Carta a E.R., ciutadà de New Jersey, Estats Units d'Amèrica, sobre l'actual situació política de Catalunya explicada amb episodis de la història del seu país.

L’essencial a Catalunya és el sentit de la llibertat que s’adquireix ja a l’Edat Mitjana i que porta a la lluita contra els francesos i a la derrota de 1714.

Benvolgut,

Aquestes línies volen ser la continuació de la conversa, que tot just vam iniciar ahir, sobre la situació política actual de Catalunya. Intentaré explicar-te-la ara mitjançant episodis del període de transformació de les tretze colònies britàniques en una nova república, els Estats Units d’Amèrica. Espero facilitar-te així la comprensió de la nostra situació.

Deus pensar que és totalment agosarat tractar de fer comparacions entre els EUA i Catalunya perquè les tradicions d’ambdós països són completament diferents, com també ho són les seves dimensions territorials i demogràfiques.

Vet aquí el meu argument contra aquesta dificultat: determinats conceptes polítics poden sobrevolar, i de fet sobrevolen, segles d’història, diferències de mentalitat i d’estructures socials i enormes disparitats en les dimensions demogràfiques i territorials. Dues referències històriques en aquest sentit (segurament ja les estàs pensant) són aquestes: les reflexions polítiques de la Grècia clàssica, que perduren en els conceptes de democràcia, oligarquia i tirania, i les inspiracions proporcionades per la Roma clàssica als fundadors dels Estats Units.

Hi ha més, però. Estem parlant del període previ a la formació dels EUA, quan existien, com he dit, tretze colònies britàniques relativament petites en termes demogràfics. La població conjunta estimada per l’any 1780 era de 2.781.000 habitants. El primer cens es va realitzar el 1790 i la població ja havia augmentat a uns 3.600.000 habitants. En aquells moments la més poblada era Virgínia, amb 691.000 habitants, i les menys poblades eren Delaware (59.000), Rhode Island (68.000) i Geòrgia (82.500). Massachusetts tenia 378.000 habitants i Nova York 340.000.(1)

Dit això, anem a les comparacions que, segons crec, et resultaran aclaridores.

La primera similitud entre les colònies americanes i Catalunya és un tarannà polític similar. No l’anomenaré “amor a la llibertat” perquè avui dia tal vegada queda una mica massa èpic, malgrat que sigui una expressió bastant exacta. (2) Podríem parlar del temor a un excés de poder polític i de l’afany de limitar-lo per tal de preservar les llibertats de la gent i de les institucions de la societat civil.

Aquest tarannà compartit es va posar de manifest en els catalans i en els americans davant un mateix enemic: el francès. En els americans en la guerra de 1756-1763 i en els catalans uns cinquanta anys abans, en la Guerra de Successió. M’explicaré.

En el període 1756-1763, els americans juntament amb els britànics es van enfrontar (no era el primer cop) amb els francesos i els seus aliats indis. El rerefons de l’actitud americana l’explica Paul Johnson en aquests termes: “Els nord-americans creien que caure sota el domini de la bandera francesa era la pitjor desgràcia que els podia succeir. En la costa atlàntica, gent provinent de les més diverses nacionalitats (...) havien acceptat la sobirania britànica. (...) En comparació amb d’altres països d’Europa, Anglaterra era liberal, amb un govern que tendia a intervenir el menys possible i una tradició de llibertat d’expressió, de reunió, de premsa i, fins a cert punt, de culte. Però, per a un súbdit britànic, passar de la bandera anglesa a la francesa era una cosa molt diferent. A França regia una monarquia absoluta a la qual es reconeixia un dret diví. La nació era formidable, omnipresent i exigent, fins i tot a l’altra banda de l’Atlàntic. Els seus súbdits estaven obligats a complir amb el servei militar i havien de pagar elevats impostos. A més, es tractava d’una nació catòlica que no practicava la tolerància, com podien atestar els milers d’immigrants hugonots que es van refugiar en les colònies britàniques”. (3)

Els temors americans eren totalment fonamentats. La prova està en el destí de Catalunya després de la caiguda de Barcelona el 1714 davant les tropes de Lluís XIV recolzades per les castellanes: va perdre totes les seves llibertats polítiques i va ser sotmesa a un intent d’uniformització sota models castellans. Un autèntic fracàs per a Catalunya, després d’haver intervingut en la Guerra de Successió justament per preservar aquestes llibertats.

