Avanços i retrocessos de la Renaixença al segle XX

La Renaixença sorgia des del segle XIX com un catalanisme sense límits, en general, amb una estratègia possibilista.

Totes les cultures subdivideixen el temps de forma que sigui més còmode entendre el que fem, el que oblidem, el que ens proposem i el que realitzem. És una mesura convencional, pràctica, necessària per a veure’ns en la trajectòria dels pobles amb més claredat i en l’interior de cada un d’ells en una mena de balanç. El temps va descabdellant-se i nosaltres anem vivint-ho en còmodes episodis d’hores, dies, anys i segles.

Aquesta divisió del temps resulta especialment útil segons els treballs que ens proposem. Si volem analitzar la vida quotidiana necessitem comparar-la amb mesures breus, però si el que ens interessa és comprendre el sentit que ha pres la vida d’un poble cal recórrer a períodes més llargs. És en aquest cas que la mirada utilitza sovint la mesura d’un segle. I això és el que em proposo de fer en intentar veure quina ha estat la trajectòria del poble català al llarg del segle XX, assenyalant-ne els encerts i errors, els avanços i els retrocessos.

No cal dir que aquesta mena de balanços són fets per tots els pobles perquè és absolutament necessari saber la història en general i en particular la més propera. Recordem que la història és el conjunt dels nostres antecedents i és evident que la que hem protagonitzat en el darrer segle és d’especial interès per l’experiència que ens ofereix. La història sempre és alliçonadora, però quan ens referim a segles llunyans ens hi trobem formes de vida que com les fotografies esgrogueïdes ens reflecteixen una realitat en què ens resulta més difícil identificar-nos. Tot el contrari del que resulta quan analitzem un segle que acaba de finir i del qual encara ens bateguen les esperances, els obstacles, els projectes i les confrontacions que hi hem viscut.

Així doncs, no pot estranyar-nos que ens proposem fer una anàlisi del que ha estat el segle XX en la història de Catalunya i que ara que el calendari ens assenyala que ja l’hem acabat l’agafem com a experiència propera, palpitant encara per a fer-ne material que ens ajudi en les responsabilitats que tenim ara i ací per a continuar amb encert en l’afany de viure amb sentit cada dia.

Una primera consideració: La Renaixença fou l’eix de la vida catalana al segle XX: Aquest moviment cívic, econòmic, cultural i, finalment, polític que fou la Renaixença des de mitjan segle XIX fou el projecte que progressivament animà tots els plantejaments catalans també durant el segle XX. Era clar que el que havia començat com un desvetllament de la necessitat de recuperar tot el reconeixement per a la llengua catalana i per la història pròpia anava estenent-se a plantejaments també renaixentistes en els camps econòmic, social i polític amb una voluntat pas a pas més àmplia de reconstrucció nacional de Catalunya. La teorització d’aquest procés fou feta per autors com Almirall, Torras i Bages i Mañé i Flaquer, entre d’altres, i per documents sorgits dels Congressos Catalanistes el 1880 i 1883 i en les Bases de Manresa del 1892.

Ja en el segle XX aquest moviment de fons que impulsava la Renaixença seguí manifestant-se en tots els camps i cristal·litzà a primers de segle en la creació de partits polítics catalans moderns que en la seva diversitat anaven manifestant l’ideal renaixentista.

Una preocupació fonamental del catalanisme en la seva dimensió cívica fou formulada per Prat de la Riba en La nacionalitat catalana el 1906 i per pedagogs com Alexandre Galí que el 1911 deia amb tota claredat que encara veia Catalunya com “una terra insegura” on encara hi havia molt treball per a fer fins a aconseguir que tothom tingués unes conviccions que li haguessin estat transmeses i interioritzades, i que mentre no s’hagués fet aquest gran esforç, res no seria sòlid en el camp de les idees i projectes. Aquest esforç fet amb abnegació per la pedagogia catalana i en el camp cultural, econòmic i polític es demostrà al llarg del segle en moments de gran crisi encara insuficient i donà lloc al gran daltabaix del període del 1936 al 1939.

La Renaixença seguí viva al llarg del segle XX, com a gran ideal de reconstrucció nacional. Canvià l’enunciat, però mantingué l’orientació, que no era altra que aconseguir que totes les activitats, tots els sectors, tots els estrats de la societat catalana participessin d’aquest moviment de reafirmació de la personalitat nacional dels catalans com a condició perquè el poble en el seu conjunt s'autogovernés.

