Barcelona, la història. Cròniques de 2000 anys de vida de la ciutat, de Joan Castellar-Gassol
Joan Castellar-Gassol
Edicions de 1984, Barcelona, 2000
El llibre “Barcelona. La Història. Cròniques de 2000 anys de vida de la ciutat” de l’autor J. Castellar-Gassol, és un interessant relat de l’epopeia dels barcelonins des d’abans dels romans fins al segle XX. El text té, a més d’un innegable valor històric, un estil àgil i de molt amena lectura, alhora que ens obre les finestres per a una anàlisi sociològica i costumista des dels fets i els detalls més petits de la vida, fins als aspectes arquitectònics, econòmics, de la moral, i la vida dels barcelonins en el transcurs d’una evolució, que no és altra que la història de la vida real d’una ciutat. El relat situa la realitat de Barcelona en el context històric de cada moment.
J. Castellar Gassol estudià Ciències Polítiques i Sociologia a la Universitat de Madrid, al Centre Européen Universitaire de Nancy i al Ruskin College d’Oxford. Com escriptor en llengua catalana ha publicat també una obra sobre Gaudí, editada en català, anglès, castellà i francès i que ha merescut les següents paraules elogioses d’Isabel Clara Simó en el diari Avui: “una biografia necessària, molt a l’abast, fàcil de llegir i que ens fa reflexionar sobre la intel·ligentzia catalana”. L’autor ja indica en el seu prefaci, després de la reproducció d’una litografia de la Barcelona del 1850, com el llibre és una obra de divulgació històrica, mitjançant una tria d’episodis o moments culminants de la història de Barcelona “tots els noms de personatges que apareixen en aquesta obra corresponen a éssers reals. Si n’hi hagués cap, de nom de persona, que pogués semblar un ésser de ficció seria pura coincidència.”
Les cròniques sobre 2000 anys de vida de la ciutat estan estructurades, com el seu títol indica, en cròniques, cadascuna aborda un tema, moment o persona concreta, i la lectura de cada una d’elles si bé es pot fer de forma independent compon un relat històric lineal: des del primer port mediterrani del Barcino –la Barcelona primitiva– fins a l’actualitat post-olímpica. Són un total de vint-i-tres cròniques agrupades en sis parts i un recull cronològic final.
Les quatre primeres cròniques componen la primera part del relat que és una bona síntesi de les nostres arrels, des d’una descripció del món de la mediterrània de la Grècia clàssica i com fins a Barcino havien arribat fenicis, cartaginesos i grecs, un relat de la vida de la colònia romana i com un dia de vers l’any 270 d.d.c els habitants de la Bàrcino romana van sentir el remor de fons, el tremolor incessant que suposà l’entrada dels bàrbars que baixaven de la Gàl·lia. Aquest apartat finalitza amb la crònica dedicada a Gal·la Placídia, el record de la qual és avui la plaça que coneixem. Filla de l’emperador romà Teodosi el Gran va ser segrestada per Ataülf, rei dels visigots, l’any 410, que s’hi casà. Foragitats de Narbona prengueren Barcino com a base i residència. Poc després la parella fou assassinada per gots d’un bàndol antiromà. El nom d’Ataülf és també recordat avui a Barcelona en un carrer estret del barri gòtic, “com si les divergències entre la civilitat romana i l’aspror gòtica s’haguessin mantingut fins avui”. La segona part del llibre consta de les cinc cròniques següents, relatant a Guifré, comte de Barcelona, i la llegenda de la creació de la senyera per la mà de Carles el Calb en la ferida de Guifré, i l’origen ultrapirinenc de Catalunya. Especialment important és la crònica VII que relata com, amb motiu d’una plaga de llagostes els fidels van invocar la intercessió de la Mare de Déu de la Mercè l’any 1637, fet pel qual el consell de la ciutat l’anomenà patrona de Barcelona. Realment copatrona juntament amb la suposada màrtir Eulàlia. Segueixen els interessants relats dedicats a Ramon “lo foll”, Ramon Llull; i el dedicat a Arnau de Vilanova. Ramon de Penyafort, que havia afirmat revolucionàriament en una societat feudal, que tot treball mereixia un salari i que tota professió basada en el treball estava justificada, va recomanar al jove Llull de restar a Mallorca, on en una dotzena d’anys va posar per escrit en llatí, català i àrab el seu pensament. Aquest ha estat considerat per W. Leibniz un precursor de la matemàtica combinatòria, així com per Descartes, que va reconèixer que pensava en Llull quan va concebre el seu mètode de la ciència universal.
La tercera part comprèn quatre cròniques que donen abundosos detalls històrics, com la pesta negra, i també arquitectònics per conèixer el gòtic de la nostra ciutat. Aixi arribem fins la quarta part que ens porta fins la setzena crònica. Aquí coneixem com Lluís de Santàngel, valencià d’origen jueu i família conversa, financià el viatge de Cristòfor Colom, i l’audiència d’aquest al Saló del Tinell pel rei d’Aragó i la reina de Castella. Es relata també com el pagès Joan de Canyamars va enfonsar al coll del rei “Ferran el catòlic” un ganivet, un dia gelat d’abans de Nadal, el 7 de desembre de 1492. Els monarques no tenien estima entre els barcelonins. Canyamars va ser lligat a un carro i els botxins l’anaven fent bocins a cops de destral. Es relaten també les incursions dels pirates musulmans al litoral català. La història avança ràpidament en el llibre de Castellar, i un cop hem llegit una crònica no podem sinó desitjar entrar en la següent. Les cròniques disset, divuit i dinou formen la cinquena part que explica com els carrers de la ciutat eren una designació de l’ofici que s’hi encabia: “agullers”, “argenteria”, “assaonadors”, “brocanters”, “escudellers”, “corders”, “espaseria”, “tapineria”, així com aspectes toponímics dels nostres cognoms. També fets decisius en la nostra història com el Corpus de Sang el 7 de juny de 1640, en la revolta de mig miler de segadors provinents de comarques veïnes davant els representants dels Habsburgs, els tercios dels quals saquejaven Catalunya. També el context històric que acompanyà l’execució del General Moragues, el cap del qual va restar penjat per escarni dotze anys al Portal del Mar. Avui un monòlit recorda la seva persona.
La sisena i darrera part inclou les quatre darreres cròniques, la vint-i-tres és la darrera d’elles: el pla Cerdà i la creació de l’Eixample, amb l’enderrocament de les muralles, el modernisme arquitectònic de la nostra ciutat, la Renaixença cultural i política, la creació dels cors de Clavé, les reunions a “Els Quatre Gats”, etc.
El llibre culmina amb un reconeixement a la Barcelona post-olímpica. Si Plató al s. IV a.c. xifrava la grandària òptima “una ciutat en 5000 habitants”, l’arquitecte suís Le Corbusier a la primera meitat del segle XX d.d.c. va xifrar la ciutat ideal en 3 milions de persones. Aquesta és la Barcelona actual, amb ètnies i cultures diverses.
La lectura d’aquest breu i interessant relat no ens ha d’interessar només als barcelonins, sinó també a tots els ciutadans de Catalunya i a aquells que cerquin una correcta comprensió de les societats, essent un text excel·lent per copsar el sentit de Barcelona, “cap i casal” de la nostra nació.