Catalunya i el moment actual de la civilització

XXIIIè Curs d’Estiu del Grup d’Estudis Nacionalistes - Fundació Relleu
Barcelona, 7 de Juliol de 2004

Notes prèvies.

1. Una civilització és un codi, és un afany de superació, és un nivell, un projecte. Una civilització defineix, de fet, les aspiracions, les inquietuds d’un poble, o d’un conjunt de pobles. Per tant no es secundari el que a continuació exposaré. Quan una civilització es mostra exigent, mai perfecte, però exigent, vol dir que en aquell moment històric en aquest poble o aquest conjunt de pobles hi ha aquesta inquietud d’anar més enllà. La inquietud d’establir noves fronteres, de consolidar les que es tenen, de formar un bloc, i quan no succeeix això vol dir que aquestes forces i aquestes inquietuds no hi són o estan distretes. Per tant, una civilització no és un vent sinó que és un projecte, repeteixo, un codi.

2. Catalunya, jo crec que val la pena dir-ho,és un país de modes. Perquè és un país fràgil, encara. En aquest sentit he tornat a recordar un text que vaig “descobrir” fa uns quants anys. L’any 1911 una entitat molt important d’aquell temps, que era el Centre Autonomista de Dependents del Comerc i de la Indústria, una institució que per entendre la importància social que tenia la podríem comparar en aquest moment amb el Barça (evidentment amb altres objectius i activitats), va organitzar un cicle de conferències d’Educació Civil, en el qual van participar, entre altres, Eugeni D’Ors, Eladi Homs, ... Una conferència molt important fou d’Alexandre Gali, i es va titular L’Escola i la vida en la formació integral de l’home. El cas de la Catalunya d’avui. Doncs bé, el més important d’aquella conferència és quan al final diu: M’he adonat que tots els idearis polítics, totes les idees, que es volen construir a Catalunya trontollen, i no acaben d’enlairar-se perquè Catalunya és una terra insegura. És una terra insegura perquè encara molta de la seva gent no ha tingut l’oportunitat, per les raons que sigui, de construir-se unes actituds, unes conviccions.

Les circumstàncies històriques han fet, com és evident, que aquesta terra encara segueixi essent insegura. I encara Catalunya és un país de modes. Totes les modes a Catalunya arriben, com a la majoria de països d’Europa, dels Estats Units. Si venen modes dels EEUU negatives, quant al concepte de civilització, doncs malament. Si venen modes positives, que vol dir d’exigència, doncs fantàstic. Hem de recordar sempre que Catalunya és País de modes. Podem posar un exemple: Encara no fa quinze o vint anys, sectors amplis de la Universitat, i no sols de la Universitat, es reconeixien en el marxisme. Ha passat aquella moda, i avui amb gran escàndol per part de molts, començant per mi, ni se cita Marx; com si no hagués existit. És a dir, la moda. Catalunya sempre a la moda. De moment. Perquè som un país fràgil. Per què ens apuntem a les modes? Perquè sabem que no gaudim d’una construcció sòlida, i aleshores fem el raonament següent: si ens apuntem a la moda del moment ens prendran en consideració. Però no sabem, o no ens adonem que si la moda va de buidor, acabarem buits per dins.

3. Val la pena dir, en tinc necessitat, que sovint ens equivoquem. I des de la constatació que de vegades ens equivoquem, jo crec en la construcció del país, en la gestió del País, en l‘impuls del País, i em sembla que és bo que, quan més aviat millor, reconeguem que ens equivoquem. Ens equivoquem de moda o en agafar el taxi de la moda.

1. El model imperant de civilització

Em refereixo de civilització a Catalunya, i a la resta d’Europa. I segurament fins més enllà.

