Catalunya després del tripartit, de Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro
Columna. Barcelona, 2004
Arran de la constitució del govern tripartit, el periodista i escriptor Vicenç Villatoro ha confeccionat aquest assaig d’urgència. Això, que en principi sembla que hauria de tenir com a resultat una obra molt circumstanciada, acaba essent una reflexió no íntima, sinó ben en veu alta, un crit d’alerta fet sense escarafalls. L’autor posa davant nostre un conjunt de seriosos interrogants que apunten més enllà del moment polític present.
El llibre que comencem arranca amb una petita i ben -al nostre entendre- aconseguida síntesi d’allò que durant cent anys ha estat la posició de Catalunya enfront d’Espanya. Joan Maragall i Gaziel són portats a col·lació. El primer demana a Espanya que es transformi per tal que a Catalunya li sigui possible de romandre-hi. Gaziel, que veu gairebé impossible que això s’esdevingui, parlarà de la tragèdia de Catalunya: no hi ha lloc per al nostre país en aquesta Espanya, però tampoc no en podem sortir.
Durant un període de cent anys, la política catalana ha girat al voltant de dos eixos: l’eix dreta-esquerra i l’eix nacional. Els partits polítics s’han definit per la seva posició en aquests dos eixos. La constitució del tripartit, però, ha suposat un autèntic trasbalsament. Maragall considera el problema català resolt: a l’Espanya plural de Zapatero, ja hi ha lloc per a Catalunya; l’Espanya moderna i europea reclamada pel catalanisme polític existeix ja per fi. Es tracta tan sols d’explicitar allò que ja és contingut en la Constitució. A partir d’aquí, el problema catalán seria només una obsessió interessada del nacionalisme. Hora és de passar pàgina. L’eix nacional s’ha esvaït: “No tan sols ha canviat el color d’un govern, han canviat també algunes de les regles del joc bàsiques del debat polític català” (pàg. 19-20). Negació de l’eix nacional, que passaria a ser un eix imaginari, un exotisme sense raó de ser; real és només l’eix dreta-esquerra.
La partida té lloc també –des de fa temps- en el camp del llenguatge: de sempre catalanisme i nacionalisme català han estat sinònims. No en la nova situació: el catalanisme ha deixat de ser nacionalista, és postnacionalista; això és, allò que ara toca en aquesta Espanya –ara sí- plural. En canviar el significat dels mots, és la realitat mateixa que ha canviat.
Qui ha guanyat la partida ha estat el PSC (el tripartit gairebé, de fet, és un govern monocolor). Esquerra queda desdibuixada. I, a més, cal tenir ben presents les possibilitats que s’obren, per a qui té el poder, de configurar la societat: la mateixa acció del govern i la possible influència sobre els mitjans públics juguen en aquest sentit.
No tot està decidit. Caldrà veure, per exemple, l’impacte que pugui tenir el pla Ibarretxe: “Què passarà si la via basca porta molt més lluny que la via catalana? Com ho assumiran les forces polítiques catalanes, catalanistes, nacionalistes?” (pàg. 124). L’autor no descarta “un terratrèmol” a la política catalana que torni a primera línia “l’eix nacional”. De fet ens trobem en un moment de possibilitats obertes, de trànsit, podríem dir.
Es pretén que les qüestions de reconstrucció, reivindicació i identitat nacionals han estat depassades. Ja en el subtítol (“Una visió nacionalista”), l’autor mostra el desacord: aquesta situació no constitueix cap obvietat. El problema és obert. La temptació del replegament cap al nacionalisme cívic és respectable, però insuficient: de cap manera el nacionalisme pot renunciar a l’acció política. Només des de la frivolitat i la brometa pot proposar-se tal renúncia. Frivolitat –i fins i tot frívola radicalitat– insostenible: “Les nostres societats, paradoxalment, depenen cada vegada més de la política, perquè l’administració és omnipresent (...) El somni d’una societat civil absolutament desvinculada de la política avui ni existeix ni pot existir. Si és que ha existit alguna vegada” (pàgs. 136-137). Tractant-se d’un assaig d’urgència, aquesta advertència constitueix una sorpresa que cal agrair. Podríem afegir, però, que la política és manifestació i culminació d’una realitat pre-política. El nexe entre ambdues és complex i delicat; d’una manera o altra, crec que tots podem apreciar la necessitat de repensar-lo i restablir-lo. La represa de “l’eix nacional” és quelcom més que qüestió de pactes (CiU-ERC). Això l’autor no ho ignora, però caldria –ens sembla– aprofundir-hi.