Catalunya contra la monarquia borbònica. La primera constitució de les corts catalanes de 1705-1706

1. Introducció

L'inici del segle XVIII va significar per a Catalunya, com per a la resta d'Espanya, un dels moments més decisius de la seva història. A la mort d’un monarca esgotat físicament i mentalment es produirà un espectacular canvi dinàstic que donarà motiu a un replantejament de la relació de poder entre el nou monarca i els seus vassalls. La discutida elecció d’un príncep de l’estirp borbòxnica va donar esperances als partidaris d'un poder reial fort i va provocar els lògics recels en els defensors del constitucionalisme, que no van dubtar a afirmar les seves posicions dins l’estructura multiterritorial de la monarquia. Els uns i els altres es van trobar de seguida amb una guerra internacional que va condicionar els primers anys de govern de la nova dinastia i que, transformada en guerra civil, a partir de 1705, va arruïnar finalment moltes esperances.

Nosaltres hem volgut estudiar, des del punt de vista polític, el moment precís en què les institucions catalanes van optar per prestar un suport decidit a un dels pretendents al tron hispànic: les Corts de Catalunya de 1705-1706, i més exactament, la primera Constitució aprovada en aquesta reunió. Perquè la Constitució primera, també anomenada Llei dExclusió de la Casa de Borbó, és sens dubte l’article polític més transcendent d’aquestes Corts. Una prova evident del que diem és que, tot i ser una de les primeres lleis proposades pels tractadors reials, no va ser acceptada pels estaments sinó uns dies abans de la clausura de les Corts i va estar a punt de blocar-les indefinidament. El neguit provocat per la presència de les tropes borbòniques a les portes de Barcelona i les pressions internacionals van dissipar finalment les últimes reticències dels catalans, i els van fer llançar-se en braços del pretendent austríac, lligant el futur mateix de l'estat català a la fortuna bèl·lica dels aliats de la Casa d’Habsburg.

D'altra banda, si mirem l’article des d'un angle purament formal, hi trobarem conceptes tan importants com el de lleis federals i fonamentals de la monarquia, o el de lleis federals dels regnes. Com assenyala Oliva en el seu treball sobre la generació de Feliu de la Penya «per primer cop apareix en una constitució l’expressió lleis federals de la monarquia per a les qüestions referides a la successió de la Corona, indici d’un protofederalisme que enllaça amb la tradició pionera de la monarquia composta (o compartida) catalano-aragonesa a la baixa edat mitjana». Altres autors també han posat en relleu aquest hipotètic projecte federal. Així, Jesús Lalinde es demana: «Carles III [l’arxiduc Carles], ha aportat una concepció federal d'Espanya com ha expressat Feliu de la Penya? Si és així, els catalans no s’han equivocat i caldria aprofundir en els projectes de Carles III [...]»; o, com anunciava el malaguanyat Ernest Lluch, «[...] el 1706 i el 1713 els catalans i els espanyols del bàndol que no era borbònic pensaven que estaven en una organització política federal i la van defensar fins al límit i l’heroïcitat.» Considerem, doncs, que totes aquestes raons són suficients per dedicar una mica de temps a estudiar el concepte federal utilitzat en la primera Constitució (1706) o Llei dExclusió de la Casa de Borbó i mirar de comprendre el significat polític de les seves conclusions.

2. La qüestió successòria: el testament de Carles II

Les guerres a què la monarquia hispànica es va haver d’enfrontar durant el segle XVII van acabar comportant la fi del seu poder hegemònic a Europa. La derrota en els camps de batalla no era més que el reflex d'una monarquia incapaç de sostenir amb les armes la desmesurada política exterior que s'havia plantejat durant tants anys. La tan desitjada preeminència espanyola i la situació de prestigi que la monarquia dels Àustria hispans havia mostrat en l’àmbit internacional van començar a quedar en dubte al compàs de les derrotes que es produïen de cap a cap dEuropa. I, encara pitjor: la darrera fase de la Guerra dels Trenta Anys va comportar el combat en territoris pròpiament hispans com Catalunya i Portugal. L'escissió definitiva del regne de Portugal i dels comtats catalans de Rosselló i de Cerdanya va ser l'alt preu que hagué de pagar la monarquia per la seva política agressiva. Després de perdre Portugal i a pesar de la recuperació in extremis de la Catalunya cispirinenca, el Rei Catòlic no va aconseguir de concloure una pau duradora amb els seus enemics i, novament arrossegat a la guerra, va haver d’abandonar bona part dels seus territoris continentals en mans del seu màxim adversari: la França de Lluís XIV.

El Tractat dels Pirineus (1659) assenyala el punt d'inflexió del poder hispànic i l’inici de la preponderància francesa a Europa. En aquest tractat, Felip IV (III dAragó) va reconèixer el triomf de França i, a més de les pèrdues territorials, es va veure obligat a casar una de les seves filles (Maria Teresa) amb el Rei Cristianíssim. Immediatament, les altres corts europees van mirar amb recel aquest enllaç i hi van entreveure les conseqüències d'una possible unió d'Espanya i França sota un mateix monarca. Tot i això, Felip IV ja havia previst els greus inconvenients del matrimoni de la seva filla i va treballar per neutralitzar el vessant polític de l’acord. Hi havia el precedent de la seva germana (Anna dÀustria), també casada amb un rei de França (Lluís XIII). En aquest cas, el pare de la infanta, Felip III (II d'Aragó) havia establert en el contracte matrimonial de la seva filla la renúncia al tron espanyol dels descendents d’aquest enllaç. Per assegurar-se mútuament el compliment dels pactes, es va incloure un article pel qual el monarca hispà i el francès acordaven que el contracte havia de tenir lloc, força i vigor de llei ferma i estable per sempre més, i es comprometien tots dos a registrar immediatament la renúncia de la infanta en els seus parlaments respectius. Així va ser efectuat a la capital de França i en el Consell d'Estat espanyol. A més a més, les Corts castellanes van pregar a Felip III que publiqués una llei en els mateixos termes que el contracte: Llei XII. Que la Reina Cristianíssima de França, Anna, i els infants i descendents del seu matrimoni amb el Rei Cristianíssim Lluís XIII no podrien succeir en els regnes d'Espanya, i Annexos. Actuant en el mateix sentit, els altres estats de la monarquia introduïren en els seus ordenaments jurídics particulars el que havia estat convingut pel seu monarca. Amb aquesta referència a la vista, Felip IV es va assegurar també que en les capitulacions matrimonials figurés clarament la resignació al tron espanyol de la infanta Maria Teresa i els seus descendents. En l'article XXXIII de la Pau dels Pirineus s'estipulaven les condicions del nou enllaç, idèntiques que en el cas de la infanta Anna dÀustria, i se’ls donava la mateixa força i vigor que el tractat de pau. Més endavant, en el seu testament, el rei Felip va tornar a insistir que la línia francesa no tenia cap dret a la successió, ja que la seva filla hi havia renunciat en contreure matrimoni; és més: l’enllaç no s’hauria portat a terme sense aquesta condició, ja que «la pau va ser acordada per mitjà d’aquest matrimoni i en va ser causa, el qual no hauria estat acordat i el Rei Senyor meu no hi hauria consentit sense la renunciació acordada». Així, els drets al tron de Felip IV en el cas que Carles II morís sense descendència recaurien, per aquest ordre, sobre la seva filla Margarida Teresa (casada amb l’emperador Leopold), en la seva germana (la mare de l’emperador) o, finalment, en la Casa de Savoia.

L'exclusió de la branca borbònica al tron espanyol és conseqüència directa de la Llei sàlica en vigor a França. Elevada a llei fonamental de la monarquia francesa, la Llei sàlica estipulava que les princeses reials no podien heretar la Corona ni tan sols en extingir-se la descendència masculina: en aquest cas extrem, els estats del regne havien de ser convocats per elegir un nou rei. Per aquest motiu i amb la finalitat de preservar la igualtat en la successió de les corones, el monarca espanyol va insistir en la renúncia de les infantes espanyoles casades amb el rei francès, ja que si aquestes no tenien dret a la successió a França, no n’havien de tenir tampoc a Espanya. A aquesta lògica reciprocitat se sumava l’efecte negatiu que podria causar a totes dues corones una més que possible unió. La clàusula 15 del testament de Felip IV justificava l’exclusió de la infanta Maria Teresa «[...] pels inconvenients que es produirien en ajuntar-se i unir-se aquestes dues corones». Totes dues parts eren conscients que una unió d’aquestes característiques faria impossible l’equilibri de poders sancionat a Westfàlia i provocaria una guerra general a Europa: «[...] ens hem de convèncer pels antecedents que l’exclusió recíproca no ha estat menys en favor de França que d'Espanya, que l’interès de les dues cases regnants constitueix una part essencial d’aquest favor; que el perjudici de la unió de les dues corones és un mal a prevenir per una banda i per l'altra». A més, Felip IV va posar un èmfasi especial en la seva autoritat absoluta a l’hora d’escollir successor «del meu propi ús i voluntat, ciència certa i poder reial absolut, de què vull usar amb notícia certa i entera dels exemplars dels meus predecessors que han disposat, mudat i alterat l’ordre de la successió dels meus regnes i estats, encloent els primogènits i els seus descendents, per contemplació i causa de contractes de pau i de matrimonis i per altres consideracions [...]» («de mi propio motu y uso, cierta ciencia y poderío real absoluto, de que quiero usar con noticia cierta y entera de los ejemplares de mis predecesores que han dispuesto, mudado y alterado el orden de la sucesión de mis reinos y estados, excluyendo a los primogénitos y a sus descendientes, por contemplación y causa de contratos de paz y de matrimonios y por otras consideraciones [...]»). Com assenyala Maravall, a pesar que els testaments dels Àustries, un cop arribat el moment de nomenar successor, feien referència a l'ordenament jurídic dels diferents estats que componien la monarquia, al final s’acabava inserint una clàusula en la qual sinvalidaven totes aquelles lleis o drets comuns i particulars dels regnes que anessin contra la decisió definitiva del monarca, que, a més a més, decretava que el seu testament fos considerat llei feta i promulgada en Corts. Tenim, doncs, una prova manifesta de l’ús del poder absolut (legibus solutus) per part del monarca. Com veurem, els testaments reials, igual que totes les lleis fonamentals de la monarquia, depenien a l’últim de la voluntat reial.

