Cap a una tercera colonització?

Una de les característiques, al meu entendre essencial, de la historicitat és que els esdeveniments obliguen a repensar i reordenar els fets passats, cercant entre ells una il·lació que ens recondueixi coherentment cap a la situació present. Així, per exemple, la situació actual de l’Estat espanyol ens fa veure amb uns ulls diferents el que va ser anomenat la transició democràtica. Però no és a aquest punt de la història, que és certament important, a què em voldria referir ara, sinó al que sembla ser l’inici visible d’una tercera colonització d’àmbit mundial duta a terme pel que acostumem a anomenar civilització europea o occidental.

La primera colonització seria la castellano-lusitana centrada en els segles XVI i XVII Els resultats més vistents avui dia d’aquella colonització serien dos: el primer gran desenclavament del món (és a dir, els inicis d’una primera globalització, com es diu en l’argot actual); el segon, la implantació a Amèrica d’una soca europea de llengua, religiositat, costums i normes jurídiques.

Sense gaire solució de continuïtat però amb unes característiques ben diferents s’inicia una segona colonització, holandeso-anglesa-francesa. La característica essencial d’aquesta segona colonització és el seu caràcter marcadament comercial. Però quan Anglaterra triomfa sobre Holanda i sobre França, la colonització pren ja un caràcter poblacional, sobretot a Amèrica del Nord i Austràlia: entrem ja al darrer terç del segle XVIII.

La independència americana, la revolució francesa i les guerres napoleòniques marquen una pausa. Però, a partir del primer terç del segle XIX (Algèria, 1830, per donar una primera data), la colonització reprèn, sobretot a Àfrica i a Àsia. En canvi l’Amèrica llatina és desprèn de les metròpolis, Portugal i Espanya, i es configura en una sèrie d’estats.

A partir d’aquest moment es consolida l’ordre mundial a partir dels estats-nació. La vella noció d’imperi com a conglomerat de nacions perd validesa i la mateixa paraula imperi adquireix un nou significat i respon a una estructura que no durarà gaire, més o menys entre mitjan segle XIX i mitjan segle XX. Hi ha “metròpolis” a les quals estan unides altres comunitats, en condicions desiguals. Poden ser colònies, protectorats, o estats-nació o imperis d’antiga estructura (Xina, Turquia) que signen tractats desiguals amb una o diverses metròpolis (pensem en les “concessions” de Shanghai). La nació-metròpoli és considerada com un estat adult; l’estatut jurídic internacional de colònies i protectorats roman en una forta indefinició però en profunditat les instàncies de poder tradicionals segueixen bastant intactes en totes elles com podem observar, precisament, avui dia. L’estat-nació, però, segueix essent l’horitzó únic de tota organització internacional.

Aquesta situació es descompon, moltes vegades violentament, després del deliri d’orgull de l’època anomenada de l’imperialisme, que la Gran Guerra capola definitivament. En el període d’entre guerres les nacions europees s’adonen que si volen que la colonització sigui realment i a fons un procés civilitzador han de fer un gran esforç tant material com moral. I, ajudant la catàstrofe de la Guerra Mundial, renuncien.

Fer un balanç dels resultats remarcables d’aquesta segona colonització, en les seves dues fases, no és fàcil. Ja he parlat de la imposició del model estat-nació, amb fronteres definides i sobirania jurídica plena (almenys teòricament). Però l’estat-nació a la manera europea arrossega necessàriament, almenys en el terreny teòric, una pila de coses: consitutucions o definició jurídica de règims polítics; en moltes ocasions, partits polítics; tota mena d’administracions públiques amb competències, almenys teòriques. Què ha quedat de tot això i com s’ha aglutinat o no amb les estructures precolonials, caldria estudiar-ho cas per cas. I caldria afegir-hi les conseqüències culturals: costums, llengües, formes religioses...

Ara bé, durant almenys tres quartes partes del segle XX es drecen l’una contra l’altra dues potències, els gegants Uso i Ursio, com diu Manuel de Corzantes en el “Sanco Panco”, amb models de govern sensiblement diferents. Tots els altres estats, àdhuc els que pretenen representar una tercera via, viuen condicionats per aquest enfrontament.

