Catalunya, l'escola i el moment actual de la civilització
XXIIIè Curs d’Estiu del Grup d’Estudis Nacionalistes - Fundació Relleu
Barcelona, 8 de Juliol de 2004
En primer lloc, un agraïment als organitzadors per haver-me convidat avui aquí.
Se m’ha demanat una diagnosi de l’actual moment de civilització a Catalunya i al món. Començo dient que sóc un simple professor de guix i pissarra, empetitit encara pels noms dels companys de taula rodona, cosa que no em restringeix pas el fet de pensar. Entenc, doncs, per civilització el conjunt d’idees, ciències, arts, creences i costums que conformen i caracteritzen un poble determinat i, per civilitzar, oferir tot aquest bagatge de conformacions a homes i comunitats que n’estiguin mancats ja sigui per salvatgia, barbàrie o desconeixença. Bandejo el xoc de civilitzacions –ens n’ha parlat perfectament el Dr. Dídac Ramírez– perquè hauria de parlar d’imposicions, col·lonitzacions, xovinismes i xenofòbies que ens portarien molt lluny.
Bandejo el fet que Catalunya és una pseudocomunitat privilegiada, ja que no pertany a les parts de la humanitat (4.000 milions de persones) privades de l’accés al saber –la pitjor de les pobreses–, amb una de les 6.000 llengües que encara resten al planeta, sota l’espasa de Dàmocles, perquè, segons els experts d’aquestes 6.000 a finals del segle XXI no en romandran ni la meitat. Del que no puc prescindir és del fet que ens trobem sota determinades hegemonies –político-imperials i econòmico-transestatals–, en una societat de democràcia representativa, però, tanmateix, dinàmica i canviant, on té lloc el denominat “xoc de valors”1, a partir de l’acceptació indiscriminada de la seva pluralitat.
Desplegaré el meu tempteig de diagnosi en deu tesis, cinc que en podríem dir macroestructurals i cinc més referents a la tasca escolar de casa nostra i temptejaré de passar de la reflexió abstracta, si cal, a alguns exemples concrets. De la síntesi a l’anàlisi.
1. La cultura del profit discriminat es va imposant a la cultura del servei comunitari.
Cada vegada interessa menys el que s’esdevé de veritat a la comunitat mundial en pro d’allò de què puguem treure’n algun profit, ja sigui econòmic ja sigui menystenint, bandejant o anorreant el bàndol de pensament contrari. Difícilment ens podem alliberar del pensament únic, perquè també ens el transmeten mitjans que el denuncien com ara “The Economist” i “Le Monde Diplomatique”. Som reus i víctimes del profit occidental, amb tots els avantatges i inconvenients i resulta molt difícil sortir d’aquest cercle infernal.
Avui sabem que educar els talibans afganesos2 hauria estat més barat i positiu que haver-los de combatre bèl·licament, però ningú no ho diu.
Si deies als teus alumnes que fer “cassolades” contra la guerra de l’Iraq volia dir renunciar a la seva moto, als seus còmpacts, als seus ordinadors, perquè en el fons Bush els procurava benzina assequible, energia barata, et miraven amb cara de no entendre res de res.3
Quan TV3 fa massa cas dels “shares” o fa uns telenotícies que es podrien fer exactament iguals (i passa massa sovint) per TVE, treballa per la cultura del profit discriminat i no per la del servei comunitari.
Quan una escola es plega a la voluntat dels legisladors, dels propietaris, de les famílies, sense tenir en compte de quina manera adaptarà millor a la seva comunitat educativa aquelles voluntats tampoc no treballa pel profit comunitari.
2. La negació o la por a afirmar l’ànima col·lectiva dels pobles ens des/identifica.
Els pobles –entesos no com a massa, plebs/pléthos, sinó com a comunitats organitzades o ètnies4– tenen una subjectivitat personal, profunda i original5, que el Papa denominava “sobirania fonamental” en el cèlebre discurs als membres de la UNESCO del 2-VI-1980, quan els deia exactament això (escrit, s’ha dit, pel cardenal basc Echegaray): “ Em dirigeixo a vostès, senyores i senyors, que es reuneixen aquí fa més de 30 anys en nom de la primacia de les realitats culturals de l’home, de les comunitats humanes, dels pobles i de les nacions. Els ho prego: amb tots els mitjans que tinguin a disposició, vetllin per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegeixin-la! No permetin que aquesta sobirania sigui presa de qualsevol interès polític o econòmic. No permetin que esdevingui víctima de totalitarismes o hegemonies per a les quals l’home no compta sinó com a objecte de domini i no com a subjecte de la pròpia existència humana [...] ¿Que potser no hi ha en el mapa d’Europa i del món nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica, nascuda de la seva cultura, i que, malgrat això, estan encara privades de la seva total sobirania?”
