Catalunya i Europa
Catalunya és una realitat europea. Ho és en el sentit primer de la seva localització geogràfica i en el sentit més fort de pertinença a unes arrels comunes de civilització. Aquesta realitat no té graus i no sap dependre de conjuntures polítiques ni calendaris electorals.
La Unió Europea és una entitat resultant de successius tractats internacionals entre estats sobirans des del Tractat de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer(1951) fins els tractats de Maastricht (1992) i Niça (2001). El que fou aprovat a Roma el passat octubre és el fruit d’un encàrrec que el Consell Europeu féu a la reunió de Laeken (Bèlgica) el desembre de 2001. El mandat que rebia la Convenció era que formulés propostes sobre tres qüestions: a) apropar els ciutadans al projecte i les institucions europees; b) estructurar l’espai polític europeu en una Unió Europea ampliada i c) fer que la Unió Europea es convertís en un factor d’estabilitat i un model en la nova organització del món. També li calia estudiar si la reorganització dels tractats vigents no podia culminar en un projecte de Tractat pel què s’establís una Constitució per a Europa. Citem pel text en català obtingut des de http://www.socialistes.org. Aquest és el text que els Estats membres de la Unió Europea ara han de ratificar sigui des del poder dels seus Parlaments o mitjançant una consulta popular o referèndum. Al Regne d’Espanya ha estat convocat per al 20 de febrer de 2005.
Des del seu primer article el projecte es mou en el jacobinisme més estricte: “La present Constitució que naix de la voluntat dels ciutadans i dels Estats d’Europa de construir un futur comú, crea la Unió Europea, a la qual els Estat membres atribuïxen competències per a assolir els seus objectius comuns. La Unió coordinarà les polítiques dels Estats membres encaminades a assolir estos objectius i exercirà, de forma comunitària, les competències que estos li atribuïsquen”.
Hom pot pensar que una realitat constitucional limita sempre el possible despotisme dels sobirans. Hom pot pensar que la ignorància que el text mostra respecte a la realitat de Catalunya és insalvable.
Els ciutadans de Catalunya són madurs i responsables. Que no s’enganyi ningú, un vot afirmatiu majoritari no voldrà pas dir que Catalunya ha deixat de ser lleial a ella mateixa. I a l’inrevés, un vot negatiu considerable tampoc no vol dir plantejar especials problemes de desgovern imminent. Ja fora hora que hom llegís d’una manera habitual la realitat catalana des d’aquesta afirmació que es respira arreu: volem una cosa tan senzilla com aquesta: ser el que som i ajudar al bon govern d’allà on som!
És des d’aquesta perspectiva que la resolució del dilema en què es troben els ciutadans catalans, com a ciutadans europeus, és més una dada a observar que un escenari a agitar pensant que una o altra força política en pot treure beneficis immediats a costa de denigrar, de la forma que sigui, l’opció contrària.
L’endemà del referèndum del 20 de febrer tindrem una Unió Europea a enfortir (vid. els editorials Situació Atlàntica i via europea i Europa com a missió núms. 70 i 75) i una realitat catalana a fer respectar tal com és i creix (vid. els editorials Afirmació i Densitat núms. 72 i 74). Els qui ens hi posem, sempre de nou, en l’una i l’altra tasca, continuarem una gran quantitat d’esforços precedents que s’haurà reflectit en el vot de tots els ciutadans que l’expressin.