La cosa va anar així: Felip V, nét de Lluís XIV, va substituir l’últim rei de la nissaga dels Habsburg espanyols i això va provocar el temor d’Àustria i d’Anglaterra per l’augment de la influència de França que se’n podia derivar. En la guerra subsegüent, Catalunya es va posar al costat d’Àustria i d’Anglaterra. El final, com he dit, va ser lamentable: la conjuntura internacional va canviar, els aliats van signar la pau amb França i van abandonar Catalunya a la seva sort. Però el fet important ara són les motivacions de Catalunya: el temor a Felip V, representant del centralisme borbònic i un perill greu, com es va demostrar, per a les institucions catalanes.

Aquestes institucions, d’origen medieval, tenien com a centre una assemblea, les Corts, com era el cas en molts països europeus. L’originalitat de les Corts catalanes rau en les seves àmplies competències legislatives i en el fet que el sobirà de Catalunya, el comte de Barcelona, estava sotmès a la llei com tothom. Justament el contrari d’una monarquia absoluta, on el sobirà solament és responsable davant Déu. Com diu Dawson: “La institució del govern constitucional i representatiu, avui característic de les formes polítiques modernes, té les seves arrels en aquest sistema medieval (es refereix a les assemblees estamentals com les Corts catalanes) que ja havia adquirit plena –encara que prematura– expressió en casos excepcionals, com en les Corts d’Aragó i Catalunya, on els representants dels estats (noblesa, clergat i ciutats) tenien un complet control de la legislació així com el dret a supervisar l’administració dels seus agents per mitjà d’una comissió permanent, anomenada Diputació General”. (4)

Em segueixes? L’essencial a Catalunya és el sentit de la llibertat que s’adquireix ja a l’Edat Mitjana i que porta a la lluita contra els francesos i a la derrota de 1714. El sentit de la llibertat de les colònies americanes està lligat a les mateixes condicions d’existència de la gent i a les tradicions britàniques i és present en la guerra de 1756-1763 contra els francesos i els indis.

La segona comparació que et vull proposar és la de les institucions polítiques. A mitjan segle XVIII, com deus recordar, totes les colònies, llevat de quatre, comptaven amb un governador nomenat pel rei. A més, cadascuna tenia una assemblea representativa sota el model del parlament britànic, amb una cambra alta i una baixa, imitant l’existència a Anglaterra de la cambra dels comuns i la dels lords. (5)

Catalunya, per la seva banda, va ser classificada com a “comunitat autònoma” l’any 1978 (ratificació en referèndum de la Constitució espanyola), juntament amb molts d’altres territoris. Com saps, aquesta novetat es va produir en el trànsit de la dictadura del general Franco a les actuals institucions polítiques. Amb això, l’Estat no continuava cap tradició existent de descentralització sinó que trencava, aparentment, la seva tradició fortament centralista. Què havia passat? El centre de l’assumpte era la memòria de la Segona República (1931-1936), concretament de l’autonomia atorgada llavors a Catalunya i al País Basc. La cosa va ser conflictiva perquè els espanyols tendien a veure-les com un privilegi i perquè molts entenien que era un trencament de l’anomenada “unidad de la patria”, freqüentment viscuda com quelcom sagrat i intocable. De fet, un dels motius fonamentals de la rebel·lió d’una part de l’exèrcit espanyol contra la República, l’any 1936, va ser el temor que Catalunya s’independitzés. Quan es va dissenyar la Constitució actual, la memòria d’aquells anys va portar a aquesta solució: diluir les aspiracions de Catalunya i el País Basc atorgant a un munt de territoris unes prerrogatives similars.