Els catalans, enganyats per la viu-viu dels nostres polítics, dels nostres jerarques eclesiàstics i dels nostres mitjans de comunicació, malauradament, no creiem en l’ànima de Catalunya, en la nostra personalitat comunitària; si ho féssim, no ens podrien endogalar l’actual sistema de finançament ni fer-nos passar per l’adreçador de lleis culturals o educatives; no ens podrien enviar bisbes amb paracaigudes ni encara menys dividir per real decret la diòcesi barcelonina; no se’ns podria convertir una escandalosa especulació urbanística en un “Fòrum” en què s’han filtrat els participants als diàlegs i ha obtingut el rebuig de molts convidats aparentment poc perillosos (o, com a mínim faríem avergonyir i dimitir els seus gestors); no ens podrien fer passar com a “públiques” les emissores “oficials” de la CCRTV que depenen del govern6, mancades de compromís i curulles d’una ludicitat que ratlla la conyeta fàcil a la recerca del “share” en hores de màxima audiència, del tot corruptes i corruptores. Som, doncs, encara, un poble immadur, un preadolescent incapaç d’emancipació. Necessitem la tutoria de la metròpoli, i Madrid ho sap, i fa la finta de dir-nos que som forts, quan ens sap febles i juga per les espatlles, cap a Europa. Mirin: Catalunya podria demostrar a tot Europa que és una comunitat amb ànima rebutjant, tots units, una Constitució que menysprea la nostra llengua i que el president de govern es va comprometre a posar en referèndum el passat 23-VI. Vostès veuran com socialistes, convergents, democratacristians i fins els verds comunistes s’alinearan demanant un vot afirmatiu... Des/identificats, sense ànima, com volen els polítics animar els ciutadans a fer-se seva Europa? No debades Catalunya va ser la comunitat amb més abstenció de l’Estat! No debades va referir-se Jacques Delors a “una Europa sense ànima”. El nucli profund de l’ànima d’un poble (i això és bo de saber) esdevé sempre insubornable. Per això, tard o d’hora, les ànimes dels pobles esbotzen d’una manera o altra, ja sigui reunint més d’un milió de persones al Passeig de Gràcia ja sigui no anant a votar. En l’actual estat de coses no costa gaire fer de profeta: dels pròxims tres exàmens que hem de passar, el de la Constitució europea, el del finançament i el de l’Estatut, la nostra ànima hi deixarà esquinçalls.
3. Si no entenem la immigració com a producte d’algun tipus d’imperialisme7 ens acabarà fent mal.
Som un poble forjat amb migracions, capaç d’assumir-les dinàmicament: fem una ullada als gegants i cavallets de les festes dels pobles: romans, gots, alarbs... Encara són festa les lluites de moros i cristians. Qualsevol desarrelament per culpa d’alguna agressió imperialista –política, econòmica, militar, religiosa, cultural, comunicacional...– és una desgràcia. Però les massives onades actuals poden també esdevenir un perill per a la nostra personalitat comunitària. Fa progressista pledejar contra el racisme i a favor del respecte a la diferència, la tolerància, el mestissatge... Ara bé, aquests progressistes es troben negant papers i fent lleis d’estrangeria. Desconeixen la por que tenen. Cal acollir bé l’immigrant, però no pas només lamentar la seva desgràcia. Alguna mena d’imperialisme, segur, després d’haver anorreat la seva nació, l’està emprant, conscient o no, per anorrear la nació receptora. Quan els sobrevinguts, en comptes d’aliar-se amb els febles pobles autòctons contra l’imperialisme prepotent, practiquen la prepotència que han sofert en la seva carn contra els receptors, sovint arrasen. Amèrica i Austràlia són el resultat catastròfic de la invasió de tots els expulsats d’Europa. Les conseqüències de no vetllar per arrelar els nouvinguts a Catalunya i no deixar-los convertir en persones d’al·luvió en nom d’un fals respecte són apocalíptiques: genocidi doble, d’origen i de destí, neteja ètnica doble i establiment d’una societat desarrelada, massificada, dividida. La societat receptora, així desorganitzada, ja és apta per a tota mena de manipulacions imperialistes de guant blanc.
No parlaré de la “Feria de abril” de can Zam (i ¡olé!) ni de les mesquites construïdes indiscriminadament a Catalunya (salam!,encara que mai no podrem construir esglésies a països islàmics!), que encara els nostres polítics no saben com entomar i, per si de cas, canvien la permissibilitat per vots. Ni parlaré de la “xura” o reunió setmanal (comunitària), que els islàmics fan i nosaltres, desanimats no fem (encara que “ekklesia” vulgui dir ‘reunió’); tampoc no parlaré dels interessos del capital per l’actual estat de coses (mà d’obra barata per a feines d’ínfima categoria). Posaré sols dos exemples analítics relatius al nostre sistema educatiu: 1) és bo tenir professors d’acolliment; no ho és adaptar currículums perquè els immigrats passin curs, hagin arribat quan hagin arribat: els enganyem i ens enganyem. 2) És bo deixar les aules dels centres estatals als immigrats perquè hi facin àrab, per exemple (sempre que hi facin les mateixes hores extres de català). Però no ho és posar-les a la seva disposició sense cap filtre. Conec un IES que començà deixant una aula per ensenyar àrab als petits fa anys, una hora a la setmana; actualment en deixa diverses cada dia, el Marroc subvenciona un professor que no sols hi ensenya àrab a petits i grans sinó danses marroquines els divendres i fins i tot el mul·là hi ensenya els principis de l’islamisme. Si seguim així no integrarem mai els immigrats; si les coses ens van bé, farem apartheids, si van malament, poden esdevenir invasors a casa d’altri d’acord amb aquell adagi tan nostrat: “Hostes vingueren que de casa em tragueren”.
4. La sacralització de professions relacionades amb el fet de civilitzar –polítics, periodistes, responsables d’institucions culturals i escolars, etc.–porta a un fals tabú que prohibeix sedassejar-les.
