Bonaventura Carles Aribau, 175 anys de l'"Oda a la pàtria"
La gran literatura del passat sempre viu en el present. La literatura catalana no permet que el passat visqui en el present.
La gran literatura i els grans clàssics ho són perquè compleixen dues funcions: primer parlen de la seva època, que van entendre millor que ningú, però al mateix temps són autors universals i eterns perquè cada generació els llegeix i hi troba nodriment intel·lectual, cultural i espiritual. Quan els historiadors estan al poder en un sistema literari malalt o deficient, la literatura queda reduïda a unes manifestacions de tipus social inscrites en un moment determinat, segons unes normes estètiques puntuals i prou. I llavors el que passa és que als grans autors els tallen les ales. Un exemple perfecte: Ausiàs March. El tracten com si fos qüestió d’una època determinada i la seva obra no ultrapassés la frontera d’un segle concret, quan Ausiàs March està carregat de futur i sempre serà actual i vigent. Els grans clàssics sempre traspassen les fronteres i les limitacions de la seva època.
Shakespeare? Ara muntaran al Teatre Grec un Shakespeare meravellós d’una companyia anglesa que fa una versió ultramoderna de Shakespeare. ¿I què hi va a veure la gent? Van a veure l’obra d’un home que va viure una època crucial en la història, és a dir, la frontera específica de les grans transformacions socials i culturals i polítiques entre el Renaixement i el Barroc? Jo crec que no. Jo crec que els professors de literatura, algun historiador, algun erudit sí que hi va amb aquesta idea al cap, però nosaltres hi anem en principi a veure què ens diu a nosaltres Shakespeare, i construïm el nostre Shakespeare. I així veiem que quan saltem a la literatura catalana els nostres autors els tenim encasellats en una època històrica i no els deixem respirar. Són com trofeus o troballes arqueològiques i no veiem la seva universalitat. Per exemple, totes les cultures del món reconeixen que François Villon és un gran clàssic francès i un gran clàssic universal, i tothom diu que és el gran poeta dels 1400. Doncs no. El gran poeta dels 1400 a Europa és Ausiàs March, i resulta que la resta del món no ho sap. ¿Perquè no hi ha aquesta percepció de March? Perquè aquí, a Ausiàs March no se li fan lectures modernes, està en mans d’historiadors i erudits en lloc d’estar en mans dels crítics que ens expliquin la seva visió d’Ausiàs March, una visió de la seva actualitat i vigència. Pràcticament no tenim lectures actuals d’Ausiàs March si no són les de Joan Fuster de fa més que 40 anys. Sempre estem amb la histografia, amb l’erudició, i llavors no acabem de conèixer Ausiàs March.
I Joan Maragall? Joan Maragall viu en un calaix que es diu “Modernisme” i porta una etiqueta enganxada a l’esquena com una llufa del Dia dels Innocents que diu “poeta Modernista, descansi en pau”. I si volen llegir Maragall els obliguen a retrocedir en el temps i reconstruir l’època del poeta. Quina injustícia! Maragall és un poeta d’avui i l’hem de llegir des de l’horitzó de la nostra societat. És més, si no podem llegir Maragall o cap altre clàssic des de la més estricta actualitat, aleshores aquell clàssic no és un autèntic clàssic i de ben poc ens serveix.
Maragall està encasellat i resulta que no pot sortir d’aquest presidi estètic perquè no és més que un representant emblemàtic d’un moviment artístic que estava intentant obrir els horitzons en la cultura catalana al gran concert universal de cultures a finals del XIX i primers del XX. Això és fals com a descripció única de Maragall perquè en Maragall hi ha molt més. I a mi em fa molta ràbia quan veig que la literatura catalana es valora tan poc a ella mateixa i no ocupa el lloc que ha d’ocupar en el panorama de la literatura universal. Joan Maragall és un senyor que va anticipar en pràcticament vint anys certes tendències revolucionàries dins de la poesia europea i internacional que nosaltres coneixem com l’“Alta Modernitat”.
