Barcelona, capital comercial d’Europa ...si ens deixen

Tràfic aeroportuari, el millor termòmetre de l’activitat econòmica

Una molt bona notícia que l’any 2011 ha deixat a Catalunya fa referència a l’aeroport de Barcelona, que l’any passat va batre el rècord de tràfic de passatgers amb quasi 35 milions de persones (18% d’increment en relació a l’any anterior). Els aeroports són uns indicadors econòmics de primera magnitud que registren i sintetitzen amb gran precisió, gairebé en temps real, el moment del cicle econòmic. Així, si bé a la tardor del 2008 l’aeroport de Barcelona ja va patir una forta caiguda de tràfic, ja a finals de 2009 va començar a mostrar una tendència molt clara de recuperació que ha culminat amb aquest resultat rècord l’any passat.

De fet, l’aeroport de Barcelona sintetitza de manera clara la vinculació creixent de l’economia catalana amb el cicle econòmic europeu, molt més important a Catalunya que en altres territoris de l’Estat. L’any 2011 tot el que va anar bé a l’economia catalana (exportacions, fires i congressos, sanitat privada, turisme...) va provenir del seu lligam econòmic amb Europa i la resta del món, atès que el mercat espanyol ha estat i estarà encara molts anys ensorrat: el necessari desendeutament públic i privat farà que la capacitat de consum i d’inversió espanyols estiguin molts anys sota mínims. En aquest sentit, ni el tancament d’Spanair, que tenia la seva base operativa a Barcelona, ha estroncat aquesta tendència a l’alça: tot i suspendre desenes de milers de vols programats, al febrer de 2012 el tràfic al Prat va créixer un 0,5%, mentre a Madrid-Barajas disminuïa un 8%.

Tot i que una bona part de l’increment de tràfic de l’aeroport de Barcelona l’han protagonitzat companyies de baix cost, els vols internacionals i intercontinentals de la capital catalana han tornat a créixer al 2011 a un ritme superior al 10%. En aquest context, per a mi és especialment important la ruta que explota Star Alliance, la connexió Singapur-Barcelona-Sao Paulo: ara que el comerç mundial (i per tant la generació de riquesa) baixa de latitud, aquesta ruta que connecta les dues grans ciutats emergents d’Àsia i de Sud-Amèrica amb la capital catalana posa sobre la taula el potencial que a fora veuen a la nostra ciutat.

L’Europa comercial, massa amagada per l’Europa política i financera

Fa poc vaig sopar a Estrasburg amb un diputat liberal anglès de Birmingham, Phillip Benion, la ciutat considerada encara com la capital de la indústria manufacturera d’Anglaterra. Per bé que la indústria a Anglaterra ja no és el que era (en els darrers vint anys tots els governs britànics han apostat per Londres-capital-financera-global, encara que això suposés sacrificar la indústria), aquest diputat m’explicava que l’aeroport de Birmingham prioritza els vols amb altres ciutats comercials europees, per sobre de vols amb les capitals polítiques i financeres del continent.

Així, la direcció de l’aeroport de Birmingham, que és gestionat individualitzadament i amb una majoria en el consorci dels governs regional i local, prioritza en la concessió d’slots a les companyies aèries els vols amb ciutats comercials del continent europeu: Barcelona abans que Madrid, Milà abans que Roma, Munic abans que Frankfurt, Hamburg abans que Berlín, Rotterdam-La Haia abans que Amsterdam, Lió abans que París, Porto abans que Lisboa, Götegorg abans que Estocolm, Zurich abans que Ginebra,....

Tot parlant amb aquest diputat anglès vaig redescobrir l’Europa comercial, una Europa que la crisi financera (i també la crisi del deute sobirà) està posant de moda: al Parlament Europeu sento a dir en molts debats que com més indústria manufacturera tenia un país, millor ha resistit la crisi al 2008 i més ha crescut via exportacions industrials al 2009 i 2010. Fins i tot a França ara reconeixen la necessitat i els beneficis de la reindustrialització!! ?En aquesta Europa comercial, en aquesta xarxa de ciutats europees que no són ni capitals polítiques ni capitals financeres, Barcelona emergeix com una de les ciutats comercials europees més potents i ambicioses. Com a català a mi em costa veure-la com una ciutat líder en aquesta categoria, potser perquè posem i remarquem molt els nostres dèficits i limitacions en començar tota anàlisi. Però veient els seus quasi 35 milions de passatgers l’any passat (Birmingham en va moure tot just 10 milions), puc dir que molts estrangers perceben Barcelona com una ciutat líder, o si més no amb una clara vocació de lideratge europeu. Que Barcelona, per exemple, guanyés a París, Munic o Milà la celebració per sis anys del World Mobile Congress a fora és vist com un senyal de fortalesa i de lideratge de la capital catalana en el segle XXI. Què no seríem, si poguéssim competir en igualtat de condicions amb altres ciutats i regions europees, amb semblants recursos fiscals i governant des del territori les nostres infraestructures!