Però totes aquestes reserves dels Àustries no van impedir que els descendents dels reis francesos es consideressin amb dret a la successió al tron hispà. En opinió dels juristes del Rei Sol, el perjudici de la unió de totes dues corones no era motiu suficient per excloure la infanta i molt aviat la diplomàcia francesa es va fer seu el problema de la successió, reivindicant amb força la legitimitat dels drets de la seva reina. Per posar-ne un exemple, Hugues de Lionne, negociador francès del Tractat dels Pirineus, era del parer que «un simple article d’un tractat no pot destruir els llaços indissolubles que les lleis d'Espanya han establert al llarg dels segles entre els reis i súbdits sobre el fet de la successió de les filles en defecte dels barons».

D'aquesta manera, França va aprofitar la qüestió per continuar les hostilitats contra la monarquia hispànica i tractar d’apoderar-se dels territoris que s’interposaven en la seva marxa cap al Rin. Va pretextar com a excusa l’impagament del dot de la infanta Maria Teresa, tot i que era ben sabut que aquest pagament s'havia de fer efectiu quan el Parlament de París registrés la renúncia de la infanta al tron hispà, circumstància que no es va arribar a produir mai. La política francesa era clara: «[...] es pot dir que la successió d'Espanya va ser el pivot sobre el qual va girar gairebé tot el regnat de Lluís XIV [...] [que] va sentir de seguida, amb l’instint superior de l’ambició, que el mitjà de la seva grandesa i la clau del seu regnat era a Espanya. Des de l’any 1661 es va ocupar sense treva de l’herència d’aquesta monarquia i va treballar per fer revocar lacta per la qual hi havia renunciat».9 Els propòsits del rei francès es van veure aviat afavorits per la dificultat del Rei Catòlic d’assegurar la seva descendència, i encara que Felip IV (†1665) donés in extremis un hereu a la monarquia espanyola, les perspectives que aquest nadó, el futur Carles II, pogués sobreviure gaire temps, semblaven mínimes aleshores, o almenys així ho van pensar els seus súbdits i els d’altres potències europees. Segons el parer general, Carles II no va ser més que un rei que, des del moment de néixer, ja sestava morint; però, a pesar de l’estat precari de salut del monarca, les esperances de les potències europees no es van poder fer realitat immediatament. El rei Carles va sobreviure fins al 1700 i la monarquia que deixava, llevat dels territoris perduts en els últims conflictes amb França, encara era la més imponent del món.

Ara bé, la hipotètica mort del monarca espanyol durant la minoria d’edat i, més tard, la seva incapacitat manifesta de donar un successor al tron espanyol van possibilitar les intrigues de les potències per resoldre el futur de la monarquia hispana, principalment de França i Àustria, que es veien amb drets inexcusables a l’herència de Carles II. No obstant això, tot Europa era conscient dels riscos que comportava l’aparició d'una superpotència francesa o austríaca si qualsevol de les dues es feia seva tota l’herència. Per això Holanda i Anglaterra van intentar en tot moment evitar que la successió íntegra dels territoris hispànics recaigués en una de les dues grans monarquies dÀustria i França. D’aquesta manera, parlant sempre en nom del manteniment de l’equilibri de poders a Europa, les potències marítimes van encaminar les negociacions cap al repartiment dels extensos territoris de la monarquia espanyola entre els pretendents al tron.

Els tractats de partició es van succeir des del 1668 fins al 1700. No semblava que hi hagués cap altra possibilitat. Vist que ni França ni Àustria no es podrien apoderar de la totalitat sense provocar una nova guerra de conseqüències imprevisibles, es conformarien si més no amb una part del conjunt i eliminarien un contendent perillós, Espanya, fraccionant els territoris d'una monarquia tan poderosa. Lògicament, les notícies del repartiment de l’herència de Carles II no van agradar gens als espanyols. El futur de la monarquia es decidia a les corts de Versalles, Londres o Viena, i fins aleshores ningú no havia tingut en compte l’opinió dels súbdits del Rei Catòlic. El rei mateix es va manifestar molt disgustat amb el seu oncle Leopold per les maquinacions que es feien sense cap mena de pudor i de manera tan oberta. Però Carles II no tenia descendència, ni en tindria, i era conscient que hauria de triar hereu fora d'Espanya. La mort del príncep Josep Ferran de Baviera, primer en la successió, va deixar el camí lliure a França i Àustria.

Ja aquells dies la cort de Madrid estava dividida entre els partidaris de la Casa de Borbó i la d’Habsburg. Des de feia temps els ambaixadors de França i Àustria havien començat a desplegar les seves millors habilitats i la seva capacitat d’intriga a la cort per atreure cap al seu bàndol el més granat de la noblesa espanyola. El partit profrancès donava suport a la candidatura del duc d’Anjou, fill segon del Delfí de França, i considerava que un rei de l’estirp del gran Rei Sol donaria vitalitat a la monarquia hispana i exerciria el poder més efectivament o, si més no, sense tantes contemplacions com les que havien tingut els últims Àustries espanyols. El comte de Monterrey, reunit en Consell dEstat, expressava d’aquesta manera les inquietuds dels partidaris del duc d’Anjou: «Sigui fatalitat o negligència, lEspanya ha mudat del que era quan el rei Carles II va començar a regnar; [...] la continuació de tants anys de guerra a Portugal i Flandes va començar [...] a afeblir el gran cos de la monarquia, que en els nostres dies ha manifestat la seva flaquesa i falta de vigor, i en això també han concorregut altres mals humors, que l’han abatuda per la perfídia dels malignes en les revolucions de Nàpols, Sicília i Catalunya. De manera que ha calgut pactar amb els mateixos pobles rebels, no havent estat possible acudir amb les forces a la urgència i reparar tants inconvenients».

En canvi, el partit proaustríac no volia ni sentir parlar dels que fins aleshores havien estat enemics i va apostar per l’arxiduc Carles, fill segon de l’emperador Leopold. A més a més, les expectatives del govern «a l’estil de França» no agradaven gaire als partidaris del constitucionalisme. Precisament les relacions entre el poder reial i les institucions dels diferents regnes que componien la monarquia havien millorat substancialment els últims temps. Joan Reglà ha parlat de «neoforalisme» per expressar aquest fenomen: «El pessimisme de Castella a conseqüència de la derrota militar i de la crisi espiritual de mitjan segle XVII féu que la seva tendència hegemònica, estretament vinculada a l’afirmació de la monarquia absoluta, entrés en un període d’estancament, que a la vegada condicionaria un fenomen lògic: l’assaig d’una estructura peninsular neoforalista, com a representativa de la col·laboració entre un centre esgotat i decadent i una perifèria que començava a créixer i que, per contrast amb el primer, semblava més florent que en realitat no era». Molt qüestionat últimament, Rosa Ma. Alabrús resumeix el concepte de «neoforalisme» com «el discurs pragmàtic de la necessitat de l’entesa entre Catalunya i Madrid, però sempre sota l’estigma de la desconfiança, el recel i la sospita». Sigui com sigui, tot i les precaucions ideològiques que alguns espanyols podien sentir contra l’hipotètic govern del duc d’Anjou, «res semblava indicar [aleshores] que un Habsburg hagués de ser més respectuós amb les Constitucions i les Corts que un Borbó».

L'estiu de 1700, la lluita en l'entorn de Carles II no semblava decidida a favor de cap pretendent. Finalment, un mes abans de morir, el monarca espanyol es va inclinar sorprenentment pel duc francès. En un acte dolorós i inesperat, el rei moribund va optar pel partit que defensaria d'una manera més fiable tot el patrimoni que estava en joc. Fins a la mort del monarca, que es va produir el primer de novembre, el testament es va mantenir en secret; quan al final es va desvelar, les seves disposicions van deixar bocabadats els partidaris de l’arxiduc d'Àustria.