Un exemple ràpid i clar que tothom entendrà: la poesia èpica clàssica des d’Homer i Virgili ha produït unes obres voluminoses i quan pensem en els grans poemes èpics pensem en obres considerables: La Divina Comèdia de Dant en tres volums; l’Eneida de Virgili, un volum gruixut, l’Odissea i la Ilíada d’Homer, obres de pes; el Paradís Perdut de John Milton, que també és un volum… Després va arribar un moment a principis del segle XX en què tota una sèrie d’autors van creure que el poema llarg, èpic, tradicional era inservible en el món modern, un món caracteritzat per l’agilitat, la rapidesa del telèfon, l’automòbil, el motor dièsel, els avions… i aleshores el que calia fer era reconduir aquest impuls cap als poemes de molta llargària. El poema llarg és molt important dins de cada cultura perquè és el lloc on la cultura examina les idees més profundes que la identifiquen i la caracteritzen. I, tot i ser absolutament necessaris, els poemes llargs, no cal que siguin poemes de 300 planes o de 500. S’havia de fer una cosa més lleugera.
L’any 1922 T. S. Eliot va publicar un poema estremidor que es diu “La terra eixorca” que té 433 versos, que no era res segons el cànon de l’èpica tradicional. L’editor, per poder-lo publicar en format de llibre, el va obligar a afegir unes notes explicatives al text perquè sinó no podien enquadernar el volum, perquè la màquina de cosir els plecs i enquadernar-los no estava preparada per a tan poc gruix. Aquest poema conté una visió panoràmica o global de la problemàtica de la cultura occidental després de la Primera Guerra Mundial, en només 433 versos. Amb el temps, el model Eliot va prosperar en tot el món. Totes les literatures tard o d’hora van començar a generar aquest tipus de poemes. Aquí per exemple, Josep Carner va intentar fer això amb Nabí. I Carles Riba amb les Elegies de Bierville va intentar fer el que havia fet Eliot: parlar de grans problemes com ara la identitat, la història, el temps, la mort en un nivell èpic però reduït d’escala i de dimensió.
Doncs resulta que molt abans que el senyor Eliot hi havia un geni poètic que es deia Joan Maragall que vivia a la Plaça Molina. I aquest senyor va fer un poema que es titula El Comte Arnau que és la primera vegada a la literatura europea que algú recondueix l’impuls èpic del segle XIX i d’abans en termes de la modernitat. En definitiva, ben mirat, sense prejudicis, Joan Maragall és un referent internacional, no local, internacional. I quin és el problema? Perquè no se sap això? No se sap això perquè no actuen els crítics. Actuen els historiadors, els erudits. Aquí en aquest país els historiadors i els erudits són totalment incapaços de valorar Maragall com a precursor de la modernitat internacional. Els historiadors i els erudits inhibeixen l’actuació dels crítics. Paral·lelament, els escriptors fugen d’estudi i gairebé es neguen a parlar dels altres. Cadascú va al seu tema i es limita a promocionar la seva pròpia obra i prou. Si anem a la cultura francesa trobarem un llibre preciós de Philippe Jacottet que es diu Rilke par lui même, on l’autor parla i trenca una llança a favor de Rilke. Que bé ens aniria a nosaltres si un poeta com Joan Margarit ens fes Joan Maragall per ell mateix, i ens expliqués Joan Maragall, i digués que modern era i que el reconegués com un precedent seu i de la Modernitat. Però això no passa i obres excel·lents com les de Maragall passen per ser mers productes del seu temps, del temps en què van ser escrites.
Ara agafaré un llibre publicat per l’editorial poètica més veterana del món de parla anglesa, que és la casa Faber & Faber de Londres, i que té el respecte màxim de tot el món anglosaxó, i estic parlant d’Austràlia, Nova Zelanda, Canadà, els Estats Units, Anglaterra, Irlanda i un llarg etcètera si afegim els països que utilitzen l’anglès com a llengua de cultura. Aquest llibre, que es diu Les lamentacions, és un poema renaixentista del gran escriptor polonès que ara tothom coneix i que es diu Jan Kochanowski. Doncs bé, aquest llibre s’ha editat en el món anglosaxó en l’editorial més prestigiosa que existeix i resulta que la traducció l’ha fet ni més ni menys que el guanyador del Premi Nobel, el poeta irlandès, Seamus Heaney.