Els polítics, tots, i els nostres també, han fet i fan i faran falles garrafals. Com els periodistes o els professors. Els partits majoritaris que van fer la transició a la seva manera, laminant l’Assemblea de Catalunya, fent llistes tancades i lleis d’Hondt per deixar fora del Parlament per sempre tots els partits extraparlamentaris, amb pors a les democràcies associatives i participatives i a concepcions tan punyents com les de la renda bàsica o la moneda transparent i responsable, n’han fet de ben grosses: ja hem insinuat abans la interessada confusió del que és “oficial” amb el que és “públic” o el fet de dur-nos a Europa per la porta falsa. Però assoleixen un estrany maridatge amb els mitjans periodístics que mai no els acaben de retreure aquestes falles. Uns mitjans, altrament, gairebé corporativistes, capaços de repetir sense treva les idees dels mateixos col·laboradors i sense capacitat crítica ni atenció per donar la paraula a gent nova, suposant que no censurin determinats pensaments.
Només un petit comentari per als polítics: per què han convertit els partits en cúpules “burrocràtiques”, sense cap fil d’unió entre els militants i simpatitzants de base (a Itàlia fins i tot hi ha carnets amb descomptes de cinema!) relegats a simples “enganxacartells”? Davant del concepte de política surt amb pes el de demòtica8, atès que molta gent està convençuda que la política és massa important per deixar-la a mans dels polítics: sisplau, no hi posem traves!
Respecte als periodistes, no parlaré de l’informe dels mitjans que costà el cap al Secretari de Comunicació del govern de la Generalitat Sr. Sellarés, però tota la professió està d’acord en què hi tocava força. Deixin-me dir, tanmateix, que salta a la vista que es manté amb diner oficial una duplicitat de mitjans audiovisuals al país amb costos que no ens podem permetre (TVC-TVB, Catalunya Ràdio-Com Ràdio, exactament igual que en d’altres nivells: TNC i Mercat de les Flors) i una supeditació als interessos polítics de tots d’ells. No sé si em faré una mena de harikiri, però, per exemple, podria demanar al Sr. Sàez, subdirector de l’“Avui”, aquí present, per què censuren al seu diari els articles de Lluís M. Xirinacs? Podria suggerir-li que convidi a establir opinió al seu mitjà gent com la que ha intervingut en aquest curs d’estiu, lligada a la Fundació “Relleu”, gent relacionada amb “Randa” o “EcoConcern”, institucions que treballen fent país des de fa anys? Mirin, els contaré un exemple: com tants catalans vaig passar part de la vetlla de Sant Joan al cotxe; “Catalunya Ràdio” repetia cada hora una notícia entre les poques que deia: “L’actor porno Rocco Siffredi anunciava que deixaria el seu treball d’aquí a dos anys”. Algú pot pensar que aquesta informació (que l’endemà, dia 24, esplaiava en Sandoval a “La Vanguardia”) era per triar i anar repetint per l’emissora oficial de Catalunya? Pitjor: el dia abans, dia 22, havia tingut lloc l’Assemblea anual de consellers de la Caixa (una entitat prou rellevant, diria jo) i el Sr. Fornesa havia donat una notícia bomba: havent demanat la Caixa sòl urbà per fer pisos per a joves sense especulació, s’havia trobat que cap Ajuntament d’Espanya no n’hi havia ofert! Catalunya Ràdio no donava ni aquesta notícia ni cap informació de l’esmentada Assemblea. És a dir, la professió periodística, per molt gremial que es vulgui quan s’ajunta contra el president de la Generalitat perquè es queixa que no ha tractat bé el tema dels pressupostos, també ha de superar la pròpia deixadesa, la incúria, la desídia, la mediocritat, la indolència, la negligència en què està avesada a moure’s. Quants, tot presentant un llibre, no hem hagut de respondre preguntes a un entrevistador que ni se l’ha llegit? I això per no parlar de la subversió de valors (val més la punyeteria que la saviesa, funcionem per eslògans, la persona humana és un objecte, etc.) i de la massificació9 que produeixen els mitjans amb totes les confusions subsegüents com ara la de la fama per la de la notorietat efímera amb tot el mal que fa als qui la mereixerien (“Si no surts a la ‘tele’ no existeixes”).
La mateixa incúria podem trobar als sectors educatius mitjans i bàsics –que s’aconformen a treballar amb la llei que els imposa cada partit– i universitaris. Què en farem, de tenir sincrotrons o acceleradors de partícules, si seguim reproduint coneixements acríticament? Com començarem a iniciar els nostres alumnes a la recerca i desenvolupament (el típic R+D) si els tanquem les fonts de recerca? Una noia de 2n de batxiller feia un Treball de recerca sobre Aurora Bertrana; necessitava fer consultes a l’hemeroteca de la Casa de l’Ardiaca. La hi vaig acompanyar i ni amb mi al costat li van deixar mirar un sol microfilm perquè... no era universitària!
