Catalunya com a projecte, d'Àngel Castiñeira

Catalunya com a projecte
Àngel Castiñeira
Editorial Proa. La mirada social.
Enciclopèdia Catalana, 2001.

Un llibre que vol desmitificar la idea que Catalunya és una realitat donada, una tasca ja feta. IV Premi Fundació Ramon Trias Fargas 2000

Àngel Castiñeira, professor de Filosofia del departament de Ciències Socials d’Esade, ens proposa de parlar en aquesta obra de la nova transició que ha de fer el nostre país, en el con text de la societat del coneixement i d’una economia globalitzada i el nou marc de relacions que defineix la Unió Europea. Parteix de la base d’una Catalunya que ha fet una passa, una part del camí i que s’ha beneficiat en l’últim quart del segle XX dels efectes benèfics de la democràcia i de la recuperació de les institucions de govern pròpies, i que ara mirant enrera i a l’entorn que l’envolta ha de dis senyar un futur immediat.

Castiñeira empra el mètode de la filosofia social, i estructura la seva obra en deu capítols. El primer està dedicat a Catalunya i el món, una mirada al procés de globalització; el segon tracta al fenomen dels nacionalismes; és en el tercer on defineix el seu projecte per a Catalunya; el quart i cinquè capítols estan destinats al problema jurídic de les lleialtats compartides dins de l’Estat espanyol, i el problema de la ciutadania i la plurinacionalitat; el sisè constitueix un eix central en la proposta de Castiñeira en estar dedicat a les aportacions de la filosofia del comunitarisme liberal; un cop delimitat aquest marc teòric parlarà de les nocions d’igualtat i reconeixement, claus en els problemes migratoris actuals; el vuitè i novè capítols es destinen a la concepció d’ Europa i a la diversitat cultural i l’obra culmina amb una anàlisi de l’estat i la societat del benestar en el desè i darrer capítol.

Emprant un mètode interdisciplinari descriu en l’obra els com portaments morals i socials de les persones, les formes jurídiques i polítiques de govern de les societats i els models de pensament en que es fonamenten els nivells anteriors. La societat actual camina vers un nou mo del de contracte social, i un nou marc de valors, així apareixen nous corrents de pensament com el downshifting (la desacceleració de la vida segons Vicky Robins), la mentalitat creativa (Roberts Sternberg), o la promoció de la intel·ligència emocional (Daniel Goleman), propostes que tendeixen a concebre una interacció harmònica amb el món tenint en compte els sentiments i els vincles afectius socials. Els nous hàbits socials que les persones demanen són: temps, tranquil·litat, autocontrol cognitiu, entorn saludable, espai –contra la massificació– i seguretat, econòmica, sanitària, civil, i medioambiental, en el creixement sostenible. L’exigència més fonamental que els ciutadans de tots els països desenvolupats fan als seus governs és aquesta garantia de seguretat. Les ideologies polítiques també han variat. Analitza de forma comparada tres models actuals: el primer d’ells el de J.Rawls amb l’obra: Una teoria de la justícia (1971), llibre que inaugura una fructífera etapa de filosofia política liberal i que dóna autonomia a l’individu desplegant mecanismes de solidaritat social. Se li contraposen dos models de democràcia alternatius: la concepció republicana comunitarista (de McIntyre a Taylor) amb l’aportació de la noció de comunitat: “un lloc esdevé comunitat quan la gent utilitza el pronom –nosaltres–” dirà Richard Sennet; i el model de política democràtic o deliberativa liderat per Habermas i recolzat per la seva teoria de l’acció comunicativa. Aquestes propostes han permès qüestionar algunes de les mancances del liberalisme. La segona línia de renovació pren embranzida just després de la caiguda del Mur reelaborant una filosofia de la història que té en compte les conseqüències del col·lapse de la Unió Soviètica i de l’enfonsament del comunisme, d’una banda, i pretén oferir una interpretació del nou ordre internacional. Destaca a F. Fukuyama que afirma com la batalla ideològica entre liberalisme, feixisme i marxisme hauria tingut com a desenllaç –a la caiguda del Mur la victòria total i hegemòni ca del liberalisme economicopolític i la desaparició de qualsevol alternativa. La fi de la història representaria la fi d’un combat ideològic i el triomf total d’Occident. Per Fukuyama la globalització vindria a representar la universalització de la democràcia liberal occidental com a forma de govern mundial humà. Parla també de Samuel Huntington que assenyala fenòmens desa tesos per Fukuyama com, per exemple, la nova puixança política i cultural dels països de l’Àsia Oriental i l’aparició del fonamentalisme islàmic, anàlisis que malauradament ara s’han confirmat començant a dibuixar un nou conflicte internacional. Segons Huntington no estaríem davant la fi de la història (victò ria ideològica del liberalisme) sinó d’un procés creixent d’irre llevància de les ideologies i d’au ge de les cultures. Si Fukuyama acaba per propugnar idealment una darrera integració que vindria de la mà de la globalització: l’extensió a tot el món del model liberaldemocràtic; Samuel Huntington, en canvi, insistia a destacar els episodis de fragmentació mundial que es derivarien del xoc entre cultures. Finalment en tercer lloc, l’enfrontament entre neoliberalisme i socialdemocràcia s’ha vist enriquit per la pro posta de renovació del socialisme d'Antonny Giddens amb la seva “Tercera via”, programa polític per a la propera dècada, que alguns han intentat connec tar amb les propostes comunita ristes procedents d’ Amèrica del Nord. El corrent de pensament “comunitarista” penetra així des dels anys vuitanta en diferents països i atribueix a les comunitats locals el pes moral decisiu en la configuració d’hàbits i virtuts dels membres de la comunitat. Aquesta és la tesi de l’anàlisi del llibre Catalunya com a projecte, i la lliçó que podem aprendre.

