Catalunya davant la porta d’una nova etapa
Les noves generacions, que constaten les limitacions que contra tota lògica i justícia ens imposa l’Estat espanyol, creuen que la solució està a disposar d’un Estat propi i fer el nostre camí en llibertat.
Un vent d’esperança travessa Catalunya. És la perspectiva de l’exercici del dret a l’autodeterminació que es presenta com la porta a una nova etapa de la història de Catalunya en què ens governarà plenament el conjunt d’opcions que genera la societat catalana i a través d’elles les seves sensibilitats i prioritats.
Per primera vegada en segles hi ha una consciència creixent en el nostre poble sobre la necessitat de fer el pas entre l’actual ofec dels governs de Madrid i esdevenir un poble que es regeix per la democràcia i pot canalitzar-hi lliurement les seves necessitats i projectes.
Davant d’aquesta perspectiva crec que és útil fer recordar el camí recorregut en els darrers tres-cents anys des d’un punt de vista de consciència nacional, després del greu trontoll que significà el 1714 amb la prohibició de les nostres institucions i lleis que ens fou imposada, i en segon lloc expressar les grans prioritats que bateguen en la nostra societat i que esdevindran paràmetres de la vida catalana.
Senyals llunyans de les reivindicacions catalanes
Després de 1714, Catalunya no va caure en cap prostració, ni abandonà la seva identitat. Algunes dades ens demostren la pervivència d’una consciència catalana viva i activa.
Recordem per exemple com el 1760 un document signat per diputats pertanyents als territoris de Barcelona, València, Palma de Mallorca i Aragó sol·licitaren a Carles III el retorn de les institucions tradicionals, alhora que criticaven el clima de corrupció i d’ineficàcia que havien portat els nous organismes imposats pel Decret de Nova Planta (1716).
Recordem també com el 1789 els greus aldarulls que esclataren a Barcelona i que havien estat qualificats simplement com a “Rebomboris del pa”, perquè efectivament s’hi produí un augment d’aquest aliment bàsic per a la població d’aquella època, han estat correctament descrits per Enric Moreu-Rei en el llibre Revolució a Barcelona el 1789(Institut d’Estudis Catalans, 1967), en què s’estudia amb detall una situació d’enfrontament amb les tropes del rei i la reivindicació de llibertats i d’un règim propi per a Catalunya.
Recordem, finalment, com durant la Guerra del Francès, les conviccions dels catalans es manifestaren amb una consciència clara del que representaven. Els que col·laboren amb els francesos ho fan a canvi del reconeixement de la llengua catalana com a oficial i la necessitat de respectar la personalitat de Catalunya, i els que els combaten ho fan amb l’esperança que sigui reconegut un règim propi de llibertats.
El gran motor de la Renaixença
Som a mitjan segle XIX, en aquella Catalunya que Vicens i Vives qualificà com a “perfecta”. Perquè tenia un creixement demogràfic sostingut i important. Perquè anava realitzant la Revolució Industrial. Perquè els moviments socials hi eren actius i representaven institucions properes a la vida dels treballadors (cooperatives, escoles, ateneus, associacions d’ajuda mútua i posteriorment sindicats com el de les Tres Classes del Vapor, és a dir, de la indústria tèxtil). Perquè hi havia sorgit el moviment de la Renaixença que tenia com a prioritat retornar tot el reconeixement públic a la llengua catalana, a les seves lletres i al coneixement de la història pròpia. Finalment, en les darreres dècades d’aquell segle sorgia el que ha estat qualificat com el Catalanisme polític, és a dir, la branca de la Renaixença que exigia una acció específica en el camp polític des de la convicció de Catalunya, com una nació amb dret a governar-se, amb democràcia.
La Renaixença, que va néixer cultural, contribuí a transformar positivament les actituds a favor del conreu de les lletres catalanes i de l’estudi i difusió de la història de Catalunya que havia estat substituïda en gran part per la imposada a partir del 1714 per l’Estat espanyol. La Renaixença introduí la valoració de la llengua, la cultura i la història com a eines d’un poble de dimensió nacional.
El Catalanisme polític
En les darreres dècades del segle XIX l’esperit de la Renaixença arribà a l’estricte camp polític i es plantejà la necessitat d’actuar-hi de forma específica i a partir d’una moderna concepció de la democràcia.