Tots sabem com va acabar la història. Però la victòria del gegant Uso, si bé li dóna una hegemonia mundial indiscutible, no el fa per això l’amo del món. La Xina, pel que sembla, sap sortejar la rigidesa ideològica que va ser causa determinant en la caiguda de la URSS. USA hi ha de comptar, com ha de comptar amb els seus aliats “naturals” europeus, i no pot fer el que vol ni a la Índia, ni a l’Orient Mitjà, ni en el caos africà, ni tan sols a l’Amèrica llatina o a bona part d’ella. Però, en aquesta situació, sembla que USA ha emprès obertament un procés, de fa temps iniciat, que podríem anomenar una tercera colonització.

Observem el desplaçament dels centres de gravetat: de la Península ibèrica a Holanda-Anglaterra-França, després Alemanya-Itàlia (deixo a part Rússia amb la seva colonització de Sibèria ja empresa a partir del XVI), i finalment, en aquesta hipotètica tercera colonització, a USA.

Les dues expedicions a l’Afganistan i a l’Iraq semblen ser doncs manifestacions clares d’aquest expansionisme colonialista. Voldria fer, però, abans d’entrar en altres consideracions, dues observacions. La primera, sobre el colonialisme cultural americà que fa molts anys que dura: música, cine, vestimenta, idioma, modes en el menjar o el divertir-se... Un amic em feia notar no fa gaire, amb una certa ironia, com la nostra premsa provincial-provinciana exaltava la figura d’un provincial-més o menys provincià que havia adquirit un cert renom en els “circenses” americans. La segona observació és que, un cop acabada la guerra freda, la superpotència no ha pas desmantellat les bases que té en els estats europeus: Açores, Anglaterra, Espanya, Alemanya, Itàlia, Turquia. I que aquestes bases han estat importants per a l’expansió ulterior.

Ara bé, tornant a les dues expedicions recents més vistents (deixem el Càucas i alguna altra que potser ignorem), em sembla que val la pena de notar alguns fets.

El que em sembla més important és l’artificiositat i al mateix temps la consistència jurídica del concepte d’estat-nació. Em sembla bastant evident que ni l’Afganistan ni l’Iraq no han existit mai en el sentit que existeix una cosa com França, USA, Suïssa, Noruega, o àdhuc Espanya. Són uns estats creats artificialment per les potències europees, l’Afganistan com a estat-tap que suavitzés l’enfrontament imperialista entre Rússia i Anglaterra ja en el XIX; l’Iraq, segons em diuen que va escriure Churchill en les seves memòries, “entre cafè i wiskhy, amb més whisky que cafè” en l’especejament, ben arbitrari! de l’Imperi turc després de la Gran Guerra.

Ara bé, les expedicions a l’Afganistan i a l’Iraq tenen alguna característica ben diferenciada.

Per bé que la informació sobre fets realment significatius sigui pràcticament nul·la o bé sistemàticament deformada, tot fa pensar en una no intervenció americana en els afers interns de les tribus i clans que secularment han configurat l’Afganistan. L’empresa colonial sembla funcionar a partir de la possessió d’una base d’operacions sòlida, Bagram (potser n’hi ha més): quelcom comparable a allò que a finals del XVII i durant el XVIII es van anomenar “factorías” o “comptoirs”. En darrer terme, quelcom com Rota o Aviano. És a partir d’aquestes bases que es pot aconseguir el gas i el petroli de l’Àsia Central i la seva conducció. Tindrà, a més, aquesta colonització, alguna conseqüència quant a “occidentalització”? El temps i els esdeveniments ho diran.

El cas de l’Iraq comporta una ocupació militar total i un problema polític molt pelut. S’arribarà a una solució més o menys federal, amb representació única davant la ONU, sense guerres clàniques? En tot cas, el problema és molt complex per als ocupants. No en té prou el gegant Uso, com a l’Afganistan, amb “anar a la seva” i deixar que el país continuï la seva vida com deu fer uns quants centenars d’anys. L’anomenada “globalització” ha tingut molts efectes, i un d’ells és que avui dia cap colonitzador no pot “tallat i cosir” al seu gust, com es va fer per exemple en la conferència de Berlín de 1885. Tota mena de fils s’entrecreuen i concretament a l’Iraq es plantegen complexos problemes kurds-turcs, sunnites, xiïtes, Iran, Aràbia Saudí, Síria i Israel-Palestina, per acabar de fer el “duro”. Problemes que no queden ignorats i allunyats, com els de la Xina musulmana o els mateixos de les tribus afganes, sinó que són a la vista de tothom. La pura i simple retirada dels expedicionaris no sembla gens probable, i qualsevol mesura massa dràstica pot resultar explosiva. Si a la llarga poden produir-se canvis significatius a la regió, és quelcom que desconeixem.