Gràcies a l’operació editorial el senyor Kochanowski s’ha posat en circulació a nivell planetari i els asseguro que Kochanowski val molt però molt menys que Ausiàs March. I em dol en l’ànima que aquesta editorial hagi fet aquest esforç per traduir un poeta polonès renaixentista que no coneix ningú quan podia haver donat a conèixer el gran poeta universal Ausiàs March, que per més ironia era contemporani de Kochanowski.
I per què fan això els anglesos? Fan això perquè hi havia un senyor també guanyador del Premi Nobel que es deia Czeslaw Milosz que es passà la vida parlant de la seva literatura cada vegada que tenia un micròfon al davant. Tant si volien, com si no, ell parlava de les grans obres de la literatura polonesa. Finalment va aconseguir fer amistat amb Heaney perquè eren tots dos premis Nobel i li va dir: tu el que podries fer és atrevir-te a traduir una cosa del polonès. Jo et busco algú. Milosz va buscar un jove poeta polonès perquè fes una versió literal que posteriorment Heaney va versificar. La literatura catalana podria fer exactament igual. La matèria primera ja existeix.
Heaney ha vingut aquí moltes vegades. Una d’elles va venir a inaugurar el curs de traducció i interpretació de l’Autònoma. Té una relació personal amb els seus traductors, que són Francesc Parcerisas i Jaume Subirana. L’estratègia seria la mateixa. Quin és el problema? El problema és creure en la teva literatura i el seu valor internacional. Qui té aquest convenciment ara i aquí? Pràcticament ningú. Però els grans clàssics catalans demostren que la gent d’aquí s’equivoca amb la seva actitud de falta de confiança. La novel·la de cavalleries Tirant lo Blanc va demostrar que tinc raó. El “Tirant” va començar una moda a nivell internacional i al final es va traduir a més de vint llengües. Qui el coneixia? Ningú. I senzillament el pare del David Rosenthal, el traductor a l’anglès, era un dels grans crítics de la literatura nord-americana i a partir de diferents accions va engegar aquesta internacionalització de Tirant lo Blanc. Per on ha passat Tirant lo Blanc, per on ha passat Mercè Rodoreda, poden passar tots els grans genis de la literatura catalana. Joan Sales i les Cartes a Màrius Torres no són una qüestió local. És una altra gran obra literària a nivell internacional. Ara mateix que és el centenari d’Agustí Bartra, cal esmentar que una de les primeres obres literàries del món occidental sobre el dolor de la vida concentracionària que priva l’home de la seva dignitat és el Crist de 200.000 braços d’Agustí Bartra. Finalment s’ha reeditat aquest novel·la esplèndida però estava exhaurit des de 1974 fins al 2008. I l’ha hagut d’editar un editor mallorquí perquè els editors de Barcelona tenen massa problemes publicant insensateses. I si no editen autors de la talla d’Agustí Bartra, poca feina podrem fer a nivell internacional. El nostre amic convidat avui és Carles Bonaventura Aribau. És un altre autor que entra en el mateix sac. I mireu que aquest autor presenta pocs problemes. Ens ho va posar facilíssim perquè, al capdavall, té un sol poema extraordinari com Sant Joan de la Creu. Va arribar i va arrasar. I ja no li calia fer res més. O com Jorge Manrique que també va ser autor d’una sola obra mestra, un poema que no té paral·lel. Explicava Eliot, com a crític, que si un autor escriu un sol gran poema n’hi ha suficient per a exigir el nostre respecte i la nostra atenció com a lectors.