En aquesta orientació cal esmentar els debats del Primer Congrés Catalanista, el 1880 (Josep Maria Figueres. Generalitat de Catalunya, 2004), el Segon Congrés Catalanista, el 1883 (Maria Carme Illa. Generalitat de Catalunya, 1983), que aprovà entre les conclusions el rebuig del que anomenem “sucursalisme polític” i afirmà la necessitat que els partits catalans tinguin els seus òrgans de decisió a Catalunya. En aquests dos Congressos la proposta política que es defensa per a Catalunya era clara quant a la crítica de l’Estat espanyol centralista, però encara imprecisa sobre la reivindicació a defensar, a la proposta a fer.
El 1892 la Unió Catalanista convocà una Assemblea a Manresa de la qual sorgiren les famoses Bases de Manresa. Els debats transcrits i reeditats en els darrers anys són un document de gran interès perquè comprenen les intervencions de tots els delegats que hi prengueren la paraula, des de Guimerà i Domènech i Montaner a Font i Rubinat i Prat de la Riba. S’hi aprovà un Projecte de Bases per a la Constitució Regional Catalana (Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives. Eumo Editorial, 1991).
El 1918 la Mancomunitat de Catalunya impulsava un Projecte d’Estatut d’Autonomia. En el volum que publicà aquesta institució, L’obra realitzada – Anys 1914-1923 (Mancomunitat de Catalunya, 1923) s’hi referia amb esperança: “Cal, en el nostre camí, reposar i mirar el conjunt de l’obra feta, tot esperant que el període que seguirà serà el de la llibertat i l’autonomia de Catalunya, ideal que avui ens ajunta a tots els catalans per separats que estiguem per altres idees, per viva que sigui la lluita política entre nosaltres”.
Però el que vingué no fou el que preveia la Mancomunitat, sinó la Dictadura de Primo de Rivera, que des del primer moment es manifestà clarament anticatalana i, òbviament, oposada al projecte d’autonomia.
El 1931, en produir-se la proclamació de la República, la Generalitat encarregà la redacció d’un Projecte d’Estatut d’Autonomia que fou conegut com el de “Núria” perquè la Comissió féu les sessions de treball en aquell santuari pirinenc. Aquest projecte tenia una clara orientació federal perquè afirmava que Catalunya, subjecte polític, acordava aportar competències a un Estat compartit, però res d’això prosperà, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que s’aconseguí el 1932 tenia una línia i continguts simplement regionals.
Els anys 1937 i 1938, durant la Guerra d’Espanya, el Govern de la República Espanyola, argumentant la situació que es vivia, recuperà gran part de les cotes d’autogovern que s’havien transferit a Catalunya i, malgrat les protestes documentades en cartes de Companys a Negrín, la Generalitat acabà aquells anys de conflicte bèl·lic sense capacitats efectives de govern.
El 1938, així que les tropes del general Franco ocuparen terra catalana, concretament en les comarques lleidatanes, el dictador declarà derogat l’Estatut d’Autonomia.
Durant gairebé quaranta anys (1938-1975) la dictadura franquista realitzà una política profundament anticatalana en tots els camps: cultural, social, econòmic i polític. La capacitat de resistència a la dictadura per part de la societat catalana es renovà amb l’impuls de noves generacions, que entre les reivindicacions que es proposaven situaven el restabliment de l’Estatut d’Autonomia del 1932.
El 1979 s’aprovà un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que emprenia amb il·lusió el treball de la reconstrucció nacional de Catalunya. El 1982 s’intentà aplicar una llei estatal que es proposava limitar les possibilitats del procés autonòmic (LOAPA). Una sentència del Tribunal Constitucional la rebutjà, però des d’aleshores totes les Lleis de Bases han envaït les capacitats legislatives autonòmiques.
El 2006, un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que es proposava eixamplar i actualitzar les competències fou aprovat seguint la normativa existent per a aquests casos, que comprenia també el debat i l’aprovació en el Congrés i el Senat de l’Estat espanyol. Després també del corresponent referèndum del poble de Catalunya, una sentència del Tribunal Constitucional el retallà en els seus aspectes bàsics.
Proposta i experiència
En aquesta telegràfica exposició del recorregut del Catalanisme polític des de les darreres dècades del segle XIX fins a les primeres del XXI, és fàcil adonar-se que l’autonomia política ha estat una reivindicació constant de Catalunya, que fou difícil d’obtenir i encara més de consolidar, fins que, finalment, es féu l’experiència a partir de 1979 de quines possibilitats reals té la formula autonòmica a l’Estat espanyol.