La Renaixença sorgia des del segle XIX com un catalanisme sense límits, en general, amb una estratègia possibilista. Recordem que les Bases de Manresa proposaven per a l’Estat espanyol una “Constitució Regional”. Així mateix, ja en els primers anys del segle XX féu un pas significatiu en aconseguir la Mancomunitat de Catalunya, considerant-la el pròleg a un Estatut d’Autonomia.

La Renaixença sempre manifestà una clara consciència històrica dels seus actes. Prat de la Riba, en el primer discurs com a president de la Mancomunitat, recordà que per primera vegada des del 1714 Catalunya tornava a disposar d’una institució de govern que malgrat les limitacions tenia capacitat d’actuació sobre tot el territori del Principat.

Així mateix, Macià, en proclamar la República Catalana, ho féu com l’expressió d’una voluntat del poble a l’autogovern, forjada en totes les circumstàncies, malgrat tots els obstacles i opressions.

La Renaixença havia aconseguit una àmplia sensibilització de la població catalana, però aviat una època de violències a Europa i el seu esclat entre nosaltres evidencià com era d’insuficient el treball que havia assenyalat com a fonamental Alexandre Galí i que malgrat tots els progressos era encara incompleta. La societat catalana naufragà en la crisi de 1936 i en acabar la guerra el 1939 fou submergida per una dictadura espanyola, aquesta vegada de signe feixista.

Malgrat el fracàs que per a la Renaixença significà en la història de Catalunya el 1936 i la posterior dictadura franquista que s’inicia entre nosaltres a les acaballes del 1938 amb l’anul·lació de l’Estatut d’Autonomia, del qual ja pràcticament no en quedava res com a resultat de l’avidesa centralitzadora de la República en els anys de guerra, la Renaixença seguí com a objectiu latent d’una dificilíssima supervivència nacional i posteriorment, ja en la dècada dels anys seixanta amb noves aportacions formulades en el lema de “Construir Catalunya” de Jordi Pujol. L’ideal renaixentista ja no fou invocat en la transició de la dictadura franquista al restabliment de les llibertats democràtiques però seguí essent l’objectiu real del catalanisme, que maldà per aconseguir eines per a fer la difusió de la consciència nacional, esforç que fou compartit en general per la societat.

Segona consideració: El difícil veïnatge d’Espanya: Des dels inicis del segle XVIII sorgí una estructura d’Estat a la península ibèrica que s’imposà amb violència a la diversitat existent i l’identificà amb la llengua i cultura castellana que a partir d’aleshores fou qualificada d’espanyola. La creació de grans Estats a l’Europa d’aquella època fou realitzada des d’una òptica uniformista i centralista.

A partir d’aleshores ens foren imposades les lleis que dictaven, l’estructura que les vehiculava, i fou aplicada una política que feia Catalunya absolutament dependent. Enrere quedaven les Constitucions de Catalunya i les seves Institucions. Tot fou eliminat i substituït.

Naturalment a Catalunya seguí manifestant-se una consciència de poble. Recordem que el primer Memorial de Greuges és el que fou presentat el 1760 a un rei d’Espanya, document que demanava el retorn de les Lleis i Institucions pròpies. En una etapa d’ofec polític, les energies dels catalans es canalitzaren, amb èxit, especialment en el camp econòmic.

La Renaixença significà el crit de rebel·lió contra una estructura d’Estat que arraconava Catalunya, que se n’aprofitava de les seves energies econòmiques i que demostrava una gran ineficàcia per a entendre els nous paràmetres de la Revolució Industrial que férem en un procés que Vicens i Vives, en qualificar-lo, afirmà: “Catalunya era perfecta”. Ho era per la gran capacitat demostrada d’innovació, de creació de riquesa i de reafirmació de la seva personalitat. Però en tot aquell procés l’Estat espanyol sempre fou una nosa, llunyana i hostil a la realitat de Catalunya.

La Renaixença formulà la proposta de reforma de l’Estat espanyol i en aquesta línia s’esmerçaren gran part de les energies polítiques que intentaren aportar-hi eficàcia, honestedat, realisme, respecte i modernitat. La resposta de l’Estat espanyol fou sovint al llarg del segle XIX primer la d’imposar l’absolutisme i després règims d’excepció.

Al segle XX Catalunya arrencà una Mancomunitat que durant deu anys féu un treball excepcional en el camp de les obres públiques i de l’ensenyament, entre d’altres. Repassar avui el volum L’obra realitzada 1914-1923 que explica aquella experiència es reconfortant. Però, aquell procés era seguit amb recel per l’Estat, que acabà destruint-lo?En la dècada dels anys trenta Catalunya fou capaç d’aconseguir un Estatut d’Autonomia que sempre fou envoltat per part de l’Estat espanyol per la malfiança i l’afany de mantenir l’uniformisme i el centralisme. Foren anys de trasbals a Europa i, en la confrontació que esclatà el 1936 a la península ibèrica, com afirmava Josep Armengou, “ens fou imposada una guerra”.