I aquest és ben bé el cas de Carles Bonaventura Aribau. I ens podem preguntar: aquesta obra on viu ara mateix? Viu en un calaix que diu: “Renaixença”. No, senyors. Aquest poema és alguna cosa més. És molt més que això. Em fa molta gràcia constatar que ja fa temps que Carles Riba, una ment absolutament privilegiada, i un altre d’aquests grans escriptors catalans, europeus i universals, ho havia dit als quatre vents. Va fer un text en un moment determinat, als anys 30, per celebrar el fet que la família que tenia un dels manuscrits de l’Oda a la Pàtria el van cedir a la Biblioteca Nacional de Catalunya. La biblioteca es va encarregar de publicar l’obra en una edició facsímil de gran qualitat, molt elegant, molt ben editada, i li van demanar a Carles Riba, el crític més ambiciós del moment, que fes un pròleg. En el pròleg Riba afirma categòricament una cosa que em sembla importantíssima: “deu promocions successives de patriotes hi han estat sensibles: sota un estil passat de moda, han percebut la forma profunda de la nació i de la seva expressió; a través d’uns adéus enyoradissos, han retrobat l’afirmació d’energia ideal enfront del que és material i extern; per l’evocació elegíaca d’un passat, s’han remuntat, talment, història endins fins a l’ànima essencial, inalienable, de Catalunya, per a replantejar-se des d’ella la qüestió de la missió col·lectiva i en tot cas partir de nou endavant”. Esplèndid! Riba ha dit, d’una manera molt més sofisticada, el que jo acabo de dir per la meva banda. És un poema que cada generació de lectors rellegeix i renova. En aquest assaig sentim la veu d’un autèntic crític. Un crític i no un historiador. Un crític que declara que el nostre poema efectivament té un llenguatge que correspon a una època determinada i va ser escrit en un moment determinat, però que nosaltres l’hem de rellegir i anar al fons del text per apreciar el seu lligam amb l’actualitat. Això és el que és important. I aleshores jo, si m’ho permeten i tenen la paciència de seguir-me, m’agradaria fer el mateix amb el gran poema d’Aribau. És a dir, voldria veure exactament amb què es relaciona amb el món, amb nosaltres i amb les tendències literàries que hi ha en aquest moment de la cultura catalana i europea. I no cal que fem arqueologia i ens en anem a, oh pobrets!, fa 175 anys, no! ¿Ara, el 2008, què tenen a veure amb nosaltres i el nostre món aquest senyor Aribau i el seu famós poema? ¿Quins lligams existeixen entre l’Oda a la Pàtria d’Aribau i les discussions d’idees, els grans debats sobre la literatura? I crec que hi ha, per a mi, quatre temes fonamentals que tenen moltíssim a veure amb el món on nosaltres vivim i la literatura que s’hi fa, la literatura moderna, la literatura més nostra.
La primera és el tema del paisatge, de la topografia i de la corografia. Corografia és un terme que es va encunyar fa dos o tres anys en la crítica literària per descriure la topografia en un nivell més universal i ambiciós. La manera que mirem el paisatge, el que veiem en el paisatge determinat, el perfil d’una ciutat, d’un país, d’una regió és una qüestió de topografia i després arribem a la corografia, és a dir la topografia de tot un país. Tant la topografia com la corografia constitueixen un dels grans termes de la literatura moderna i contemporània.
“Jo ton superbe front coneixia llavors, / com conèixer pogués lo front de mos parents. / Coneixia també lo so de los torrents. / Com la veu de ma mare, o de mon fill los plors”. Coneixia el seu país com una mare coneix el seu fill, és a dir, amb la mateix intensitat i exactitud. Coneixia el seu país com coneixia el seu propi fill que acabava de néixer. Justament aquesta dada de la comparació amb el seu fill ha permès als estudiosos establir la data del poema. I fixeu-vos que està descrivint un país, tot un país. El primer que fa el nostre poeta és delimitar el seu entorn: la serra, i el mar i el cel. I després va a parar al tema de la identitat. No és el mateix mecanisme que Joyce? No és el mateix mecanisme que Amikhai i que Pla? Totes les literatures modernes l’han tingut. Ha estat una constant. La presa de contacte amb el paisatge. Walt Whitman es va passar la vida donant forma al seu país, els Estats Units. Va crear el seu país i va donar-li una topografia literària. Un país que s’acabava de crear com qui diu. Whitman i la seva obra són plenament actuals perquè aquest discurs sobre paisatge, topografia i corografia està completament viu en el món de la literatura. I, evidentment, es pot dir exactament el mateix d’Aribau. Recordo una vegada que vaig sentir com Manuel Royes deia en un discurs, presentant una novel·la de Jaume Cabré a Terrassa, que era molt més important que un lloc estigués en la literatura que no pas en un mapa de carreteres. És una dita que me l’he quedada per sempre, perquè tenia molta raó l’exalcalde de Terrassa. Perquè els llocs se sacralitzen, els països es creen a partir de la fixació literària dels seus topants.
