Catalunya 1400. El gòtic internacional

L’exposició “Catalunya 1400. El Gòtic Internacional”, que fins al proper 15 de juliol es pot visitar al Museu d’Art de Catalunya, tracta, com el seu títol indica, de la participació catalana en el moviment artístic que es va estendre a l’Europa central i occidental, des de finals del segle XIV fins als inicis del renaixement italià i nòrdic a principis del XV. La denominació que el designa, tal i com recorda el catàleg, va ser donada per l’historiador de l’art francès Louis Courajoud (1841-1896) en una conferència de 1887, publicada al 1901 (Courajod, L. Leçons professées à l’École du Louvre 1887-1896. Vol II: Origines de la Renaissance, París 1901).

Per què un tema tan específic de la història de l’art, a sobre limitat geogràficament a aquesta cantonada del Mediterrani, pot tenir la seva importància? En primer lloc, per la qualitat de les obres d’art que va generar. I en segon lloc, perquè mostra com funcionava i com s’ha de tractar ara un fenomen cultural que segueix un camí típicament europeu. Com tants altres casos, el camí comença amb un naixement com a híbrid de dues fonts principals (la Itàlia septentrional i la regió de l’Illa de França), segueix amb la seva influència en part de la resta del continent, i acaba per donar lloc a un diàleg creuat, el qual, al seu torn, pot arribar a establir nous centres d’irradiació.

En aquest sentit, l’assaig introductori per part del comissari principal, Dr. Rafael Cornudella, és un exemple perfecte de la visió equilibrada que aquesta mena de qüestions demana. Rebutja tant una aproximació limitadament xovinista, com una altra, massa indeterminada, que celebrés tots els centres europeus per igual. Per contra, estableix clarament que el gòtic internacional va tenir els seus propis focus principals, a París i la seva zona nord-est i al nord d’Itàlia, que van ser els que van influir la resta dels territoris al centre i a l’oest del continent. És en aquesta perifèria que s’han de situar les obres dels catalans (i també dels txecs, per exemple), tant en termes geogràfics com en termes artístics. Però, tal i com recorda el mateix especialista, un cànon europeu sense aquests exemples perifèrics, seria un cànon molt pobre.

És aquesta la visió que veiem a l’exposició i al catàleg? En part sí i en part no. La selecció de les obres és particularment rica –el nombre de 48 pot portar a confusió, perquè inclou 5 retaules complets. Els préstecs han arribat d’un ventall variat d’institucions. També hi ha col·laborat col·leccions privades i algunes de les obres es presenten al públic per primer cop. El catàleg, per la seva banda, toca totes les matèries implicades (pintura, miniatura, escultura, arquitectura) i proposa noves atribucions.

Però d’altra banda, la limitació a obres catalanes va en contra de l’esperit de la mostra. El seu missatge s’hauria mostrat amb més plenitud si s’haguessin inclòs alguns exemples de la resta de territoris de la Corona Catalano-Aragonesa (especialment valencians i mallorquins de les darreres dècades de la cronologia corresponent), a més d’altres de francesos i italians. Fet i fet, els mateixos artistes que s’inclouen a l’exposició van treballar en aquests àmbits geogràfics.

També resulta limitatiu el fet que es tracti d’una producció solitària del MNAC. Aquesta exposició s’hauria merescut una estada en alguna capital europea (Londres, París o alguna de les capitals alemanyes o italianes) o americana on es conserven altres obres del mateix període. Per assolir-ho, caldria que el MNAC s’ho hagués plantejat com una coproducció, possiblement amb un comissariat compartit.

Malgrat tot, assenyalem que el MNAC no és responsable per la manca d’una de les peces clau del període. La taula central del retaule de  Sant Jordi  (c. 1434-35, tempera sobre fusta, 155,6 cm x 91 cm) de Bernat Martorell (1400-1452), que es pot considerar com el cimal de la pintura gòtica catalana, s’ha quedat a les paret de l’Art Institute de Chicago. Simplement han declarat l’obra com a fora de préstec permanentment. Pel que ens han pogut explicar des de les negociacions, no es tractava d’una qüestió de conservació o de costos de transport. Més aviat estaria relacionada amb les condicions de la donació rebuda pel museu de Chicago. Però resultaria sorprenent constatar que el dret dels Estats Units no proporciona un via per evitar una disposició tan inconvenient. Cal subratllar que l’obra de Martorell no ha estat objecte d’una exposició important des de 1939 –només al 2008 es va incloure en una mostra sobre recerca tècnica a la institució mateixa.

És obvi que estendre el projecte fins on proposem hauria comportat un cost i que les restriccions pressupostàries actuals no permeten grans alegries. Però el que queda clar amb aquesta exposició és que hi ha possibilitats per canviar les coses. Malgrat les limitacions assenyalades, és evident tant l’encert de l’enfocament, com el goig de veure unes obres tan esplèndides. De fet, és la seva vocació europea i la seva intenció d’implicar diferents estaments, el que ajuda a definir la ruta que, esperem-ho, se seguirà per a nous projectes –no només en el camp del gòtic. Per desenvolupar-ne tot el seu potencial, però, cal que la institució hi posi tots els seus recursos, de manera que generi un moviment favorable a les seves propostes. Amb paciència i treball, aquest impuls pot arribar a expandir-se a la resta de museus internacionals i entre nosaltres mateixos. Els seus primers fruits, ja els podem veure aquests dies al MNAC.