Sigui com sigui, a partir de 1980 (constitució del primer Parlament), Catalunya va tenir un marge de maniobra per prendre les seves pròpies decisions en diverses matèries com ara cultura, obres públiques, ensenyament, sanitat, medi ambient i d’altres. L’organisme que exercia aquestes competències era i és la Generalitat de Catalunya, nascuda a l’Edat Mitjana com una autoritat independent del comte de Barcelona i sobirà de Catalunya. La Generalitat es compon d’un parlament, un president nomenat pel parlament, un govern format pels consellers (ministres) nomenats pel president i l’administració amb les seves diferents branques. La figura del governador que tenien les colònies no és exactament comparable amb les autoritats presents a Catalunya, però tant en un cas com en un altre el fet important és que l’autonomia política distava i dista de ser plena pel fet de pertànyer a un Estat amb prerrogatives per damunt seu.

La tercera similitud entre les colònies americanes i Catalunya rau en un període de temps d’uns trenta o quaranta anys en el qual la pertinença al corresponent Estat no és discutida, malgrat que hi hagi més o menys conflictes. En el cas de les colònies, aquest període es pot situar entre 1740, quan comença a desenvolupar-se l’autoconsciència americana de ser un poble diferent a l’anglès, (6) i el principi de la Guerra d’Independència (1775). En el cas de Catalunya es tracta del període 1980-2010.

És lògic que les colònies americanes passessin per un període de conformitat amb la pertinença a l’imperi britànic. Molts pobladors eren britànics, i de la Gran Bretanya van heretar la llengua, els costums i les institucions polítiques. D’altra banda, les colònies estaven físicament en formació. La població l’any 1700 era de solament 275.000 habitants i el 1750 d’1.207.000. A més, el perill francès era un factor de cohesió amb els anglesos.

En realitat, el terme “colònia” no es pot aplicar en el mateix sentit als territoris americans dels anglesos i als territoris no metropolitans de les potències europees, ja que entre aquells i aquestes freqüentment hi havia unes diferències abismals de llengua, cultura, costums i institucions. Fins a quin punt la Gran Bretanya era propera a les seves colònies com a model cultural es pot veure en l’anècdota, ben significativa, d’un Washington, persona de tendències aristocràtiques i amb recursos per pagar-les, que comprava vestits per a ell mateix i joguines per als seus fills a Londres. (7)

El govern britànic era benèvol en política. Ja hem vist que les colònies tenien institucions polítiques pròpies. A més, les interferències britàniques van ser mínimes durant un llarg període de temps, així que les colònies van gaudir d’una àmplia llibertat.

En l’aspecte econòmic el govern britànic era també benèvol o fins i tot extraordinàriament benèvol, ja que els impostos que pagaven els americans eren mínims. Un anglès pagava cinquanta vegades més impostos que un americà (8) i al 1698 eren cinc cops superiors als que es pagaven just abans del conflicte. (9)

Catalunya té una història molt més llarga i turmentada, encara que l’últim període (1980-2010) té importants similituds amb el període anterior a la Guerra d’Independència. Tingues present solament que a finals del segle XIX i principis del XX Catalunya va aconseguir un cert grau d’autonomia política durant un curt període de temps durant la Segona República. Després va venir la dictadura del general Franco, un nacionalista espanyol aferrissat i un militar que va exercir sobre Catalunya una repressió política, lingüística i cultural de gran intensitat. (10)

Per això, si més no per contrast, l’autonomia de 1978 va ser rebuda amb entusiasme. El propòsit en aquells moments i durant decennis va ser aconseguir que, dintre de l’Estat espanyol, Catalunya fos Catalunya i contribuir al progrés de tot Espanya. De fet, la força política que va governar el país durant la major part del període tenia aquest criteri i així continuava el corrent principal del catalanisme polític des de principis del XX. Aquí es fonamenta la similitud del període català 1980-2010 amb el període americà 1740-1775. En ambdós casos es partia d’una relativa satisfacció amb les institucions polítiques existents i d’una relativa harmonia amb el país dominant.