Un darrer doble apunt que toca de ple la classe professoral: el de les programacions ara denominades “currículums” i la dels nivells d’exàmens. Els qui hem conegut de prop les PAAU (únic sedàs amb què es troben ara els nostres estudiants) sabem de quina manera s’intenten formular proves a fi que els resultats estadístics no destaquin ni per dalt ni per baix; això fa que els mals alumnes puguin aprovar amb facilitat i als bons els sigui difícil de mostrar l’excel·lència. Quant a les programacions, conec un xic els pactes Catalunya-Estat, però constato que els nostres alumnes segueixen sense conèixer la nostra història. Vaig formar part de la comissió de programació de Literatura Catalana des dels inicis de l’assignatura. De bell antuvi vam establir una seixantena d’autors, l’obra de sis dels quals es faria analitzar cada any. Carles Riba, que hi era elencat, en 25 anys (era massa “cristià”) no ha tocat mai! Qui, de la constatació de fet, en vulgui treure judicis de valor, ho pot fer.
5. Els referents polivalents i caòtics ens falsegen els punts d’arribada.
El fet que tot sembli igualment vàlid per arribar a uns determinats objectius esdevé una nova formulació, més mefistofèlica i perversa d’aquella de Maquiavel que el fi justifica els mitjans. De Mario Conde a David Bisbal es valora l’ídol epidèrmic i no la conjunció de forces per forjar-lo. És allò d’aquella nena a la qual van demanar què voldria estudiar de gran: “Estudiaré de famosa”, va respondre. Internet esdevé una panacea caòtica on els estudiants hi tenen pàgines per poder gandulejar com “El rincón del vago” i l’administració ho fomenta amb programes per anar a les PAAU com el de “Posa’t a prova”. Tanmateix, aquest miratge d’expansió de coneixements contrasta amb l’anquilosi de coneixements, fins i tot en experts de camps compartimentats. M’he trobat amb ecologistes que no saben distingir la fusió nuclear de la fissió, i que no poden concebre una energia atòmica neta ni saben què és un rubbiatró.10
En educació, sembla que amb més mitjans audiovisuals i informàtics obtindrem més qualitat, quan pocs s’adonen que la creació de recursos audiovisuals i informàtics requereix inversions en temps, aprenentatges i diners, mentre les multinacionals de la imatge es van fregant les mans esperant que el pay per wiew (pagar per mirar) es converteixi aviat a pay per know (pagar per saber).
He tingut alumnes que menystenen l’aprenentatge de la redacció perquè volen fer cinema, i treballar amb imatges, com si per fer cinema no s’hagués de saber escriure. En determinats concursos escolars de la diada de Sant Jordi diferents jurats han caigut en la trampa de premiar narracions i poemes extrets d’Internet. Tots dos casos són víctimes de l’èxit reptilesc; fixeu-vos com al país es diu “aquell és un crac!” i no pas “aquell és un treballador nat!”.
Una darrera prova de referents culturals caòtics pot ser aquesta: contínuament es valora el creixement de les nostres biblioteques sense tenir en compte que la proporció de llibre per habitant a la UE el 1998 era 2,10, mentre a Espanya no vam arribar a l’1 fins a l’any 2000.11
Passem ara als cinc punts de la diagnosi de caire microestructural, en el sentit de focalitzar la reflexió en la tasca escolar.
6. El fracàs de la reforma escolar prové de voler convertir l’educació en una simple tècnica.
La nostra malaurada Reforma va sortir de despatxos pedagògics convençuts que, elaborant currículums flexibles des de concepcions psicològiques igualitàries, amb objectius clars i un programa d’avaluació continu, global, diversificat i integrador sobre continguts conceptuals, procedimentals i valoratius, s’hauria aconseguit un model d’home cívic, igualitari i solidari. Des de la comprensivitat (tots els educands havien de rebre el mateix pac d’ensenyaments), atenent a la diversitat (per superar la Secundària sols calia superar un 80% de crèdits comuns i un 60% de variables) i reforç psicològic en casos especials, el resultat hauria de ser un èxit perquè, vet aquí el quid de la qüestió, l’educació s’hauria convertit en una tècnica. Res més desencertat, perquè des d’aquesta concepció científico-tecnològica s’elimina la relació professor-deixeble, ja que com diu Michel Henry, deixada en ella mateixa, la ciència exclou tota acció subjectiva i acaba eliminant l’individu. Pobres mestres que tecnificant el treball educatiu acaben eliminant l’objecte del seu treball, la individualitat de l’alumne!
Si l’educació no fos una activitat d’influències d’una autoritat lliurement acceptada, el mestre, envers els seus deixebles, i no una simple transmissió de coneixements, caldria economitzar milers de salaris i mitjans malversats i generalitzar la distribució de cassets, vídeos o cedés.
Altrament, Ausubel ja va deixar clara la fal·làcia de l’“ensenyar aprenent” (com es poden ensenyar derivades tot aprenent-les?): el mètode de l’exposició verbal continua essent més eficient per produir coneixements i menys trivial que convertir els alumnes en els seus propis pedagogs com fan els professors que no dominen les matèries que imparteixen.
Deixar que les famílies abdiquin de les pròpies responsabilitats en matèria educacional i privar els professors de tota mena d’autoritat (és molt menys greu faltar el respecte a un agent de policia que a un professor!) és convertir l’escola en un terreny de no-ningú (“un western sense xèrif”, s’ha escrit), apta perquè des de les més tendres edats les noies i els nois es converteixin en tirans.
Ningú no comptava amb els denominats “objectors escolars”, amb la baixada de nivells a partir de la supressió d’exàmens i avaluacions, amb el falsejament de situacions quan es promou de curs alumnes que deixen bona part de l’anterior suspès?
