Bicefàlia eclesial
Voldria incidir amb aquesta nota sobre un altre aspecte de la nostra feble capacitat política: el de la bicefàlia de l’Església catalana, un tema que sembla que no interessi ningú.
És cert que avui dia s’estan fent molts esforços per persuadir-nos que això de la religió és quelcom que, com a màxim, pertany a l’esfera individual i no té ni ha de tenir cap incidència en la vida pública. Però malgrat tot hi ha uns fets que no poden ser oblidats: especialment dos. El primer, que Catalunya s’ha format en paral·lel amb la seva independització religiosa i el restabliment de la seu metropolitana de Tarragona. El segon, el paper importantíssim que l’Església catalana, laics, capellans i algun que altre bisbe, ha jugat en la renaixença catalana des de finals del XIX i al llarg dels avatars del conflictiu segle XX.
És posar el cap sota l’ala “fer com si” l’Església fos un residu inassimilable per al món modern i estigués condemnada a anar desapareixent sense deixar rastre, o bé caure, els cristians, en un irenisme que prescindeixi d’aspectes materials de la nostra institució. Adhesions i aversions a part, tot fa suposar que en el futur l’Església jugarà un paper a Catalunya. Jo no sé quin: ni jo ni ningú, ja ho veurem.
Però hi ha un fet present que és important de cara a aquest futur,especialment per als que desitgem que la feblesa política i institucional de Catalunya vagi desapareixent, i és el que indico en el títol d’aquesta nota: la bicefàlia eclesiàstica.
És important per la seva negativitat. I és greu que els catalans, creients o no creients, no ens en preocupem més.
Quan Pau VI va crear l’arquebisbat de Barcelona i el va fer independent de Tarragona, va fer un flac favor a Catalunya: és un exemple patent d’allò que Mn. Ballarín anomena “desgràcia d’estat” i que acompanya massa vegades certes decisions eclesials que surten del seu marc.
No poso pas en dubte la bona fe de Pau VI ni la lògica de la seva actuació. Barcelona (com Milà) era una conurbació prou gran com per tenir arquebisbe propi amb independència de velles circumscripcions. El que potser no sabia Pau VI, o qui l’aconsellés, és que existia quelcom anomenat Catalunya de què Barcelona era la capital històrica i real, i que Barcelona, sense Catalunya, no és més que un monstre. I aquesta ignorància no era completament innocent.
Tampoc no sabia (o sabien), i aquí és més justificable la ignorància, que la mala dinàmica Barcelona-Catalunya, ininterrompuda almenys des del segle XV, si no abans, era una de les causes que la nacionalitat catalana no acabés de quallar políticament i que amb la seva decisió contribuïa a augmentar distàncies, enfondir esquerdes i complicar encara més una situació que ja ho és prou i que dificulta greument que el nostre poble es realitzi plenament.
Sembla, per una nota que he llegit del pare Hilari Raguer, que l’abat Brasó de Montserrat va indicar alguna cosa a Pau VI, en aquest sentit, i que el bon Papa es va posar les mans al cap, i no metafòricament, sinó realment.
* * * *
Penso que si els arquebisbes de Barcelona i de Tarragona, en un gest de patriotisme, presentessin la seva renúncia i en comunió amb els altres bisbes de Catalunya plantegessin a Roma, de la manera més correcta possible, el seu desig que Catalunya, com tots els pobles d’origen cristià, tingui un sol cap, un sol primat, si es produís aquesta mena de “miracle”, crec que malgrat les pesantors de la cúria i les pressions dels poderosos, s’aconseguiria aquesta unitat. I la conferència episcopal catalana en sorgiria immediatament, com tantes altres conseqüències.
Però han de ser, certament, els bisbes qui es moguin. Qualsevol moviment sortit del laïcat o de la clerecia, seria immediatament sospitós, mal vist i condemnat al fracàs.
Tindrem els catalans, creients o no, la sort d’entreveure aviat alguna llum en aquest sentit?