La quarta comparació per entendre l’actual situació de Catalunya és la dels processos que van portar les colònies americanes a rebel·lar-se contra la Gran Bretanya i finalment a la independència i que han portat Catalunya a desitjar i reclamar un Estat propi (manifestacions massives organitzades per la societat civil, majories parlamentàries, posicionaments d’intel·lectuals rellevants).

El desenvolupament d’una progressiva insatisfacció de les colònies per les relacions amb la Gran Bretanya va dependre de dos factors: el naixement de l’autoconsciència de poble diferent al britànic i el conflicte provocat per uns nous impostos dictats per Anglaterra i molt mal rebuts pels americans.

L’autoconsciència com a poble diferenciat va ser molt afavorida per la guerra abans esmentada (i d’altres anteriors) contra el francesos i els indis al costat dels britànics. La proximitat en la lluita no va servir per agermanar uns i altres sinó per distanciar-los. Els americans creien que els oficials britànics eren cruels i insensibles i aquests oficials consideraven als americans covards i ineficaços. (11) D’altra banda, americans que van viatjar a Anglaterra van difondre la imatge d’una societat moralment inferior, fins i tot decadent, plena d’injustícies i de corrupció.

La disposició per les colònies d’institucions polítiques pròpies va ser un factor fonamental del procés cap a la independència i va estar estretament relacionada amb el desencadenament del conflicte dels impostos. Les colònies es van acostumar a creure’s una part de l’imperi anglès amb els mateixos drets polítics que els anglesos i que, per tant, aquests no tenien dret a imposar-los noves normes fiscals. En altres termes, creien que els seus parlaments eren sobirans. Paral·lelament, els britànics van anar desenvolupant la idea d’una sobirania il·limitada del seu propi parlament sobre els assumptes de tot l’imperi.

Després de la guerra, amb la victòria sobre els francesos, la Gran Bretanya restà com la gran potència europea, però pesaven damunt seu grans deutes i importants despeses militars. Res més natural que prendre mesures per tal que les colònies americanes carreguessin amb una part d’aquestes despeses. Per això es va promulgar la Llei del Timbre o es van establir determinades tarifes duaneres. Aquestes mesures no representaven de cap manera càrregues econòmiques excessives. Com diu Degler: “No va ser la injustícia ni la incidència econòmica dels impostos el motiu de les protestes de les colònies, sinó més aviat la novetat de les exigències britàniques. (...) L’al·legat essencial esgrimit per les colònies i del qual mai s’apartaren era el seu rebuig al fet que el parlament britànic tingués algun dret legal o duaner a imposar tributs a les colònies per obtenir ingressos. Els colons insistien que tals impostos sols podien ser exigits per la legislació colonial”. (12) Els anglesos es van mantenir fermament en les seves posicions. El 1775 es dispararen les primeres bales.

Quines són les semblances amb Catalunya?

Pel que fa a la consciència com a poble, hi ha una diferència fonamental i evident entre les colònies americanes i Catalunya. Aquelles van configurar un poble nou i Catalunya, en canvi, és un poble vell que va tenir el seu moment de màxima esplendor a l’Edat Mitjana amb diverses vicissituds posteriors. El fet central és l’existència de diversos elements constitutius d’una autoconsciència com a poble diferenciat: té una llengua pròpia, va tenir fins a 1714 un dret públic propi, té el seu propi dret civil i té la seva pròpia cultura. També ha tingut nombroses ocasions per percebre que és un poble diferent a l’espanyol, sigui en les grans topades de 1640, 1714 i 1936, sigui en el dia a dia dintre de l’Estat espanyol, farcit de prohibicions i conflictes.