El nostre país, que havia portat a la universitat experts en oficis a partir de les nostres bones Escoles de Belles Arts i Oficis, col·labora actualment a fer del sistema educatiu un nan estrafet, mongòlic, amb el cap molt gros (la universitat, anhelada per la majoria) i el cos petit (els cicles formatius, on van a parar els rebuigs universitaris).
7. La fal·làcia educativa “tothom serveix per estudiar” porta a una despesa incontrolada de diners, a la infelicitat dels alumnes i al “burn-out” dels ensenyants.
Tenim por de dir que no tothom està cridat a trobar el seu propi camí de feliç realització vital en l’estudi. Falten bons paletes, bons lampistes, bons obrers qualificats, que salarialment poden guanyar més diners que els universitaris. Però dir això tan normal avui resulta escandalós. Els alumnes, frustrats per un error que no és seu, cerquen altres pseudocamins de felicitat, sovint més alienadors i frustrants com els de la droga.
Estem lluny d’aconseguir aquella màxima de Pau López: “Assolir el màxim pedagògic amb el mínim econòmic”. El nostre país malversa diners oficials amb nois que “tripiteixen”, “quatripiteixen” o “quintipiteixen” cursos de batxillerat, convertint els centres d’ensenyament, sobretot els d’horari nocturn, que estan obligats a acceptar qualsevol matrícula, en pàrquings socialitzadors (“pitjor seria que fossin al bar o prenent droga”, sents dir) i els professors en simples vigilants d’aquesta mena de pàrquings i víctimes del burn-out.
I això sense comptar amb la despesa dels professors de reforç, dels professors d’acolliment, dels serveis psicopedagògics, dels equips i unitats d’actuació psicopedagògica, de les adaptacions curriculars, etc., sempre per als alumnes que surten de les concepcions igualitaristes i comprensives de la reforma.
M’he trobat amb una classe en què un noi va declarar: “Aquí a ningú no li agrada estudiar. Tothom estudia per obligació”. “Si això fos cert hauríem de tancar aquesta aula”, vaig respondre-li. “Doncs tanqui-la perquè ningú no em contradiu!”, va fer victoriós. L’endemà em vaig trobar una carta amb només quatre signatures que contradeien la seva afirmació. Malauradament, no es va poder tancar aquella aula.
8. La mundanalització de l’escola oblida el fet cultural religiós i profana sacrílegament el marc idoni dins el qual li caldria desenvolupar tota la seva activitat.
L’escola ha de ser un lloc sagrat, deia l’any passat, aquí mateix, en aquestes mateixes jornades, el Dr. Grimaldi, perquè s’hi desenvolupi el misteri de relació mestre-deixeble, això tan subtil, irreductible a una simple transferència de coneixements, que en diem educació (de “e-ducere”, extreure allò de bo que té l’alumne i conduir-ho).
No parlaré de Jacques Julliard i el seu cèlebre article “L’escola de la tirania”, premi Mumm 1996, on deixava palès que l’escola és un lloc tancat, un lloc de no-dret i no-democràcia, perquè es recolza sobre un contracte necessàriament no igualitari. S’ha volgut obrir l’escola als valors de la vida quan era la vida la que s’havia d’haver obert als valors de l’escola i l’hem deixat a la intempèrie dels valors de la TV: violència, droga, obscenitat, corrupció, bestiesa... Els nois quan han de celebrar el Nadal guarneixen la classe com una discoteca!
Cal urgentment canviar les normatives internes dels centres per un marc de relacions urbano-socials, és a dir, una mena de llibre blanc d’urbanitat cívica, que ensenyi als nostres alumnes actituds comportamentals que actualment ja no es donen a les famílies. Poso exemples concrets: a) als llocs públics (autobusos, ascensors, escales...) la motxilla es treu de l’esquena; b) als passadissos de l’escola no s’hi xiula ni s’hi tal·lareja; c) no es deixen burilles als urinaris; d) a l’escola s’hi ha d’anar vestit adequadament, sense ensenyes polítiques ni camisetes d’equips de futbol ni ensenyant llombrígols o tangues com si fos un balneari o una platja; etc.
La mundanalització de l’escola porta a passar per alt o oblidar volgudament la cultura religiosa, el fet cultural religiós (no la catequesi, el marc de la qual és l’Església), amb la consegüent eixalada de coneixements necessaris per entendre els mites, l’art, la història, la literatura, etc., característics i identificadors de la nostra civilització. Altrament, aquest oblit tampoc no ajuda gens els educands a viure situacions comparatives i processos diferents (com ara els de la filosofia, la poètica o la mística).
9. Amagar consentidament l’esforç crea adults vulnerables i a mercè de les ideologies dominants.
Justament, quan es presenta l’estudi com una etapa apta per a tothom, una mena de requisit social, que no costa res ni requereix cap mena d’esforç personal, l’ensenyament es perverteix i és causa d’infelicitat dels nostres alumnes perquè tothom sap que es valora allò que requereix esforç. Octavi Fullat, quan presidia el Consell Avaluador del Sistema Educatiu, a “Escola Catalana” (núm. 338), planyent-se que l’enfocament filosòfic de la Reforma acabés en tecnologia, declarava: “No m’acaba de convèncer la reforma com a tal perquè ha cregut massa que havíem de fer feliços els nois: cal fer-los feliços fins a la pubertat, però després els hem de fer entrar en un món d’esforç i de treball. Se’ls ha d’educar per a una confrontació amb la vida i hi ha d’haver exigència i competitivitat perquè la vida real és competitiva”.