És important fer ressaltar, perquè més tard hi farem referència, que el testament de Carles II no va ser acceptat per Àustria. Des del moment que en va tenir coneixement, l’emperador va considerar que el seu nebot no havia actuat amb plena llibertat. La major part dels autors contemporanis són de l'opinió que Carles II va signar el testament a contracor: «Això va executar el rei lliurement, no pas sense repugnàncies de la voluntat, vençuda la raó; no li era de la major satisfacció, però li va semblar el més just, i retut al dictamen d’aquells que tenia per savis i ingenus, a l’amor dels seus vassalls, a qui creient donar una perpètua pau, va deixar una guerra cruel».Fins es parlava de la possibilitat que el rei hagués estat coaccionat pel partit francès. El cardenal Portocarrero va escriure al duc d’Anjou: «El pare De las Torres [confessor de Carles II] ha revelat el secret de què ens havíem valgut per fer un testament a favor de V.M. [...] publica sense amagar-se’n que, abans de morir, el rei li havia confiat que l’havien forçat a signar un testament, cosa que no hauria fet mai si hagués seguit els justos impulsos de la seva consciència». Encara en una data tan avançada com el 12 de novembre, l’emperador Leopold no tenia coneixement oficial de la mort de Carles II tot i que aquells dies ja havien arribat rumors sobre el possible testament a favor de França. Així ho confirma Francisco de Moles, ambaixador espanyol a la cort de Viena, que aquell mateix dia va tenir una audiència amb l’emperador i en el transcurs de la qual aquest li va dir pel que fa a la successió: «[...] això ja és una matèria tan pública, que no es pot amagar; crec que el rei, nebot meu, ha consentit a una tan irregular deliberació mogut per les importunes instàncies dels seus ministres, perquè no em sé avenir que en el seu amor i rectitud hi pugui caber que de la seva pròpia i lliure voluntat hagi passat a fer un pas tan horrorós i contrari a la justícia, a la disposició del seu pare, a les lleis fonamentals de la seva Monarquia i a l’afecte que sempre m’ha degut».

La llavor de la discòrdia estava plantada: cap potència no se’n volia anar de buit, i l’espectre de la guerra general que havia rondat per Europa abans de la mort del rei Carles apareixia ara amb més força que mai.

3. Les Corts de Catalunya (1705-1706)

Des del primer moment, Lluís XIV va deixar ben clar que no compliria els acords que havia estipulat amb les altres potències. A més a més, Felip d’Anjou, el nou rei espanyol, no estava disposat tampoc a renunciar als seus drets al tron francès. Davant d’aquest panorama, Àustria va intentar atreure’s les potències marítimes, que de primer moment havien admès el testament de Carles II. Holanda i Anglaterra encara esperaven treure beneficis comercials de la seva in'hibició en el conflicte successori, però el Rei Cristianíssim, en una posició de força, no es va mostrar disposat a repartir guanys. Com havien pronosticat els recelosos de França, s’havia consumat el repartiment del lleó de la rondalla.19 D’aquesta manera, les potències marítimes es van anar inclinant cap al conflicte i, al costat dÀustria, van segellar una declaració de guerra conjunta contra França i Espanya (15 de maig de 1702).

Mentrestant, a la Península, els seguidors més importants del bàndol austríac s’havien d’exiliar i, malgrat l’afecte que una bona part del poble sentia per la Casa d'Habsburg, el moviment es va mantenir inactiu davant dels fets consumats. Felip V (IV d'Aragó) va celebrar Corts a Catalunya l’any 1701 i hi deixà de manifest que compliria les obligacions constitucionals amb els seus regnes. Els catalans, per part seva, van tractar d’explotar al màxim l’ocasió que se’ls havia plantejat. Feia més de cent anys que no s’hi concloïen òptimament unes Corts (des del 1599). En tot aquest temps s’havien produït greus enfrontaments entre les institucions i el govern reial. Molts dels problemes encara estaven pendents: tribunal de garanties constitucionals, insaculacions, allotjaments. A més, la societat havia evolucionat a l'ombra dels conflictes i noves forces reclamaven mesures econòmiques similars a les plantejades per les potències marítimes (Holanda i Anglaterra).

Les Corts de Barcelona presidides per Felip V es van obrir el 12 d'octubre de 1701 i es clausuraren el 14 de gener de 1702. Tot i que no hi mancaren obstacles i conflictes entre les diferents parts, aquestes Corts poden ser considerades un èxit tenint en compte el temps que feia que no s’havien reunit. Tanmateix, a pesar d’aquest èxit, el que hi va quedar ben palès és que la relació entre monarquia i Principat no era tan bona com hauria d’haver estat. En primer lloc, els catalans, malgrat no qüestionar la fidelitat al nou monarca, van intentar treure les màximes contrapartides d'una situació que els afavoria. D'altra banda, els ministres reials no semblaven estar en la mateixa sintonia que els representants de Catalunya i no van deixar d’insistir que les peticions catalanes eren forassenyades i que el rei no hi havia de transigir, i fins i tot que podia abandonar les Corts sense clausurar-les. Els moments de màxima tensió es van produir arran de la sol·licitud de devolució de les insaculacions del Consell de Cent i la Generalitat, controlades pel monarca des de l’acabament de la revolta catalana (1652), i també quan es va abordar el problema dels allotjaments. El monarca, molt gelós de les seves prerrogatives, es va mostrar del tot intransigent amb la primera petició i no va atendre les súpliques dels seus súbdits. Les insaculacions van ser un afer innegociable des del primer moment, ja que constituïen la principal regalia del monarca a Catalunya. Quant als allotjaments, encara que no se n’aconseguís la supressió definitiva com volien els representants del Principat, van ser regulats mitjançant diverses constitucions. A l'altre plat de la balança, en aquestes Corts es van posar les bases per crear el Tribunal de Contrafaccions, veritable Tribunal Constitucional que permetria preservar l'ordenament jurídic del territori per mitjà de la coparticipació de les institucions del Principat i dels oficials reials. D’aquesta manera, Felip V feia un pas important cap a la normalització de les relacions amb els seus súbdits, perquè permetia de crear un tribunal que difícilment ell podria controlar i on s’admetia que tant ell com els seus oficials no estaven lliures d’observar les lleis que ell mateix havia decretat a les Corts de Catalunya. Citant Albareda, «només restava veure si en la pràctica el rei respectaria tots els compromisos que havia contret amb els catalans». Els resultats d’aquesta reunió van deixar oberta la porta a l’esperança; però la guerra internacional que esclatà gairebé tot seguit va condicionar decisivament l’actuació del nou rei i el futur de la monarquia. Iniciada la guerra van començar també les discòrdies entre les institucions catalanes i el poder reial. En aquest treball destacarem solament el problema que es va crear quan el monarca ordenà esborrar del testament de Carles II el nom de l’arxiduc dÀustria, ja que, precisament, la consideració de la validesa d’aquest mateix testament seria la base fonamental esgrimida pels pretendents per inclinar els espanyols cap a un bàndol o l’altre. En aquest moment inicial, després de múltiples conferències, els catalans van declarar que, sense concórrer de nou en Corts, ells tots sols no tenien autoritat suficient per modificar les disposicions del rei difunt. Cal remarcar que aquesta negativa va provocar un fort enfrontament entre les institucions catalanes i el seu monarca. Exemples com aquest deixen prou clar, doncs, que la situació a Catalunya no era pas la idònia per desplegar el projecte polític sorgit a les últimes Corts.

D'altra banda, a cavall de la guerra, el partit proaustríac, començant a prendre forma a Catalunya, aglutinava diferents grups descontents amb el govern borbònic. Un primer intent de conquesta de Barcelona per les tropes aliades amb l’ajuda de la població (1704) no va ser possible. Però les mesures preses pel virrei a conseqüència de la hipotètica amplitud de la conjura austracista van acabar per fonamentar les bases d’aquest bàndol. El 1705, els aliats, amb els delegats de l'austracisme català, concretaven a Gènova un acord amb l’objecte d'animar els catalans a la revolta contra l'usurpador Borbó. Malgrat la indiferència de la majoria dels catalans, els aliats van tornar a desembarcar a Barcelona. En aquesta ocasió venia el mateix arxiduc Carles i les forces de setge eren més nombroses. Tot i que fins a l'últim moment no hi va haver un suport important a la causa austríaca, l’actuació nefasta del virrei Velasco va fer més que possible la victòria aliada. Així, el 7 de novembre de 1705, l'arxiduc entrava a Barcelona.