En la llarga història de Catalunya, l’autoconsciència com a poble diferenciat no sempre ha estat la mateixa. Somorta després de la derrota de 1714, revifa al segle XIX. El període que ara analitzem, el que va de 1980 al 2010, s’inicia amb una massiva manifestació als carrers de Barcelona en favor de la creació d’un govern autònom. La consciencia de poble era viva. Llavors no es pretenia la independència sinó simplement facultats d’autogovern. Es van aconseguir. Progressivament es va donar contingut a la Generalitat de Catalunya. No va ser fàcil, ja que a l’Estat espanyol li costava cedir competències i també admetre les lleis emanades del Parlament de Catalunya, freqüentment impugnades davant el Tribunal Constitucional. Malgrat tot, els governs catalans van persistir durant decennis en la idea inicial: mitjançant l’autonomia, Catalunya podia conviure amb Espanya dintre una mateixa comunitat política. Fins aquí tenim una situació semblant a la de les colònies americanes abans de la Revolució: creien en les seves pròpies institucions polítiques i en la possibilitat de ser una part de l’imperi.

Els aspectes econòmics de la relació entre Catalunya i Espanya tenen aspectes diferents i similars a la relació de les colònies americanes amb Anglaterra. Aquestes, com hem vist, pagaven impostos molt baixos en relació amb els que pagaven els anglesos. Catalunya, en canvi, paga els mateixos impostos que la resta de l’Estat (o el que li correspon segons el seu nivell de renda i la seva activitat econòmica), però una part molt important dels recursos recaptats no tornen a Catalunya sinó que van a finançar despeses de diversos territoris d’Espanya. Això fa molts anys que passa. Els primers estudis són de les darreries del segle XIX. (13) Darrerament se n’han fet molts, tant per institucions privades i públiques com per economistes individuals, i en resulten dues coses: la diferència entre impostos recaptats i recursos que tornen a Catalunya representa permanentment el 8-9% del PIB, i aquesta diferència ha augmentat durant els anys de democràcia.

Si parlem en percentatges del PIB l’assumpte resulta una mica abstracte. No per tu, amb els coneixements que tens d’economia, però sí per a molta gent que no els té. Si el problema s’ha fet visible per a tothom és perquè reflecteix coses molt concretes: el total predomini de les autopistes de pagament a Catalunya, mentre que a Espanya predominen les vies ràpides gratuïtes; la insuficiència de les inversions en ferrocarrils, amb les conseqüents mancances en el servei; el permanent incompliment dels pressupostos del Ministeri de Foment (obres publiques); el fet que determinades autonomies menys riques i subvencionades es puguin permetre despeses fora de l’abast de la Generalitat. Tot això ha fet transcendir el problema de l’anomenat dèficit fiscal a la gent en general i ha creat la consciència generalitzada de pagar molt més enllà del que tal vegada justificaria la solidaritat amb les autonomies menys riques, fins a arribar a una situació d’explotació de Catalunya per part d’Espanya. El problema, per tant, ha passat de ser una qüestió econòmica a ser una qüestió política de violació dels drets dels catalans, com les colònies americanes veien en els nous impostos britànics una conculcació dels seus drets politics.

La revolta de les colònies americanes va ser provocada, com he dit, pels impostos imposats per Anglaterra, però no pel seu contingut econòmic, no perquè fossin una càrrega excessiva o una injustícia, sinó perquè entenien que tal imposició no corresponia a dret. Una qüestió econòmica es va convertir en una altra de constitucional. Al seu entendre, solament els seus parlaments eren competents en la matèria. La cosa, però, no acabava aquí. Si Anglaterra prenia aquestes decisions unilateralment, quines prendria en el futur? Fins a on arribaria l’erosió de les llibertats de les colònies? Aquest temor va jugar un paper fonamental. Com diu Degler, les colònies es van rebel·lar contra “un tirà potencial, no autèntic (...) estaven convençudes que a la Gran Bretanya es tramava una conspiració per desposseir-les de les seves llibertats”. (14)