El senyor Aribau ja va contribuir a fer això i l’hi hem de reconèixer. Ningú ha estudiat mai Carles Bonaventura Aribau i el seu poema des d’aquest punt de vista que jo els acabo d’explicar. Per què? Perquè això no es feia en la Renaixença. La Renaixença anava per una altra banda. Jo penso que la gent té com vergonya d’admetre que Aribau pugui ser un autor actual. Molts lectors estan convençuts que Aribau és un rave que correspon a una època passada i només els sentimentals i els patriotes més aviat folklòrics el reivindiquen. Doncs no. Era un senyor escriptor amb unes qüestions que el preocupaven profundament, unes qüestions que va expressar clarament, i, en fer-ho, va involucrar el món actual on nosaltres vivim.
Una altra cosa que el vincula a la literatura moderna i actual, és el lligam entre la literatura i la vida. Aquest ha estat un tema molt debatut en el món de la literatura i que encara genera discussions. A més, en els darrers anys s’ha complicat enormement perquè ara, per exemple, quan parlem de les biografies d’un autor famós, ara resulta que, segons les darreres tendències, aquestes biografies són documents literaris i pertanyen més aviat al terreny de la ficció. Per tant, segons el punt de vista de qui fa la biografia es veu amb una llum o una altra. Aquí es veu perfectament la quantitat de versions que hi ha de la difícil vida de Mercè Rodoreda. N’hi ha per tots els gustos. Que si era una mala pècora, que si era una innocent, que si era un geni, i tot segons la biografia que llegim. La crítica recent ha demostrat que la història literària, les biografies, el memorialisme, tenen un element literari, de manipulació, i això ens porta a preguntar-nos què és la vida, què és la literatura, i quina relació hi ha entre les dues. Nosaltres, per exemple, quan agafem els llibres de Primo Levi volem vida, volem realisme. Volem la certesa que allò que narra sigui ben cert. Volem estar segurs que ens està dient la veritat. Aquest lligam d’autenticitat entre la vida i la literatura és un lligam importantíssim. I està tot el dia sobre la taula quan es parla de literatura.
Aribau ho tenia clar des del primer moment perquè ens parla des de l’horitzó real de la seva vida. Li van demanar un poema per celebrar l’aniversari d’un banquer, l’amo de l’entitat financera on treballava! I evidentment l’amo no va saber apreciar l’obra mestra que li regalaven. Aribau va utilitzar l’encàrrec com un mer pretext per elaborar un discurs sobre, entre altres coses, la relació profunda entre la literatura i la vida. Va explicar-nos la seva vida, i la va literaturitzar en uns alexandrins immortals. I nosaltres encara estem discutint el vincle entre la literatura i la vida per mirar de posar-nos d’acord. Recordem, per exemple, l’escàndol que s’ha produït darrerament en saber que Günter Grass era de les SS quan era jovenet. Aquest canvi en la percepció de la vida de Grass altera la nostra lectura de la seva obra. Hi ha hagut molta gent que ha tret de casa seva els seus llibres, i l’han desautoritzat públicament com a autoritat moral, com a consciència, com a veu del seu poble, i no volen saber res més d’ell. I ho estem discutint. I s’ha discutit moltíssim. Què ha passat amb un dels grans pensadors del segle XX, Heidegger, quan es va descobrir que era còmplice del nazisme? Ha estat molt qüestionat com a pensador, i així, altra vegada, en base a la vida, podem desautoritzar el discurs literari de qualsevol. I a l’inrevés, la vida pot legitimar un discurs literari. I es miri com es miri són vasos comunicants. Aquest és un tema actual que ens concerneix. Doncs Aribau al segle XIX ja va plantejar aquest tema tan fonamental per nosaltres com a cultura. Per això és tan actual. Si entrem a les llibreries i entrem a la secció de biografies veurem la gran quantitat de biografies literàries que s’escriuen ara. Per què aquest increment ostensible? Perquè volem saber qui era cadascú. Volem la plena garantia que allò que l’autor planteja en la seva obra té una correspondència amb la seva vida.
