Gal·les, Àustria…).
Tercer: En una entrevista, el director del documental es queixa de les polítiques educatives a l’estat francès. I potser té raó, però a la vegada es contradiu, ja que un cop més queda palès, al meu entendre, que tot i que és molt important el que puguin decidir els Ministeris i les Conselleries de torn, el mestre és l’element bàsic sobre el qual descansa el sistema educatiu. Sense una mestra (la Pascaline, la mestre de l’aula a la pel·lícula) i la seva capacitat i dedicació, res no hauria estat possible. Ella, més enllà de la tasca escolar, ha reunit als pares com a part fonamental del procés. Ha anat més enllà del que dicta el programa, del que “toca”.
Aquest documental ben segur que desapareixerà aviat de la sala on es projecta (Cinemes Verdi de Barcelona). Si teniu l’oportunitat de trobar-la en DVD i us interessa la qüestió educativa, valdrà la pena que li dediqueu una estona.
(*) Grup IREF: www.grupiref.org / ICPIC (International Council for the Inquiry for Children)
Fitxa Tècnica:
Titol Original: Ce n’est qu’un début
Duració: 98 min.
Fotografia: J. Pozzi, P. Barougier, M. Normand, A. Mendoza
Música: Anouar Brahem Trio