Borja de Riquer sobre l'últim Cambó
Aquesta és la ressenya de la conferència de Borja de Riquer sobre “l’últim Cambó” que pronuncià a la Fundació Relleu el passat mes de Maig de 2003.
Per situar el context del tema “l’últim Cambó”, del qual Borja de Riquer en féu un llibre1, ens parla de dues qüestions prèvies:
1. Els anys trenta són els anys d’entreguerres i l’escenari internacional és dolent, ple de dictadures. La política espanyola amb la proclamació de la República en certa forma va a contra corrent.
2. L’últim Cambó és un home molt diferent del primer Cambó. S’ha posat en política espanyola i d’alguna forma n’és presoner.
Ser un polític espanyol o fer catalanisme de masses li genera tensions. Haurà de triar.
A l’any 1917 Cambó pensa que només des de la política espanyola es podrà aconseguir poder per a Catalunya. Farà un esforç per convèncer d’això els polítics espanyols i catalans. Posa un èmfasi en la política espanyola sense èxit.
L’any 1922 la Lliga pateix un crisi de la qual sorgeix Acció Catalana; aquesta comença sent un moviment i acaba essent un partit polític.
En aquest mateix any Cambó es retira de la política. Durant aquests anys es fa milionari en una operació enginyero-financera. En una operació de camuflatge Cambó passa a ser president de l’empresa alemanya Chade, amb seu a Buenos Aires. Els alemanys fan veure que han venut la companyia als espanyols. El 1926 és president de la Chade i li regalen accions.
En poc temps acumula molts diners: es dedica a negocis immobiliaris, està a trenta consells d’administració etc... Es tracta d’un multimilionari amb contactes internacionals. Això el distancia de la gent.
Es converteix en un mecenes de primer ordre: crea una col·lecció de pintura amb artistes que no estan representats als museus espanyols i catalans (Botticelli).
Crea fundacions d’alta cultura catalana, perquè aquesta tingui prestigi (Bernat Metge, Fundació Bíblica Catalana). Els diners el distancien de la gent i el converteixen en un personatge superbiós.
La seva vida domèstica és un veritable “serial”, i es va convertint en allò que podríem considerar un mite, no deixa indiferent a ningú.
L’any 1931 ell defensa un procés de transició lent d’obertura del règim. Per a ell la monarquia és intocable.
Borja de Riquer segueix explicant, però, que aquell moment és d’efervescència republicana, on s’exigeixen canvis. Les eleccions del 12 d’abril de 1931 es converteixen en un plebiscit on l’única candidatura monàrquica és la Lliga. L’autonomia catalana i la monarquia es fan incompatibles: la Lliga s’enfonsa.
Cambó s’en va a París i s’autoexilia un any i mig. A Catalunya la Lliga és un “caos”, ha perdut i s’ha quedat sense dirigents. Gaziel recrimina a Cambó haver deixat la Lliga sense nord.
Cambó tampoc sap construir una dreta conservadora en un règim republicà. Aquells anys són un gran desastre de la dreta catalana, no suporten les esquerres de Macià i Companys. Els costa perdre.
Els costa molt adaptar-se a la política republicana. Segons Isidre Molas, la Lliga vacil·la entre un aspecte nacionalista o un aspecte conservador.
La Lliga juga a la contra: contra les esquerres. Fa una aliança amb l’extrema dreta espanyola.
Al revés que al País Basc on el PNB és centre, a Catalunya la Lliga se’n va a la dreta. Aliar-se amb segons qui, taca i marca, i hipoteca molt la política a seguir.
Borja de Riquer cita en la seva exposició a Carles Cardó que en aquells anys escrigué en “La moral de la derrota” que la Lliga havia deixat en mans de les esquerres la justícia social, i diu “m’estimo més una església perseguida que empastifada”.
La Lliga no participa, però, de la conspiració militar. No compten amb ells.
Borja de Riquer remarca la complicació de la guerra civil espanyola on s’hi juguen quatre opcions alhora, i s’han de marcar sengles prioritats.
Legalitat/democràcia - dictadura
Autonomia (Catalunya) - Estat Central (Espanya)
Conservadors- Ultrarevolucionaris
Estat Confessional - Laïcisme
La gent de la Lliga és perseguida, molts poden sortir (amb passaports donats per gent d’Esquerra). Segons Borja de Riquer a l’estiu de l’any 1936 Cambó i la major part de la gent de la Lliga creien que la guerra seria molt curta. Pensaven que els militars escombrarien. I confiaven que eren uns “militarots” i que per fer política després els cridaran.
Davant un conflicte no poden ser neutrals. Per Cambó l’opció està en l’ordre. Per a ell és prioritari l’ordre social i les idees conservadores. Sacrifica catalanisme i legalitat.
A l’any 1936 dóna suport econòmic als militars sublevats. Fan un escrit d’adhesió a la sublevació militar per fer saber als militars que estan amb ells. Al govern republicà hi entra la CNT i la FAI i per Cambó no hi ha cap possibilitat d’entesa amb aquesta gent.
A finals de l’any 1936 ja es veu que la guerra va per llarg i Cambó organitza una oficina de premsa a París i també a Itàlia. Es tracta, més aviat de contrapropaganda, organitzada per Cambó i Estelrich.
A Itàlia Cambó intenta que el Vaticà canviï posicions sobre el conflicte. El Vaticà mantenia la neutralitat i això indignava Franco i els nacionals.
Cambó inicia una pressió tot emfatitzant la persecució religiosa de la zona republicana.
Fa un llibre, La persecución religiosa en España, preludiat per Paul Claudel. Cambó li porta un llibre al Cardenal Pacelli. Fa un seguit de llibres, opuscles i articles a diaris. Edita la revista “Occident” (Borja de Riquer remarca que per Cambó occident és Crist i orient seria Rússia, és a dir, el comunisme). També activen “Radio veritat” des de Roma. Per Borja de Riquer la propaganda de Cambó és la més activa i més intel·ligent a favor de Franco.
A mesura que avança la guerra els de la Lliga són conscients de quin tipus de règim hi ha a la zona franquista. Franco esdevé el cap d’Estat i cap d’un partit únic. En sortirà, no una dictadura tradicional, sinó de règim de nou estil (tipus Mussolini).
Es donen compte que Franco entrarà a Catalunya com a ocupant i no com a força alliberadora. Cambó però no es penedeix de la seva postura. En el seu dietari del Febrer de 1938 escriu que Franco serà tan primitiu amb la seva repressió que tendirà a unir els catalans. El que no diu és que hi ha uns quants catalans que no perden la guerra.
Acabada la guerra no hi ha espai per a la gent de la Lliga. Fins i tot alguns són perseguits. El mateix Ventosa i Calvell no pot ser polític. Cambó optarà per un autoexili, només va a Espanya per entrevistar-se amb Serrano Suñer.
La Lliga no pot existir, mentrestant es retiren, alguns des de l’esfera privada proven una resistència cultural (Puig i Cadafalch) i molts pocs una resistència política. Però és un miratge. Cambó mor el 1947.
El conflicte de 1936 és també un conflicte intern català i la dictadura ha liquidat la Lliga i la CNT. A partir de llavors la burgesia deixa de banda la política i es dedica a fer diners. I per a ells el franquisme és un paradís fiscal.
Com remarcà Jordi Sales al final de la conferència, en aquest tema hi ha la vertebració de l’espai conservador a Catalunya, ja que a partir d’aquí la Lliga no juga políticament i els franquistes no poden jugar “catalanament”.
Notes
1. Borja de Riquer: L’últim Cambó. Editorial Eumo, 1996