Un mes després, el 5 de desembre, se celebrava la inauguració oficial de les Corts de Catalunya sota la presidència de l’arxiduc, dara endavant rei, Carles III. En aquestes Corts, els catalans van renovar i perfeccionar moltes de les disposicions aprovades quatre anys abans: el projecte econòmic es reforçava amb noves mesures; s’aconseguia, si més no nominalment, la devolució de les insaculacions; es milloraven substancialment les competències del Tribunal de Contrafaccions; els allotjaments eren regulats de manera òptima... Però Voltes assenyala: «Les Corts de 1705-1706 van fer reverdir les èpoques de major gallardia i audàcia de les tradicionals catalanes». Davant la manca de temps que invocaven els ministres reials, frisosos de rebre aviat el donatiu, els catalans van oposar la ferma voluntat de veure acceptat el marc constitucional i salvaguardats els seus privilegis. Conscients del pas tan important que feien i de les dificultats del nou monarca, la teoria pactista fou portada fins a les últimes conseqüències. En definitiva, les Corts van aconseguir fer una tasca legislativa excepcional a pesar de l'estat de guerra imminent que es vivia a Barcelona i de les pressions reials per cloure ràpidament la reunió. Precisament l’obstacle més gran per tancar aquestes Corts va ser l’acceptació pels Braços del Principat de la Llei dExclusió. Presentada a Corts el 27 de desembre, no va rebre l’aprovació de l’estament militar fins al 28 de març, només tres dies abans del tancament de la reunió. Com totes les Constitucions de Catalunya, la Llei d’Exclusió va ser proposada pels oficials reials als braços, que des del primer moment van veure les dificultats que tindrien per arribar a un acord, especialment l’estament militar. Les disputes entre les parts van ser considerables i van amenaçar de blocar indefinidament la reunió. Tan sols la pressió diplomàtica dels aliats i l’ofensiva borbònica sobre Barcelona aconsellaren la transigència dels estaments i el desblocatge de la situació. Ha arribat el moment d’estudiar a fons aquesta Constitució.

4. Constitució primera o Llei d'Exclusió de la Casa de Borbó

Tot i poder ser més o menys partidistes, les opinions de Feliu de la Penya i Castellví són molt interessants per comprendre l’abast de la Llei dExclusió. Feliu de la Penya explica en els seus Anales com «va declarar el rei en la Constitució primera d’aquestes Corts amb uniforme aprovació, i lliure, i espontània voluntat dels Estats, o Braços de la Província, que era Rei, i Monarca legítim de tota la Monarquia Espanyola, excloent per sempre de la successió d’aquesta tots els de la Casa Reial de França, i prínceps d’aquella Corona, amb magnànim menyspreu de les forces enemigues; assegurats rei, i vassalls en el favor diví, i protecció dels sants tutelars, que van afavorir aquest Principat per a l’acció més gloriosa, i magnànima que pot es pot llegir en els annals de la Fama».

Entrant més al detall, Castellví explica com «la llei d’exclusió dels borbons no va ser proposada per la cort general, perquè va ser per constitució i només la va aprovar per aquella una part que creia tenir-hi dret, pertanyent a decidir sobre el litigi entre les parts competidores a la successió quant al comtat de Barcelona [...]. Els uns van considerar que el consentiment dels catalans mancava d’autoritat per a això; els altres, que excedia els límits de la temeritat; encara d’altres, per arriscat; uns quants, per heroic. Els catalans van trobar dificultats importants per executar-ho. Això va detenir el curs de les Corts. Els van determinar a la darrera deliberació final les seguretats de Mitford Crowe, enviat dAnglaterra i el fet que la nació volia recompensar la finesa que el rei Carles els havia declarat de quedar-se a la defensa de Barcelona i a morir i viure amb ells, tot i que veien als seus ulls els riscos imminents de la força de dos exèrcits a les envistes de la capital, amb poques esperances de rebre socors aviat».

La Constitució primera exclou de la successió de la monarquia espanyola tots els membres de la Casa de Borbó i qualsevol altre príncep francès, «perque volèm, que tots los de dita Naciò, que vuy son, y per temps serán queden perpetuament, y en tots casos incapaces, inhabils, y exclosos de dita Successió, y de tota la esperança, possibilitat, y contingencia de succehir, no obstant qualsevols Lleys, Costums, Ordinacions, ò disposicions en contrari». Per arribar en aquesta conclusió, els oficials reials van argumentar de nou la tesi que l’emperador d’Àustria havia mantingut encara en vida de Carles II: els reis hispànics, avantpassats de l’últim Habsburg, havien anat molt amb compte a evitar la successió dels reis francesos a la monarquia espanyola; particularment Felip III i Felip IV havien descartat en els seus testaments la possible successió al tron de la línia dinàstica fruit dels matrimonis de les infantes Anna i Maria Teresa, respectivament, besàvia i àvia del duc d’Anjou.

La terminologia utilitzada en aquesta Constitució per designar les lleis que donen dret al tron pot induir el lector a l’error, ja que s’hi fa ús d’uns conceptes polítics que més tard adoptarien altres significats, principalment: lleis fonamentals de la monarquia i lleis federals dels regnes.

En primer lloc ens interessa definir allò que a la fi del segle XVII es considerava llei fonamental. Sens dubte, aquestes lleis feien referència directa al moment fundacional de la monarquia i suposaven una entesa contractual entre el rei i els seus vassalls. Alejandro de Herrera les definia com «aquelles lleis que els pobles amb els reis van fer per conservar els seus regnes i monarquies, de manera ferma i estable, a les quals s’obliguen els mateixos prínceps sense poder-les alterar». En aquest mateix sentit, l’anònim Défense du droit de la maison d’Autriche a la succession d'Espagne afirmava que una llei fonamental era aquella que havia estat «capitulada pels pobles en el moment de la seva submissió i amb la particularitat de no poder ser alterada sense el seu consentiment». En el cas espanyol, la monarquia era en realitat un conglomerat de territoris on el rei exercia el seu poder segons les característiques de la lex regia fundacional de cada Estat; de fet, aquesta era la primera llei fonamental de cada Estat. A més d’aquest aspecte fundacional, un altre atribut essencial d’aquesta mena de lleis era que fossin fermes i estables; encara que es deixava oberta una escletxa a possibles modificacions amb el concurs de tots. Finalment, la mateixa conservació era la llei suprema de tot Estat sobirà i, per tant, també llei fonamental de primer ordre.

Un altre problema és si les lleis de successió, habitualment estipulades en els testaments reials, podien ser considerades fonamentals o no. La majoria d’autors espanyols del segle XVII resolen afirmativament la qüestió: el més comú és entendre la llei de successió com una de les lleis fonamentals. Saavedra Fajardo, per exemple, dóna per feta la intangibilitat d’aquestes lleis i exigeix que siguin «clares i distintes». Tanmateix, a Espanya les lleis de successió no havien estat estipulades en el moment fundacional dels diferents estats i la mecànica successòria havia sofert en alguns casos modificacions sensibles; per això, si som estrictes, difícilment podien ser considerades lleis fonamentals. Lancina insisteix que «a Espanya no es practica llei de primogenitura a la Corona [...].Els seus prínceps tenen aquests dominis per dret perpetu; en disposen a la seva voluntat; ningú no pot adduir raons per a la successió si no és amb el seu consentiment». Pel que fa a l’elecció del successor, continua dient que «el poden elegir a la seva voluntat si no n’hi ha, per ser lliures no solament de lImperi, sinó de la sobirania d’un altre príncep qualsevol». El monarca, més d’acord amb aquesta última tesi, considerava les seves disposicions testamentàries com emanacions del seu poder absolut i cap dels seus súbdits no es podia sostreure a obeir-les. Almenys teòricament, es conferia a si mateix la llibertat de disposar dels seus regnes com li semblés, i en això no reconeixia llei superior a la seva voluntat. Però la teoria i la pràctica ja eren coses diferents. El monarca era ben conscient de la conveniència que hi hagués alguna racionalitat en les lleis de successió i que havia d’evitar el xoc directe amb les lleis fonamentals dels seus territoris a l’hora d'escollir successor. Tothom sap que a Castella, segons la Llei de partides, les dones podien regnar, mentre que a Aragó eren sistemàticament excloses de l’accés al tron. Aquest simple exemple evidencia com el monarca, tot i la seva pruïja absolutista, podia trobar una forta oposició en els seus estats a l’hora d’alterar unilateralment, a causa de l’elecció de successor, una de les seves lleis fonamentals i, en conseqüència, es veia obligat a actuar amb prudència per acordar les seves decisions amb les lleis fonamentals o, almenys, assegurar-se que eren modificades amb la participació de totes les forces representatives de la comunitat.