Això és històric: Alumne queixós: “Vostè és l’únic professor que ens ha fet notar el pas d’ESO a batxillerat!” (El professor havia estat qüestionat a nivells de tutoria i coordinació i volia saber per què.) Resposta d’un altre alumne més lúcid: “Si això fos veritat, seria l’únic professor complidor, perquè estem fent batxillerat i no ESO!” Silenci a la classe.
Molt d’ull en el nou espai legal que ha de substituir la LOQE perquè la patronal europea (ERT) no bada. Des de la taula rodona de 1989 vol tenir a les seves mans la gestió educativa com als EUA (un valor mercantil subjecte als alts i baixos del lliure mercat i prou). Al document de 1995 (“Una educació europea...”) s’hi diu que s’ha de considerar l’educació com un servei prestat al món econòmic i que els governs han d’avesar els ciutadans a “consumir” educació al llarg de la seva vida. El Llibre blanc i el programa Sòcrates de la Comissió Europea (inicialment adreçat al foment de l’adquisició de coneixements a domicili) en va ser una resposta sol·lícita. L’Informe de l’OCDE (Adult learning..., París, 1996) rebla el clau: s’ha de mantenir un mercat de formació (continguts informatitzats i televisats a dojo!) perquè el professorat es faci innecessari llevat d’aquells casos en centres públics que calgui “assegurar l’accés a l’ensenyament a aquells que mai constituiran un mercat rendible, l’exclusió social dels quals s’anirà accentuant a mesura que els altres vagin progressant”. És a dir, professors per a “escombraries humanes”. Hi pot haver més cinisme?12
10. L’especialització abans d’hora crea persones de mentalitat estreta incapaces per a la interdisciplinarietat i la globalística13, la qual cosa no està renyida amb l’endegament i orientació vers uns determinats itineraris.
“Ensenyar ha de ser un plantejament dinàmic, global, poliestructural a l’entorn de l’educació de l’ésser humà... Un únic punt de vista no és suficient per donar un enfocament didàctic complet... Si la diferenciació és actualment la direcció seguida per la Ciència, la intercomunicació, en el sentit més ampli, és la Saviesa. El treball didàctic de la globalització i la interdisciplinarietat uneix la Ciència amb la Saviesa. Un mestre ha de tenir una visió àmplia de la Cultura per transmetre-la,i aquesta Cultura no es pot separar de la globalització i la interdisciplinarietat”. Son frases antigues, dels anys 80, extretes del núm. 3 de “La formació dels mestres a Catalunya” del Servei de Formació i Perfeccionament del Professorat del Departament d’Ensenyament de la Generalitat, quan encara “globalisme” no significava “uniformització de la varietat mundial a gust de la potència dominant”. Es donen coces, aquests principis, amb la concepció tecnològica de l’educació. Qui ens ha enredat? Qui ens ha dit que el millor mestre és l’ordinador perquè ningú no s’hi baralla? Qui ens ha fet canviar de camí vers una indústria més, l’educativa, com la de l’oci o la de l’espectacle? Avui està provat que els nens són, primerament, globalistes; sembla un atemptat, doncs, adreçar als menors massa de pressa cap a una especialització (l’oblit de l’educació global en l’adult el porta a perilloses deformacions professionals i vitals: la infelicitat del robot). Com poder aprendre que el futur ens demana servir el tot abans que servir una part? Com trobar l’equilibri entre la tradició occidental analítica (la part abans que el tot) amb l’oriental que és sintètica (el tot abans que la part), entre l’especialització deformadora i la globalització massificadora, homogeneïtzadora, uniformista?
Obrir els nostres alumnes al futur és fer-ho a la cibernètica14, a la telemàtica, a partir de les quals les parts del tot estan interconnectades d’acord amb el sorprenent principi d’holocitat: cada part és relacionada amb totes les altres parts, les ha de menester i l’han de menester.
Obrir els alumnes al futur és fer-los aprendre a globalitzar —és a dir, a prendre decisions conjuntes parant esment en els interessos dels altres que no coincideixen amb els nostres— com a acte paral·lel i complementari al de l’exercici de la diferència, avesar-los a compaginar competitivitat i col·laboració.
Notes
1. Així Koichiro Matsuura, director general de la UNESCO, a ¿Adónde van a parar los valores?, “La Vanguardia” (24-VI-04), comentant l’obra dirigida per Jérôme Bindé, Où vont les valeurs? (Edicions de la Unesco 2004).