  • Primera cosa: és una mena de civilització, la nostra, que analitza les conseqüències, però gairebé mai les causes. No vull assenyalar cap ideari polític concret. Tots pateixen d’aquesta tendència. Analitzar les conseqüències d’un problema però mai les causes que el provoquen. Vull recordar simplement, ja que aquests dies és present als mitjans de comunicació, el tema dels avortaments a Catalunya. Estadístiques meticulosament presentades, però pràcticament cap intent de profunditzar, d’anar a buscar l’arrel del problema. I no deu ser simplement la manca d’informació, és senzillament la manca de raonaments, sobre el que són, en aquest cas, l’amor, les relacions entre les persones, etc. Aquest és un model de civilització, el que tenim al damunt, que analitza conseqüències però no les causes.
  • Una segona cosa: asseca les arrels. Tots segurament haureu sentit a dir allò sobre un fet de fa 50 anys, o 25. Ah! “jo no hi era”. Com si estiguéssim excusats d’ignorar l’imperi romà, i moltes altres altres coses que van succeir abans de nosaltres. Per què? Perquè assecar les arrels fa la gent més dòcil, més resignada. Això provoca la ignorància, que és un peix que es mossega la cua, i naturalment fa sentir la gent més ignorant i per tant més desorientada. Aquesta es l’altra faceta del model imperant. Qui fa i desfà en aquesta societat són els mitjans de comunicació. Jo no vull dir que siguin els periodistes, però els grups dels mitjans són els qui fan i desfan, o volen fer i desfer sobre les nostres conviccions. Sovint he pensat que quan CiU governàvem, teníem una contradicció important. Segurament en teníem més. D’una banda, cada any aprovàvem un pressupost general de la Generalitat i miràvem de posar tots els diners que podíem al capítol de l’Ensenyament. Però per altra banda, dins de TV3 he vist com es ridiculitzava i es feia una paròdia d’aquells valors que volíem que tingués l’escola. És una contradicció. Cada vegada que he vist sortir a la palestra televisiva alguns personatges, que encara hi són,
  • he pensat com podia ser que nosaltres, que érem partidaris d’uns determinats valors, al mateix temps, destinéssim diners a destruir amb una mà el que amb una altra bastíem. Això ho explico perquè és evident que els mitjans de comunicació tenen una importància decisiva en aquest model, en el nostre model de civilització.
  • Tercera cosa. Aquest model és capaç de crear molta més riquesa que qualsevol altra. Hi ha molta més riquesa, totes les estadístiques ho diuen. Encara que Càrites insisteixi en què cada cop hi ha més pobres, els pobres són diferents, no són els de fa 25 anys. Aquest model és capaç de crear riquesa com cap altra, però també es evident que en crear més riquesa es genera una societat menys humana.

2. La situació actual

Aquesta situació actual, l’he pensat en relació a casa nostra, però els tres punts que explicaré es podrien aplicar a molts altres llocs.

  • El diner és la mesura de tot. Podeu dir: això ha estat així sempre. Però jo dic: mai com ara, mai. I això té una explicació. Assecades les arrels, és a dir, tallades les arrels, és molt més fàcil al diner implantar el seu domini. Diuen també que a Catalunya, el voluntarisme, l’acció voluntària, és molt important. És possible. Però segurament estareu d’acord amb mi si us dic que en aquesta societat no es fa un pas sense que s’hi respongui amb la mesura del diner. Per tant, em reafirmo en què el diner, més que ser la mesura de tot, podríem dir que el diner ha aconseguit ser la mesura. I sense contrincant. De moment.
  • La catalanitat va buidant-se de contingut. Llavors sols queda la seva expressió externa, i perd empenta social. La catalanitat, per a construir un país, necessita de continguts, de valors. Un projecte no és només l’impuls a la llengua, és l’impuls a la llengua que transporta uns valors. Si aquests valors, si aquesta civilització és aigualida, lògicament la carcassa, l’envoltori, que és la llengua, l’expressió que és la llengua, perd mordent en la societat.
  • La societat és més egoista. La nostra societat és més egoista. I segurament més hipòcrita i cínica. Això es podria referir a tot Europa. Sóm d’aquells qui diem molt bones paraules, però no estem disposats a arriscar ni l'ungla del dit petit, per a res. I això és manifesta amb detalls. Ningú no vol presons a prop de casa seva. A 10 km de casa seva. Ni a 15. Tothom està d’acord que es necessiten més presons a Catalunya. Però ningú no les vol a prop. I qui diu presons, diu abocadors. Ningú no vol residències de malalts mentals,... ningú no vol cap servei que el pugui molestar el més mínim. I per això dic que és una societat més egoista.