Quant a la definició de lleis federals, Alejandro de Herrera ens torna a informar que són fruit dels pactes establerts pel monarca, «que, com tothom reconeix, es diuen federals, i el nom es dedueix de la paraula foedus». Més encara, el terme foedus acostuma a ser utilitzat pels juristes de Dret canònic en el sagrament del matrimoni relacionant-lo amb el terme fides i posant lEsglésia, que s’atribueix la representació de Déu a la terra, com a garant del compromís. En el supòsit d’un pacte entre dues dinasties que governen dues monarquies, allò que de primer moment només quedaria circumscrit al dret privat es converteix aquí en dret públic, ja que els compromisos sostrets pel monarca difícilment deixarien d’afectar de manera directa la comunitat. D’aquesta manera, l’aspecte contractual –és a dir, la consideració que hi ha un contracte inexcusable acceptat per totes dues dinasties–, reforçat pel jurament davant el més sagrat, signe extern de la voluntat de subjecció als pactes, són els ingredients bàsics del que posteriorment s’anomenarà llei de pactes o federal. Ara bé, que aquesta llei federal es pugui convertir també en fonamental, això ja no depèn únicament del monarca. En el cas del contracte matrimonial de la infanta Anna amb Lluís XIII, l’acord pactat va ser «disposàt després en força de Lley en los Regnes de Castella», i d’aquesta manera passà a formar part de l’ordenament jurídic d’aquest regne, primer com a llei federal i, a continuació, com a fonamental. Pel que fa al matrimoni de la infanta Maria Teresa, «confirmat ab lo tractat de la Pau dels Pirineus á set de Nohembre mil sis cents sinquanta nou, y authorizat ab lo beneplacit de la Santa Sede Apostólica», també veiem el cas d'una llei federal que havia de ser estipulada com a llei fonamental per totes dues parts. Posteriorment, els testaments de l’avi i del pare de Carles II tornen a insistir en el mateix punt i donen l’aura de llei fonamental a uns acords matrimonials que inicialment havien estat lleis federals i que ja formaven part del corpus jurídic dels estats de la monarquia. Per resumir, tot aquest procés evidencia la manera com unes disposicions pactades entre monarquies (lleis de pactes o federals) poden arribar a transformar-se en fonamentals d'un Estat, amb el concert previ del monarca amb els representants de la comunitat. Una vegada definit el significat i l’abast de les lleis fonamentals i federals, hauríem de tornar a un altre dels punts principals de la Llei dExclusió dels Borbó: la consideració a posteriori de la validesa del testament de Carles II. En la Llei dExclusió, la base fonamental de les pretensions de l’arxiduc Carles és la no-acceptació del testament de Carles II: «[...] després de la mort de dit nostre Oncle, y Senyor, se haguès intrùs en dita Monarquia lo Duch de Anjou fill secundogenit de Lluis Delfi, y Nét de Lluís Catorsè Rey de França, assistit mes ab lo pretext de un suposàt, y nullo Testament, que cridát per les Lleys federals, y fundamentals de la Monarquia, y valgut del poder, y violencia de imminents Exercits, y no del afecte, y libera voluntat dels Naturals».Tornem a trobar en aquest text una crida a les lleis federals acordades en els matrimonis de les infantes espanyoles amb els monarques francesos i que acordaven la renúncia de les infantes a la successió al tron del Rei Catòlic, lleis que, si més no a Espanya, ja havien esdevingut fonamentals. Pel que fa al testament en si, Leibniz, suport intel·lectual de les pretensions de l’arxiduc, considera que, per més que el mateix Carles II hagués escrit el seu testament per voluntat pròpia, «aquest no serviria de res, i no hauria pogut canviar la llei fonamental de l'estat i la pau dels Pirineus amb una interpretació contrària al text, a la raó i a tota jurisprudència. A més a més, tothom està d’acord que no està en poder del rei disposar lliurement dels seus regnes en el seu testament». Aquest era, com hem dit abans, el pensament de la majoria d’autors espanyols llevat de Lancina, que, d’altra banda, va escriure la seva obra immers en el plet successori i va justificar la llibertat de consciència del rei per elegir successor com ho considerés oportú. Tots els altres estaven d’acord que el poder del monarca estava limitat per les lleis fonamentals i que el testament reial hauria de concordar amb l’esperit d’aquestes lleis. En el cas de Carles II, el testament no va ser lleial amb les intencions de la seva dinastia i amb les lleis fonamentals de la monarquia, sobretot de les que havien estat elevades a tal dignitat fruit dels pactes entre monarques. Tot i això, n'hi havia alguns per als quals les decisions del rei tenien, per damunt de tot ordenament jurídic precedent, força de llei superior. Així doncs, calia entendre que el rei era legibus solutus, estava per damunt de les lleis; «jurídicament aquesta posició del príncep és indiscutible [...] però normalment el bon rei obrarà dintre de l’àmbit de les lleis que ell mateix ha donat o que per voluntat seva es mantenen».

Pel que fa a la noció de «federal» utilitzada per primera vegada en una Constitució a Catalunya, no en podem fer una lectura tan apassionada com altres autors. Les monarquies dels segles XVI i XVII eren sistemes federatius, és a dir, estaven compostes per un seguit de territoris que, sota el liderat d’un mateix monarca, mantenien el seu peculiar ordenament jurídic i que s’assemblen poc al que avui dia anomenem Estat federal. En tot cas, una monarquia composta s’assemblaria molt més a un estat federal que a un estat centralitzat; però això es dedueix fàcilment de l’estudi de les institucions territorials de la monarquia dels Àustries i no cal treure de context un terme d'una llei que té un significat del tot diferent per justificar allò que ja està més que demostrat. Per tant, considerem que el terme «federal» no implica una nova idea precursora dels futurs estats federals, sinó, més aviat, una forma d’al·ludir a les lleis que van néixer fruit dels acords entre monarquies. És, doncs, una falta de propietat anomenar sistema federal aquesta mena de govern, i encara més el simple fet d’interpretar anacrònicament el terme «federal» per buscar les bases del projecte federalista espanyol del segle XIX.

Per acabar, la Constitució primera conté la discutida exclusió dels borbons a la monarquia espanyola: «sien perpetuament exclosos, inhabils, è incapaces...Perque volèm, que tots los de dita Naciò [francesa], que vuy son, y per temps serán queden perpetuament, y en tots casos incapaces, inhabils, y exclosos de dita Successiò». És important tenir en compte que la teoria del pacte justificava els representants de Catalunya per reemplaçar en casos extrems el monarca que no complia convenientment el seu paper constitucional. Cal recordar que els catalans, en moments de lluita contra el seu rei legítim, havien ofert la Corona a altres prínceps: Enric de Castella (1462 – 1463), Pere de Portugal (1463 – 1466), Renat d'Anjou (1466 – 1472), Lluís XIII (1640 – 1643) i Lluís XIV (1643 – 1652). Per això, el fet que l'any 1706 els representants de Catalunya abandonessin la prudència que la teoria pactista exigia i donessin el seu beneplàcit a la proposició del monarca va ser una decisió sense precedents, senyal indicatiu que els catalans s'hi jugaven el tot pel tot. Donar incondicionalment el suport a la Casa dÀustria, tancar les portes als hereus legítims segons el testament de Carles II i a tots els de nació francesa, tenint d'altra banda en compte que Felip de Borbó havia celebrat Corts i jurat com a Comte de Barcelona quatre anys abans, tot plegat evidencia que Catalunya estava disposada a participar activament en el nou govern de la monarquia i a lligar les seves esperances a la fortuna de l’arxiduc Carles II.

Potser l’aposta dels catalans era forta, però si mirem la situació que hi havia el 1706 veurem que semblava la més evident. L’arxiduc Carles s’havia fet seva la capital del Principat i aviat es faria seu tot Catalunya. El partit borbònic semblava a la vora del col·lapse a tot arreu. D’altra banda, el sentiment de la majoria de catalans estava amb la Casa dÀustria: «L’amor a l’augusta família austríaca era com una cosa natural, heretada en tants anys de domini; i l’aversió a l'estirp de Borbó diríeu que era concebuda des del bressol». Amb tot, aquest sentiment no ha de ser considerat causant de la guerra ni tan sols de la victòria de l'arxiduc a Barcelona. Castellví indica: «Els pobles obeïen amb lentitud, dubtaven de l’èxit i, encara que desitjaven el domini austríac, no volien tacar l’opinió en la seva acció. La consideració dels generals va demostrar [...] que l’estat dels naturals de Catalunya no estava en el peu que se’ls havia fet entendre [...]; que era molt curt el nombre de ciutadans armats; que la majoria duien queviures amb abundància [...]». Tan sols la certesa de la capacitat bèl·lica dels aliats i de la més que probable victòria final, unida al projecte econòmic defensat per la classe mercantil catalana, amb més perspectives d'èxit si s’arribava a l’aliança amb les potències marítimes, van decantar finalment els catalans cap al cantó austríac. Però tampoc no hi havia una opció millor. Les conseqüències serien greus. Com hem vist, el suport a la causa de l’arxiduc implicava acceptar la nul·litat del testament de Carles II, l’exclusió dels borbons i el compromís clar amb el nou govern de la monarquia.

5. Conclusions

L'aprovació de la Llei dExclusió a les Corts de Barcelona (1705-1706) va implicar una inflexió en la tradicional política catalana. No hem d’oblidar que el Principat de Catalunya va ser el primer territori peninsular que va donar un suport decidit al pretendent austríac, amb la finalitat, podríem dir, d’obtenir avantatges d’un poder reial en situació veritablement precària. Però no es podrà negar que Catalunya també buscava reivindicar la posició de prestigi que creia merèixer en el conjunt de la monarquia, tant per la seva història com pel seu creixent potencial econòmic. La intervenció activa en el govern de la monarquia semblava l'única solució per protegir la integritat constitucional del Principat i per donar embranzida a una Espanya que es començava a quedar endarrerida en la cursa cap al control econòmic del món. L’oportunitat per a Catalunya arribaria quan el pretendent austríac s’instal·lés a Barcelona i des d'aquí dirigís la reconquesta de la monarquia espanyola.

