Entrevista a Heribert Barrera

Heribert Barrera i Costa va néixer a Barcelona el 1917. Durant els anys d’exili es graduà com a enginyer químic a la Universitat de Montpeller i el 1948 es doctorà en Físiques a la Sorbona.

Abans de la guerra civil havia estat membre de la FNEC i del BEN i havia format part de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El 1952, en tornar de l’exili, retroba antics companys de les JERC İ s’incorpora a l’organització clandestina d’ERC. La reorganització del partit culminarà amb la seva legalització el 1977. Un cop celebrades les primeres eleccions a les Corts espanyoles, Barrera surt escollit diputat. També va ser secretari general d’ERC entre 1976 i 1989 i president del Parlament del 1980 al 1984. Actualment, presideix l’Associació d’antics diputats al Parlament de Catalunya.

Quina va ser la vostra relació amb la FNEC i el BEN?

Quan vaig començar a estudiar Químiques el 1934, entrar a la universitat i entrar a la FNEC era automàtic, perquè l’Autònoma havia fet obligatòria l’afiliació a les associacions de facultat que havien decidit lliurement formar la FNEC. Des del primer moment em vaig sentir identificat amb els seus dirigents i més endavant en vaig formar part.

Ben aviat, el clima polític va donar lloc a la constitució del BEN. El vam formar nacionalistes i alguns estudiants d’esquerres que no eren pròpiament nacionalistes, però que s’incorporaven al Bloc d’Estudiants Nacionalistes com a instrument de lluita únic. Al BEN vaig conèixer Andreu Xandri.

Què mobilitzava els estudiants d’aquella època?

Hi havia hagut el 6 d’octubre del 34 amb la supressió de l’autonomia, l’empresonament del govern de la Generalitat, la supressió del règim autonòmic de la Universitat… Entre els estudiants d’esquerres i catalanistes hi havia un rebuig general de la situació. També, com en totes les èpoques, hi havia una munió d’indiferents.

Què vau fer quan va començar la Guerra del 36?

El 19 de juliol del 3 jo era a Lloret de Mar on la meva família passava l’estiu des de feia uns quants anys. Per això vaig quedar una mica desconnectat dels meus companys d’universitat. Després d’uns mesos, però, vaig tornar a Barcelona a treballar en una fàbrica d’indústria de guerra. Al cap d’un temps vaig creure que calia incorporar-se a la guerra i el febrer del 38 ja era al Front d’Aragó.

El 1952 torneu de l’exili i us incorporeu a la reorganització clandestina d’ERC…

De fet ja hi havia una organització clandestina d’ERC funcionant des del 39.Quan jo arribo existeix, però, poca activitat que transcendeixi públicament. Al partit hi trobo antics companys de les JERC tals com Jaume Serra Gasulla, que desgraciadament va morir abans que Franco, Josep Vila i Jaume Casanovas. A Barcelona estableixo també contacte amb alguns antics companys del BEN que llavors formaven part del front nacional: Santiago Pey, Francesc Espriu, Sixte Blasco, Baltasar Toll i Manuel Vinsà, entre altres.

Cap on s’orienta ERC el 1952?

Bé, teníem un objectiu claríssim i immediat: intentar acabar amb el règim de Franco. Estàvem en això d’acord amb qualsevol força política que es mogués en la clandestinitat per enderrocar el règim. ERC formava part d’una plataforma unitària, el Comitè Ametlla, que presidia Claudi Ametlla. Ametlla fou un dels diputats d’Acció Catalana elegits el 36 i havia estat també governador civil els primers anys de la República. En aquesta Plataforma hi havia gent d’Unió Democràtica, com Miquel Coll i Alentorn, i d’Acció Catalana, com el mateix Ametlla i Rafael Tasis. Aviat s’hi incorporarien també representants del sector pallaquista del Moviment Socialista de Catalunya.

Per què no es va poder presentar ERC amb el seu nom a les primeres eleccions de 1977?

De fet ERC va ser l’únic partit català que no va ser legalitzat fins passades les primeres eleccions a les Corts. Martín Villa no va voler fer-ho perquè el partit no va accedir a canviar la paraula “republicana” del seu nom. Nosaltres vam estar molt dolguts que cap partit català ni espanyol, un cop legalitzat el PC, no plantegés cap problema en anar a les eleccions, sense la legalització prèvia dels partits republicans. D’aquesta manera, van trencar una mena de pacte implícit que hi havia entre totes les forces polítiques, segons el qual no s’acceptaria la convocatòria d’eleccions fins que no haguessin estat legalitzats tots els partits. Aleshores, el 77, ERC es presenta amb una mena d’argúcia política. Es negocia amb Pujol per veure si hi pot haver un pacte polític, però la mort de Pallach havia afeblit els partits nacionalistes d’esquerra i Convergència Democràtica posa unes condicions polítiques per nosaltres inacceptables. ERC es troba sense manera legal de participar en les eleccions, però a última hora ens fan una proposta la gent del Partit del Treball. Aquest era un partit maoista que tampoc havia estat legalitzat i que havia creat una organització fantasma de cara a les eleccions, el Bloc Català Democràtic. Sota aquest nom es presentà una coalició formada per ERC, el Partit del Treball, l’Associació Catalana de la Dona i Estat Català. Vam establir que el pacte entre nosaltres