D’aquell model imperant, venim a la situació actual, que evidentment n’és la seva aplicació. I arribem a un tercer apartat, tal com he dit, que he tingut la ingenuïtat de dedicar a l’acció, a fer.

3. Què cal fer.

3.1 Tornar a sembrar.

És el que em dic a mi mateix. Alguns de vosaltres teniu una edat diferent, sou més joves, i en podeu dir, sembrar, simplement.

Les generacions que van començar aquest procés de reconstrucció nacional de Catalunya després de la dictadura, i del desastre de la guerra, i de tot el que vulgueu dir, fins i tot si voleu, després del desastre del 1714,... els qui vàrem emprendre aquest procés ara fa 25 anys, hi anàvem amb uns valors, segur. Però segurament hem comès un error com a mínim. I és que nosaltres sabíem exactament per què fèiem les coses però a l’hora de fer-les i amb l’afany de donar-hi la dimensió social més àmplia possible, no vàrem fer la pedagogia que nosaltres sí que havíem rebut respecte d’aquests valors. Sigui com sigui, la qüestió és que 25 anys després, cal tornar a sembrar, cal tornar a sembrar actituds. En un ambient i en una situació en els quals no és fàcil. Perquè el model imperant està molt consolidat, i la situació actual a Catalunya és la que he descrit abans.

3.2 Cal relligar-se amb les arrels.

Sé que això s’ha dit moltes vegades, però ho he repensat bastant, i ho torno a dir, cal relligar-se amb les arrels. Amb les arrels religioses i ètiques. Perquè, altrament, el model es va buidant i pot acabar sense tenir força ni segurament viabilitat.

Finalment, i això fa referència a la dimensió social del món en què vivim, cal rebutjar el retorn a la llei de la selva. Jo no m’he referit fins ara a la globalització. La globalització és avui el que va ser la revolució industrial a finals del segle XVIII i tot el segle XIX. Per tant, és un fenomen que no té per què ser negatiu. Ara bé, és negatiu si la Revolució Industrial s’aplica com es va fer al nord de França a principis del s. XIX. És negatiu si la gent, com passava a Catalunya, havia de treballar setze hores al dia, a les primeres dècades del segle XIX. És negatiu, perquè és l’esclavatge d’un home respecte d’un altre. La globalització és una gran oportunitat per a sacsejar i fer progressar continents que estaven completament adormits. Però no ho potser a canvi d’un retorn a la llei de la selva. Ni a Europa, ni a Àsia, ni enlloc.

3.3 Conclusió

En definitiva, necessitem –em direu que això és una carta als Reis, però cal escriure-la, si és que ens veiem en la necessitat d’escriure-la– un projecte de civilització que ens estimuli al perfeccionament, que ens ajudi a ser millors, i que no ens faci retrocedir. Perquè no podem escapar-nos i dir que estem bé quan en realitat pensem que estem vivint un moment a Europa i a Catalunya de gran dificultat per a ser algú en el món. Ja s’ha dit moltes vegades que Europa és el millor balneari. Nosaltres tenim vocació de balneari, només ? Catalunya té vocació només d’apassionar-se pel PIB? O pel finançament? Tot reconeixent que és important el PIB i el finançament, perquè ho és. Però el que necessitem, com he dit, és un projecte de civilització que ens estimuli al perfeccionament, que ens ajudi a ser millors, i que no ens faci retrocedir.

[Transcripció: Amadeu Matosas]