Catalunya a l'Europa del segle XXI

A l’entrada del segle XXI, la principal institució europea és sens dubte la Unió Europea. Amb el Tractat de París de 1951, constituint la Comunitat Europea del Carbó de l’Acer (CECA), i els de Roma de 1957, el Tractat constituint una Comunitat Econòmica Europea (CEE) i el de l’ús pacífic de l’àtom (EURATOM), establerts pels sis estats fundadors, Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg, es posaren les bases de la Unió actual per superar la brutalitat i els horrors de les dues guerres civils europees de la primera meitat del segle XX amb repercussions mundials, amb la voluntat d’articular una Europa Unida que assegurés pau, estabilitat, progrés econòmic i social basats en unes societats lliures, fonamentades políticament en la democràcia liberal i econòmicament en l’economia de mercat amb una dimensió social basada en l’estat del benestar; aquests objectius han estat assolits i gaudim del període de pau més llarg de la història europea des de la pax romana.

En aquestes sis dècades, el procés vers una Europa Unida és un èxit; dels sis estats membres inicials ara en són vint-i-set, aplegant quasi cinc-cents milions de ciutadans europeus que compartim unes institucions comunes que tenen cada vegada més competències interiors i exteriors que es veuran àmpliament reforçades en entrar en vigor el Tractat de Lisboa, assegurant-nos el dret a exercir les nostres llibertats i el més avançat sistema de protecció dels drets individuals i col·lectius.

Cal recordar que aquest any en fa vint de la caiguda, o més ben dit, de l’enderroc per part dels ciutadans berlinesos orientals del Mur de Berlín. El 9 de novembre de 1989 va desaparèixer de forma emblemàtica el Mur de la Vergonya que dividia Europa des de la fi de la Segona Guerra Mundial, desapareixent amb l’ensorrament del domini soviètic que imposà els règims comunistes a l’Europa Central i Oriental fruit dels també vergonyosos acords de Ialta, que dividien Europa i deixaven a milions de ciutadans europeus sota les dictadures que aixafaren qualsevol intent de recuperar la seva llibertat; els aixecaments a Berlín, Varsòvia o Praga ens ho recorden.

Al llarg de quatre dècades dos sistemes s’enfrontaren, la pau va estar constantment amenaçada, la cursa d’armaments incessant, la seguretat amenaçada, Europa dividida en dos blocs, finalment l’Europa sotmesa a les dictadures comunistes sota el domini soviètic s’esfondrà, la pròpia Unió Soviètica s’esfondrà, i va mostrar el gran fracàs del comunisme des de tots els punts de vista: polític, econòmic, social. Les societats alliberades van voler recuperar la llibertat i les llibertats, i en recuperar aquests valors dotant-se de règims democràtics, fixaren els seus objectius per a un millor futur en la incorporació a les institucions europees i també a l’OTAN, igual que ho havien fet altres societats en sortir de dictadures feixistes, com els dos estats ibèrics i el grec.

En aquesta evolució i a l’inici del segle XXI, la Unió Europea, superada la divisió que la fracturava, tenia tres grans reptes: dotar-se d’una moneda única, l’euro; la Gran Ampliació, integrant les societats del Centre i l’Est d’Europa que sense excepció en recuperar la democràcia volien incorporar-se al projecte vers una Europa unida, al que s’hi afegiren a més Xipre i Malta; i procedir a la reforma política i institucional que la Unió precisava i precisa per respondre adequadament i eficaçment a la nova i a les noves i cada vegada més àmplies i complexes competències assumides, és el que en el seu moment es va definir com a procés d’ampliació i aprofundiment.

