L'amic Joaquim Onyós. El baró de Senaller i Gramenet

Poques vegades el qui subscriu aquest article s’ha dirigit a un noble. Però en una ocasió al fer-ho va descobrir una gran persona: Joaquim Onyós de Plandolit i de Serrabou. Jurista de professió, lletraferit i entusiasta de la cultura catalana, ardent devot de la fe catòlica, senzill com ell sol, natural de Vic… és En Joaquim Onyós que va morir el passat 23 de gener. La seva vida, com la de ningú, és digna d’ésser resumida en poques paraules. Va lluitar per moltes coses importants, endut pel desig de justícia i d’igualtat. Des de les institucions d’Osona va maldar pel creixement moral i educatiu dels joves. No va defallir en la perseverància per recrear constantment la cultura catalana, bressol de la nostra identitat nacional. Vivia amatent a les constants vicissituds del món d’avui, i malgrat l’edat, fins al darrer moment, als 69 anys d’edat, va saber respirar l’aire inquiet de la joventut i l’anhel de canvi que la caracteritza. Però, no vull informar d’una necrològica, en una persona que va creure tant en la vida, ja que no seria just.

El Baró de Senaller i de Serrabou va haver d’estirar molt en els seus avantpassats per recuperar els títols, honorífics i simbòlics que porten imprès uns determinats cognoms. A través d’aquest procés va conèixer, el que ell deia “els altres nobles”. I en ells va descobrir-hi com de gasiva és aquesta gent amb tant honrosos noms. La pàtria catalana va veure suplantats i extirpats molts dels seus noms nobiliaris a resultes de la desfeta militar del XVIII. La noblesa castellana, sense el més mínim pudor, gaudeix de semblants llinatges, sovint sense ni tant sols conèixer els súbdits que els van fer néixer i créixer. Pel Baró de Senaller i de Serrabou no va ésser un exercici lúdic, baixar a les misèries d’unes gents desconegudes i desfasades, sinó un estorç per mirar de fer present la veu romàntica d’un catalanisme que no pot rescindir de les estirps que van fer prosperar la terra catalana en els gloriosos anys de l’edat mitjana. Temps en què les baronies i els comtats solcaven cada racó de les valls i muntanyes del paisatge de llengua catalana, els Països Catalans. Per tant, es pot dir que l’ideal patriòtic supera el pas del temps. Com el tenien els nobles catalans per l’efervescència del romànic, el tindrien després calladament en l’exuberància del modernisme. La noblesa va desaparèixer amb l’erradicació de l’Antic Règim segons el qual els governs eren monarquies absolutes. Les revolucions liberals i el desencadenament dels processos industrials van descavalcar tota aquesta mena de gent, rural i agrària. Però, Catalunya, també ha estat molt agrària i rural, i malgrat la floreixent burgesia tèxtil del Llobregat, no hi podia girar l’esquena. I va fer-ho.

En Joaquim Onyós, i no me n’estic d’elevar a seva denúncia a la categoria pública, sempre va trobar poc acolliment als ideals catalanistes en els darrers reductes de la noblesa catalana, obcecada a fer seguidisme, a qualsevol preu, a la Casa Reial, i a rendir lleialtats ridícules als Borbons. Si no va fer-hi més estrall va ésser per respecte, en tant que jurista, coneixedor de les seves obligacions. Però més d’una vegada s’havia fet ressò quasi públic del grau d’humiliació suprem en què està sotmesa aquest reduït i escàs nombre de persones que ostenten en els seus cognoms tan rellevants llinatges de la història nacional catalana. Alguna vegada havia manifestat l’ideal de la “noblesa republicana". El respecte al passat i a la història pròpia sense fugir dels requeriments del futur. La noblesa ja no té res a dir políticament com tampoc té res a dir la monarquia. Si ni els reis ni els comtes poden governar per la Gràcia de Déu, és que ja no tế cap mena de sentit mantenir aquest vincle vitalici i hereditari pel govern de les nacions, si no és estrictament el relleu històric i moral que poden donar. Al nostre país, més que enlloc, s’ha lluitat pels ideals republicans per aconseguir el govern del poble d’entre gent del poble. Però sense el desprendiment de nobles arrelats al país i a les tradicions de la cultura popular com Joaquim Onyós és molt difícil. Per això el meu modest homenatge a un noble de veritat: “in memoriam”. Al cel sia (ACS).