2. Els “terribles” talibans (“estudiants de teologia” o “seminaristes”, en versió vernacla lliure) van aparèixer el 1994, com a moviment sorgit de les madrasses (seminaris) islàmiques, conformat per molts refugiats al Pakistan (en la seva major part originaris d’Afganistan, d’ètnia paixtu). Volien portar la pau a l’Afganistan, desarmar la població i imposar la xària (llei islàmica); van ser molt ben rebuts per la població paixtu, cansada de tants anys de guerra i es van estendre per l’Afganistan com una taca d’oli. Abans d’ells, cap secta islàmica (ho havien intentat els anacrònics wahabis d’Aràbia Saudita) no havia aconseguit arrelar-se a l’Afganistan. És cert que amb pocs anys, veritables orfes de guerra i sense companyia femenina, han demostrat seguir un credo islàmic primitiu i tribal, misogin i poc pragmàtic. Però és que la concepció talibana de l’Islam sorgeix d’una perversa interpretació del deobandisme, nascut a l’Índia britànica, que volia una regeneració islàmica a partir de cercar un lloc social i cultural en el concert de les nacions. L’Islam predicat perversament pels poc formats mul·làs del Pakistan en els camps de refugiats d’afganesos s’acosta més aviat al wahabisme ultraconservador promogut per les ajudes saudites! I, malgrat tot, tothom se serví de l’original bona voluntat dels talibans: de les madrasses pakistaneses en sortí el partit Jamita-ul-Ulema-e-Islam (JUI), que oferí a joves afgans i pakistanesos educació, entrenament militar i menjar. El Pakistan volia els talibans a Afganistan per afavorir el seu conflicte amb l’Índia; els saudites, per neutralitzar l’Iran; els EUA també s’hi avenien... Ningú no va aprofitar aquells inicis perquè el grau d’ensenyament islàmic pugés de to, es fes crític i valoratiu. Els diners no esmerçats aleshores en cultura islàmica es van haver de multiplicar bèl·licament per mil.
3. L’estimació del 74 % de reserves de petroli al planeta en milions de barrils té aquesta suma: 262 són a Aràbia Saudita; 250 (o més) a l’Iraq; 98 als Emirats Àrabs; 97 a Kwait; 90 a Iran; 49 a Rússia; 30 a Líbia; 15 a Qatar; 8 a Kazakhstan; 7 a l’Azerbaidjan; 6 a Oman... (Font: “Der Spiegel”) Davant d’aquesta realitat, l’altre 26% (de Veneçuela a Angola), sense deixar de ser inapreciable, diguem que és menys preocupant per a un imperi que ha d’extreure i transportar la seva energia des de països, per dir-ho ras i curt, potencialment enemics. Altrament, quina és la història d’Iraq, nascuda després de la I Guerra Mundial, quan la potència mandatària britànica hi imposà un reietó haiximita, justament després del descobriment dels jaciments petrolífers de Mossul (1903) i Kirkuk (1927)? I quina la de Saddam Hussein, que des del Baas (Partit del Renaixement Àrab) arriba el 1971 al segon càrrec en importància de l’Estat i sense pensar-s’ho nacionalitza la indústria petrolera (no oblidem que el 1973 els països àrabs tancaren l’aixeta del petroli pel suport incondicional de Washington a Israel) i arriba a cap d’estat el 1979, just quan el fonamentalista aiatol·là Khomeini també arriba al poder a l’Iran. Executarà 300 dirigents qualificats de persones de poca confiança i internacionalment es guiarà segons conveniències: l’URSS o els EUA. Aquests, davant la revolució islàmica de Khomeini i l’ocupació de l’ambaixada nord-americana a Teheran, el qualificaren –cras error!– com a mal menor. Saddam calculà perfectament que el 1980 rebria ajuda nord-americana per atacar l’Iran (sense perdre de vista el Khusistan). Vuit anys de guerra ajudat d’estrategs nord-americans, tot i saber que emprava gas mostassa per matar iranians i milers de kurds a la zona fronterera. Fotografies de satèl·lit i subministres d’armament. Les seves armes de destrucció massiva són les que les potències occidentals li subministraren aleshores! Endeutat i davant la caiguda del preu del petroli organitzada per Kuwait i l’Aràbia Saudita, calculà malament la posició nord-americana davant l’atac a Kuwait. La “Tempesta del desert” de 1991 posà fi a la invasió. El general Norman Schwarzkopf podia entrar a Bagdad, però Bush-pare preferí un Saddam afeblit i dòcil. Acusat de tenir armes de destrucció massiva –podem llegir la intricada tasca dels inspectors de l’ONU al llibre Guerra contra Irak, Ed. B, 2003–, Bush-fill optà no pas pel desenvolupament de l’Iraq a partir de la seva riquesa petrolera atès que el podria ajudar a rearmar-se sinó per enderrocar el seu règim en una guerra sense el suport de l’ONU, qualificada d’injusta pel Vaticà i encara inacabada. Però cal no oblidar que l’actual vicepresident Richard Cheney va dirigir des de 1995 fins al 2000 la subministradora de petroli texana Halliburton, la qual, en aquells anys, va vendre a l’Iraq béns d’equipament per a indústries petroleres a canvi de sumes milionàries. El negoci del petroli està ben lligat amb el gabinet Bush.
4. L. M. XIRINACS, a Comunitat humana, distingeix el fet genètic, consanguini (genos) de la cultura interna i pròpia de cada lloc (ethos); tota nació esdevé mitjançant l’educació i la cultura una ètnia —ethos + (g)enos = cultura + parentiu), p. 18.
