Camins de diàleg, de Joan Rigol
Joan Rigol
Pròleg de Jordi Pujol
Llibres a l’abast. Edicions 62. Barcelona 2003.
Joan Rigol i Roig, president del Parlament de Catalunya des del 5 de novembre de 1999, legislatura 1999-2003, darrera de l’etapa del President Pujol com a cap de l’Executiu català; diputat al Congrés (1979-1980), Conseller de Treball (1980-1984), i Conseller de Cultura (19841985), també ha estat diputat al Parlament de Catalunya i Senador. Màster en direcció d’empreses per Esade, però de formació filosòfica i humanística, membre i dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya, ha presentat el seu pensament sociopolític d’arrel cristià en diversos llibres, i ens ofereix en aquesta darrera obra, un recull de la seva experiència anterior que reformula en la situació actual. El llibre es divideix en tres blocs: el primer dedicat a un concepte clàssic, el de la Catalunya endins, que formularen Prat de la Riba i Cambó en el seu moment; un segon dedicat a Catalunya i Espanya, problema secular. Catalunya i Europa és la reflexió final, situant l’obra en la modernitat.
Reprendre el mètode del treball en la “Catalunya endins” es cercar la dignificació de la política com a fonament del catalanisme polític, des d’una ciutadania compromesa en la transformació ètica de la nostra societat. Aquesta exigència bàsica de connectar l’activitat política amb la societat ha de servir per superar el que Rigol descriu com: “deconstrucció” i simplificació de la política, que porta a la separació i allunyament dels polítics d’una banda i dels ciutadans per l’altre. Per aquests, la política pot ser percebuda com un joc d’aritmètica parlamentària on les majories i minories prioritzen el xoc i la mediatització dels minuts d’audiència en els mitjans de comunicació per damunt de les seves preocupacions reals. El ciutadà es veu reduït a la categoria de consumidor-productor del sistema de partits, on l'economicisme del guany prima per sobre el debat entorn el bé comú i els ideals col·lectius i on es pot perdre l’oportunitat d’implicar al ciutadà en la construcció d’una societat més justa i humanitzada.
Si la política necessita ser regenerada per tal d’aglutinar la força democràtica dels ciutadans, els tres eixos d’acció fonamentals han de ser el triangle de la política mateixa, l’educació i la cultura i defensa de la llengua, ben travades i potenciades mútuament per donar als ciutadans els elements que necessiten per sentir-se partícips actius de la societat que volem bastir. Rigol situa el referent filosòfic de la seva proposta en el model de democràcia pluralista de Maritain, el pensador cristià de la democràcia per excel·lència del segle XX. L’exercici d’aquesta democràcia necessita del que anomenava amistat cívica propi de la complicitat social necessària per a una obra comunitària. Aquest personalisme cohesionador ha de permetre superar el que de més individualista tingui el liberalisme apostant, des del catalanisme polític, per un projecte cívic nacional entorn dels drets i deures. En aquest projecte hi caben les aportacions provinents d’aquest personalisme comunitari d’arrels cristianes, com els que vénen d’una tradició liberal, democràtica o socialdemòcrata, reben les aportacions dels comunitarismes identitaris de John Rawls o Taylor. Rigol cita l’article de Vaclav Havel a El País –“Quién Amenaza nuestra identidad?” 20 de maig de 2001, per delimitar la seva aportació fonamental: la Catalunya política s’ha de construir des de la societat i la ciutadania; el debilitament o enfortiment de la identitat d’un poble depenen fonamentalment dels seus ciutadans, i no de causes externes al mateix poble. Així conclou també Nicolas Grimaldi la seva obra L’home dislocat. Pòrtic-Barcelonesa d’Edicions, 2003, en afirmar un home regulat pel seu ordinador i administrat per la seguretat social en un món sense delicadesa i sense passió, sense profunditat ni drama, un món sense poesia, en el qual com Plató –Fileb, 21 c–, els homes podrien ser gairebé tan feliços com les esponges: no tindrien més interioritat que la que omplissin d’una manera immediata des de l’exterior. Cap dissidència ni cap resistència a una voluntat exterior. El rearmament moral interior és així la primera passa i la política catalana ha de ser la dimensió pública d’aquesta inquietud, i no pas l’estricta voluntat de poder.
El capítol dedicat a les relacions entre Catalunya i Espanya parteix de la concepció del nacionalisme com una manera de construir una societat partint dels mecanismes del diàleg, que poua de la filosofia d’Emmanuel Mounier. El diàleg és així no el mètode de la imposició, sinó el de la comprensió i el respecte i la cooperació des de la llibertat. Tot valorant el text de la Constitució de 1978, útil en el moment en que va ser redactat, afirma que aquest nacionalisme hi encaixa sense dificultats. Catalunya es pot sentir còmoda dins d’aquesta Constitució, que neix amb una clara voluntat d’asimetria. Existeix però un espai de pre-política que és anterior i transcendeix alhora a qualsevol formulació legal, i que s’enfonsa en les arrels de la pròpia consciència comunitària dels ciutadans. Una Constitució està al servei dels ciutadans i no a l’inrevés, cosa que invalida tota sacralització o inmobilisme en la relectura de la mateixa.
El missatge de Joan Rigol en el darrer capítol dedicat a la relació entre Catalunya i Europa és una reflexió entorn de la ciutadania i la cultura europees. Husserl, el pare de la fenomenologia, es preguntava si Europa seria capaç de superar el nihilisme i d’assumir allò que ha estat una constant dins la cultura europea: treballar per la dignitat de la persona com a tal. Cal apostar pel sentit social de la cultura, a més dels aspectes propis de la indústria cultural de cada sector. Cal valorar la contemplació de l’obra d’art no només com un consum, sinó també com l’actitud del ciutadà que transcendeix l’estricta utilitat i valora la funció i la bellesa per mitjà del llenguatge que l’objecte artístic proporciona.
Proposa com a mètode una vertebració europea no en termes de “poder corporatiu” dels Estats Membres, sinó d’interdependència i de col·laboració entre societats i pobles. Una cultura de les cultures europees, amb vertebració pròpia dins la construcció europea i paral·lela a l’àmbit estrictament institucional i econòmic, camí necessari en una història tan conflictiva com l’europea i que permeti projectar Europa al món.
La personalització de la ciutadania europea donarà força a una civilització que veu la cultura com a element creatiu més enllà d’un economicisme mercantil, com a força que té en compte els ciutadans més enllà de l’estricta utilitat immediata, com a estimuladora del sentit crític, i com a afirmació del sentit de persona per sobre de la consideració d’un individu “consumidor-productor”.
Joan Rigol deixa ara la Presidència del Parlament a la nova generació de polítics. El seu relleu és una mostra de com cal practicar la política, des del diàleg personalista constructiu, i no des de la confrontació o el mer desgast pel poder.