Bowling for Columbine, de Michael Moore
La preocupació per aquesta qüestió és la que centra el treball de Michael Moore. El mitjà per mirar de trobar-hi resposta? El directe. El to? Satíric. Càmera a l’espatlla, trepitjant el país, el director es converteix en narrador i protagonista del film. Va repassant i qüestiona les interpretacions que des de diferents àmbits de la societat s’ofereixen al voltant d’aquest fet. El desig de tocar la realitat transpira en cadascun dels centímetres de cinta. D’aquí que la pel·lícula es circumscrigui en el gènere del documental, gènere en el qual va ser premiada per l’acadèmia de Holliwood en el seu darrer festival. Que no s’esperi trobar el possible espectador, però, amb un fil conductor clar i definit. Les escenes es succeeixen unes a les altres, reproduint el ritme de la vida mateixa, de manera que el producte final és una mena de col·lage farcit d’entrevistes, dades estadístiques i històriques, situacions reals i també de ficció. Tot amb l’objectiu d’abordar el problema des del màxim de punts de vista possibles. Tampoc no s’ha d’esperar, malgrat el seu format de documental, que s’ofereixi una anàlisi mesurada i ponderada, regida per criteris d’objectivitat. Res d’això! Michael Moore és eminentment subjectiu. No s’està d’emetre la seva opinió. Opinió que queda ben il·lustrada en la paròdia en dibuixos animats de la història dels Estats Units. Aquesta fóra una història presidida pel sentiment de por que despertaria la creença en l’existència d’un enemic, el qual confabula contra la vida i la llibertat del poble nordamericà. Una mena de paranoia col·lectiva sacsejaria de tant en tant aquest poble, conduint als individus que el formen a armar-se i a tenir una relació de malfiança amb el veí del costat. “La pel·lícula”, diu el propi Michael Moore, “parla de la nostra cultura de la por i de com aquesta por tan difusa condueix inevitablement a actes de violència, a la llar, i a nivell internacional.” Punt de vista certament agosarat i provocador, si es té en compte l’atemptat a les torres bessones esdevingut l’onze de setembre del 2001, un any abans de rodar-se el reportatge.
La virtut de la pel·lícula no es troba en la tesi de fons de l’autor, d’altra banda no gens fonamentada i, sincerament, expressada amb una lleugeresa i una manca de rigor històric que fa pujar els colors als qui es dediquen a la història. Explicar la crema de bruixes de finals del segle XVIII i la guerra de 1812 amb Anglaterra, per exemple, com a fets deguts a un atac de pànic col·lectiu em sembla exageradament simplificador. D’altra banda, referir-se a les intervencions militars dels Estats Units a l’exterior (durant la Guerra Freda i fins a l’actualitat) tot considerant-les com a actes d’agressió, obviant tota referència al context històric en què es van produir, no deixa de suposar una visió parcial de la veritat. El gran assoliment d’aquest film es troba en l’efecte que produeix en el públic, i no tant en la capacitat d’aclarir l’arrel del problema. La pel·lícula, tal i com notava al principi, es desenvolupa en la forma de reflexió, és cert, però el seu objectiu consisteix més aviat a despertar una certa actitud. El desig de “tocar la realitat” està supeditat a aconseguir impactar en l’espectador, remoure els seus sentiments i generar-li una inquietud. En aquest sentit el ball d’entrevistes juga un paper fonamental. Qui no s’indigna davant l’obcecació de les respostes del cèlebre Charlton Heston? Aquest defensa la possessió privada d’armes, basant-se en la legalitat constitucional, a pesar que aquesta mateixa legalitat sigui la que hagi propiciat les tragèdies de l’institut i de l’escola. O, qui no sent commiseració per la figura del cantant de rock Marilyn Mason, acusat, “pobret”, pels sectors conservadors d’induir a la violència amb les seves cançons? Preguntat pel seu parer sobre la qüestió, dirà que la veritable raó de la violència es troba en la por que propaguen els poderosos, és a dir, les grans empreses, a fi d’afavorir el consumisme –consumisme, per cert, gràcies al qual ell ven cds; això darrer, evidentment, no ho diu...–. I, encara, qui no sent vergonya aliena quan un alt responsable d’una fàbrica d’armament, en lloc de debatre a fons el problema, se surt per la tangent argumentant que la seva empresa ja fa importants donacions destinades a l’educació contra la violència.
El mateix muntatge de la pel·lícula, ràpid i tallant, amb una intencionada manca de continuïtat entre les escenes, i el realisme amb què se’ns descriuen els fets, estan igualment dirigits a la part emotiva de la persona. Les imatges gravades en directe de la matança de l’institut de Columbine, acompanyades de les paraules angoixades d’aquells que la van viure, són dures. Veient-les. Escoltant-les se’t fa un nus a la gola. La pel·lícula, que al moment de la seva estrena va generar una gran controvèrsia als Estats Units, a Europa i al nostre país, en concret, ha gaudit d’una gran acceptació. En relació amb això, cal recordar els guardons del festival de Cannes i de Sant Sebastià, per exemple. Al meu parer, però, es tracta d’un treball, original, certament, però que peca d’un excés d’ideologia. Un cop vista, m’ha quedat la sensació que el veritable motiu del documental no és reflexionar sobre els motius de la violència, sinó oferir una visió crítica de l’actuació i el pensament de determinats grups i persones –entengui’s fabricants d’armes, polítics i governants, mitjans de comunicació, etc., i, com no?, el cap de l’Associació Nacional del Rifle, l’esmentat Charlton Heston–. Tanmateix, en cap moment es planteja seriosament el per què aquests actuen i pensen com ho fan. L’argument de la por, almenys tal i com apareix tractat, no val. Una última observació: per què no aprofita Michael Moore la seva experiència com a professor d’institut per a donar-nos una visió sobre l’estat de l’ensenyament al seu país? Com és que pateix aquest oblit? Els fets dels quals parteix, a més a més, ocorren precisament al si de la institució escolar! Malgrat el defecte d’oferir una visió excessivament parcial, un mèrit cal reconèixer-li a la pel·lícula: “demostra que alguna cosa no va bé als Estats Units”, i prenc les paraules d’un dels pares afectats per la tragèdia de Columbine. Bé faríem els europeus de pensar-hi.
Fitxa tècnica:
Director: Michael Moore
Producció: Michael Moore
Guió: Michael Moore
Fotografia: Brian Danitz i Michael McDonough
Música: Jeff Gibbs
Muntatge: Kurt Engferh
Animació: Harold Moss
Nació: Estats Units i Canadà
Any: 2002
Duració: 120 minuts
Filmografia de Michael Moore:
2002: Bowling for Columbine
1998: The Big One?
1995: Canadian Bacon
1989: Roger and Me