Barcelona, capital de la violència anti-sistema?

Hi ha, però, una amenaça a aquesta ciutat que sorprèn i atrau tants i tants europeus. Curiosament, enguany la fira de Barcelona ha celebrat dues grans fires, el World Mobile Congress a mitjans de febrer i Alimentària a primers d’abril. En la primera fira la vaga dels transports metropolitans i les manifestacions posteriors van enterbolir la imatge de la ciutat al món. La violència anti-sistema, però, va quedar superada el dia final de la segona fira esmentada: les imatges de la violència extrema van inundar les portades de molts dels principals diaris del món occidental. Barcelona és avui també la ciutat on més fàcilment són qüestionats alguns dels fonaments de la civilització occidental: seguretat, propietat...

Aquesta és una de les més letals herències del tripartit, un govern que va riure les gràcies i fins i tot tolerar l’expansió dels grups anti-sistema quan, curiosament, ni Barcelona és capital política d’un estat ni el Parlament de Catalunya té agència tributària, ni capacitats, ni competències reguladores i supervisores sobre el sistema financer ni sobre les entitats bancàries.

Res no allunya tant els catalans en el camí de la llibertat com quan sortim al món retratats al món com un govern regional incapaç de controlar, una vegada més, l’ordre als nostres carrers. En aquest sentit, podríem també malpensar si algú ha tingut interès en mostrar un desgovern creixent a Catalunya: com és que aquests aldarulls tan violents no passen a Madrid, capital política i financera de l’estat i principal focus de la responsabilitat? Els fets, però, són evidents: quan un partit amb dependència de Madrid ha governat la Generalitat i l’ha deixat endeutada en uns nivells mai vistos, tot obrint la porta a una mot possible intervenció. De la mateixa manera, també podem preguntar-nos si aquesta laxitud en el control de la violència al carrer també ha facilitat obrir la porta a la policia espanyola per a que entrés a Barcelona, tal com hem vist en la darrera cimera del BCE.

Catalunya-Espanya, divorci per l’euro?

Espanya va aconseguir entrar a l’euro al 1999 gràcies a què l’economia catalana estava ja força integrada en el cicle econòmic i industrial europeu. Als anys 90 Catalunya va saber impulsar, a nivell de tot l’estat, polítiques en favor de l’economia productiva i de la internacionalització, però la influència en la política econòmica i autonòmica dels catalans a Madrid s’ha esvaït al segle XXI amb els creixents pactes tàcits PP+PSOE (centralisme infraestructures, monopoli gestió impostos...).

La moneda única ha permès a l’economia catalana, en només 10 anys, exportar més als mercats europeus que al mercat espanyol. En aquest sentit, el corredor mediterrani europeïtzarà definitivament la nostra economia i, per tant, la desespanyolitzarà encara més. Així, a Catalunya només creixen des de 2009 les exportacions i totes les activitats lligades a la UE, el nord de la qual ha gaudit de 18 mesos de molt notable recuperació econòmica. El mercat espanyol, però, estarà molts anys ensorrat des del punt de vista de la capacitat de compra: aquest no es recuperarà mentre no es redueixi l’ingent deute privat i públic dels seus agents econòmics.

Ara la millora de la política monetària de l’euro passa per eliminar les ineficiències seculars de la política fiscal espanyola: morositat immoral del sector públic (principal causant de l’atur), discrecionalitat en les inversions en infraestructures, mercats laborals ineficients, rígids i discriminatoris amb els joves i els aturats...

Els futurs “Estats Units de l’Euro” es disposen a “interferir en el pressupost espanyol” (Schäuble dixit). Per als catalans és molt millor dependre de Berlín que no pas de Madrid i l’euro ha estat el gran gol marcat des de la Catalunya industrial i exportadora, al secular centralisme regulatori i ineficaç dels alts funcionaris de l’Estat espanyol.

Alemanya pot agradar o no però moralment ha sortit molt reforçada de la crisi: Fa 10 anys que govern i oposició i empresaris i patronals comparteixen com Alemanya ha de competir en un món obert i globalitzat, amb uns continents emergents que fan dumping laboral, social, medi.ambiental i de tipus de canvi (la intervenció de la moneda xinesa és un autèntic escàndol). Alemanya és, per tant, un govern seriós tal com s’entén a Europa: previsible, coherent i fiable a llarg termini, tot el contrari de l’Espanya arruïnada que deixa ZP.

