Catalunya sota Espanya, d'Alfons López Tena
Alfons López Tena
Dèria Editors, Barcelona, 2007
A quines conclusions arribaria un demòcrata convençut que analitzés des de lluny els anys de democràcia a l'Estat espanyol, en particular la situació de Catalunya? Podríem suposar que el nostre personatge sap quelcom dels conflictes històrics entre Catalunya i l'Espanya castellana i que també sap que l'era democràtica ha configurat l'Estat de les autonomies. I es pregunta: s'han canalitzat bé els conflictes? S'han elaborat formes de coexistència equilibrades i justes? S'ha progressat en l'enteniment entre els pobles? El nostre demòcrata tindrà, de bon principi, una bona dosi d'optimisme. Esperarà trobar respostes positives perquè justament creu en els beneficis de la democràcia.
És el mateix optimisme amb què Catalunya va viure la transició política. Confiava que vindria l'època del respecte a la llibertat i, en particular, a la llibertat de les nacions. Va creure que la tradició fortament centralista i uniformista de l'Espanya castellana havia canviat cap a una valoració positiva del pluralisme, concretat en l'Estat de les autonomies. En realitat, però, aquest no sembla que hagi sortit de conviccions profundes, sinó més aviat d'un desig de mantenir l'hegemonia del centre tot dissolent Catalunya i d'altres pobles minoritaris en el conjunt. Una opció tàctica, per tant, pròpia de l'Espanya secular, sempre tan gelosa de les seves suposades prerrogatives i tan poc liberal. La constatació d'aquest fet després d'un reguitzell d'esdeveniments ha portat la desil·lusió a Catalunya. Aquesta situació queda expressada en el subtítol del llibre de López Tena, L'opressió nacional en democràcia, i explicada en el seu contingut.
Una sentència del Tribunal Constitucional, que cita l'autor, sembla particularment relacionada amb aquesta opressió. Diu així: "La Constitució no és el resultat d'un pacte entre instàncies territorials històriques que conservin uns drets anteriors a la Constitució i superiors a ella, sinó una norma que s'imposa amb força vinculant general en el seu àmbit, sense que quedin fora d'ella situacions històriques anteriors". Per tant, les institucions polítiques comencen amb la Constitució; per tant, les institucions polítiques de Catalunya també; per tant, aquestes institucions depenen del vot dels ciutadans de tot l'Estat, que han aprovat aquesta o aprovaran un altra Constitució; per tant la nació minoritària ha d'acceptar el pronunciament de tot l'Estat i no hi ha res més a dir. És un fonament clar de la imposició de la majoria sobre la minoria. Segurament no ha existit mai abans un fonament millor. Ho forneix una interpretació determinada de la democràcia. Val la pena seguir amb detall l'anàlisi que fa l'autor de la subordinació de Catalunya a Espanya, especialment els aspectes jurídics, molt clarificadors de la situació, així com la de la voluntat permanent d'Espanya d'assimilar Catalunya.
En el capítol primer del llibre l'autor desenvolupa un panorama general que té una interessant aplicació al cas de Catalunya. Aquí tenim freqüentment la sensació que els problemes ens vénen de tenir un veí, l'Espanya castellana o també es podria dir Castella sense més, amb un caràcter especialment difícil, més aviat antiquat i mesquí. Seria la Castella que cobeja diners i càrrecs, manaira i provinciana, centralista i uniformista, la incapaç d'establir una bona convivència amb Catalunya. En realitat tot això deu influir, i probablement molt, però és d'agrair que l'autor mostri un ampli panorama de les relacions entre nacions, tot establint unes conclusions que es poden resumir així; la convivència entre nacions solament s'estabilitza si cada una té el seu propi Estat. En cas contrari, la nació majoritària tendeix a suprimir la minoritària, sigui per genocidi, sigui per assimilació. Per això, diu l'autor, les nacions sense Estat són una anomalia: o desapareixen o es converteixen en Estats. Això estaria a l'arrel de l'abundosa creació d'Estats a l'Europa del segle XX. Esmenta les següents: Noruega, Islàndia, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia, Armènia, Geòrgia, Albània, Hongria, Eslovàquia, Txèquia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia, Irlanda, Malta, Xipre, Israel. Per tant, els problemes de Catalunya no són enterament ni principalment atribuïbles a la nació majoritària amb la qual conviu. En realitat el respecte per la diferència, que Europa tant enalteix, no sembla que hagi tingut massa pes com principi polític pràctic.