Tot amb tot, en el marc d'una Guerra de Successió encara indecisa, on dos pretendents lluitaven per un mateix tron, aprovar a les Corts una llei que excloïa permanentment una de les dues cases reials que es creien amb dret a la successió era una decisió considerablement temerària i que anava contra els principis de la teoria pactista i de tota prudència política. A més a més, a pesar de les dificultats del seu primer govern, Felip d'Anjou va marxar encara sobre Catalunya l'any 1706 com a monarca constitucional, gest generós cap als catalans que li no va evitar el fracàs davant les muralles de la Ciutat Comtal. Dara endavant, seria difícil sostreure’s a les greus conseqüències que podia tenir el suport a l'arxiduc Carles, Carles III, i ja llavors molts catalans eren conscients que el triomf o el fracàs del projecte polític que s’acabava d’engendrar a les Corts estava indissolublement lligat al resultat final de la contesa. Si els aliats s’alçaven amb la victòria, el rei Carles no podria oblidar l’ajuda inicial dels catalans i seria potser molt més sensible a les seves instàncies i aspiracions. En cas de derrota, com de fet es va esdevenir, l’alineament de Catalunya portaria, com a mínim, un recel amplificat cap a les institucions catalanes i, des del punt de vista monàrquic, justificaria la supressió d'aquestes institucions i la imposició en el país d'un govern dirigit sense més contemplacions des de la cort de Madrid.

Pel que fa al govern de l'arxiduc, no podrem saber mai si, un cop acabada la guerra, la seva política hauria estat fidel al constitucionalisme català o hauria tornat als patrons autocràtics dels darrers Àustries. Per nosaltres resulta clar, però, que l'arxiduc no va ser el representant d'una concepció federal de la monarquia. En tot cas, si definim aquesta concepció com el respecte a les peculiaritats de la monarquia composta, el duc d'Anjou el 1702, i encara el 1706, es va presentar també a Catalunya com el defensor d’aquesta idea. Tots dos prínceps eren conscients de la pluriterritorialitat de la seva monarquia i fins i tot, dins uns certs límits, de la conveniència que en cada Estat regissin unes lleis adaptades a les seves particularitats. Però tot això sense deixar de tenir una concepció autoritària de les obligacions del monarca. La predisposició absolutista que els animava es podria haver centrat en l’execució de les reformes administratives necessàries per assegurar-se més cotes de poder en l’entramat de la monarquia, però sempre salvaguardant, això sí, les estructures de govern territorials i la major part dels seus ordenaments jurídics.

Tot i l'opinió que hi havia a començament del segle XVIII, l’absolutisme no era pas patrimoni de la Casa de Borbó. El mateix govern de l'arxiduc a Catalunya, si bé molt condicionat per la situació bèl·lica, no es podria considerar idíl·lic. En realitat, al continent el vent bufava contra el constitucionalisme. Ara bé, una cosa era l’absolutisme i una altra el centralisme unificador. Si el resultat final per a Catalunya va ser aquest, només s'hi va arribar després d'una guerra civil i en el marc d'una repressió política contra els regnes «rebels» de la Corona dAragó. No sabrem mai com hauria estat el govern de Felip d'Anjou a Catalunya si Catalunya s'hi hagués mantingut fidel. Segurament aquest territori hauria salvaguardat el seu ordenament jurídic i s’hauria guanyat una posició de privilegi al costat del monarca. No obstant això, les circumstàncies van fer que l’elecció de Catalunya fos una altra i Felip V no ho oblidà fàcilment.

Com hem dit més amunt, l’aposta dels catalans va ser forta i bon punt arriscada. Nosaltres l’hem definit com un camí sense retorn, en el qual, una vegada iniciada la marxa, ja no es podia fer més que mirar endavant i acceptar les conseqüències de la decisió presa. Aquest va ser el camí emprès per Catalunya el 1706. El resultat d'un possible fracàs del projecte austracista ja estava sentenciat abans dAlmansa i, aleshores, molts catalans sabien que la deslleialtat al seu legítim rei es pagaria amb la fi de les pròpies institucions i lleis ancestrals.

Bibliografia

OLIVA, B. La generació de Feliu de la Penya: Burgesia Mercantil i Guerra de Successió entre el Maresme i Barcelona. Lleida, Edicions de la Universitat de Lleida, 2001, p. 172.

«¿Ha aportado Carlos III [l'arxiduc Carles] una concepción federal de España como ha expresado Feliu de la Peña? Si es así, los catalanes no se han equivocado y sería menester profundizar en los proyectos de Carlos III [...]». LALINDE, J. Las Cortes de Barcelona de 1702. Madrid, Ministerio de Justicia, Anuario de Historia del Derecho Español, 1992, p. 46.

«[...] en 1706 y en 1713 los catalanes y los españoles del lado que no era borbónico, pensaban que estaban en una organización política federal y la defendieron hasta el límite y la heroicidad». LLUCH, Ernest. «Federal de 1706 o actual», a La Vanguardia, 06/01/2000, Barcelona, p. 17.

«[...] la Paix accordée par le moyen et cause de ce Mariage, lequel ne s’accorderoit point, et le Roy Monseigneur n’y consentiroit point sans la Renonciation accordée». Article VI del Contracte Matrimonial de la Infanta Maria Teresa a Défense du droit de la maison d’Autriche a la succession d’Espagne. Colònia, Pierre Marteau, 1703, p. 88-89.

«[...] por los inconvenientes que vendrían al juntarse y unirse estas dos Coronas». JUAN VIDAL, Josep. «Los reinados de Felipe V y Fernando VI» a Política interior y exterior de los Borbones, Madrid, Ed. Istmo, 2001, p.16.

«[...] on doit être convaincu par les antecedens, que l’exclusion reciproque n’a pas été moins à l’avantage de la France, que de l’Espagne, que l’interêt des deux Maisons regnantes, fait une partie essentielle de cet avantage; que le préjudice de la jonction des deux Couronnes y entre comme un mal à prevenir de part et d’autre». Défense du droit de la maison d’Autriche a la succession d’Espagne. Colònia, Editor Pierre Marteau, 1703, p. 139.

MARAVALL, José Antonio. Estudio de Historia del pensamiento español. «Serie Segunda: La época del Renacimiento». Madrid, Ediciones Cultura Hispánica, 1984, p. 452.

«[...] un simple article d’un traité ne peut pas détruire les liens indissolubles que les lois d’Espagne ont depuis tant de siècles établis entre les rois et leurs sujets sur le fait de la succession des filles au défaut des mâles». HILDESHEIMER, Françoise. Du Siècle d’or au Grand Siècle. L’État de France et en Espagne, XVIe–XVIIe siècle. París, Flammarion, 2000, p. 263.

«On peut dire que la succession d’Espagne fut le pivot sur lequel tourna presque tout le règne de Louis XIV. [...] Louis XIV sentit promptement, avec l’instinct supérieur de l’ambition, que le moyen de sa grandeur et le nœud de son règne était en Espagne. Dès l’année 1661, il s’occupa sans relâche de l’héritage de cette monarchie et travailla à faire révoquer l’acte par lequel il y avait renoncé». MIGNET, François. Négociations relatives à la succession d’Espagne sous Louis XIV, Vol. I. París, Imprimerie Royale, 1835, p. LII-LV.

«Hubo pronósticos en lugares tan lejanos como París y Viena de que moriría en la primavera de 1670; cuando por mayo de esta año cayó víctima de fiebre gástrica pareció llegado su fin. Pero solo fue el primero de varios incidentes de este tipo [...]. Lo que no ofrece dudas es su poca salud y vitalidad, la debilidad general de su constitución, que, unida a las escasas capacidades con las que contaba entonces la medicina, le hizo padecer de frecuentes enfermedades y desarreglos a lo largo de toda su vida». GARCÍA CÁRCEL, Ricardo; ALABRÚS, Rosa Maria. España en 1700 ¿Austrias o Borbones?. Madrid, Arlanza Ediciones, 2001, p. 49-50.

«Sea fatalidad o descuido, la España ha mudado de lo que era cuando el rey Carlos II comenzó a reinar; [...] la continuación de tantos años de guerra en Portugal y Flandes comenzó [...] a debilitar el gran cuerpo de la monarquía, que en nuestros días ha manifestado su flaqueza y falta de vigor, a lo que también han concurrido otros malos humores, que le han abatido por la perfidia de los malignos en las revoluciones de Nápoles, Sicilia y Cataluña. De modo que ha sido necesario pactar con los mismos pueblos rebeldes, no habiendo sido posible acudir con las fuerzas a la urgencia y reparar tantos inconvenientes». CASTELLVÍ, Francesc de. Narraciones Históricas Vol. I. Madrid, Fundación Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, 1997, p. 165.

REGLÀ, Joan. Els Virreis de Catalunya. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 1970, p.159.

ALABRÚS, Rosa Maria. Felip V i l’opinió dels catalans. Lleida, Pagès Editors, 2001, p. 37.

SALES, Núria. Els Botiflers (1705 – 1714). Barcelona, Rafael Dalmau, Editor, 1999, p. 9? «Esto ejecutó el Rey libremente, no sin repugnancias de la voluntad, vencida la razón; no le era de la mayor satisfacción, pero le pareció lo más justo, y rendido al dictamen de los que tenía por sabios e ingenuos, al amor de sus vasallos, a quienes creyendo dar una perpetua paz dejó una guerra cruel». BACALLAR, Vicente (marqués de San Felipe). Comentario de la Guerra de España, edición Carlos Seco. Madrid, Biblioteca de Autores Españoles, 1957, p.15.