Un altre tema del qual es parla molt en el món literari i està estretament relacionat amb Aribau i la vinculació entre vida i literatura és el tema de l’autenticitat i la sinceritat. Us heu fixat que aquestes paraules darrerament surten cada dos per tres en les converses entre les persones i també s’ha traslladat al món de la literatura. Quan engeguem la televisió i surten els polítics a parlar, fem una feina doble: escoltem, per un costat, i, de l’altre costat estem intentant esbrinar si aquella persona és autèntica i sincera o no. Si no ho és volem saber quins motius té per a no ser autèntic o sincer. I en literatura passa exactament el mateix i la sinceritat i l’autenticitat han esdevingut termes o conceptes importantíssims. Hi ha hagut persones que s’han especialitzat en l’estudi d’aquest tema de l’autenticitat. Hi havia un escriptor alemany que es va trobar desplaçat després de la Segona Guerra Mundial i va anar a parar a la Universitat de Yale als Estats Units. Em refereixo al professor Geoffrey Hartmann. El tema de l’autenticitat és un dels grans temes d’estudi que recorre la seva obra com a pensador i com a crític.
I una cosa que ens passa amb Aribau és que ell ens convenç que és autèntic. Que és sincer. Que sentia veritablement allò que ens explica a través del seu poema. Aribau va utilitzar correctament les seves emocions i les va traduir en les tonalitats expressives apropiades dins el seu text. I el resultat és que ens el creiem. “Si quan me trobo sol, parlo amb mon esperit, / en llemosí li parlo, que llengua altra no sent / [...] i ma boca llavors no sap mentir, ni ment, / puix surten mes raons del centre de mon pit”. Està claríssim que aquesta quarteta existeix per convèncer-nos de l’autenticitat i sinceritat del seu discurs. I em fa gràcia el comentari del senyor Aznar, aquell comentari que parla el català en la intimitat. Tenia justament la mateixa intenció de convèncer de la seva autenticitat i del seu gran interès per la llengua i la cultura pròpia d'aquest país i ja hem pogut comprovar la sinceritat del seu discurs a partir de les seves actuacions. Però fixem-nos com apel·la a la intimitat per mirar de seduir i convèncer, perquè sembli cert tot el que diu. En canvi, en el cas d’Aribau està expressat d’una manera que nosaltres ho acceptem perquè veiem que surt de dins. I té l’autoritat moral de qui diu la veritat. És una de les grans virtuts d’aquest poema. És emocionant. Ens commou amb la seva sinceritat. I si els lectors de moltes generacions han tornat a aquest poema, part de la raó és que en aquest poema detecten l’autenticitat.
També en el món de la filosofia la qüestió de l’autenticitat ha estat un dels grans temes. L’existencialisme parlava de conceptes com la vida “autèntica” i la vida “inautèntica”. La vida és inautèntica quan nosaltres seguim la gent i fem el que fa tothom i ens deixem arrossegar. La vida és autèntica quan acceptem la responsabilitat de les nostres vides i decidim per nosaltres mateixos. Paguem el preu que exigeix el fet de voler ser nosaltres mateixos.
El voler ser nosaltres mateixos té molt a veure amb Aribau. Aribau podia haver escrit un poema de circumstàncies per dir “per molts anys i que guanyis molts diners i siguis molt feliç”. I no ho va fer sinó que va aprofitar l’oportunitat i va escriure un poema que li sortia de dins i que el representava plenament. Que representava les seves preocupacions profundes com a individu i com a membre d’una col·lectivitat que es trobava en un lloc que no era el seu i que més aviat considerava hostil. Si això no és autenticitat! Ell se la va jugar. Tenia moltes possibilitats que el banquer a qui dedicava el poema es rebotés contra ell. Què li estava dient? Quin sentit tenia tot plegat? En comptes de lloar el destinatari, Aribau explica el seu món i els seus sentiments i la seva situació.