Si en els propers mesos com és previst, el Tractat de Lisboa entra en vigor, els tres objectius per a aquesta primera dècada de segle i mil·lenni s’hauran assolit. L’euro s’ha consolidat, és la moneda única per a tres-cents cinquanta milions de ciutadans europeus, les institucions i l’aplicació dels principis en què es basa funcionen adequadament, és la segona moneda de reserva del món desprès del dòlar nord-americà. L’euro assegura estabilitat i solidesa i credibilitat tot mantenint el poder adquisitiu i l’estabilitat de preus. La Gran Ampliació produïda el 2004 amb la incorporació dels tres països bàltics, Estònia, Letònia i Lituània, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Hongria, Polònia, Xipre i Malta, a més de la incorporació el 2007 de Bulgària i Romania, ha seguit la lògica de la construcció europea, mostrant la seva solidaritat política i econòmica amb aquelles societats europees sortides de règims dictatorials que s’han dotat de sistemes democràtics basats en economies de mercat amb un grau elevat d’endarreriment econòmic.

Certament la necessària reforma política i institucional encara no s’ha pogut aplicar, l’aprofundiment no s’ha produït en la mesura esperada. En no arribar al necessari acord a la cimera de Niça de l’any 2000, es cercà la solució en base al precedent de la Carta dels Drets Fonamentals, i es va crear la Convenció Europea per arribar a una Constitució Europea, que es concretà en el “Tractat pel que s’institueix una Constitució Europea” i que el resultat negatiu dels referèndums francès i holandès feren fracassar. Aquest gran fracàs s’intenta superar amb un nou Tractat que mantingués la substància i els elements fonamentats del Tractat constitucional, i s’arriba a un nou acord amb el Tractat de Lisboa, que el resultat també negatiu del referèndum irlandès tornà a posar en perill, encara que s’espera que es pugui superar amb un nou referèndum la tardor vinent, fet que finalment permetria que la dècada acabés amb els tres grans objectius assolits.

En aquest context de l’inici de l’Europa del segle XXI situem Catalunya, la seva evolució, situació present i expectatives de futur a la Unió Europea. Igual que les societats europees sotmeses a dictadures d’un o altre signe en l’Europa de la segona meitat del segle XX, la societat catalana durament reprimida per la dictadura franquista, amb els seus drets negats i perseguits al llarg de més de quatre dècades, lluità per la recuperació de les seves llibertats i la recuperació de la democràcia; també, igual que les societats sotmeses a una dictadura feixista o comunista, la societat catalana fixà com un dels seus objectius prioritaris de la recuperació de la democràcia, la integració a la Unió Europea.

Catalunya té en Europa un dels seus senyals d’identitat. Amb els seus orígens com a nació en el primer intent d’unificació europea amb l’Imperi de Carlemany, ha estat sempre una societat en plena sintonia amb les vicissituds europees, i amb els moviments polítics, econòmics, socials i culturals europeus; no podem oblidar que la pèrdua de les nostres llibertats es produeix en la Guerra de Successió quan lluiten dues dinasties europees i que la Renaixença s’alimentà dels corrents científics i culturals més avançats de l’Europa del segle XIX i inicis del XX.

Catalunya ha estat la punta de llança i el pont per a la incorporació de l’Estat espanyol a la Unió Europea. La incorporació el 1986 dels dos estats ibèrics a la Unió (aleshores Comunitat Econòmica Europea, CEE) es considerà com un gran èxit propi, havent estat reconeguda Catalunya pionera en el procés vers un dels objectius fonamentals per la plena democratització que assegurà l’homologació europea amb les garanties que aquesta dóna i també del progrés econòmic i social que assegura.

El gener del 2011 farà vint-i-cinc anys d’integració europea, un quart de segle que permet ja fer un balanç amb una perspectiva prou ampla. La integració de Catalunya a la Unió ha estat prou satisfactòria, la pertinença a la Unió es veu amb plena normalitat com correspon a una societat en plena sintonia europea. Ningú posa en dubte tots els aspectes positius i el progrés que Catalunya ha pogut gaudir en el si de la Unió, expressada en els seus nivells de riquesa i renda, d’oportunitats obertes als seus ciutadans, a les seves empreses, a les seves institucions científiques, dels grans avantatges que ha proporcionat en amplis sectors de l’economia, de les oportunitats ofertes a diversos nivells de la societat, de les aportacions positives que han significat les aportacions dels fons comunitaris.