«El padre de las Torres [confessor de Carles II] ha revelado el secreto de que nos habíamos valido para hacer un testamento a favor de V.M. [...] publica sin rebozo que el rey antes de morir le había confiado que le habían forzado a firmar un testamento, lo que nunca hubiera hecho si hubiese seguido los justos impulsos de su conciencia». CASTELLVÍ, Francesc de. Narraciones Históricas, Vol. I, Madrid, Fundación Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, 1997, p.178.

«[...] ésta es una materia tan pública ya, que no puede ocultarse; bien creo que el rey, mi sobrino, haya consentido a tan irregular deliberación, movido por las importunas instancias de sus ministros, porque no me persuado a que en su amor y rectitud pueda caber que de su propia y libre voluntad hubiese pasado a dar un paso tan horroroso y contrario a la justicia, a la disposición de su padre, a las leyes fundamentales de su Monarquía y al cariño que siempre me ha debido». OCHOA, Miguel Ángel. Embajadas y embajadores en la Historia de España. Madrid, Santillana Ediciones Generales, S.L, 2002, p. 334.

La rondalla del «Repartiment del Lleó» és un conte ben conegut, probablement dorigen oriental i ja tractat pel faulista llatí Fedre (†54). La Fontaine (1621-1695) també en va fer una versió. La desconfiança que Lluís XIV va desfermar en les últimes dècades del segle XVII per la seva pretesa preeminència i les seves ocultes intencions sobre la successió espanyola va fer que els enemics de França publiquessin pamflets contra la seva política i equiparessin el Rei Cristianíssim amb el lleó de la rondalla. Un dels màxims detractors de la política francesa va ser el baró de Lisola (1613-1675), diplomàtic del Franc Comtat que va passar al servei de lImperi i a qui es va atribuir una infinitat descrits contra França.

Fedre. Llibre I. Rondalla V ?No ens hem d'associar amb algú més poderós que nosaltres. La Vaca, la Cabra, l'Ovella i el Lleó?. No hi mai bona fe en la societat que es crea amb algú més fort que nosaltres. Aquesta rondalla és una prova del que avanço. La Vaca, la Cabra i lOvella, animal molt dolç i sense defenses, es van associar al bosc amb un lleó. Havent capturat junts un gran Cérvol, en van fer quatre parts, el Lleó els va parlar daquesta manera: «Jo trio la primera part perquè em dic Lleó; mheu de cedir la segona, perquè sóc valent; la tercera tampoc no em pot faltar, perquè sóc el més fort; si algú toca la quarta, ho passarà malament».

Així la violència es va quedar tota la presa.

Bibilioteca de Catalunya (BC), Follets Bonsoms, núm. 2900: Consejos políticos que dio Luís XIIII a su nieto Phelipe V, Rey de España, que Dios guarde [...]: «Cal fer veure a alguns pobles, naturalment inquiets i gelosos dels seus privilegis, que no heu projectat suprimir-los. Aquesta confiança els inspirarà un major zel en el servei de V.M».(«Il falloit faire voir à des peuples, naturellement inquiets et jaloux de leurs privilèges, que vous n’aviez pas dessein de les supprimer. Cette confiance leur inspirera plus de zèle pour le service de V.M.») Cit. a TORRAS, Josep Maria. La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697 – 1714). Barcelona, Rafael Dalmau, 1999, p. 46.

«A clara luz se distingue que esta era la basa de todas las leyes, privilegios y honores de los reinos de Aragón, Valencia y de la Cataluña [...] en las cuales consistía el escudo de la defensa y que, turbada esta ley fundamental que defendía, todas las demás leyes y prerrogativas por sí mismas se arruinarían». CASTELLVÍ, Francesc de. Narraciones Históricas, Vol. I. Madrid, Fundació Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, 1997, p. 343.

BARTROLÍ, Jaume. «La Cort de 1701-1702: un camí truncat» a Recerques, núm. 9. Barcelona, 1979, p. 70.

ALBAREDA, Joaquim. Els catalans i Felip V, de la conspiració a la revolta (1700 – 1705). Barcelona, Ed. Vicens-Vives, 1993, p. 90.

TORRAS, Josep Maria. La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697 – 1714). Barcelona, Rafael Dalmau, 1999, pàg. 160-161. Com assenyala aquest autor, una lectura atenta dels decrets ens permet apreciar aspectes contradictoris en la renúncia del monarca. En primer lloc, la concessió es fa en virtut duna mercè i no per mitjà dun article aprovat a les Corts, i per això resta en últim terme sotmesa a la discrecionalitat del monarca. De la mateixa manera, el monarca es reserva la capacitat de desinsacular «quan nhi hagi causa», és a dir, quan ho consideri convenient, i sadjudica igualment poders semiabsoluts en relació amb la confecció de les llistes dinsaculats. Finalment, lactuació posterior del monarca en aquesta matèria no deixa lloc a dubtes: «El 17 de julio de 1706 vemos al Archiduque acusar recibo de la lista de personas insaculadas y, haciendo uso, según dice, de las facultades reservadas para sí por Felipe IV, tachará una serie de personas que no juzga a propósito [...]. El rigor con que el Archiduque pretendía vigilar estas insaculaciones se corrobora en una carta de 15 de diciembre de 1709 donde recuerda esta anterior disposición de 17 de julio de 1706 y reitera que no se insacule a nadie sin su previo decreto para capacitarlo». VOLTES, Pere. Barcelona durante el gobierno del Archiduque Carlos de Austria (1705 – 1714), tom I. Barcelona, Ajuntament de Barcelona i CSIC, 1963, p. 228 ? «Las Cortes de 1705-1706 reverdecieron las épocas de mayor gallardía y audacia de las tradicionales catalanas». VOLTES, Pere. Barcelona durante el gobierno del Archiduque Carlos de Austria (1705 – 1714), tom II. Barcelona, Ajuntament de Barcelona i CSIC, 1963, p. 81.

Castellví explica com «Mitford Crowe, enviado de la Inglaterra al rey Carlos, persuadía a los concurrentes a sentir y aprobar la ley de exclusión que el rey Carlos deseaba establecer [...]. Después, pasó en 26 de marzo a pedir hora para hablar a los diputados de la Provincia [...]. Les aseguró podían en su nombre insinuar a la corte general que la reina de Inglaterra aseguraba la ley de exclusión que el rey Carlos deseaba, y para mayor seguridad les entregaba una carta de su soberana [...]. Para más persuadirlos hicieron entender en las cortes que el rey había confiado la formación de la ley a don Miguel Calderó y al Dr. Francisco Solanes, entrambos sujetos de gran literatura y de entera satisfacción de los catalanes [...]. Esto facilitó del todo el consentimiento general de las cortes y finalizó del todo los reparos». CASTELLVÍ, Francesc de. Narraciones Históricas, vol. II. Madrid, Fundació Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, 1998, p. 34-35. També, amb data 29 de març, la Diputació va rebre una carta de les Províncies Unides signada el 21 de desembre de 1705 en la qual es donava lenhorabona per trobar-se sota el domini de Carles III i els assegurava que «Nosaltres no deixarem, en tant que estigui en el nostre poder, d’ajudar en l’obra començada perquè es mantingui [...]». I per si encara no nhi havia prou i per recordar a la Cort la urgència de la situació, el dia 28 de marzo el secretari del monarca lliurava una carta al president del Braç militar on deia: «Desseando S.M. defender este Principado de la invasion, que penetrandole intenta el enemigo azia esta Capital, para cuyo efecto, se reconoce por medio proporcionado, el que Milord Peterborough con sus tropas passe a incorporarse con las que se hallan en este Principado; haunque S.M. le tiene ordenado lo execute assi; ha parecido que para mas facilitarlo, y acerelarlo, seria de conveniencia, en que en nombre de los brazos, se le haga la misma instancia; lo que pongo en noticia de VS. para que passandolo a su Braço, se tome la resolucion mas conforme a tan importante consequencia, no omitiendo el que VS. me emplee en quanto sea de su mayor satisfacion». ACA, PC, vol. 1100, fol. 1011.

«[...] declarò el Rey en la Constitucion primera destas Cortes con uniforme aprobacion, y libre, y espontanea voluntad de los Estados, ò Braços de la Provincia, que era Rey, y Monarca legitimo de toda la Monarquia Española, excluyendo de la Succession de ella para siempre, à todos los de la Casa Real de Francia, y Principes de aquella Corona, con magnanimo desprecio de las fuerças enemigas; assegurados Rey, y Vasallos en el favor Divino, y proteccion de los Santos Tutelares, que favorecieron á este Principado para la accion mas gloriosa, y magnanima que puede leerse en los Anales de la Fama.» FELIU DE LA PEÑA, Narcís. Anales de Cataluña, tom 3 (1458-1709). Barcelona, imprès per Josep Llopis, 1709, p. 550.