I es nota tant en la versió original del poema quan diu en la darrera estrofa, quan entra el banquer en el text, perquè li ha de fer la dedicatòria i diu: “Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat/ que puga d’home en cor gravar la mà del cel,/oh llengua a mos sentits més dolça que la mel/que em tornes les virtuts de ma innocenta edat./Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat/cessarà de cantar de mon patró la glòria/e passe per ta veu son nom e sa memòria/als propis, als estranys, a la posteritat”. Es nota moltíssim, d’una hora lluny, que la paraula “patró” no encaixa, i que la paraula en realitat és “Pàtria”. Aribau va posar la dedicatòria quan faltaven dos versos per acabar el poema i era totalment forçat. I en la primera i segona versions del poema es veu clarament que havia de dir la veritat i això el va portar a suprimir les dues últimes estrofes senceres. No hi ha art sense autenticitat. En el fons no estava celebrant cap aniversari. L’operació literària d’Aribau era una altra completament diferent.
Al llarg dels anys quants escriptors han perdut la vida per l’autenticitat? Recordem el poeta rus Mandelstam, que va tenir la gosadia d’escriure un poema contra Stalin. El va llegir en una reunió literària i algú el va denunciar. El van arrestar i va passar un autèntic calvari els últims anys de la seva vida perquè Stalin se’n va ocupar personalment i va morir en un camp de concentració després de tortures físiques i mentals. Deia a la seva dona cap al final abans que se l’enduguessin definitivament: “Stalin em persegueix d’aquesta manera implacable perquè jo sóc poeta i perquè la paraula poètica és tan important. Si jo no fos poeta i no parlés amb paraula poètica i la seva profunda veritat no se’m perseguiria”. Ell creia en la paraula poètica. A la seva manera Aribau també creia en la paraula poètica.
I l’últim tema, que està tan de moda que no ho podria estar més: l’exili i el desplaçament. Uns dels grans pensadors actuals, que ens ha deixat fa poc, és el palestí Edward Said, i el seu llibre Reflexions sobre l’exili és de l’any 2000. El 2009 es commemorarà aquí l’aniversari de la fugida massiva de 400.000 persones que hi va haver l’any 1939. El tema de la immigració i dels desplaçats està a l’ordre del dia arreu del món.
Un dels primers documents que existeix a Catalunya d’un exiliat o un desplaçat és precisament l’Oda a la Pàtria. Ell ho diu sense subterfugis: “Mes arrencat després per fats perseguidors, / ja no conec ni sent com en millors vegades; / així d’arbre migrat a terres apartades / son gust perden los fruits e son perfum les flors.”
És un desplaçat que viu en un lloc on no sent la seva llengua, on no veu els seus topants, on la gent és diferent, i se sent completament fora de joc. Se sent exiliat. I sap perfectament que un cop que marxi del seu país ja no podrà tornar mai més. Quan tornes a la teva terra es produeix una separació entre tu i els teus. És el que deia Said: “El desplaçat no és d’enlloc, no s’integra on va i no és de la seva terra. Viu entre dos llocs.” És justament la tragèdia que Aribau anuncia. És com si declarés: m’han tret del meu lloc i no estic introduït al nou lloc. És un tema extraordinàriament actual, i ningú ha citat mai Aribau en aquest context. I estem tot el dia llegint documents literaris sobre persones desplaçades i aquí en tenim un i de gran qualitat! Aquest poema provoca una sensació d’estranyesa, d’exili que és el que sentia Aribau en un ambient que no era el seu. Ell tenia una llengua, una cultura, un paisatge i una manera de veure el món diferents. I quan parlem d’intentar una represa de la consciencia nacional en Aribau trobem un referent.
Hem trobat molts temes que són propis dels catalans: exili, autenticitat, lligam de la literatura i la vida, preocupació pel paisatge... temes molt nostres que ens vinculen amb Aribau, un senyor de fa 175 anys. I justament és el que hem de fer, hem de fer la nostra lectura d’Aribau, portar Aribau cap aquí. I si no té res a veure amb nosaltres podem passar-lo als historiadors perquè com a peça de museu el guardin al lloc que li pertoca.
Però la gran literatura del passat sempre viu en el present. La literatura catalana no permet que el passat visqui en el present. Sempre s’ha tractat com una peça de museu. Batega. I aquest poema batega.