Podem preguntar-nos què ha induït als USA a actuar precisament ara.

Deixant de banda motivacions circumstancials, econòmiques o mediàtiques prou ventilades, jo em penso que hi ha alguns factors principals que ens haurien de fer pensar més i que són els següents:

El factor fonamental és al meu entendre que ara poden. Són l’única superpotència militar i els riscos d’una conflagració mundial atòmica provocada per les seves accions són mínims: el “balanç” previ de beneficis i pèrdues polítiques i econòmiques se’ls presentava netament favorable.

Ara bé, hi ha altres factors que al meu entendre els han induït a actuar com han actuat. N’indicaré algun que em sembla especialment considerable.

a) La debilitat, ineficàcia i ambigüitat dels seus aliats “naturals” europeus. Debilitat en el terreny militar, ambigüitat econòmica (entre moltes altres coses l’expedició a l’Iraq ha estat una lluita entre l’euro i el dòlar), ineficàcia (i també debilitat i ambigüitat) en els conflictes balcànics dels anys 90. Com a europeus, ens convindria reflexionar sobre aquests punts, i examinar cas per cas per què uns estats europeus varen recolzar l’acció iraquiana dels Estats Units i d’altres no.

b) La ineficàcia i paràlisi de la ONU: ineficàcia i paràlisi continuades des de fa temps, com es veu en els conflictes africans, en les matances hutus-tutsis, en les matances balcàniques, en els conflictes de l’Orient Mitjà...

Aquest instrument tan deficient segueix però essent preciós i únic. Seria de desitjar la seva reforma i posada al dia amb l’objectiu fonamental que no fos més l’indret dels estira-i-arronsa dels poderosos o dels que es pensen que ho són, i dels compromisos vergonyants. Si això no es produeix, la potència hegemònica seguirà tirant al dret cada vegada que li sembli oportú i la ONU l’haurà de seguir a reculons.

Podem preguntar-nos, si realment som als inicis d’una tercera colonització, on pot conduir i quant de temps pot durar. Em penso que són preguntes sense resposta possible perquè en història les úniques prediccions vàlides són les que es produeixen després dels fets: aleshores, com diu Taubes, unes quantes hores de biblioteca poden donar explicacions convincents sobre tot allò que hom vulgui.

Ara bé, atesa la variabilitat circumstancial constant i la també constant permanència de les motivacions humanes fonamentals, podríem aventurar el següent:

Aquesta actitud colonitzadora difícilment variarà mentre:

a) es mantingui la cohesió interna dels USA.

b) l’exèrcit no intervingui, com a institució, en les decisions polítiques.

Potser a algú semblarà estrany que jo pensi en l’esclatamanet intern dels Estats Units. Tocqueville, que no era precisament un ruc, n’havia previst la possibilitat, fa prop de dos-cents anys. Amb els meus ulls d’europeu, el que em sembla una espècie de miracle és precisament que un conglomerat tan i tan fracturat i divers no hagi ja esclatat. És un país que no entenc, i em penso que els que diuen que l’entenen cauen en simplificacions enganyoses.

Quant a la posició de l’exèrcit, només dues observacions: si l’exèrcit es polititza i entra en els afers interns del país, tots sabem què pot passar, perquè tenim exemples de països ocupats pel seu exèrcit que van de Cromwell a Franco. Potser sí que l’exèrcit ja mana, actualment, a Estats Units. Però en tot cas, ho fa d’acord amb unes regles de joc polítiques i, de moment, no sembla posar en perill la cohesió interna, que és el punt fonamental, i mira cap enfora, clarament al servei d’aquesta “tercera colonització”.