Carta al GEN

He deixat passar molts dies i tinc encara molts dubtes sobre si he d’escriure o no aquesta carta, que parteix d’una inicial sensació d’indignació i fàstic.

D’una banda volia que quedés escrita una denúncia i un testimoniatge més del món de mentida en el qual estem immersos. De l’altra, ser una veu, per petita que fos, dels que no tenen veu.

Volia referir-me a la sinistra mascarada del passat dia 14 de desembre: en nom del conductor d’autobús “informat”, és a dir, apallissat, a primera hora del matí; en nom del peó de 63 anys que va fer dues hores de camí a peu per a anar a treballar; en nom de la dona de neteja que va demanar un lloc per a dormir allà on treballava perquè sabia que no podria tornar a casa. En nom d’aquells a qui la policia va recomanar de tancar si no volien ésser “informats”.

La versió oficial d’aquell 14 de desembre va ésser la d’una vaga o “atur” (i aquí comencen les filigranes semàntiques de la mentida, del “novlang”). D’això van parlar fins a la sacietat els que, també en “novlang”, s’anomenen “mitjans de comunicació”.

Potser no sabeu què és el “novlang”. El llibre lntroducció a la política moderna del professor Bénéton, que va estar entre nosaltres del 4 al 8 de juliol de 1988 i que ben pocs vàreu venir a escoltar, acaba precisament citant paràgrafs de la perfecció del totalitarisme que va preveure George Orwell en la seva novel·la 1984, que hauria d’ésser-vos llibre de capçalera. Ha passat el 1984 i “sembla” que Orwell s’hagi equivocat. Tots els profetes s’equivoquen i l’única cosa que podem tenir per segura del futur és que no serà tal com l’imaginem. Però en general les equivocacions dels profetes només fan referència als aspectes externs de la profecia. En les nostres societats, certs aspectes externs del 1984 són certament introbables. Però això és en les nostres societats. Gran part del món viu, fins externament, en l’atmosfera de terror pesant que respira el llibre d’Orwell, i el fet que el totalitarisme que nosaltres vivim sigui “tou” no vol dir que deixi de ser totalitarisme. La “novlang” funcionant a tot drap n’és la prova. I, el que és més greu, hi estem acostumats. La mentida ja no ens revolta.

He parlat de totalitarisme “tou”: no sé si us vàreu fixar que les “notícies” del vespre d’aquell dia remarcaven sobretot dos punts: que la jornada havia estat un “èxit” i que havia transcorregut sense “incidents”: és a dir, no va passar res que no pogués ésser amagat. Recordeu que els camps d’extermini de Hitler i els actuals varen estar i estan des de fa molts anys “amagats”: no hi ha incidents.

El culte al déu Èxit passa per davant de tot: el fi justifica els mitjans: aquesta és la història de tota la política moderna. El principi fonamental del que s’anomena “pau” és que la violència només s’exerceixi sobre els qui no es poden queixar. Aquí és on es va equivocar Orwell: no estava prou “democràticament” format. Tota l’educació anomenada democràtica consisteix a no percebre ni ésser sensible més que a allò que als poderosos d’aquest món interessa que siguem sensibles. Es poden assassinar milions d’infants abans de néixer i suprimir milions de persones econòmicament inútils o perilloses per la seva capacitat de tenir encara algun reflex de llibertat. Només cal ésser “educat” convenientment, o, si hom no ho és encara prou, si el Príncep d’aquest món, El-qui-remena-les-cireres, ja que el nom de diable o dimoni està desacreditat i provoca el somriure suficient de tota mena de cretins..., sí, El-qui-remena-les-cireres, repeteixo, considera que encara no estem prou “educats”; n’hi ha prou d’aconseguir el silenci dels mitjans “informatius”: “la pau és la guerra, la veritat és la mentida, l’amor és l’odi” o alguna cosa semblant, diu Orwell. Es va oblidar de dir que la missió dels “mitjans informatius” és desinformar, o, en “novlang”, “formar”, formar la nova consciència que ens faci admetre l’avortament, i ens faci confondre la llibertat amb el suïcidi col·lectiu.

Una cosa com Les cahiers de la quinzaine avui és impensable. O el setmanari de Chesterton. El Diner ha ocupat prou posicions perquè qualsevol vel·leïtat d’aquest tipus sigui immediatament ofegada. “Nos sommes étonamment bien chatrés.”

