Josep Maria Ametlla

“Jo sento com el futur està dins de Catalunya i que no en puc viure sempre lluny. D’haver vingut a Mèxic, no me’n penedeixo, fet i fet; almenys he obert els ulls davant de certes coses, idees i homes amb els quals havia arribat a combregar i havia admirat, i que ara rebutjo profundament.”

Aquestes són les ratlles finals de l’article “Combregar amb rodes de molí, un dels millors dels Quaderns de l’Exili (núm. 18, gener del 1946). En realitat, en Josep M. Ametlla era el benjamí de la colla, per això corprèn tant aquest article seu: perquè entre nosaltres va desvetllar-se del malson d’una Catalunya que no entenia. El seu pare, Claudi Ametlla i Coll, periodista preclar, polític i fundador de l’agència Fabra, era també un home pluridimensional. Casat amb una pubilla aristòcrata de l’Empordà, tenia un tou de relacions i vivències que li permetien conèixer molt bé Catalunya. Però els fets de l’avantguerra i de la guerra probablement no li permeteren regir prou bé la vida del seu fill, que es trobà immers en aquesta l’any 38, quan tenia a mig fer la carrera de dret. Es per això que en Josep M. s’incorporà molt tard a l’exèrcit (1938), i anà a raure a la primera bateria antiaèria de 6,75, que tenia un òrgan sanitari propi del qual es féu càrrec. Aquest fet li va permetre de conèixer gairebé tot Catalunya en plena flamarada de la guerra.

Va veure l’heroisme i la preparació professional dels nostres militars de l’Escola de Guerra i, a la vegada, totes les misèries dels polítics panxacontents que l’havien desencadenat i en vivien. L’experiència per a ell fou molt dura, de tal manera que la va descriure en un altre excel·lent article que es fa indispensable per als historiadors: “La cara i la creu’, on mostra les dues facetes irreconciliables del camp republicà. Per aquest sol fet, era un element indispensable dels Quaderns. Ho era també per la seva ironia amable que sabia posar el punt just a tots els excessius entusiasmes d’en Joan Sales, d’en Ferran de Pol i meus. I és per això que en algun moment havia escrit algun dels articles més lúcids de cara a la nostra guerra. Escrivia a gairebé tots els números de Quaderns, però tocava més aviat temes d’art i d’història, que tenien un gran gruix. Nuàrem una amistat inquebrantable.

Quan el 1947 decidírem retornar a la pàtria, ell fou el primer en fer-ho, via París, a Perpinyà, on hi havia la família del pare. Un cop retornats tots nosaltres (1948) reprenguérem aviat el contacte. No pas per editar un nous Quaderns clandestins, sinó per portar el missatge que havíem donat a Mèxic, cadascú pel seu camí. El nostre retorn semblava aquell conte dels germans que es troben en la cruïlla d’un camí, lligats sols per la promesa del bagatge espiritual que duien. A partir d’aquell moment, cadascú prenia la seva pròpia via disposat a sembrar la llavor dels Quaderns en el seu propi medi. En Josep M. prengué contacte immediat amb el grup de les galeries Sira i va establir una forta relació amb el pintor Joaquim Sunyer. Es allí on aprèn definitivament l’ofici i ens deixa una cinquantena de quadres de gran qualitat, exposats al Museu de l’Empordà l’any 1997. Mentrestant, havia acabat la carrera de dret i s’installava a Figueres, al gabinet del seu pare, on va obrir-se pas fins a esdevenir professionalment el número u de la ciutat. Devia ser per aquests temps que vàrem comunicar-nos les nostres peripècies. En Josep M. va respondre amb un “Cavalleresca i marítima, títol d’un dels grans articles editorials de Joan Sales als Quaderns. Evidentment, s’havia fet càrrec d’un bell casal, situat junt a la torre de l’església de Castelló d’Empúries, a través del qual regia moltes hectàrees. Durant uns quants anys, va encarrilar també els seus tres fills i la situació d’en Josep M. semblava la millor de tots nosaltres; però aviat vingueren forts contratemps, el més greu de tots la mort de la seva filla Montserrat. Esdevingut el primer alcalde democràtic de Figueres, féu una tasca lloable amb tots els seus conciutadans.

En aquests darrers anys, caigué greument malalt i vam tenir un estret contacte, sobretot epistolar. Li restava però l’admirada muller, l’Estrella. Va morir els primers dies de novembre del 1999. Tardor sempre nefasta per als components dels Quaderns (Joan Sales mor al novembre del 1983 i Ferran de Pol a l’octubre del 1995).