L’exercici de l’autonomia ha significat canvis positius per a Catalunya, però en tot moment ha estat acompanyat per un recel i una actitud restrictiva per part de les estructures i els governs de l’Estat espanyol. Aspecte bàsic d’aquesta actitud de limitació de les possibilitats de l’autonomia ha estat el finançament de l’autogovern. Ramon Trias Fargas publicà el 1985 Narració d’una asfíxia premeditada – Les finances de la Generalitat de Catalunya, llibre que ha estat fa poc reeditat (Editorial Afers, 2011) i que ha estat profètic, sobre l’ofec que patirien i que en confirmar-se expliquen la situació actual.
L’autonomia política fou per a Catalunya durant més d’un segle un objectiu prioritari perquè es creia una eina adaptable a les circumstàncies canviants de la nostra societat, que s’aniria aplicant amb voluntat de respondre a les aspiracions i als projectes que anessin sorgint del poble català.
Els fets han demostrat un marc estatal en general advers preocupat fonamentalment a mantenir la injusta aportació econòmica dels catalans a les arques de l’Estat a través dels impostos i en general limitant les possibilitats d’exercir les cotes d’autogovern que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya reconeix.
Després d’un segle de reclamar l’autonomia política, finalment s’aconseguí i aplicà, però, aleshores advertírem que l’Estat espanyol no té una sincera voluntat de construir un Estat plurinacional, plurilingüe i pluricultural. Aquells partits espanyols que actualment veiem que expressen grans afirmacions d’entusiasme i defensa de la Constitució de 1978 són els que han congelat les seves possibilitats –el “desplegament constitucional”– i s’han oposat a la construcció d’un Estat realment compartit i al servei de tots.
Aquesta experiència per part de les generacions de catalans que l’han viscuda els ha portat a considerar necessari l’assoliment d’un Estat propi per a Catalunya, eina indispensable per canalitzar les energies en benefici del conjunt del poble. Així mateix, les noves generacions, que constaten les limitacions que contra tota lògica i justícia ens imposa l’Estat espanyol, creuen que la solució està a disposar d’un Estat propi i fer el nostre camí en llibertat.
En travessar la porta d’una nova etapa
En el debat que acompanya la reivindicació del dret a decidir dels catalans hi ha naturalment els grans paràmetres que es desitja que siguin bàsics en la nova etapa de l’autogovern.
Entre aquests elements hi ha:
- La responsabilitat de decidir i dirigir el nostre poble. El goig de fer cada dia el que lliurement decidim.
- L’impuls a una democràcia representativa, senzilla i eficaç. Que entengui l’acció política en qualsevol dels seus nivells com una aportació feta amb generositat i amb voluntat de justícia i creativitat.
- La voluntat de fer una societat del treball ben fet. Que prepari i estimuli la qualitat en el treball, amb la consciència viva de poble.
- La necessitat d’un benestar social obert a tothom i constantment actualitzat. Que asseguri a tothom aquells mitjans per desplegar les seves potencialitats i atendre les necessitats.
- L’existència d’un civisme que travessi les formes de vida. Des del pagament dels impostos a la conservació del medi ambient.
- Una col·laboració lleial amb els altres pobles europeus. En un esforç cap els Estats Units d’Europa.
- La convicció de contribuir a una Humanitat més justa i responsable. Aportar un esforç d’humanisme i de col·laboració en el progrés dels pobles.
Amb decisió i serenitat
Els catalans que compartim el goig i la responsabilitat d’aquest canvi d’etapa en la nostra història ho vivim convençuts que és necessari i que ens cal recórrer aquest camí amb serenitat, però sense vacil·lacions.
Una condició indispensable per fer amb èxit aquest procés és que siguem capaços de fer pinya. El moment actual i els que vindran no són els de la tria de qui governarà, sinó de com ens governarem. En conseqüència, el més important en la vida política de Catalunya és la capacitat que demostrem de col·laboració entre nosaltres i de rebuig a l’absurda i constant picabaralla.
Amb el mateix caràcter alegre i decidit amb què ens hem manifestat en els darrers temps, hem de continuar fent les nostres aportacions en el camp social, en l’econòmic, en el cultural i en l’estrictament polític.
Crec que això és el que s’espera de cadascun de nosaltres.