Voldria que tinguéssiu clar que no entro en el que els mitjans de desinformació anomenaren “el fons de la qüestió” i que no és probablement res més que una vulgaríssima lluita per algun afer de repartiment de diners o de poder. Dubto que els 10.000 vells que es van consumint amb 17.200 pts. mensuals, a Barcelona ciutat, hagin tret ni un minut de son als “protagonistes” de la jornada. El vomitiu insult que els restaurants, les joguines i els Jocs Olímpics constitueix per a aquest “col·lectiu” (oi que s’ha de dir així?) no crec que els hagi arribat gaire endins de la consciència.

Que el país està “excedé”, com diuen els francesos, “cabreado” com va dir un distingit periodista en La Vanguardia, “fortament enutjat”, com deliciosament defineix el Fabra la paraula que jo hauria de posar aquí, és un fet evident. El país està “fortament enutjat” per l’espoliació fiscal, per l’abús de poder constant, per això que en “novlang” en diuen “prepotència”, i, voldria creure-ho, perquè hi ha encara en algun racó les restes de la consciència de persones lliures cansades d’ésser tractades constantment com un ramat d’imbècils pel poder.

Hi ha molta gent “fortament enutjada”, és cert. Però això no justifica la mentida i, sobretot, la mentida sobre la violència. La mentida de la vaga. Una vaga general preparada pel que sembla des de feia més de sis mesos, que arriba a reunir 100.000 persones en una manifestació a Barcelona, és un fracàs. Potser per això en van dir atur. Però que la simple amenaça de la violència aconsegueixi paralitzar un país durant 24 hores per la covardia o la complicitat del que hauria d’ésser el poder públic, és d’una gravetat absoluta: després d’un 14 de desembre pot venir un 19 de juliol: vosaltres no sabeu el que va ser el 19 de juliol.

Mai la història no es repeteix exactament. Les tècniques de desinformació d’avui dia i el procés de castració de la nostra pobra Europa fan difícil que es repeteixi aquell esclat de violenta i brutal sinceritat. Ja n’hi va haver, i molta, de mentida i covardia moral aleshores, però avui, difosa per tota la nostra societat, n’hi ha molta més: un país paralitzat per unes dotzenes de matons a sou ho ha demostrat. Podem ésser conduïts, sota la direcció de qualsevol piquet “informatiu”, a qualsevol banda. Hanna Arendt, en La montée du totalitarisme, remarca com va arribar a Alemanya el moment on un o dos S.S. desarmats podien conduir tranquil·lament a un camp de mort centenars de persones sense que a aquestes se’ls acudís tan sols que podien, amb la sola força dels seus braços, fer “picadillo” dels seus conductors.

Dos van ser els protagonistes del sinistre dia 14 de desembre: la por i el convenciment que el poder que ha espremut i perseguit els qui treballen (que no és el mateix que els “treballadors”), no mouria ni un dit per a protegir els pobres. Potser els diners del Sr. Areces encara el van fer reaccionar una mica, però el que és la senyora Pepeta...

Vist l’“èxit” de l’operació, qui ens diu que no recomençarà? Certament Hitler i Stalin van guanyar la guerra... amb la complicitat dels seus “enemics”.

Què fer? Com es pot lluitar contra aquesta mentida impalpable que ho recobreix i ho tergiversa tot? Com hem de reaccionar davant la pròpia covardia moral? I em faig la pregunta a mi mateix perquè a més d’indignació, fàstic i ràbia impotent, vaig tenir por. Tot el dia em va rondar el simbolisme de la jornada coronada per l’“èxit” i sense “incidents”: la bola de neu que a partir d’un nucli delirant va dur un poble culte i civilitzat, que havia estat culte i civilitzat però que estava certament molt podrit (aquest és un tema interessant per als historiadors i ben poc tocat), a la massacre idiota d’aquells anys de deliri. Amb la convicció, a més, que nosaltres estem encara molt pitjor que l’Alemanya dels ‘20 i dels ‘30.