Catalunya no lluita pel temor pel que pugui passar en el futur, lluita pel que està passant cada dia; que la Generalitat es veu progressivament limitada en les seves possibilitats d’actuació per un Estat reconvertit decididament a les seves conviccions centralistes i uniformistes. Com va assenyalar Carles Pi-Sunyer, exvicepresident del Tribunal Constitucional espanyol, “pràcticament en tots els àmbits materials en què la Generalitat té reconegudes competències per dictar lleis, l’Estat ha creat també les seves pròpies normes amb un detall extraordinari”. (15)

Per lluitar conra l’ofec econòmic i competencial, els governants de la Generalitat van optar per tramitar un nou Estatut (norma definitòria del contingut de l’autonomia de Catalunya). Volien assegurar les competències de la Generalitat definint-les amb precisió, de forma que no poguessin ser envaïdes o deformades per les lleis de l’Estat. També es confiava en noves normes per millorar el finançament i disminuir el dèficit fiscal. El resultat d’aquesta iniciativa va ser l’equivalent de la intransigència britànica davant la qüestió dels impostos. La temptativa de rectificar el rumb va portar el vaixell contra els esculls.

La tramitació d’aquest nou Estatut va tenir complicacions en les quals no entro i un final catastròfic, un retrocés, en realitat, respecte a la situació anterior. En efecte, un cop l’Estatut havia sortit del Parlament de Catalunya, després de passar per les Corts de l’Estat i de ser sotmès a referèndum a Catalunya, va ser portat al Tribunal Constitucional espanyol per cinquanta diputats del Partit Popular, pel defensor del poble espanyol i pels governs de cinc comunitats autònomes. La sentència del Tribunal va ser devastadora. Va declarar inconstitucionals 14 articles i va “interpretar” uns altres 27. Els torpedes van afectar la llengua, la justícia i el finançament, entre d’altres coses.

I no t’imaginis que el Tribunal Constitucional espanyol té la independència, l’estabilitat i el prestigi del vostre Tribunal Suprem. És un tribunal altament polititzat, despreocupat de les seves pròpies irregularitats (per exemple, va operar amb membres que ja tenien el càrrec caducat perquè els dos grans partits espanyols no es posaven d’acord en el substitut) i d’un espanyolisme una mica provincià i autosatisfet.

La sentència, evidentment política, va ser dictada el 28 de juny de 2010. El 10 de juliol la resposta catalana va ser una manifestació de més d’un milió de persones a Barcelona sota el lema “Som una nació, nosaltres decidim”.

El govern de la Generalitat va continuar amb la prioritat que havia establert en el seu programa, aconseguir un millor finançament, però les seves propostes es van trobar amb el total tancament del govern de l’Estat. L’11 de setembre de 2012 una nova manifestació, també a Barcelona, va aplegar més d’un milió i mig de persones sota el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa”. Ja no es volia, com antany, l’autonomia, es volia la independència. Ja no es volia una Catalunya que contribuís a fer una Espanya moderna, com antany, es volia una Catalunya que tingués la responsabilitat de decidir els seus assumptes segons els seus propis criteris, com correspon a una comunitat política adulta i com quelcom imprescindible per gestionar adequadament un munt d’afers: la política fiscal, la política exterior, la sanitària, la social, la d’immigració, la d’infraestructures i tantes d’altres.

Poc després de la gran manifestació esmentada, el govern de la Generalitat va iniciar una nova línia: preparar una possible consulta sobre la voluntat de la gent de tenir un Estat propi. I amb això estem. En lloc del so dels trets de fusell a l’inici de les hostilitats entre les colònies americanes i Anglaterra tenim l’activitat dels juristes que cerquen la manera de fer la consulta dintre de la legalitat i la dels polítics catalans que insisteixen en la qualitat democràtica de la posició catalana, mentre l’Estat espanyol es manté tancat.

Com pots veure, tot el procés té una lògica molt consistent. Si aquesta carta serveix per transmetre-ho haurà complert el seu objectiu. No es tracta de tancar l’assumpte sinó d’iniciar-ho, tot tenint en compte els factors que intervenen i, sobretot, com t’ho diria?, de percebre el gruix de l’assumpte.