Recordem les aportacions a sectors i territoris sotmesos a reconversió industrial, les que es realitzen en el camp i el món rural, en l’aplicació dels fons social en formació i lluita contra l’atur, en fons estructurals per a infraestructures i lluita contra la marginació social i el desequilibri territorial, a més dels avantatges comparatius que ens ha donat la lliure circulació de persones per a un sector tan destacat com el turisme, o la lliure circulació de capitals en noves inversions, o l’accés al mercat interior europeu, l’accés a programes europeus de recerca i desenvolupament a nivells d’excel·lència, la projecció mediterrània, la consolidació d’un espai transfronterer, el lideratge en polítiques territorials europees, la presència catalana bilateral davant de les institucions europees, el reconeixement de característiques pròpies, destacades i valorades específicament amb l’expressió del “catalan model” reconegut i valorat a les institucions europees i per tota la Unió.

Tot amb tot, i igual que passa amb el mateix procés de construcció europea, a Catalunya encara li queda camí per recórrer a Europa. En una Europa basada en els estats, les limitacions per a Catalunya com a nació són evidents, comunes a d’altres nacions europees sense estat i específiques per la pertinença a un estat de tradició i comportament centralista i en conseqüència profundament negatiu per a les aspiracions de Catalunya a Europa.

La utilització del català a les institucions europees és encara excessivament limitada, de fet purament simbòlica; la manca d’un reconeixement complet i coherent amb el d’altres llengües de treball de la Unió Europea prové de la manca del reconeixement que hauria de promoure l’estat espanyol en el marc del règim lingüístic de la Unió, que correspon al Consell Europeu, és a dir a la representació dels estats. Cal recordar l’oposició radical al reconeixement i participació de les regions europees amb reconeixement constitucional i institucions democràtiques pròpies en les propostes de la Convenció Europea, i el Tractat Constitucional. Malgrat la Declaració de Brussel·les proposant una més gran participació política a la Unió per part de les regions de les característiques esmentades, malgrat les propostes paral·leles per part dels seus parlaments, no s’acceptà ni el més mínim avenç; en aquest rebuig total caldrà tenir en compte la virulenta i radical oposició dels representants espanyols en la Convenció.

En termes més generals, l’oposició i limitacions a Catalunya per participar en grans projectes europeus, com el de la xarxa de trens de gran velocitat, provenen de la concepció centralista de l’Estat espanyol, prioritzant un desenvolupament radial des de la capital de l’estat en comptes de les comunicacions amb la resta d’Europa o estrangulant les grans possibilitats que, amb una altra concepció en la realització d’infraestructures, hauria pogut realitzar-se en l’anomenat corredor mediterrani, o amb els retards i limitacions patits en els ports i aeroports de Catalunya ofegant moltes de les potencialitats en l’economia europea i internacional.

La manca d’un encaix satisfactori de Catalunya en l’Estat espanyol repercuteix molt negativament en les possibilitats de l’aprofitament que ens ofereix la nostra pertinença a la Unió Europea. Tot i que s’apliqui en tota la seva plenitud l’Estatut, i malgrat els clars avenços que conté, romandran encara serioses limitacions, la capacitat de decisió i intervenció directa en matèries que ens afecten directament no està prou ben solucionada, i certament, no és des de les institucions comunitàries, dependents dels estats, on trobarem una solució plenament satisfactòria. Aquesta està en un nou acord en matèria de política i representació en les institucions europees, que hauria d’incloure de forma emblemàtica el reconeixement del català com a llengua de treball a la Unió Europea.

La plena ubicació de Catalunya en la Unió Europea del segle XXI requereix encara d’un gran esforç polític i institucional en les dues direccions. Cal la presència activa, constant i persistent per defensar els interessos de Catalunya en les institucions europees sense defallir perquè la veu de Catalunya sigui escoltada i estigui sempre present en els grans debats europeus, recolzant sense reserves els avenços per progressar cap a una Europa Unida, malgrat l’estat espanyol, que és certament el principal obstacle: si es va dir amb raó que Europa és la solució, Espanya encara és el problema.