Us heu adonat dels extrems d’egoisme i d’insensibilitat en què són sistemàticament educades les generacions que pugen? Com se’ls diu i se’ls repeteix fins a la sacietat que han vingut a aquest món a “passar-s’ho bé” al preu i al cost que sigui? Què faran si un dia es veuen privats de qualsevol dels seus capricis, el cotxe, la televisió...? Nul·la capacitat d’aguantar una contrarietat, convenciment que el món gira al voltant d’ells (un món demencial que gira al voltant de cada u!). Estem educant a la perfecció els futurs guardians dels camps de concentració, on poden desembocar a qualsevol moment els difosos camps de mort del que anomenem la nostra civilització.

Civilització del nen mimat, de l’adolescent mimat. Tot el secret de la política moderna és mantenir en perpètua adolescència uns electors que cal mimar. El nen mimat, l’adolescent mimat que és l’home massa d’avui serà capaç de qualsevol monstruositat si se’l priva d’algun dels seus capricis.

Estem sobre un volcà. En un assaig del meu pare que no puc publicar per manca de diners, estableix el següent procés: eufòria i atabalament; atabalament i massificació; massificació i atomisme; atomisme i ataràxia (ataràxia vol dir insensibilització, grosso modo); ataràxia i homosexualisme; homosexualisme i crueltat. Aquest és el pendent que estem seguint i que hem d’intentar remuntar. Com?

En certes situacions vénen a la memòria certs textos que potser hom havia llegit massa de pressa. Aquí us dono aquest d’Hanna Arendt:

«L’elit intel·lectual dels anys 20 estava convençuda que hom podia jugar a la perfecció el joc d’“épater le bourgeois” si hom començava a sorprendre la societat amb una caricatura de la seva conducta.»

»En aquest moment, ningú no preveia que la veritable víctima d’aquesta ironia seria l’elit més que la burgesia. L’avantguardisme (ara diríem la progressia), ignorava que no enfonsava parets, sinó portes obertes, i que un èxit unànime desmentiria la seva pretensió d’ésser una minoria revolucionària i que, al contrari, demostraria que estava expressant l’esperit de l’època, el nou esperit de la massa. És particularment significatiu en aquest aspecte recordar l’èxit de l’Òpera de tres rals de Brecht, en l’Alemanya prehitleriana. L’obra representava els gàngsters com a respectables homes de negocis i inversament.»

»La ironia es va perdre quan els homes respectables del públic van considerar que es tractava d’una visió penetrant de la realitat de la vida, i la massa saludà en l’obra la consagració artística del gangsterisme. El leit-motiv de l’obra: ‘primer la bufa, després la moral’ [ja coneixem el lema: ‘afusilen primero, averigüen después’, deia un destacat ‘heroi’ de la nostra guerra civil, i en darrer terme, l’accepció d’“informar’: ‘fotre un raig d’hòsties’, que proposo a l’lnstitut d’Estudis Catalans i a la Real Academia de la Lengua, són variacions sobre el mateix tema], va aixecar els aplaudiments frenètics d’absolutament tothom, per bé que per motius diferents. La massa aplaudia perquè prenia el refrany literalment; la burgesia perquè, engavanyada des de feia tant de temps per la pròpia hipocresia, cansada d’aquesta tensió, trobava una saviesa pregona en l’expressió d’una banalitat que era la seva regla de vida; l’elit perquè desemmascarar la burgesia li semblava un espectacle meravellós. L’obra va tenir un efecte exactament contrari al que havia cercat Brecht. No era possible sorprendre el burgès: heus aquí que aplaudia la revelació de la seva filosofia, amagada la popularitat de la qual demostrava que tenia raó des de sempre; de manera que l’únic resultat polític de la “revolució” brechtiana” d’animar tothom a llençar la màscara i acceptar obertament els criteris de la massa.»