«[...] la ley de exclusión de los Borbones no la propuso la corte general, pues fue por constitución y sólo la aprobó por aquella parte que creía tener derecho, perteneciente a decidir del litigioso entre las partes competidoras a la sucesión en cuanto al condado de Barcelona [...]. Unos consideraron el consentimiento de los catalanes sin autoridad para ello; otros, que excedía los límites de temerario; otros, por arriesgado; pocos, por heroico. Los catalanes encontraron relevantes dificultades en ejecutarlo. Esto detuvo el curso de las cortes. Determinóles a la ultimada deliberación las seguridades de Mitford Crowe, enviado de Inglaterra, y el querer la nación recompensar la fineza que el rey Carlos les declaró de quedarse a la defensa de Barcelona a morir y vivir con ellos, no obstante que veían a sus ojos los inminentes riesgos de la fuerza de dos ejércitos a la vista de la capital, con pocas esperanzas de pronto socorro.» CASTELLVÍ, Francesc de. Narraciones Históricas, vol.II. Madrid, Fundación Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, 1998, p. 36-37.

Constitucions de Catalunya, 1706. Facsímil de lArxiu de la Corona dAragó, editat per Rafael Figueró a Barcelona, 1706, fol. 5.

«[...] aquellas leyes que los pueblos con los Reyes hicieron para conservación de sus Reinos y Monarquías, como firmes y estables, a las cuales se obligan los mismos Príncipes sin que las puedan alterar». HERRERA, Alejandro de. Alegación jurídica. Lisboa, editor Valentín de Acosta Deslandes, 1704, p. 32/33. Cit. a IÑURRITEGUI, José Maria «Las Memorias del Conde de Robres: la nueva planta y la narrativa de la guerra civil» a Espacio, Tiempo y Forma, Sèrie IV, Hª Moderna, t.15, 2002, p. 227.

«[...] capitulée par les Peuples lors qu’ils se sont assujettis, avec qualité de ne pouvoir être alterée sans leur consentement». Anònim, Défense du droit de la maison d’Autriche a la succession d’Espagne. Colònia, Pierre Marteau, 1703, p. 256.

MARAVALL, José Antonio. Teoría del Estado en España en el siglo XVII. Madrid, Centro de Estudios Constitucionales, (2a Ed.) 1997, p. 183.

«[...] en España no se practica ley de mayorazgo en la Corona [...].Sus Príncipes tienen por juro de heredad estos dominios; disponen a su voluntad de ellos; ninguno puede aducir razones para la sucesión no siendo con su consentimiento.» LANCINA, Juan Alfonso Rodríguez de. Comentarios políticos a los Anales de Cayo Vero Cornelio Tácito. Madrid, Melchor Álvarez, 1687, p. 142.

«[...] pueden elegirle a su voluntad no habiéndolo, por ser libres no sólo del Imperio, pero de la soberanía de otro cualquiera Príncipe.» Ibídem, p. 146.

MARAVALL, José Antonio. Estudio de Historia del pensamiento español, «Serie Segunda: La época del Renacimiento». Madrid, Cultura Hispánica, 1984, p. 452.

«[...] que como todos reconocen se llaman federales deduciéndose el nombre de la palabra foedus.» HERRERA, Alejandro de. Alegación jurídica. Lisboa, Valentín de Acosta Deslandes, 1704, p. 95. Cit. a IÑURRITEGUI, José María, «Las Memorias del Conde de Robres: la nueva planta y la narrativa de la guerra civil» a Espacio, Tiempo y Forma, Sèrie IV, Hª Moderna, t.15, 2002, p. 227.

Per analitzar els aspectes jurídics del matrimoni en el Dret romà i en el canònic, vegeu CASTRO, Alfonso. «Consentimiento y consorcio en el matrimonio romano y en el canónico: un estudio comparativo» a Revista de estudios jurídicos, núm. 23. Valparaíso, 2001 (versió electrònica): «el jurisconsulto romano utiliza (para el matrimonio) el término coniunctio, que suele traducirse como «unión»; el codificador canónico, en cambio, cuidadosamente elige el de foedus, es decir, el de «alianza», que en latín está en directa relación etimológica con otro término de indudables resonancias jurídicas: el de fides, «confianza» [...]. La substancia que subyace en tal diferenciación es clara: el vocablo latino utilizado por el romano hace referencia a la realidad práctica de un fenómeno de resonancias jurídicas pero de implicaciones y esencias fácticas, mientras que la utilización del término foedus, cuidadosamente elegida por el legislador canónico, busca resaltar, ya de entrada, el elemento jurídico que rodea y sustenta al matrimonio: la fides, que exige el contrapunto del officium, configura siempre una relación potencialmente jurídica [...]. Todo ello, ciertamente, nos ubica en una realidad jurídica en la que, junto a la vertiente sacramental, que se quiere inseparable de la contractual, el matrimonio es visto como un contrato, por sui generis que se lo quiera, o incluso como una institución, de dibujo en todo caso, por tanto, necesariamente trazado por el Derecho y por la Ley: la ley de la Iglesia».

Constitucions de Catalunya, 1706. Facsímil de lArxiu de la Corona dAragó, editat per Rafael Figueró a Barcelona, 1706, fol. 3.

Ibídem.

«Precisamente el tratado de los Pirineos, que ha sido el acuerdo de paz entre las dos Coronas, que ha traído la paz a Europa, y puesto fin a una guerra larga y cruel, sirve, de un modo especial, como ley fundamental para ambas partes». LEIBNIZ, Gottfried W. Escritos de filosofía jurídica y política. Madrid, Biblioteca Nueva, 2001, p. 292.

Constitucions de Catalunya, 1706. Facsímil de lArxiu de la Corona dAragó, editat per Rafael Figueró a Barcelona, 1706, fol. 2.

«[...] éste no serviría de nada, y no hubiera podido cambiar la ley fundamental del Estado y la paz de los Pirineos con una interpretación contraria al texto, a la razón y a toda jurisprudencia. Además, todo el mundo está de acuerdo en que no está en poder del rey el disponer libremente de sus reinos en su testamento.» LEIBNIZ, Gottfried W. Escritos de filosofía jurídica y política. Madrid, Biblioteca Nueva, 2001, p. 297.

«[...] jurídicamente esta posición del Príncipe es indiscutible [...] pero normalmente el buen Rey obrará dentro del ámbito de las leyes que él mismo ha dado o que por su voluntad se mantienen.» MARAVALL, José Antonio. Teoría del Estado en España en el siglo XVII. Madrid, Centro de Estudios Constitucionales, (2ª edició) 1997, p. 206.

MARAVALL, José Antonio. Estudio de Historia del pensamiento español, «Serie Segunda: La época del Renacimiento». Madrid, Ediciones Cultura Hispánica, 1984, p. 265.

«El federalismo constituyó el intento de resucitar a su manera aquella España horizontal derrotada en 1714. No hay que olvidar que, con todas sus limitaciones y precariedades, si surge el federalismo es porque el liberalismo gestado en las Cortes de Cádiz no había podido consensuar el discurso nacionalista adecuado a aquel doble concepto acuñado por Felipe V en 1714: el Estado-nación España.» GARCÍA CÁRCEL, Ricardo. Felipe V y los españoles. Barcelona, Plaza Janés, 2002, p. 236.

Constitucions de Catalunya, 1706. Facsímil de lArxiu de la Corona dAragó, editat per Rafael Figueró a Barcelona, 1706, fol. 5.

«El amor a la augusta familia austríaca era como natural, heredado en tantos años de dominio; y la aversión a la estirpe de Borbón, como concebida desde la cuna.» CASTELLVÍ, Francesc de. Narraciones Históricas, vol.I. Madrid, Fundación Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, 1998, p. 210.

«Los pueblos obedecían con lentitud, dudaban del éxito y aunque deseaban el dominio austriaco no querían manchar la opinión en su obrar. La consideración de los generales reflectó [...] que el estado de los naturales de Cataluña no se hallaba en el pie que se les había hecho entender[...]; que era muy corto el número de los paisanos con armas; que los más llevaban víveres con abundancia [...].» Ibídem, p. 523.

«No serían dos proyectos de Monarquía, plural y de presunta tradición austracista uno, y centralista borbónico el otro, los que se enfrentaron en la Guerra de Sucesión española, sino dos esquemas de asimilación y ejercicio de un resuelto programa absolutista [...]. El programa de gobierno de Carlos de Austria no se diferencia del de Felipe V por sus sensibilidad foralista, sino por apoyarse en una facción distinta del mismo estamento aristocrático en el que había decidido sustentarse el antiguo duque de Anjou.» SAN MIGUEL, Enrique. La instauración de la Monarquía Borbónica en España. Madrid, Comunidad de Madrid, Consejería de Educación, 2001, 77.

Per a un estudi detallat dels projectes polítics de tots dos prínceps, vegeu entre altres: SAN MIGUEL, Enrique. La instauración de la Monarquía Borbónica en España. Madrid, Comunidad de Madrid, Consejería de Educación, 2001; LEÓN, Virginia. Entre Austrias y Borbones. El Archiduque Carlos y la monarquía de España (1700-1714). Madrid, Editorial Sigilo, 1993; Carlos VI. El emperador que no pudo ser rey de España, Madrid, Santillana Ediciones Generales, 2003.

Arxiu Històric Municipal de Barcelona (AHMB), Ms. B-57, Relación de la Guerra de Sucesión en Cataluña. Cit. a ALABRÚS, Rosa Maria. Felip V i l'opinió dels catalans.