Blade Runner

«Una nova vida l'espera a les colònies de l'espai exterior. La possibilitat de tornar a començar en una terra daurada plena d'oportunitats i aventura. Nou clima, serveis recreatius... completament de franc. Gaudeixi del seu nou amic com a servent personal o com un incansable treballador de la terra. L'humanoide replicant, genèticament dissenyat i vestit a la moda, creat especialment per satisfer les seves necessitats. Així que endavant, Amèrica, posem el nostre equip allà dalt...- Aquest anunci és patrocinat per la Corporació Shimato Domínguez. Ajudant Amèrica en la conquesta del nou món.»

Sobre la remor d'un carrer atapeït de gent atrafegada i amb la pluja com a so de baix continu, una veu procedent d'una nau espacial pronuncia aquestes paraules. Forma part del decorat d'un Los Àngeles futurista, multiètnic, bulliciós i, tanmateix, decadent. La ciutat convertida en gran basar constitueix un temple a la soledat. Cadascú sembla viure ocupat només en els seus assumptes, sense res que el lligui amb els altres que no siguin els propis assumptes. Allí es troba Rick Deckar, ocupat en els seus, fent temps per poder tenir un lloc i endrapar alguna cosa en una barra de cuina ràpida xinesa. Imatge escaient de la vida en aquest Los Àngeles, on tot s'engoleix, però res no es degusta, on tot és divers i cridaner però res no té identitat -no és estrany que alguns crítics hagin vist en aquesta posada en escena les influències del pensament anomenat postmodern-.

Deckar, antic Blade Runner, policia especialitzat en eliminar androides, els anomenats replicants -entengui's: perquè són rèpliques d'homes-, és cridat per tornar a sortir a la palestra. Sis d'aquests prototipus, la versió més perfeccionada de Nexus-6, han fugit de les colònies de l'espai exterior, on treballen com a esclaus per garantir la felicitat dels colons i han retornat il·legalment a la terra. Un d'ells ha mort durant la fugida. Es tracta, doncs, de donar caça als altres cinc, més concretament, de retirar-los de circulació, ja que no són sinó màquines. A Deckar, se li ofereix la possibilitat de sortir de l'anonimat i així de tornar a ser algú. La seva vida recobrarà un sentit ja que haurà d'encarregar-se de l'acompliment d'una missió. Una missió d'utilitat per a la societat. Això és el que tèrbolament li etziba el sergent Bryant a les oficines de comissaria, després d'explicar-li la raó per la qual ha estat cridat. Què carai!, se n'hauria d'alegrar de poder tornar a desenvolupar l'habilitat per la qual resulta estar especialment dotat i que no és altra que la de matar. Feina bruta, però...

Com ja les tragèdies gregues solien mostrar -només cal recordar l'Antígona d'Eurípides-, els requeriments socials, de vegades, xoquen amb les exigències morals. Hom, a més de l'aprovació del grup, necessita de l'aprovació d'un mateix, a l'hora de realitzar una acció. L'entrevista amb el personatge de Rachel -una dona, com si no?- farà aflorar tots els dubtes a l'eficient caçador. Ella és un "experiment" del Dr. Tyrell, enginyer genètic i màxim mandatari de Tyrell Corporation, l'empresa que subministra els androides per als humans que viuen a les noves colònies. A instàncies d'aquest, Deckar es veurà obligat a sotmetre la bella i continguda Rachel a una prova. És la prova que permet esbrinar si una persona és veritablement un ésser humà o, només, una màquina. Consisteix a fer un seguit de preguntes amb una forta càrrega emocional, a fi d'incidir en els sentiments de l'entrevistat. La fluctuació de la pupil·la i la dilatació de l'iris són els signes sensibles a través dels quals es manifesta una reacció emotiva. A falta d'aquests senyals, no hi ha d'haver dubte: la persona que es té al davant no és humana. Els ulls, òrgan al qual es fa una reiterada referència al llarg de la pel·lícula, possibiliten el reconeixement de la realitat exterior per part del subjecte, però al mateix temps permeten desxifrar els estats interiors d'aquest. Rachel no superarà la prova de l'ull, l'anomenat test Voight-Kampff. La ingènua desimboltura en les respostes la delatarà. I, tanmateix, tot just conèixer-se, ella havia demostrat els seus sentiments demanant a Deckart si no temia haver-se equivocat alguna vegada, matant un humà pensant-se que era un androide.

El cas de Rachel és especial. A diferència d'altres replicants, el seu període de vida -o de funcionament- no té un temps predeterminat i, a més a més, té records del passat. Segons aquests, ella és la neboda del Dr. Tyrell. Vana il·lusió, li fa veure Deckart en un cert moment: no són més que insercions. Insercions que tenen per objectiu garantir una identitat. Els androides, amb el pas del temps i l'acumulació d'experiències, arriben a desenvolupar emocions: de por, angoixa, odi i, també amor. A fi de dotar-los d'una estabilitat emocional, l'enginyós Dr. Tyrell ha omplert de records artificials les ments de les generacions més avançades de replicants. Deckart, que se sent atret per la noia, és un solitari. Viu aïllat en un pis petit. Una mena de cau, on té un piano vell sobre el qual s'exhibeixen unes quantes fotografies esgrogueïdes pel pas del temps. Sobresurt la de qui deuria haver estat la seva mare. Aquest és el tresor de Deckart, el fil que veritablement el manté unit al món. Dit d'una altra manera, la consciència d'haver-se sentit estimat és el que li dóna la força i la seguretat imprescindibles per a continuar vivint. Com si viure consistís en un retornar al món l'amor que una vegada fou donat. Amb Rachel l'uneix el fet que la seva experiència d'una estima sincera estigui lligada a unes poques fotografies i a uns quants records, més o menys difosos. Com ella, també ell sent a prop seu l'abisme del no-res.

