Catalunya sap reconèixer els seus mestres: Verdaguer i Gaudí

Prat de la Riba parla de Gaudí i de Verdaguer

A la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, el 29 d’abril de 1906 (en ocasió de l’encàrrec fet per aquesta entitat a Gaudí i Llimona del Misteri de la Resurrecció en el Rosari Monumental de Montserrat)

(...) Entre totes les forces que han impulsat el renaixement de Catalunya, la restauració literària i el corrent artístic són les que han tret més bella i esplendorosa florida (...) La llengua catalana a l’instant mateix de renéixer ja va pagar homenatge a la Mare de Déu de Montserrat, a la seva muntanya, el gran poeta de la nostra llengua, mossèn Jacint Verdaguer, que ha cantat la Mare de Déu i Montserrat per sobre de totes les coses.

(...) La Lliga espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, que té aquesta alta missió d’enlairar fins als dominis dels sobrenatural la vida integral catalana, en el Rosari que plàsticament la Catalunya d’avui aixeca a la santa muntanya, hi ha volgut cercar ocasió de donar a la Mare de Déu de Montserrat un doble homenatge, l’homenatge dels homes nous de la política catalana i l’homenatge de l’art de Catalunya.

Per això va triar la Resurrecció, realitat suprema en què la humanitat vol veure el símbol i la figuració de tots els renaixements, de totes les resurreccions dels homes, de les institucions, del pobles (...)

Aquesta sublimació del renaixement català haurà de constituir al mateix temps un nou tribut de l’art de Catalunya a la Verge de Montserrat. Dos noms ho proclamen: els noms d’en Gaudí i d’en Llimona encarregats de construir-lo, dos grans homes de força genial, serens de cor, fortament enamorats de la seva terra, intensament penetrats de la pau del Senyor.

Discurs en la col·locació de la primera pedra del monument a Jacint Verdaguer el 29 de maig de 1914

No hauria d’afegir ni una paraula més a les que amb devoció d’amic i de patriota acaba de pronunciar el president de la Comissió erectora del Monument, perquè aquesta Comissió va ser creada per la Diputació i la Diputació passà a entregar-li tots els poders i tota l’autoritat; per tant, en parlar el senyor Cabot, per la boca del senyor Cabot ha parlat també la Diputació de Barcelona.

Però jo aquí, a part d’aquesta representació que considero fonamental, porto una representació més alta, la representació de la Mancomunitat, la representació de Catalunya, i és duent aquesta representació, és duent la seva veu que he de fer sentir en aquest acte la meva.

La Mancomunitat, que aquests dies va posant les primeres pedres de l’organització unitària de Catalunya, ha sortir per primera vegada del Palau de la Generalitat, per venir aquí davant d’aquesta pedra primera de l’obra d’art destinada a commemorar un gran poeta, el nostre gran poeta, per tributar un homenatge, un tribut de respecte, d’admiració, d’agraïment. D’admiració per les seves qualitats eminents, a la seva inspiració que ha fet passar la nostra literatura terres enllà, abans recloses, de l’Ebre i del Pirineu. D’agraïment perquè mossèn Cinto va irradiar a nosaltres tots, a la nostra terra, la seva glòria, com tots els grans homes. I no d’aquest agraïment general que tots els pobles deuen als seus grans homes, sinó d’un agraïment especial, d’un agraïment quasi filial. Perquè mossèn Jacint Verdaguer no sols ens ha llegat l’aurèola de la seva glòria, no solament ha portat terres enllà la nostra literatura, sinó que ha fet més: ha treballat amorosament la nostra llengua, l’ha polida i ennoblida i dignificada, i l’ha feta més estimada de tots els catalans, i en treballar per la nostra llengua, ha treballat per la nostra unitat espiritual d’on ha nascut la Mancomunitat, d’on la Mancomunitat ha de treure i traurà la força de fe, la força d’entusiasme que necessiten totes les grans empreses per a triomfar.

Per això no podia faltar en aquesta hora el nostre fervorós homenatge.

(Prat de la Riba havia pres possessió de la Presidència de la Mancomunitat el 6 d’abril de 1914)

Sobre Gaudí: Jaume Bofill i Mates - 1927

En Gaudí havia estat un correctíssim home de món. El senyor elegant, de bona societat, que no baixava del cotxe, molts dies, en donar disposicions al peu del Temple Expiatori de la Sagrada Família, fou a poc a poc guanyat a la pietat i dut a una vida austeríssima i exclusiva d’oblat del Temple. El vèiem, els darrers anys, amb les mans emmanegades com un frare, pobre, descurat, cap cot, humil tot ell com una gavarrera armada de punxes i coronada d’englantines. Calia saber- lo sant, gairebé, per a no prendre la seva humilitat com un orgull. L’home que acabà no treballant més que pel Temple i treballant-hi per amor de Déu, es féu captaire humil i terrible. No per a ell, sinó per a la seva obra.

