Balthus. Memorias
Alain Vircondelet.
Traducció de Juan Vivanco.
Ed. Lumen De Bolsillo, 2004.
Un descobriment.
De cop i volta emergeix una figura de la pintura silenciada des de sempre.
Algú en comença a parlar i sembla que els pocs que el coneixen des de fa temps estan d’acord a dir que és un referent. Que és entre els escollits del segle XX.
Com pot ser que mai no ens n’haguessin parlat?
S’ha relacionat amb tots els grans pintors, artistes i personalitats del segle XX. Picasso, Rilke, Fellini i Giacometti.
...però a les enciclopèdies quatre ratlles escadusseres.
Algú te'l recomana. Te'n llegeix unes ratlles per telèfon i vas directe a la llibreria a comprar-lo. El llegeixes amb passió, i et segueixes preguntant com pot ser que sigui un gran desconegut. Misteris de la modernitat.
... I el recomanes. En fas aquesta notícia amb l’única intenció que algú més vagi directe a la llibreria i el compri. Ajudes a fer que el descobriment tingui continuïtat. Si és així, em dono per satisfet.
Ara em cal conèixer la seva pintura. Mirarem de parlar d’ell com a pintor més endavant. De moment com a teòric de l’art i com a pensador ja m’està bé.
Balthus, comte Balthazar Klossoski de Rola. Neix el 1908 i mor el 2001 a Suïssa. Família d’origen polonès. Comença a pintar als setze anys. Influenciat profundament per Rilke i Bonnard. La seva obra es pot considerar personal, allunyada de les modes. (Nota de l’Editorial)
“...La vertadera modernitat consisteix en tornar a inventar el passat”
“...El pintor no és res en l’aventura de la pintura, no és més que una mà, una eina, o una passarel·la que transmet, condueix, molts cops no sap a on va però actua com a transmissor del somni, d’allò que és desconegut, il·legible i secret”
“...El que cal buscar per tots els mitjans, en primer lloc, és el silenci. Per això em sembla ridícul i superflu tractar d’explicar la pintura amb la paraula. Quines paraules, quines frases podrien expressar els espais de silenci, secrets i obscurs, als quals tots volem trobar un sentit, dels quals tots en volem prendre quelcom?”
“...La pintura requereix una exigència enorme, que la societat moderna ni s’imagina.....Cal retornar a la lentitud de Giotto, a l’exactitud de Masaccio, a la precisió de Poussin”
“...Pintar no és representar, sinó penetrar. Anar al fons del secret. Ser capaç de treure la imatge interior...el pintor és com un mirall. Reflecteix l’esperit, la traça de llum interior”.
“...Estic convençut que la pintura és una forma de pregària, un camí per arribar a Déu. Faig molt esment d’aquesta necessitat, de la pregària. Pintar és com resar. Per aquesta raó, accés al silenci, a allò invisible del món. Com que la majoria dels qui es dediquen a l’anomenat art contemporani són uns imbècils, uns artistes que no saben gens de pintura, no estic massa segur que aquest plantejament tingui gaire ressò, de què es comprengui tan sols”...”
“...Tinc fama de pintar un quadre en deu anys. Jo sé quan està acabat. És a dir, quan està complert. Cap pinzellada, ni el menor rastre de color no han de corregir el món per fi aconseguit, l’espai secret per fi percebut. Final de la llarga pregària pronunciada en el silenci de l’estudi. Fi de la contemplació silenciosa. S’ha acaronat una idea de la bellesa.”
Igual que a una bona pintura no li calen comentaris, a unes frases com aquestes tampoc.