Quin assumpte exactament? Tony Judt té en compte els assoliments de Catalunya i deu valorar les limitacions a les quals ara està sotmesa quan diu: “Si Catalunya fos un país independent es trobaria entre els més pròspers del continent europeu”. (16) Amb això coincideix amb economistes que han tractat de calcular com hauria evolucionat l’economia catalana sense la càrrega que li suposa Espanya. (17) Però Judt s’equivoca en pensar que el factor fonamental de la disconformitat catalana ve de les grans contribucions econòmiques que està obligada a fer a Espanya. (18) La gran aspiració ha estat i és governar-se a si mateixa i la gran incomoditat és rebre instruccions i imposicions d’un altre.

Abans d’acabar encara he de tocar un punt més. M’hauràs de perdonar que m’estengui tant.

Catalunya no és un bloc sense fissures. Els pobles rarament funcionen per unanimitat i quan es tracta de pobles sense Estat solen dividir-se, en moments decisius, sobre el camí a emprendre. Ho saps perfectament i no cal que posi exemples, però et recordaré que aquest també va ser el cas de les colònies americanes. Vist de lluny semblaria que es van aixecar amb total unanimitat contra Anglaterra, però en realitat no va ser així. El unionistes, fidels a la corona britànica, van tenir força importància a colònies com Geòrgia, Nova York, Carolina del Sud, Nova Jersey i Massachusetts. No van poder organitzar una resistència general, però sí que van tenir suficient decisió i força per organitzar guerrilles molt fortes en diversos llocs, com ara Carolina del Nord, Carolina del Sud, Filadèlfia o Geòrgia, per exemple. L’ajuda francesa a les colònies va ser decisiva per acabar amb aquestes guerrilles dels unionistes. L’exili, finalment, sembla que va ser el destí d’uns 80.000 americans unionistes, els quals van anar principalment al Canadà, però també a Anglaterra. Per acabar-ho de complicar, hauríem de considerar els indis, que van romandre neutrals, excepte un contingent d’uns quants milers que van lluitar a favor d’Anglaterra, i els negres, fonamentalment esclaus. (19)

Tota aquesta complexitat va ser simplificada per la guerra. Va reduir la lluita a dues parts enfrontades, independentistes i unionistes, i va concretar els mitjans de la lluita, les armes. Imagina’t el cas de Catalunya: tenim independentistes, autonomistes, autonomistes en versió reduïda, espanyolistes per damunt de tot, federalistes, dubitatius. El mitjà de la lluita interna a Catalunya és la discussió i la propaganda política, com és propi d’una democràcia. Tothom diu la seva i el soroll és bastant gran. És possible extreure’n conclusions? De moment una cosa és certa: al Parlament de Catalunya els partits sobiranistes tenen la majoria. Quin serà el resultat d’un eventual referèndum sobre la independència? La pregunta ens porta a la complexitat d’aquests casos, típicament moderns, en què la formació d’una unitat política no passa per la guerra ni per la desintegració d’imperis sinó per processos democràtics amb totes les seves grandeses i misèries.

Acabo amb un prec: No siguis neutral! Estaràs d’acord amb el fet que seria intel·lectualment pobre, seria abandonar la política internacional de les idees i seria impropi, en aquest cas, d’un ciutadà dels Estats Units. Tret, naturalment, que les pressions de la vida diària no et deixin prou espai mental. Llavors no em queixaré si ets neutral.

Segueixen bé els teus pares? Quina edat té ja el teu fill? Un petó per a la Patrícia i una gran abraçada per a tu,.

PD. Últimes notícies: L’11 de setembre, festa nacional de Catalunya, una cadena humana va unir els extrems nord i sud del país. Participació total, un milió sis-centes mil persones. Nom: Via catalana cap a la independència (inspirada en la via bàltica).

Notes:

(1) U.S. Department of Commerce. Bureau of the Census, Historical Statistics of the United States 1789-1945 (1949).