Aspre i bondadós, la conversa el transfigurava. L’home cap cot s’encarava amb els oients i els retenia sota la llum dels seus ulls i de la seva paraula, fora de tota preocupació contingent. No escrivia, ni volia escriure, com si les lletres li fessin pampallugues. No donava conferències ni volia donar-ne, com si la retòrica l’engavanyés i com si temés que els homes d’ossos i d’ànima –més que de “carn i ossos”– se li fessin fonedissos en convertir-se en auditori. Cercava el diàleg, però duia ell la conversa. Cercava el reactiu de les objeccions i no les comportava. Socràtic, era un lúcid esperit de contradicció. La seva lògica jugava a acorralar l’antagonista en el carreró sense sortida de l’absurd. Saltava a l’antítesi quan massa dòcilment els seus interlocutors acceptaven la seva tesi.

Si un poeta amic seu tenia l’orgull d’escriure en català, ell tenia d’ençà de la seva conversió, l’orgull de parlar-hi. Enamorat del verb, el considerava gairebé visible. Les seves paraules sense tòpics eren, més que un joc de sons, un joc de llums. Dugué la fidelitat al verb fins a l’heroisme.

Era, com solen ésser els genis, home de frontera. Vivia en estat de guerra, al termenal de la humanitat amb el misteri i era dur en la disciplina d’ell, i, sovint, en la dels altres. La seva dèria era traspassar límits i delimitar reialmes nous. Els genis autèntics acostumen a ésser grans realitzadors. Obren, i esbotzen i tot, però conclouen i clouen. Difícilment podrem judicar el Temple d’en Gaudí mentre el veurem obert i no clos. En Gaudí seguia els camins de les altures. De vegades s’hi esgarriava, però sempre era en cerca de la flor del panical. Sovint en tornava amb un herbari opulent. Sembla que una amor truncada li aromà l’ànima i esdevingué platònica.

La seva vida hauria de ser per a nosaltres una lliçó d’ambició. Tenia ambició, i la generositat de l’espai, del temps, de la perfecció. Hi ha genis que es senten engabiats i esbateguen irascibles. En Gaudí aspirà a fer-se una gàbia –mediterrani com era–a mida de les seves ales i les seves volades. En una ciutat on tanta gent estreteja d’esperit, on tants senyors supediten els carrers als solars i els palaus a les rendes i l’ordre diví a la tranquil·litat vegetativa, l’arquitecte Gaudí, després de bastir cases i magnífics palaus i parcs, acabà no resignant-se a altra cosa que a ésser arquitecte de Nostre Senyor, propietari amb el qual s’avenia perfectament. Era un dilapilador de pedres, de diners, de la paciència d’ell i dels altres, però dilapidava –com tants!– la rutina miserable. Sentia i feia sentir l’imperatiu de la magnitud.

Comptava amb el temps i amb l’eternitat. Comptava amb ell i amb els que vindrien darrera d’ell. En projectar i en iniciar el Temple, prescindia de les cledes humanes. Sabia que l’arbre gegantí es basta ell sol per a ofegar els èmuls amb la seva ombra i per a somoure els obstacles amb les seves arrels. Deixava que les noses presents i futures circumdessin la seva obra com una tanca precària. No reposava sinó en la perfecció. Depurava, per tant, i assimilava per transfigurar. Encara l’Exposició de Montjuïc no era prevista per persona vivent, que ell ja veia i preveia el seu Temple entre jocs de llum i de campanes, i amb una creu en el cimbori, faixant Barcelona amb els reflectors dels quatre braços horitzontals. Les seves creacions eren obres vives, amb les perfeccions i els esguerros de la naturalesa. La seva originalitat era omnímoda, i molts dels qui la criticaven se n’aprofitaven. Àdhuc que no fos íntegrament reeixit, el seu esforç fou titànic.

Ell, el pobre home mort a l’hospital, tingué un enterrament de cabdal patrici. Se n’ha parlat, se’n parla i se’n parlarà, ací i a l’estranger, com de pocs altres catalans d’ara.