L’Estat espanyol que organitzaren els guanyadors d’aquella tragèdia fou primer de definició feixista i posteriorment evolucionà cap a un desenvolupament econòmic tot i mantenir la prohibició de les llibertats. L’Estat espanyol seguí essent clarament i rotundament una estructura que empresonava el poble català.

En el darrer terç del segle XX, el restabliment de les llibertats propicià un nou Estatut d’Autonomia, però aviat es manifestaren també les inèrcies uniformistes i centralistes. Era clar un rebuig a entendre l’Estat espanyol com una estructura que podien compartir diversos pobles. L’autonomia sempre fou objecte d’una limitació, d’un retall, d’un recel. Malgrat tota aquesta problemàtica, que en el seu fons és la que sempre ha manifestat el bloc dominant a l’Estat espanyol, la continuïtat de l’experiència autonòmica significà una recuperació i millora en l’autogovern, però amb evidents limitacions i periòdics atacs a la seva mateixa existència.

Una tercera consideració: Els fenòmens immigratoris: Com molts altres països d’Europa, som un país en què han fet aportacions onades de població procedents del nord i del sud. Sovint es recorda que som un país de pas i Vicens i Vives fins i tot en fa l’elogi en el sentit que els pobles que viuen en aquesta situació sempre han de fer un exercici especial en la projecció de les seves energies i això els obliga a rellançar-se, a reformular les seves idees, els seus projectes, en definitiva, a mantenir al dia la seva consciència de poble i la seva existència en cada època.

Al llarg del segle XX, Catalunya ha rebut dues grans onades de població exterior. La primera en les dècades dels anys cinquanta i seixanta procedent sobretot del sud de la península ibèrica, i la segona en el darrer terç del segle procedent del nord d’Àfrica i d’alguns països de l’Amèrica Llatina.

Catalunya ha estat un objectiu preferent d’ aquestes onades en la península ibèrica perquè és un poble capaç de crear riquesa i atreu gent d’altres llocs que s’hi incorporen amb el desig de progressar. Al segle XX mai no hem pogut regular aquests moviments de població, l’únic que els catalans hem pogut fer ha estat encaixar-ho, acollir-ho i transmetre el caràcter als nouvinguts, que d’altra banda en un procés d’integració han fet també la seva aportació des de la seva cultura a una progressiva identificació amb el que Candel en deia una “nova terra”.

L’Estat espanyol en general s’ha mostrat absolutament ineficaç en la funció de regulació i ordenació d’aquesta mena de fenòmens, però la societat catalana, tal i com argumenta Anna Cabré, té una llarga experiència en la forma de fer “nous catalans”. El principi d’aquesta actitud és senzill però de gran significació cívica. Catalunya, davant aquests moviments de població, no demana a la gent d’on ve, sinó el que fa i el que vol fer, si aquest serà el país dels seus fills, doncs, la integració. És un tractament de futur, sempre mirant endavant.

Indiscutiblement, les noves onades immigratòries que l’època de la globalització porta des de cultures més llunyanes comporten més dificultats d’integració. L’esforç que la societat catalana realitza en aquest sentit és un dels més importants que es donen a Europa. És meritori, però no ha d’ocultar que el fenomen de la immigració actual s’ha produït com si l’Estat espanyol no existís, perquè realment en cap moment ha manifestat una preocupació real per l’evident risc de trencament de la cohesió social. També aquesta consideració porta a recordar com es necessari que Catalunya tingui un Estat propi.

Una quarta consideració: La necessitat i la crisi de l’espiritualitat: Al llarg del segle XX, en aquest camp s’han experimentat també grans trasbalsos. Uns són el reflex de fenòmens generals europeus i d’altres són la cristal·lització de replecs de la personalitat de la societat catalana.

En general som un poble que cerca sempre compartir els paràmetres que marquen els fenòmens de moda. Segurament degut a la inseguretat que tenim en el que som. Sovint cerquem justificar la nostra existència per l’adscripció al moviment d’actualitat i acabem l’explicació del que som afegint-hi la condició de catalans. Hi ha una inseguretat ambiental en la vida i en l’explicació del que som.

