Autogovern i fet religiós. Una gestió del pluralisme religiós a Catalunya, d'Àlex Seglers
Proa. La mirada social.
Barcelona. 2000. 223 pg.
Àlex Seglers, (Manresa 1970), Llicenciat en Dret i màster en Doctrina Social de l’Església per la Universitat Pontifícia de Salamanca, és professor del postgrau sobre Relacions Interculturals, organitzat per la facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull. Membre del Sedase (Seminari de Doctrina i Acció Social de l’Església) ha publicat estudis monogràfics i articles d’opinió en la premsa. Pertany a l’equip coordinador de la Pastoral de la Política i la Comunicació. En la seva obra “Autogovern i fet religiós” l’autor explora un nou àmbit en l’autogovern del nostre país i es qüestiona la possibilitat d’una política que gestioni el creixent pluralisme religiós en el marc de les competències establertes en l’Estatut d’Autonomia, que en el seu article 8è estipula com el fet religiós és un dels aspectes de les llibertats públiques que són competència de la Generalitat de Catalunya i el seu govern.
El llibre parteix del pròleg del Dr. Eduard Bajet, Catedràtic de Dret Eclesiàstic de l’Estat de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i consta d’un interessant Prefaci on es recull el testimoni de les perspectives de confessions significatives. Així per la perspectiva catòlica el prevere Antoni Ma Oriol, director del Sedase, situa la reflexió en el marc del document “Dignitatis humanae” del Concili Vaticà II, on s’assenyala el fonament de la llibertat religiosa: “en matèria religiosa ningú no sigui forçat a obrar contra la seva consciència ni sigui impedit d’obrar segons ella, en privat o en públic”.
Analitza amb rigor –qui– són subjectes de llibertat religiosa, és a dir les persones individuals i les comunitats religioses i famílies; –de part de qui–, és a dir qui ha de tenir cura del dret de llibertat religiosa: el poder civil i l’Església a partir de les exigències de la pròpia fe, referint-se al Concili Tarraconense, en la seva resolució 127 que vol fomentar el diàleg ecumènic i amb altres religions presents a Catalunya; –com– és a dir quin tipus d’exercici de la llibertat religiosa cal. Demana per a aquest punt un tipus de ciutadà català plenament conscient de la pròpia dignitat humana, cridat a superar tant l’enrasat de la massificació com la desmesura del llibertinatge i a esdevenir protagonista d’aquell humanisme segons el qual l’home es defineix per la seva responsabilitat envers els seus germans i la història. Per la perspectiva protestant en Guillem Correa, Secretari General del Consell Evangèlic de Catalunya, demana que es conegui com a Catalunya hi ha una Comunitat Protestant que se sent catalana. La veritable llibertat religiosa no s’assolirà d’altra banda sense una normalització en les institucions i els mitjans de comunicació, en els quals per inèrcia es tracta el fet religiós des d’un punt de vista monocolor. La perspectiva islàmica l’aporta Mansur Escudero Bedate, Secretari General de la Comisión Islámica de España, i president de la Federación Española de Entidades Religiosas Islámicas, assenyalant com des de l’any 1492 no havia estat possible al nostre país exercir la llibertat religiosa, i com aquest dret va ser reconegut en la Constitució de 1978. L’any 1989 es donà la Declaració Oficial de l’Islam com a religió de “notori arrelament”, i l’any 1992 el següent pas necessari, que era la signatura de l’Acord de Cooperació amb l’Estat, recuperant així els seus drets com a ciutadans: drets de família, educació, enterrament, alimentació, festivitats, ús del patrimoni d’origen islàmic etc. Palesa com malgrat els avenços legals el reconeixement d’aquests drets de fet i socialment és encara insuficient. La perspectiva jueva es troba representada en el testimoni de Dalia Levinsohn, President de la Comunitat Israelita de Barcelona, que testimonia com per a aquesta comunitat la religió és una forma de veure el món que influencia decisiva i positivament llur existència. En darrer lloc la perspectiva ortodoxa és present amb l’aportació de l’Arxiprest Joan Garcia, Vicari General, que assenyala com aquesta comunitat va ser fundada per catalans i no per immigrants i com aquest fet pot ajudar a la integració dels fluxos dels països de l’est i l’arc mediterrani.
El llibre no és un assaig acadèmic ni estrictament un recull jurídic, sinó que empra un mètode interdisciplinari amb vistes a una proposta política sobre el conjunt de possibilitats que té el Govern de la Generalitat. En aquesta perspectiva s’analitzen els programes electorals de les principals formacions polítiques a Catalunya i es recolza l’anàlisi amb dades socials i estadístiques d’implantació de confessions no catòliques a la ciutat de Barcelona, testimonis de Jehovà, protestants i ortodoxos, analitzant per municipis i nombre de llocs de culte; així com dades sobre adeptes a sectes. L’autor cerca contrastar la realitat social amb la legalitat i no renuncia tampoc a un enfoc filosòfic del problema, per tal d’abastar-lo amb tota la seva complexitat.