Analitza també el concepte de comunitat política: el conjunt de persones que comparteixen una obediència a un govern i a un sistema polític comuns i/o a una cultura o un estil de vida com partits, fonamentats en la llengua, l’etnicitat, la religió o una combinació d’aquestes, contra posant el model conservador i liberal d’aquestes comunitats. Fa també una distinció entre els diferents models del terme nacionalisme: el de conquesta i d’alliberament, el de les societats obertes i tancades, el de les nacions dels estats-nació i el de les nacions sense Estat. És la nació i el seu correlat civicopolític la que pot oferir valors comunitaris imprescindibles per a sobreviure a una època de canvi accelerat. Això ho detecten els mateixos ciutadans. Seran ells els qui reclamaran progressivament també a l’Estat espanyol una nova política de reconeixement de les seves identitats. Les demandes nacionalistes de catalans, bascos i gallecs no responen així a caducs models decimonònics sinó que inauguren una nova concepció de la vida política i de l’articulació de les identitats.

De la graella creuada de dos eixos: el político-reivindicatiu, pel qual ens considerem catalanistes –i l’eix identitari i cultural, pel qual ens considerem catalans, apareixen quatre possibles models o escenaris teòrics. Aquests escenaris són: el d’un nacionalisme nacional, que és el de la situació present que Catalunya manté en relació amb l’Estat espanyol: una comunitat nacional prou cohesionada planteja a un Estat plurinacional unes reivindicacions (encara no satisfetes) d’autogovern i reconeixement; un nacionalisme postnacional on la reivindicació d’autogovern es manté –protagonitzada sobretot pel grup autòcton originari, però la identitat ciutadana ja no respon a una pertinença ètnica o monocultural sinó a una adhesió més complexa que inclou, de vegades amb dificultats, grups o col·lectius molt diferenciats– fruit d’una situació de multiculturalisme o d’un augment sobtat de la immigració, o de totes dues coses alhora, i que afirmen fortament llurs identitats locals; en tercer lloc un postnacionalisme nacional, que es dóna en superar l’etapa reivindicativa i mantenir la identitat col·lectiva –per a molts l’escenari ideal–, i finalment un postnacionalisme postnacional, on la dilució del problema político-reivindicatiu va acompanyada de la dilució progressiva de la identitat nacional per l’efecte de factors com la globalització/homogeneïtzació de la integració europea. A partir d’ací parla de l’evolució previsible de la identitat nacional parlant de categories d’encaix o desencaix, com les autonomies, el federalisme en l’encaix; o l’independentisme o autodeterminació per la segona categoria.

La tensió entre individu i Estat és una constant en la història de la modernitat, des dels clàssics del pensament liberal, de Herbert Spencer, fins a Friedrick von Hayeck, i des de John Locke fins a Robert Nozick. L’anàlisi del liberalcomunitarisme de Castiñeira defensa com en la pràctica el liberalisme és doncs profun dament comunitari, encara que en la teoria pretén negarho. I ho és en ser el model que supera el pol oposat col·lectivistaholista del marxisme radical, i articula una posició intermitja que supe ra al mateix temps que el marxis me, l’individualisme, en la seva accepció pura o atomística radi cal. Aquest liberalisme troba en l’afirmació de la comunitat i la nació el complement necessari a una ciutadania política que no és concebible des de la defensa rígida i exclusiva dels drets de l’individu, és a dir al marge de tot vincle comunitari. Per això alguns polítics destacats actuals han emprat alguna vegada la denominació liberalisme social. Castiñeira palesa com d’una manera pràcticament transversal el comunitarisme i les empremtes del liberalcomunitarisme avui són detectables en ideologies socialdemòcrates, liberals, de mòcratacristianes o purament nacionalistes.

La proposta de renovació de Castiñeira, per a una nova tran sició i un projecte de Catalunya, s’impregna així d’un esperit comunitarista americà i d’un reconeixement als valors del liberalisme. El seu personalisme és en aquest aspecte diferent del model personalista i comunitari europeu, i ho és doblement en dos aspectes. En primer lloc per mancar l’esperit de comunió dialògica d’un Emmanuel Mounier, en fer precisament de la còpula “i” l’element essencial del qualificatiu “personalista i comunitari”; i al mateix temps en no definir una dimensió espiritual, una definició filosòfica del projecte de país, més enllà d’un economicisme i juridicisme, i d’una proposta de redistribució de l’estat del benestar.