5. L.M. Xirinacs escriu en un article titulat Persona comunitària: “...dono per suposat que les persones individuals o físiques tenen una «entitat» pròpia, tot i que no és cap substància ni ésser objectivable. «Subjecte» és tan important, tan real o més que «objecte», però d’una natura singular, no universalitzable com l’objecte. Vivència enfront d’estructura. No és substància pensant (hypóstasis ) sinó subvivència pensant (hypokéimenos). Una realitat inquieta, oscil·lant, com la flama d’un ciri. Un bon dia s’encén i un altre s’apaga. Naixença, vida, mort. Canviant i, tanmateix, contínua [...] des d’una perspectiva col·lectiva, també, quan hi és, existeix un subjecte personal. Una realitat superior emergent dels subjectes particulars que la componen” (“Diari de Girona”, 3-VI-2000). I afegeix que si cal protegir diverses espècies vivents en perill d’extinció també cal protegir la diversitat de cultures d’aquestes personalitats comunitàries o comunitats humanes, moltes d’elles en perill d’extinció. I, encara, que si una comunitat arriba a la seva maduresa “cal que s’emancipi, que s’independitzi, que assumeixi la seva llibertat i la seva responsabilitat igual que un individu major d’edat”.
6. El mot públic sembla que surt de la confluència de dos mots llatins, púber i populus; vol dir, per tant, el conjunt del poble adult i organitzat fonamentalment. Com que estem molt lluny d’organitzar-nos troncalment en comunitats de convivència (llars, barris, districtes, municipis, comarques, regions, països, nacions, internacions...), l’Estat, abusivament, denomina “públics” sectors, empreses, ensenyaments –“sector públic”, “ensenyament públic”...–, sense que hi intervinguin representants de les comunitats fonamentals, quan, de fet, hauria de denominar-los “oficials” o “paraestatals”. Aquest tema va lligat amb la devaluació de les democràcies representatives i de les llistes tancades amb tendència vers llistes obertes i democràcies participatives o associatives.
7. L’imperialisme militar –una nació que devora altres nacions–, que produeix fugitius i emigracions massives, sembla que comença amb Sargó I a Babilònia (2.350aC); però n’hi ha d’altres, d’imperialismes: racials, polítics, religiosos i, sobretot, econòmics. Tot imperialisme vol subjugar pobles ètnicament diferents sota un mateix conjunt autoritari i dominant.
8. Cf. L. M. Xirinacs, Política i demòtica, “Diari de Girona” (21-VII-2000).
9. N. Taddei entén per massificació el canvi de criteris d’opció o elecció que es produeix en els individus a causa de les denominades comunicacions inadvertides o clandestines dels missatges massmediàtics (un canvi extern a la pròpia mentalitat).
10. La comunitat científica ens diu, avui, que comença a ser possible una energia atòmica neta. Fusió i fissió volen assolir la producció d’energia amb absència de deixalles radioactives. Quant a la fusió, una reacció de dos isòtops de l’hidrogen (com el deuteri i el triti) presenta fins i tot l’avantatge d’alliberar una energia major que en la reacció de fissió. Però, mentre arriba la manera d’elevar la temperatura dels àtoms que s’han de fusionar, cal esmerçar recursos per obtenir la fissió neta, és a dir, noves centrals, en l’interior de les quals les deixalles radioactives siguin “bombardejades” amb neutrons fins que tots ells quedin trasmutats en elements no radioactius. I això avui sembla possible! La comunitat científica ens parla de reactors d’espaliació i de Rubbiatrons (deguts a Carlo Rubbia), que combinen un accelerador de partícules amb un reactor nuclear capaç de produir reaccions de fissió en àtoms de tori, de manera que cap subproducte de la reacció de fissió no esdevingui radioactiu. Això suposa no sols alliberar-nos de l’isòtop 239 del plutoni, deixalla radioactiva de 24.110 anys de mitjana de vida i directament utilitzable per a la construcció de bombes A, sinó el fet de no possibilitar reaccions en cadena (cosa que faria impossible un altre Txernòbil). Ara, des de 1995, aquests ginys reben el nom d’amplificadors d’energia –perquè necessiten energia per funcionar (però l’energia produïda seria molt més gran que la gastada)– i es diu que servirien per incinerar deixalles nuclears de mitjana llarga de vida. El fet de poder destruir el perillós plutoni, que no parem de produir dia rera dia per culpa de la necessària energia de fissió, com a mínim, ha fet obrir els ulls.
11. Altres estadístiques d’aquests anys: els préstecs per habitant a la UE eren de 4,93 mentre a Espanya eren del 0,77. Quant a despesa anual en biblioteques públiques per habitant era del 13,356 a la UE i del 3,64 a l’Estat espanyol.
12. Per això des de les trobades de cappares a Lisboa i Niça s’ha propugnat un “ensenyament numèric” –el de l’actual societat de la informació amb l’afegitó de determinades qualitats humanes com ara “tolerància envers l’autoritat”– que substitueixi el tradicional “ensenyament alfabètic” (escriptura, lectura, càlcul) i pugui donar milions a les empreses que hi inverteixin.
13. Disciplina que estudia un model mental global on cada element, cada part, és singular, idèntica i fidel a si mateixa i on tots ells són integrats en estricta igualtat de tracte en el conjunt, talment que formen una constel·lació d’estrelles iguals en drets i singulars en qualitat; cf. L. M. Xirinacs, Globalitat, “Diari de Girona” (14-VI-2000)
14. El llibre de Wiener Cybernetics (1948/1961), edició espanyola a Tusquets, 1985, fou considerat per 27 historiadors, filòsofs, economistes i professors com un dels pocs que van alterar l’orientació de la societat al segle XX, només comparable amb aportacions com les de Galileu o Mill.