El primer capítol és dedicat a la qüestió social de la immigració, el multiculturalisme i la diversitat de creences. Constata així com la plurireligiositat creix en tot l’Estat , i com Catalunya presenta trets específics de secularització, major flux d’immigrants i pluralisme, i presència de grups de cristians compromesos crítics amb l’autoritat eclesiàstica. Cal abordar el problema de la immigració no en termes de conflicte social (Banyoles, Terrassa, El Ejido...), sinó en termes d’integració. L’autor valora positivament el drets reconeguts per la Llei orgànica 4/2000 d’11 de gener sobre drets i llibertats dels estrangers tot qualificant-la de personalista. Tot i així apunta com la integració social dels immigrats necessita de campanyes de conscienciació. D’altra banda apunta al procés d’integració com quelcom bicèfal, de doble acceptació i que es construeix compartint valors i no assimilant minories. Un procés que requereix dinamisme en la legislació i defensa de la legítima identitat. Això comporta acceptar un principi conflictiu: el principi de reciprocitat: de la mateixa manera que els musulmans tenen dret a construir els seus llocs de culte i professar públicament la seva fe en els països occidentals, els cristians han de gaudir del mateix dret als països islàmics. A. Seglers demana també en aquest primer capítol un treball per a desenvolupar un dret eclesiàstic autonòmic. A diferència dels länder alemanys la Generalitat no pot signar concordats amb la Santa Seu, només la sobiranira plena o compartida ho permetria.
El segon capítol –eixos per a una gestió del pluralisme religiós– és una introducció implícita al tercer i darrer i apunta a propostes concretes per a dur a terme polítiques de tutela i cooperació del pluralisme religiós. Analitza diferents litigis –in re religiosa– per demostrar com aquests conflictes no poden exhaurir-se únicament als tribunals, sinó que calen, a més, tècniques de mediació. Delimita amb cura el principi de laïcitat positiva basada en la valoració de la llibertat, la responsabilitat dels ciutadans, el pluralisme i la igualtat –principis tots ells que es desprenen de la Constitució de 1978. El distingeix tant de la laïcitat negativa basada en l’actitud bel·ligerant i hostil vers la religió, o en la indiferència; com del confessionalisme que només protegeix i reconeix una determinada religió. Estableix un símil amb la noció de democràcia: de la mateixa manera que no volem que s’entengui per democràcia un procediment buit de continguts axiològics que serveix tan sols per assolir poder, i sí volem una noció de democràcia que subratlli el valor i ideal d’aquesta com a exigència per assolir igualtat i llibertat de la ciutadania, el mateix cal entendre de la laïcitat. Es qüestiona també perquè l’Islam no ha assumit part dels drets humans, i perquè aquesta formulació prové del món jueucristià. L’explicació es pot trobar en la mixtura que es fa de la religió i la política en el món musulmà, on la xara –llei islàmica– pesa encara molt avui en les actuacions del poder polític, mentre que a Occident la separació dels dos ordres: secular-temporal/eclesiàstic-espiritual arrenca de molt lluny. Seglers creu que els fluxos migratoris poden gestar un nou Islam, un Islam europeu més permeable als esquemes jurídicopolítics occidentals, estenent així l’acceptació dels drets humans als països musulmans.
El tercer i darrer apartat recull les propostes per a uns organismes de cooperació i tutela en matèria de llibertat religiosa, entorn de la creació dins del nostre govern d’una Secretaria de Relacions amb les Confessions Religioses, depenent del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, (Dogc. 3.152, 16-2000). Delimita política i jurídicament les funcions d’aquest àmbit dins de l’organigrama del Govern. Aquestes bàsicament són les de donar atenció a les diferents entitats religioses establertes a Catalunya, l’aplicació dels acords de Govern en aquest àmbit, l’exercici de representació ordinària de la Generalitat davant les entitats religioses, l’elaboració d’estudis i informes, l’establiment i manteniment de relacions amb els responsables institucionals i l’exercici de qualsevol altre funció que sobre la matèria li encarregui el titular del Departament de Presidència. L’estudi subratlla també altres figures possibles, com podrien ser una Comissió Assessora de Llibertat Religiosa, de caràcter consultiu, composta per una representació proporcional de les diverses confessions inscrites en el Llibre de Registre d’Entitats Religioses, i la figura del mediador intercultural.
“Autogovern i fet religiós” és un llibre interessant, tant per a aquells preocupats per la gestió de l’espai públic, com per les persones sensibilitzades en el desenvolupament social i religiós del nostre país. Aspecte aquest que inevitablement ens afecta a tots, creients i no creients.