(2) Un enemic aferrissat de Catalunya, destacat militar espanyol del segle XVIII, s’expressa en aquests termes: “Parece que lo dicho hasta aquí es más que suficiente para probar que el carácter y genio de estos nacionales consiste en un amor ciego y desmedido por la libertad, por la independencia y por la novedad; y que de estos principios como raíz, nacen la infidelidad al soberano, la falta de obediencia a sus órdenes, el desacato a sus personas, sus ministros y sus tropas, la falta de respeto a lo sagrado, la inhumanidad, la crueldad y, en fin, los desórdenes que traen los alborotos, motines, sublevaciones y rebeliones”. Veure: Pedro de Lucuce, Precauciones contra alborotos, motines y rebeliones en la plaza de Barcelona, edició a cura de Lluís Roura i Aulinas, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives, Eumo Editorial, Vic (2002), pàg. 122. El text original és dels anys setanta del segle XVIII.

Un historiador britànic, naturalment més mesurat, ha fet una afirmació semblant referida a mitjan XVII: “El sentiment de pertànyer a aquesta comunitat lliure era molt fort. Els catalans havien estat instruïts per venerar les lleis, les llibertats i les institucions que havien aconseguit per a ells les heroiques accions dels seus avantpassats i el seu deure més alt era assegurar la cessió intacta de la seva herència als seus descendents”. Veure: J. H. Elliott, The Revolt of the Catalans. A Study in the Decline of Spain (1598-1640), Cambridge University Press (1963). Traducció castellana: Siglo XXI, Madrid (1999), pàg. 46.

(3) Paul Johnson, A history of the American People, HarperCollins, 1997. Traducció castellana: Estados Unidos, la historia, Ediciones Vergara, Buenos Aires (2001), pàg. 129.

(4) Christopher Dawson, Religion and the Rise of Western Culture, 1950. Traducció castellana: La religión y el orígen de la cultura occidental, Editorial Sudamericana, Buenos Aires (1953), pàg. 207.

(5) Carl N. Degler, Out of Our Past. The Forces that Shaped Modern America, Harper and Row, Nova York (1959). Traducció castellana: Historia de Estados Unidos, Editorial Ariel, Barcelona (1986), vol. 1, pàg. 85 i següents.

(6) Degler, pàg. 95.

(7) Johnson, pàg. 135.

(8) Johnson, pàg. 136.

(9) Degler, pàg. 110.

(10) Crec que seria demanar-te massa que et documentessis sobre els episodis fonamentals de la historià de Catalunya, com ara la repressió franquista. Per tant, esmento el següent llibre amb l’esperança que em creguis si et dic que el títol no exagera ni gens ni mica i que la seva llarga extensió, 543 pàgines, està plenament justificada: Josep Benet, L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1995).

(11) Degler, pàg. 95.

(12) Degler, pàg. 105. Les colònies s’agafaven a la definició dels drets del seus parlaments atorgats a la seva fundació. Entenien que aquestes primeres constitucions o similars delimitaven l’actuació dels seus propis parlaments així com les del parlament britànic. Aquí estaria l’origen, segons l’autor, del constitucionalisme americà, o sigui, de la convicció en l’existència d’una autoritat, la Constitució, per sobre dels cossos legislatius.

(13) Francesc Flos i Calcat, Geografia de Catalunya (1896). Veure: miquelrubirolatorrent.cat, Catalunya independent: què passa amb l’economia? Pàg.

(14) Degler, pàg. 108.

(15) Citat per Miquel Rubirola a “L’economia catalana en el marc polític de la independència”, revista Relleu, núm. 114-115 (octubre 2012-març 2013).

(16) Tony Judt, Postwar. A History of Europe since 1945 (2005). Traducció castellana: Posguerra. Una historia de Europa desde 1945, Editorial Taurus, Madrid (2010), pàg. 1007.

(17) Per exemple, Xavier Sala i Martín, Catalanisme obert al segle XXI: l’economia, conferència pronunciada a Girona el 23 de novembre de 2001.

(18) Judt, pàg. 1009.

(19) Johnson, pàg. 171 i següents.