Es diu i és ben cert que els partits a l’oposició es mostren sempre més crítics, agosarats i radicals que quan governen. Nosaltres els catalans, com a poble sempre som a l’oposició, sempre tenim la consciència de no disposar de suficient reconeixement i estructura, i aquesta percepció en part certa ens empeny a una posició que en llenguatge d’aquesta època es mostra “líquida” fins i tot en les formes de vida, en les conviccions i concretament en l’espiritualitat.

No és pas que no manquin raons per ser crítics, naturalment, però, en aquest camp de les conviccions religioses i de l’espiritualitat que les envolta, cal com en tots els ordres de la vida un esforç permanent i dur si es vol millorar les realitats. Hi ha una posició més còmoda que és el rebuig i l’adhesió a projectes inconcrets, l’abandó al relativisme, sobretot ara que encara està de moda, i la reclusió en una posició d’aparença coherent.

Al llarg del segle XX, les conviccions religioses dels catalans han experimentat grans trasbalsos. Als esforços per impulsar una espiritualitat moderna s’hi enfrontà un anticlericalisme barroer, barrejat amb les confrontacions socials. En aquest camp, tant i tan important en la construcció de la personalitat, sovint optarem per la superficialitat del que es creia més “modern”.

La crisi del 1936 al 1939 va interrompre una evolució esperançadora que representà, per exemple, la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Acabada la confrontació bèl·lica, la imposició de la dictadura franquista intentà empeltar-nos el “nacionalcatolicisme”. Malgrat tot, aquella època fou testimoni de realitats que res no tenien a veure amb el que ens era imposat.

Durant la llarga nit del franquisme Catalunya tingué referents escampats en el territori que significaren senyals on entendre que les conviccions religioses i la seva espiritualitat eren formulades des de la realitat. La descripció d’aquest fenomen en tota la seva amplitud és encara per fer.

El restabliment de les llibertats democràtiques donà pas a un allunyament d’aquestes complicitats. Es prioritzà l’acció política i s’ abandonaren conviccions. Fou explicat com un reflex de la secularització que es donava a la resta de l’Europa més propera, en part ho era, però també l’expressió d’aquesta mena de fal·lera que ens porta a identificar-nos amb el que creiem de moda. Així doncs, mancats de les sòlides arrels que s’havien construït, reforçat i modernitzat al llarg dels anys retornà amb força l’hedonisme i el consumisme en les formes de vida.

Algunes conclusions

A l’analitzar la vida catalana durant el segle XX, un primer element positiu s’hi destaca. Impulsada per l’ideal de la Renaixença, la societat féu un gran esforç per aconseguir consolidar una cultura i una llengua, una capacitat per crear riquesa, un afany de justícia social i l’aspiració a l’autogovern.

Aquestes constants foren capaces de superar els grans obstacles que significaren les dues dictadures espanyoles que es produïren en aquest segle, i en el seu darrer terç aconseguir la consolidació de l’Estatut d’Autonomia del 1979, i el 2006 proposar un nou Estatut que en significar una ampliació de l’autogovern fou rebutjat a Madrid.

El bloc dominant de l’Estat espanyol ha seguit contrari al reconeixement de la diversitat congènita de la península ibèrica. Les formules de descentralització o d’autonomia han acabat destruïdes o bé limitades, sense possibilitats d’ampliació. La dinàmica que podia desplegar-se a partir de la Constitució del 1978 ha estat aturada i s’ha intentat d’una forma o altre la seva reconversió cap a un nou centralisme.

Durant el segle XX, Catalunya ha rebut grans corrents de població externa i ha demostrat una gran capacitat d’acollida i d’integració. Davant aquest gran desafiament per a la cohesió de la població catalana, l’Estat espanyol s’ha mostrat indiferent al fenomen, talment com si no existís.

En aquesta trajectòria de cent anys, les convicions espirituals han estat trasbalsades per fenòmens de signe divers. Les causes són nombroses, però els resultats assenyalen un gran buit que potser ja ha arribat als seus límits màxims.

En conclusió, Catalunya durant el segle XX intentà autogovernar-se per organitzar les seves energies en tots els camps, però el difícil veïnatge d’Espanya ho ha destorbat tant com ha pogut. Davant els grans problemes que tenen tots els pobles, els catalans comprovem que ens manquen eines i que aquelles de què disposem són d’abast limitat.

Entretant grans desafiaments propis de l’època de la globalització ens interpel·len i ens adonem que som entre la paret que significa l’Estat espanyol i l’espasa que representa la importància i en molts casos la urgència dels problemes a resoldre en què s’hi juga la nostra vida com a poble, com a nació.