Tres capítols caracteritzen la situació actual de Catalunya en relació a Espanya i tres paraules poden resumir llur contingut: indefensió, engany i explotació. Indefensió perquè som en una democràcia de baixa qualitat en la qual no hi ha voluntat ni tan sols de complir les lleis quan aquestes afavoreixen les competències de la Generalitat o la identitat de Catalunya i per la impossibilitat de defensar-se davant de les altes instàncies judicials perquè estan completament polititzades a favor dels grans partits espanyols; engany perquè els textos legals s'arriben a interpretar de forma totalment arbitrària o s'obliden completament; explotació pel dèficit fiscal aclaparador i creixent que afecta Catalunya.
Europa és analitzada per l'autor com el que és, la gran il·lusió de Catalunya i la seva gran desil·lusió. Europa és l'Europa dels Estats.
Queda la confrontació de dos projectes nacionals: Catalunya i Espanya. Si del llibre haguéssim de prendre una sola tesi -cosa que no és convenient perquè té diverses aportacions que convé valorar separadament- crec que és central i digna de meditació la que afirma que cal donar com un fet completament establert que entre Catalunya i Espanya no pot haver-hi concòrdia perquè Espanya mai no ha acceptat ni es pot esperar que accepti un Estat de veritat plurinacional. En aquest sentit, creu que l'error fonamental dels catalans en la transició va ésser confiar que Espanya assumia aquesta plurinacionalitat. Li sembla més encertat el que va dir Pere Rossell i Vidal l'any 1931: "El punt de partida de les negociacions ha de ser el de discòrdia, el franc reconeixement de no entendre's, de renunciar a entendre's en allò que és primordial i íntim".
És això veritat? Les mateixes explicacions de l'autor sobre les relacions que, en general, tenen les nacions -ja ho hem esmentat sobre les relacions entre Catalunya i Espanya en particular, ofereixen moltes proves a favor d'aquesta tesi. Són suficients? O bé cal confiar encara que Espanya sigui algun dia sincerament pluralista, liberal i amable?
La situació actual no és la mateixa que en el primer terç del segle XX. Llavors alguns corrents del catalanisme polític tenien confiança en poder transformar Espanya i entendre- s'hi. Però des de llavors han passat moltes coses. L'atac a Catalunya -no solament als seus enemics polítics sinó a Catalunya com a tal- per la dictadura podia atribuir-se a una conjuntura complicada i corregible. De fet, l'optimisme de la transició implícitament ho interpretava així. Però el que ha passat i està passant en democràcia ja no es pot atribuir a circumstàncies especials.
Malgrat tot, cal confiar encara en una nova Espanya? Des de Catalunya freqüentment sembla inversemblant que l'Espanya castellana romangui en unes actituds que ens semblen decididament casposes. Com pot ser que Torrente Ballester afirmés, en un context d'entusiasme popular, que els papers de Salamanca havien de romandre a Salamanca "por justo derecho de conquista". Sabem que aquesta afirmació i l'actitud que implica no és de cap manera una excepció. De fet, coses semblants es repeteixen bastant sovint i protagonitzades per personatges gens marginals. I, malgrat tot, sembla com si tinguéssim tendència a creure que sí, que són una excepció, que tanta crua brutalitat no és possible. Després, en ocasions, fins i tot anem més enllà i caiem en una mena de síndrome d'Estocolm: que si no ens expliquem bé i per això no ens entenen; que si hem de fer esforços de pedagogia sobre qui som i que volem els catalans; que si no tenim interès per la resta d'Espanya i ells ens ho paguen amb hostilitat; que si el dèficit fiscal es perpetua perquè no sabem plantejar bé el problema. Aquí sembla que anem clarament massa lluny. Fora bo evitar-ho i tenir clar que el "derecho de conquista" i els seus afins queden més enllà de qualsevol diàleg racional i, fins i tot, de qualsevol diàleg civilitzat.
Però tornem a la qüestió: Hem de confiar en què Espanya canviï? L'autor, com hem dit, es pronuncia clarament: no es pot confiar. I a on porta aquesta tesi? A que cal confiar en la força dels vots. En la ment de la gent de Catalunya competeixen dos nacionalismes, el català i l'espanyol, que intenten atreure-se-la. Aquí, a la ment de la gent, es jugarà el futur. Caldrà veure si els valors, la mentalitat, l'estil, les tradicions i el projecte català tenen la força que tantes vegades han demostrat, malgrat que de l'altra banda juguen la partida disposant de les poderoses forces de l'Estat.