Breu tractat del paisatge, d'Alain Roger
Alain Roger
Edicions La Campana Barcelona, 2000
Des de la finestra d’una antiga masia de l’alta Noguera, s’emmarca, com si d’un quadre es tractés, el turó de Montmagastre. Qui l’hagi vist el recordarà, amb l’equilibrada silueta piramidal de les muntanyes dibuixades pels infants, aïllada i així realçada, entre la serra de Comiols i el curs del Segre, com a senyal d’identitat de la contrada.
La visió d’aquella muntanya inconfusible, tan nítidament circumscrita en un marc, va fer-me descobrir el paisatge quan iniciava l’adolescència. Tot i formar part del país, no era com els camps sembrats, ni l’obaga propera o una de les serralades que envoltaven la masia. La singularitat de les seves línies li conferia un rang diferent i superior, i aquell precís enquadrament semblaria anticipar el dibuix o la pintura que transformarien un fragment del territori en una obra d’art.
És justament això el que ens explica Alain Roger en el seu Breu tractat, subtitulat Història de la invenció del paisatge. I, més encara, com escriu l’autor, l’“invent de la finestra” marca la naixença del paisatge occidental. És la “finestra” que en les pintures del Quattrocento s’obre a l’exterior del quadre i mostra, com si fos una miniatura, una imatge del territori sublimada pel geni de l’artista. No ens hem pas d’envanir per aquesta troballa. Alain Roger s’apressa a referir-nos, fil per randa, el retard de mig mil·lenni que, en matèria de la concepció i la representació del paisatge, tenim respecte de la civilització xinesa.
La tesi d’aquest Breu tractat pot sintetitzar-se en una afirmació: el paisatge és, doncs, un fet cultural, desconegut com a tal en l’antiguitat clàssica i en l’edat mitjana, èpoques en què només n’existien les premonicions que denomina “protopaisatges”. I perquè es pugui parlar d’una societat dotada del sentit i el gust del paisatge, cal que hi concorrin quatre circumstàncies: l’existència, en el llenguatge, d’un terme precís que l’identifiqui; les descripcions literàries de les seves belleses; les representacions pictòriques; i l’aparició –molt antiga– dels jardins com a indicadors d’una valoració estètica de la natura.
On l’urbanita gaudeix d’un paisatge, el camperol només veurà vinyes, sembrats o arbredes que valorarà pels rendiments en vi, gra o fusta. És, repetim-ho, el fet cultural, en la seva accepció més pròpiament antropològica, el que sustenta i defineix el paisatge. Mai, com subratlla l’autor fins a la sacietat, serà una realitat natural o assimilable a la natura. Per això, en la continuació del llarg subtítol de l’obra que comentem, afegeix: “i denúncia dels malentesos actuals sobre la natura”. Alain Roger, que no s’està d’insistir en els aspectes més polèmics i provocatius de les seves reflexions, l’emprèn contra l’ecologisme i els ecologistes que redueixen el paisatge a l’entorn i, per tant, proclamen la necessitat de protegir-lo. Per contra, defensa a ultrança l’autonomia del paisatge, com a emanació de la cultura, respecte de la disciplina científica que és l’ecologia; i, a més a més, considera absurd negar –i rebutjar– la seva constant evolució deguda a la mà de l’home. Els paisatges que es volen preservar actualment a França –observa– són els mateixos que els del segle XIX que pintaren els impressionistes.
Per concloure, creiem que Alain Roger s’excedeix en la diatriba contra el proteccionisme mediambiental. I afegim que, com a lector, ens ha interessat molt més la primera part del seu Breu tractat, on demostra la repetida essència cultural d’allò que entenem per paisatge i en ressegueix, amb gran finor intel·lectual, la seva complexa gènesi.