Apologia de la política

Ara cal un nou somni intel·ligent i un nou model polític que no siguin excloents i on les virtuts individuals fomentin els valors socials que tants esforços han exigit a les generacions anteriors per mantenir-los vius.

Quan el 28 de juliol de 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial, Europa vivia una època marcada per l’eufòria econòmica, polítiques nacionalistes exacerbades i grans reivindicacions socials. La locomotora que impulsava la vida del continent era netament econòmica, però existia, al mateix temps, una profunda exigència de democràcia i justícia social propiciada pels anhels de la vella Europa.

La Gran Guerra va deixar, com totes les guerres –grans o petites–, vencedors i vençuts i els primers, com sempre, no van saber tractar adequadament els segons, que van ser absurdament humiliats exigint-los reparacions econòmiques impossibles de satisfer i provocant així el naixement, entre els vençuts, d’un nacionalisme radical, un populisme ferotge i il·limitades ànsies de revenja que explotarien anys més tard.

Durant la pau fictícia que va seguir a la finalització de la guerra, es van manifestar símptomes inequívocs d’una nova i incipient bogeria militar i imperialista agullonada pel sentiment nacionalista dels perdedors, profundament ferit i humiliat. La supèrbia diabòlica, els deliris de grandesa i la confusió moral van ser els motors que van dur Europa, l’any 1939, a la Segona Guerra Mundial.

Acabades les hostilitats l’any 1945, Europa va iniciar misteriosament una colossal i reeixida tasca de reconstrucció material i moral amb l’obsessió de posar les bases per a una pau sòlida i duradora que va permetre als europeus, durant més de 50 anys, gaudir d’una certa pau, d’un cert benestar i d’una certa esperança, malgrat les insuficiències i tràgics conflictes puntuals de la llarga postguerra.

Els pares d’aquesta Europa –Robert Schuman, Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi, Edgar Morin, etc.–, juntament amb molts altres homes i dones que creien fermament en Europa i en la Política, en majúscules, van bastir les parets mestres de l’Europa de les nacions que coneixem avui en dia, rescatant dels seus orígens cristians i de la seva llarga i complexa tradició els principis morals que van inspirar els acords polítics i tractats econòmics signats durant aquells anys.

Gràcies a aquestes polítiques intel·ligents i serioses, Europa va iniciar una etapa de consolidació econòmica i social de gran importància per al seu futur. Va encetar, en plena postguerra, un període de prosperitat material que ha arribat fins als nostres dies. Llibertat, pau, democràcia i prosperitat van ser els valors que van orientar aquelles polítiques, sempre sota la protecció imprescindible d’una economia potent, no sempre, emperò, suficientment atenta i diligent a atendre les reivindicacions socials d’una gran majoria d’europeus ni a prevenir i controlar els excessos dels grans i petits poderosos.

A la dècada dels 60, gràcies al miraculós i sostingut creixement econòmic i a la força dels somnis individuals de la ciutadania, cansada de tant patir, es van aconseguir dues fites de gran transcendència política per a la vida dels europeus de la segona meitat del segle XX: l’aparició de l’Estat del Benestar, més o menys universal; i l’endeutament públic i privat, més o menys intel·ligent.

Però aquest impuls inicial, basat en l’economia real, es va veure ràpidament amenaçat pel monstre de mil caps, la denominada economia financera, fictícia i especulativa, aliena per complet al treball diari i als interessos bàsics dels ciutadans, que cada dia llançava les seves xarxes a la cerca i captura del benefici. Va succeir tot incomprensiblement a la vista de tothom i amb la corrupta connivència, incompetència o frívola passivitat dels politics del darrer terç del segle, que molt sovint van confondre la gestió de la cosa pública amb l’estafa a gran escala i en benefici exclusivament personal i familiar.

El segle XXI, tot just arribar, exactament l’any 2007, va obsequiar els europeus amb l’esclat espectacular de la famosa bombolla econòmica mundial que va submergir Europa en una crisi econòmica de tal magnitud que ha posat en greu risc la joia de la corona: el sistema de protecció social europeu, l’anomenat Estat del Benestar que, durant els darrers 30 o 40 anys, ha estat el protagonista indiscutible d’una extravagant carrera per veure qui era el partit polític capaç d’oferir i imposar més prestacions socials els ciutadans, fent creure a tothom que es tractaven de serveis gratuïts. Amb la crisi actual, l’Estat del Benestar no només s’ha frenat en sec sinó que, en els països més afectats pel problema del deute –com és el cas d’Espanya–, està fent marxa enrere amb gran preocupació o autèntica angoixa, segons els casos, per a importants sectors de la societat.