Portes enfora, Deckart es comportarà de la manera com esperen els representants de l'autoritat instituïda. Posarà fi a l'existència de Leon, Zhora, Pris i Roy, quatre dels replicants fugitius. Aquest últim, Roy, constitueix el model més perfecte. És la ment pensant i el líder del grup. Allò que els ha dut a la terra és la consciència de saberse prop de la mort. Han estat programats per a una vida curta i saben que la seva fi és a prop. Estimen la vida i no la volen abandonar. El seu objectiu és entrevistar-se amb el seu creador, el Dr. Tyrell, a fi que els doni alguna mena de solució. Tyrell, però, els ha creat per satisfer els seus interessos pecuniaris. A l'hora de produir-los, no ha tingut en compte que les seves criatures poguessin esperar de la seva vida alguna cosa més que la realització d'allò pel qual estaven programades. Simplement, el que els androides poguessin esperar era cosa fora de tota consideració. El sentit de les seves vides no els era propi i aquest els reduïa a la condició d'esclaus: a treballar per a la glòria de Tyrell. Un "Així és la vida" és la resposta que obtenen les criatures del seu creador!

Roy acabarà amb el despòtic déu i, abans de veure acomplert el seu tràgic destí, tindrà temps de fer un acte contra natura, només a l'abast d'un ésser lliure: salvar la vida de qui havia de ser el seu executor, Deckart. Roy posarà així la seva existència al servei de la d'un altre. Amb paraules més vistents: es transcendirà a si mateix. Si hi ha alguna cosa que caracteritza bé la naturalesa humana, aquesta és justament la capacitat d'anar més enllà d'un mateix. Com diria el filòsof Immanuel Kant, la facultat de tractar els altres no com a mers mitjans, sinó com a fins. Si Roy, des de la seva situació inicial de mer androide, arriba a desenvolupar una consciència moral, la qual cosa eleva la seva naturalesa, l'humanitza; el Dr Tyrell fa un trajecte invers, usant la seva capacitat de creació, que el separa de les màquines, cau a la condició d'aquestes en esdevenir esclau del seu desig d'èxit material. Davant d'aquest acte d'heroisme, Deckart veurà trabucats els seus antics esquemes mentals. Roy, el suposat androide, farà créixer la humanitat de Deckart, el suposat humà.

La pel·lícula, dirigida per Ridley Scott, autor d'altres títols coneguts pel gran públic com Alien, el vuitè passatger (1979), Thelma i Louis (1991) o, més recentment, Gladiator (2000), no va passar de tenir una discreta acceptació en la seva estrena. L'Acadèmia de Hoywood, per exemple, només la va fer mereixedora a la nominació de dos òscars. Tanmateix, amb el transcurs del temps, el film ha acabat esdevenint el que s'anomena una obra de culte. A això sens dubte hi ha col·laborat l'estètica preciosista de les imatges, aspecte en el qual es posa de manifest la formació de publicista de Ridley Scott. Es tracta d'una estètica que contínuament juga amb el contrast o la combinació, del nou amb el vell, dels enginys de tecnologia més avançada amb les runes del passat -estil que, més endavant, ha donat lloc a moviments de cultura, com l'anomenat cyberpunk i que ha estat conreat per d'altres cineastes-. Val a dir que, amb aquest joc de contrastos, el director aconsegueix despertar en el públic un sentiment de malenconia, predisposant-lo al que, en definitiva, és el tema de la pel·lícula: en què consisteix la humanitat de l'home i quins són els seus límits. Del film se n'han fet diverses versions. Les dues més importants són la de la seva estrena, el 1982 i la de 1992, coneguda com a Director's cut. La primera introduïa algunes variacions a iniciativa de la productora, a fi de facilitar la comprensió de la història que s'hi explicava i de donar-li un final d'acord amb el gust del gran públic. En la segona, Scott va treure aquestes variacions i reforçà la idea que Deckart és també un replicant. Sigui com sigui, el cert és que Blade Runner s'ha convertit en un clàssic del cinema de ciència ficció. Cal veure-la.

Fitxa tècnica:

Director: Ridley Scott
Producció: Michael Deely i Ridley Scott
Guió: Hampton Fancher i David Peoples, basat en la novel·la de Philip. K. Dick, Do Androids Dream of Electric Sheep?
Fotografia: Jonathan Cronenweth
Efectes Especials: Douglas Trumbull
Música: Vangelis
Repartiment: Harrison Ford (Rick Deckard), Rutger Hauer (Roy Batty), Sean Young (Rachel), Edward James Olmos (Gaff), M. Emmet Walsh (Bryant), Daryl Hannah (Pris), William Sanderson (J.F. Sebastian), Brion James (Leon), Joe Turkel (Tyrell) y Joanna Cassidy (Zhora)
Any: 1982
Duració: 115 minuts