Alemanya i els països centre-europeus i nòrdics han gaudit, en els darrers 18 mesos, d’un notable creixement econòmic via exportacions industrials. Al 2009 es van recuperar ràpidament de la crisi amb àgils reformes de mercats i institucions, amb amplis consensos interns i pagant les factures a 30 dies (i no a 2-3 anys com aquí, principal causa de tancaments empresarials i d’atur a l’Estat espanyol).

També en aquests països al 2008 la despesa pública va ser ràpidament rebaixada quan van caure els ingressos fiscals: no haver generat grans dèficits públics, com aquí, ha permès el sector privat liderar ràpidament el creixement, sense que una gran despesa pública no hagi expulsat inversió privada en la captació de l’estalvi (“crowding out effect”). Els interessos del deute públic allà són baixos i no forcen a retallar serveis públics bàsics com aquí.

A aquesta Europa que creix Catalunya i hi està més i més lligada econòmicament i comercialment. Quan Rubalcaba, però, va dir en el seu debat electoral amb Rajoy que “si era president del govern espanyol demanaria dos anys de retard a la UE per aplicar ajustaments i reformes” a Brussel·les al·lucinen: “és aquest el mateix Rubalcaba que a l’agost de 2011 ens va demanar que el BCE comprés deute públic espanyol, que l’Estat ja no podia comprar les nòmines?” “És aquest és el mateix Rubalcaba que va signar la reforma exprés de la Constitució espanyola, comprometent-se al deute públic zero (article 135.3: “el pago de la deuda pública gozará de prioridad absoluta”), com a precondició per que el BCE comencés a comprar deute espanyol?”. Mentalment, a fora de l’Europa seriosa sí que hi són.

L’any 2012 serà encara pitjor per a Espanya i a Madrid les temptacions de sortir de l’euro per tal de no cedir sobirania fiscal a la UE seran creixents (s’hi preveuen anys llargs d’estancament). Si això és així als catalans ens interessarà romandre a l’euro més que als madrilenys, que mai no han dissimulat la seva prioritat sud-americana i que mai no han estat prou integrats i que sempre s’han sentit incòmodes i fora de lloc en l’Europa industrial. La separació vindrà de la mà de la moneda única?

A Espanya la política massa sovint domina els mercats

La nacionalització de Bankia és una mostra més del desgavell madrileny, que ara amenaça el nucli dur dels negocis del centralisme d’Estat. En paraules de Germà Bel, aquest cas és un exemple que els indignats haurien de llegir bé: a Espanya massa sovint la política centralista s’imposa a les decisions dels mercats.. i així va.

Fa un mes el primer ministre italià Mario Monti va criticar públicament Espanya. Monti, prestigiós ex-comissari europeu, va dir que “Espanya està donant motius de gran preocupació perquè no està prestant prou atenció al necessari ajustament dels seus comptes públics”. Monti ha predicat amb l’exemple: ha fet retirar Roma de la cursa dels Jocs Olímpics de 2020, mentre Espanya hi segueix mantenint Madrid.

A Madrid el benestar català és menys important que els interessos de les grans constructores madrilenyes, que estan al darrera del projecte olímpic madrileny: Rajoy ha demanat tornant de Pasqua més i més retallades en Sanitat i Educació a les autonomies però ni es planteja fer com Monti.

Al Parlament Europeu eurodiputats portuguesos se’m queixaven fa poc que la troika (FMI, BCE i CE) vol obligar Portugal a privatitzar la companyia aèria TAP per tal de reduir deute públic i que Iberia podria comprar-la, per satel·litzar Lisboa a Barajas. Retardant el seu ajustament Espanya s’aprofita del camí d’austeritat que altres han començat a fer abans per tal de guanyar posicions.

Si la disciplina fiscal no és implementada per tots els països a la mateixa hora s’incentiven comportaments de "free rider" (anar per lliure per treure’n profit). Per això a Europa la irritació és creixent amb una Espanya que, per motius electorals o per altres causes, va ajornant les necessàries reformes estructurals que l’han de retornar al creixement econòmic i a la confiança dels mercats internacionals.

Com a catalans ens podem sentir molt identificats amb aquesta sensació europea: algú ens ha agraït a Espanya que el govern català comencés al 2011 els ajustaments del seu dèficit? Més aviat al contrari: el PSOE andalús acaba de guanyar les eleccions amb vídeos que presentaven el govern català com a darwinista anti-social mentre ells són els campions de l’Estat del benestar.

És per aquest motiu i moltes altres raons que cada dia que passa més i més economistes reputats (Nouriel Robuini, Wolfang Munchau, Wim Buiter...) donen majors probabilitats a la hipòtesi “Espanya necessitarà un rescat”.