L’esclat de la bombolla ha enfonsat Europa en una crisi profunda i ha portat la població a un sobtat desencantament en relació amb els polítics i amb totes i cadascuna de les paraules que pronuncien. Els valors que, al llarg de la segona meitat del segle XX –llibertat, pau, benestar i democràcia– s’havien consolidat amb gran esforç de tothom, s’han tenyit de cop i volta de color gris fosc i intens.

Ara cal, evidentment, un nou somni intel·ligent i un nou model polític més adequat al moment actual; un somni i un model que no siguin excloents i on les virtuts individuals fomentin els valors socials que tants esforços han exigit a les generacions anteriors per mantenir-los vius. És el moment de la Política de veritat i dels autèntics polítics, perquè són ells i les institucions que representen els que han de frenar l’actual destrucció massiva de valors morals, benestar material i justícia social.

Cal tornar a potenciar el creixement de l’economia real i no el de l’especulativa; s’han de recuperar –especialment en aquest país– els valors de l’aprenentatge, de l’emprenedoria, de la productivitat, de la competitivitat, de la formació i de la recerca; s’han de fomentar objectius socials i comunitaris que permetin crear forts lligams entre les persones i que assenyalin un camí esperançat ple de futur i sentit. Els errors comesos, els malbarataments de recursos i la corrupció galopant no es pal·lien exigint austeritat als ciutadans, sinó penalitzant els infractors i rescabalant la societat del que és seu.

La crisi actual ha fet palès que l’Estat del Benestar, entès com un sistema en què el ciutadà ho tingui tot resolt –des del bressol fins a la tomba– és i ha estat sempre un somni impossible. L’Estat del Benestar és i serà sempre desitjable, just i necessari, en qualsevol moment i en qualsevol societat, però la gratuïtat i universalitat absolutes són impracticables. L’Estat del Benestar es basa en un gran transvasament de recursos d’uns contribuents a d’altres, sovint els mateixos, a través de l’Estat, que fa de mitjancer. Però fins i tot per fer aquesta funció aparentment tan simple s’ha de saber i s’ha de comptar amb gent competent i polítics honestos, persones solidàries i compromeses amb uns valors justos i compartits.

L’Estat del Benestar, practicat de la manera com s’ha fet fins ara, deixa seqüeles no només en les arques de l’Estat, sinó també en el cap dels propis beneficiaris, perquè provoca un descens de l’estalvi de les famílies i fa confondre la prosperitat amb el pur consumisme; erosiona la responsabilitat personal vers un mateix i la pròpia família, i provoca addicció als ajuts públics.

La brutal crisi que ens afecta actualment està evidenciant dues coses que ja intuíem des de sempre: la primera, que l’Estat del Benestar, tal com s’ha gestionat fins ara, és inviable; i la segona, que els mercats financers són egoistes, avars i no gaire propicis a la despesa social. És hora, per tant, que els polítics intel·ligents, de bona voluntat i que tinguin autèntica vocació de servei públic entrin immediatament en acció per tal de redreçar la situació.

El moment és greu i transcendental, perquè no només estem immersos en una profunda crisi econòmica, moral i democràtica de la qual ens veiem obligats a sortir-ne sols i a les palpentes, sinó que ens trobem a les portes d’un nou món desconegut i trepidant i molt probablement difícil i complicat. Diverses prospeccions sobre les tendències globals coincideixen a anunciar per a les pròximes dècades una societat força diferent de l’actual i molt condicionada per la tecnologia, la massificació urbana i la recerca de nous equilibris geoestratègics entre les grans potències.

La gent, segons aquests estudis, incrementarà el seu poder individual gràcies a les noves tecnologies i a les xarxes socials; la innovació jugarà un paper molt important en el creixement econòmic; l’envelliment de la població canviarà el paisatge dels pobles i ciutats; el problema de la sostenibilitat i la lluita contra el canvi climàtic provocarà molts mals als governs; les tendències migratòries crearan societats multiculturals amb l’aparició inevitable de guetos i grups xenòfobs; els països emergents, o en vies de desenvolupament, seguiran creixent per sobre dels països ja desenvolupats; i es produiran canvis substancials en el repartiment del poder disminuint significativament el domini econòmic occidental.

Arribar a les portes d’aquesta quarta dimensió degudament preparats i equipats per resistir i competir és, evidentment, urgent i feina de tots, però molt especialment dels polítics intel·ligents, amb sentit de la realitat i dels fets, visió de futur, amb capacitat de lideratge i vocació de servei públic.