És el resultat infal·lible d’un món sense més déu que el diner i el poder. Un món on la burgesia va trair primer, en frase de Péguy, però on l’anomenada classe obrera ha seguit la traïció de la burgesia fins que tots hem esdevingut massa. Siguem sincers: en el passat, el conformisme no ha portat mai cap millora en una situació, sinó un empitjorament..., el que és necessari és de comportar-se en tot moment amb dignitat, de no deixar-se espantar ni intimidar. El que cal és dir la veritat. És possible que la repressió s’intensifiqui en casos individuals. La gent s’adona que hi ha coses per les quals val la pena de sofrir i, que, sense aquestes coses, l’art, la literatura, la cultura no són més que oficis que hom exerceix per a guanyar-se el pa. Després d’una hemorràgia cerebral, Jan Patocka va morir el 13 de març de 1977. Les paraules transcrites havien estat escrites el 8 de març; abans, en ocasió d’un interrogatori policíac d’onze hores en dos dies, el 2 i el 3 de març (sabeu que la policia vietnamita d’aquests interrogatoris en diu “sessions de treball”), va tenir problemes cardíacs: va ésser ingressat el 4 de març i visitat encara diverses vegades per la policia. El filòleg Roman Jakobson, de qui copio aquestes línies, continua: «En el seu enterrament el 17 de març, el miler d’acompanyants estaven rodejats per un centenar de policies de paisà i foren filmats per la policia. Un cert nombre d’amics de Patocka foren detinguts la vetlla de l’enterrament, o al cementiri. La missa de rèquiem anunciada per a l’endemà per la família de Patocka va ésser prohibida...»

A París, Le Monde del 19 de març publicava un article de l’eminent professor Paul Ricoeur, vicepresident de l’lnstitut lnternacional de Filosofia, a la memòria de Patocka, el qual, des de 1938, era el representant txec en aquest institut: «És perquè no ha tingut por que Jan Patocka ha estat literalment executat pel poder.»

Cal dir la veritat. I no tenir por. Dues coses que costen molt. Què passaria si a la pròxima, davant d’una botigueta de merceria que no volgués tancar, hi hagués cinc nois? ¿Aguantarien els insults, les càmeres de televisió filmant els “provocadors feixistes”, les recomanacions o injuncions de la policia perquè marxessin i evitessin “enfrontaments” amb els “treballadors”, tot plegat corejat per la pitjor mena de covards, els qui es diuen cristians i no es treuen de la boca les paraules de pau i justícia, disposats a tot amb tal de no baixar del carro de poder? Penso en “El Napoleó de Notting Hill”. I en el mateix Patocka quan parla de “polemos”. Penso que si no som capaços de dir no a la mentida, potser tot el que fem no és més que una altra forma de flors, violes i romaní. I penso que jo també tinc por.

«No és cada dia ni sobre cada espatlla que la violència posa la seva pota pesant; no ens exigeix més que la nostra obediència a la mentida, la nostra participació quotidiana a la mentida: és tot el que espera dels seus lleials súbdits. És aquí on es troba, negligida per nosaltres, però tan simple, tan accessible, la clau del nostre alliberament: el refús de participar personalment en la mentida!; què importa que la mentida ho recobreixi tot, sigui l’amor de tot. Siguem almenys intransigents en aquest punt: que no ho esdevingui a través meu. Perquè quan els homes giren l’esquena a la mentida, la mentida cessa purament i simple d’existir. Com una malaltia contagiosa, només pot existir en un conjunt d’homes.»

Aquestes paraules són d’un autor que la censura “gauchista” no ha permès que fos conegut en el nostre país: Soljenitzine, en la Carta oberta als dirigents de la Unió Soviética.

No voldria acabar sense una breu consideració sobre allò que estimo més en el món i que és la Santa Església de Déu, una, catòlica, apostòlica i romana. I sobre les seves jerarquies, incapaces de dir la veritat i aferrades a restes de poder que no serveixen per a res. Com podia dir-se que en la setmana grotesca de la constitució i la immaculada concepció (i no voldria deixar-me endur a jocs de paraules massa fàcils) es va operar una aproximació entre l’Església i el poder? És que no veuen l’“halo d’odi al voltant de l’Església de Crist” de què Chesterton adverteix des que aquesta miserable secta jueva es fa present en el món i, a la seva manera, no sols el desafia sinó que el venç? No s’adonen que viuen completament immersos en aquest halo? I que no hi ha compromís possible? La grotesca setmana dels tres “dillendres”, seguida del silenci del dia sinistre d’un país acovardit i tancat a casa, fa ballar el cap. És que no serem capaços de seguir Aquell que va dir que ell venia a donar testimoniatge de la veritat i que el seu regne no era d’aquest món? O és que esperem encara el regne d’aquest món i que “vinguin els nostres”? O almenys que el poder ens hi faci un raconet mentre siguem bons nens i callem? Aquest món que estimem tant, aquesta terra que és l’inici i el començament i l’assaig de la ciutat de Déu? I que només podem posseir per les benaurances?

Març del 1989