Per tant, hauríem de començar a reflexionar i a analitzar, en relació amb els nostres polítics en actiu –també en relació amb els que apareixen només de tant en tant o aquells altres que es postulen insistentment com a polítics del futur més immediat–, sobre tot allò que diuen i deixen de dir, sobre tot el que fan i deixen de fer i sobre el que creuen ser i el que realment són. I, en qualsevol cas, cal exigir a tots els càrrecs electes honestedat, transparència, claredat en l’expressió de les seves idees o de la seva profunda confusió i, també, sobre els seus projectes, informació concreta, exhaustiva i essencial.

Nogensmenys, ens convindria reflexionar sobre els mitjans de comunicació que ens envolten, especialment els més seriosos, perquè moltes vegades no sabem si el que pretenen és informar-nos objectivament d’alguna cosa d’interès general o simplement entretenir-nos una estona amb qualsevol frivolitat que ens faci passar el temps.

I és en aquesta situació global i tan complexa i difusa que hem de reflexionar molt seriosament –polítics i mitjans de comunicació inclosos– sobre el moment històric en què es troba Catalunya i la fórmula exacta d’inserir, d’una vegada per totes, la seva especificitat en el món.

A Catalunya s’ha obert, efectivament, una nova dinàmica política. El camí cap a l’Estat propi s’ha convertit en una reivindicació imprescindible per recuperar la il·lusió col·lectiva i tornar a crear un model d’acció política que, si en temps de Prat de la Riba va servir per revifar simplement certes institucions i fer una gran obra a través seu, avui, dins el procés de globalització econòmica i política actual, hauria de servir per obtenir els instruments necessaris per integrar tots els catalans dins un país sobirà, just i equilibrat. Les institucions actuals han d’esdevenir estructures d’Estat, perquè actualment són, en el millor dels casos, mers instruments de descentralització administrativa.

Però seria potser irresponsable llançar-se per aquest camí sense una reflexió prèvia profunda i compartida sobre les conseqüències polítiques, econòmiques i socials que inevitablement tindria un procés d’independència de Catalunya comparant-ho, de forma objectiva i desapassionada, amb les conseqüències que, en els mateixos àmbits, tindríem si continuéssim amb l’status quo actual.

És important que la gent conegui per boca dels seus politics –i no a través d’articles de premsa ni de comentaris de tertulians– les seves opinions i conclusions personals mitjançant informació acurada que ompli totes les llacunes mentals que apareixen automàticament en l’imaginari del tots els ciutadans quan pensen en aquests temes. Fins i tot, si fos necessari, cal que els politics parlin obertament de les incerteses.

Sense una informació objectiva i documentada, subministrada pels politics mateixos de forma clara i senzilla, sense intermediaris, sense massa metàfores ni tanta ambigüitat semàntica gratuïta, sense gaires seqüències de suspens cinematogràfic ni inoportunes clapes de silenci en els moments decisius de la pel·lícula, potser seria imprudent atrevir-se a aixecar-se del seient i sortir al carrer a prendre qualsevol decisió d’aquest calibre o similar.

La força que confereix la voluntat democràtica d’un poble és inalienable i, per tant, tard o d’hora, la consulta es farà –bé o malament, però es farà– i el procés haurà començat. Però el poble té el dret de rebre i l’obligació d’exigir mostres d’honestedat, intel·ligència i astúcia en els seus representants politics. Fóra bo que, quan arribi l’hora de decidir –davant les urnes o per convenciment personal–, no només el poble, sinó sobretot els polítics actuals –que potser són els que semblen més mancats de paraules, d’inspiració i d’equip–, s’hagin preparat a consciència per donar una resposta serena, valenta i intel·ligent.

Preparar un poble per anar a votar un diumenge el seu futur no es pot fer cedint o delegant als mitjans de comunicació aquesta responsabilitat. No és tracta d’una campanya electoral. És autèntica feina política per a líders polítics de veritat que s’han de dirigir a un poble potser més madur i intel·ligent que ells. Per tant, tenen tots l’obligació moral i institucional d’arremangar-se i sortir al carrer a parlar i a dir tot el que calgui sense cridar, pausadament, amb dicció clara i perfecta, de forma freda, amb rigor i màxima objectivitat, i no facilitar amb el seu silenci, la seva passivitat i la seva frivolitat, que apareguin veus interessadament deformadores tant en un sentit falsament optimista com en un sentit volgudament apocalíptic.