Entrevista a Heribert Barrera

Heribert Barrera i Costa va néixer a Barcelona el 1917. Durant els anys d’exili es graduà com a enginyer químic a la Universitat de Montpeller i el 1948 es doctorà en Físiques a la Sorbona.

Abans de la guerra civil havia estat membre de la FNEC i del BEN i havia format part de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El 1952, en tornar de l’exili, retroba antics companys de les JERC İ s’incorpora a l’organització clandestina d’ERC. La reorganització del partit culminarà amb la seva legalització el 1977. Un cop celebrades les primeres eleccions a les Corts espanyoles, Barrera surt escollit diputat. També va ser secretari general d’ERC entre 1976 i 1989 i president del Parlament del 1980 al 1984. Actualment, presideix l’Associació d’antics diputats al Parlament de Catalunya.

Quina va ser la vostra relació amb la FNEC i el BEN?

Quan vaig començar a estudiar Químiques el 1934, entrar a la universitat i entrar a la FNEC era automàtic, perquè l’Autònoma havia fet obligatòria l’afiliació a les associacions de facultat que havien decidit lliurement formar la FNEC. Des del primer moment em vaig sentir identificat amb els seus dirigents i més endavant en vaig formar part.

Ben aviat, el clima polític va donar lloc a la constitució del BEN. El vam formar nacionalistes i alguns estudiants d’esquerres que no eren pròpiament nacionalistes, però que s’incorporaven al Bloc d’Estudiants Nacionalistes com a instrument de lluita únic. Al BEN vaig conèixer Andreu Xandri.

Què mobilitzava els estudiants d’aquella època?

Hi havia hagut el 6 d’octubre del 34 amb la supressió de l’autonomia, l’empresonament del govern de la Generalitat, la supressió del règim autonòmic de la Universitat… Entre els estudiants d’esquerres i catalanistes hi havia un rebuig general de la situació. També, com en totes les èpoques, hi havia una munió d’indiferents.

Què vau fer quan va començar la Guerra del 36?

El 19 de juliol del 3 jo era a Lloret de Mar on la meva família passava l’estiu des de feia uns quants anys. Per això vaig quedar una mica desconnectat dels meus companys d’universitat. Després d’uns mesos, però, vaig tornar a Barcelona a treballar en una fàbrica d’indústria de guerra. Al cap d’un temps vaig creure que calia incorporar-se a la guerra i el febrer del 38 ja era al Front d’Aragó.

El 1952 torneu de l’exili i us incorporeu a la reorganització clandestina d’ERC…

De fet ja hi havia una organització clandestina d’ERC funcionant des del 39.Quan jo arribo existeix, però, poca activitat que transcendeixi públicament. Al partit hi trobo antics companys de les JERC tals com Jaume Serra Gasulla, que desgraciadament va morir abans que Franco, Josep Vila i Jaume Casanovas. A Barcelona estableixo també contacte amb alguns antics companys del BEN que llavors formaven part del front nacional: Santiago Pey, Francesc Espriu, Sixte Blasco, Baltasar Toll i Manuel Vinsà, entre altres.

Cap on s’orienta ERC el 1952?

Bé, teníem un objectiu claríssim i immediat: intentar acabar amb el règim de Franco. Estàvem en això d’acord amb qualsevol força política que es mogués en la clandestinitat per enderrocar el règim. ERC formava part d’una plataforma unitària, el Comitè Ametlla, que presidia Claudi Ametlla. Ametlla fou un dels diputats d’Acció Catalana elegits el 36 i havia estat també governador civil els primers anys de la República. En aquesta Plataforma hi havia gent d’Unió Democràtica, com Miquel Coll i Alentorn, i d’Acció Catalana, com el mateix Ametlla i Rafael Tasis. Aviat s’hi incorporarien també representants del sector pallaquista del Moviment Socialista de Catalunya.

Per què no es va poder presentar ERC amb el seu nom a les primeres eleccions de 1977?

De fet ERC va ser l’únic partit català que no va ser legalitzat fins passades les primeres eleccions a les Corts. Martín Villa no va voler fer-ho perquè el partit no va accedir a canviar la paraula “republicana” del seu nom. Nosaltres vam estar molt dolguts que cap partit català ni espanyol, un cop legalitzat el PC, no plantegés cap problema en anar a les eleccions, sense la legalització prèvia dels partits republicans. D’aquesta manera, van trencar una mena de pacte implícit que hi havia entre totes les forces polítiques, segons el qual no s’acceptaria la convocatòria d’eleccions fins que no haguessin estat legalitzats tots els partits. Aleshores, el 77, ERC es presenta amb una mena d’argúcia política. Es negocia amb Pujol per veure si hi pot haver un pacte polític, però la mort de Pallach havia afeblit els partits nacionalistes d’esquerra i Convergència Democràtica posa unes condicions polítiques per nosaltres inacceptables. ERC es troba sense manera legal de participar en les eleccions, però a última hora ens fan una proposta la gent del Partit del Treball. Aquest era un partit maoista que tampoc havia estat legalitzat i que havia creat una organització fantasma de cara a les eleccions, el Bloc Català Democràtic. Sota aquest nom es presentà una coalició formada per ERC, el Partit del Treball, l’Associació Catalana de la Dona i Estat Català. Vam establir que el pacte entre nosaltres prenia fi a les dotze de la nit del mateix dia de les eleccions. Jo vaig encapçalar la candidatura i vaig ser I’únic que va sortir diputat.

I com van aconseguir legalitzar ERC?

Un cop passades les eleccions, al cap de dos mesos, es va plantejar a les Corts la injustícia que un partit amb un diputat no fos legal. Aleshores Suarez i Martín Villa ja estaven tranquils perquè havien aconseguit la continuïtat del règim franquista i no hi va haver problema en legalitzar ERC.

Quina ha estat la vostra relació amb ERC un cop legalitzat el partit?

Vaig ser-ne Secretari General des del 1976 fins al congrés de 1989, en el qual em va succeir Joan Hortalà, després que ERC hagués participat en el govern de la Generalitat amb Hortalà com a Conseller. La línia tàctica del partit no era la meva, jo em vaig oposar a la participació en el govern però la majoria ho va decidir així. Després de les eleccions del 84 CiU va obtenir la majoria absoluta i Pujol ens va oferir d’entrar al govern. Jo vaig posar unes condicions que CiU va considerar excessives. Estàvem en una situació similar a la que hi ha ara entre CiU i el govern d’Aznar. El meu punt de vista fou doncs quedar-nos fora del govern però a ERC, per majoria, es va decidir d’acceptar que Hortalà fos conseller d’Indústria.

Com va canviar el partit amb Hortalà com a Secretari General?

Amb Hortalà de Secretari General s’incorporen al partit uns sectors nacionalistes radicals que ja havien negociat amb mi però que per ètica vaig creure que havien d’entrar després del Congrés. Entren, per exemple, Carod-Rovira, Jordi Carbonell i Josep Huguet, de Nacionalistes d’Esquerra, també, separadament Àngel Colom i els seus companys de la Crida. Això va significar un canvi a ERC, la incorporació de gent jove amb maneres diferents de veure les coses. La convivència amb Hortalà va esdevenir difícil.

Al congrés següent, però, Colom va substituir Hortalà…

Sí, en el següent congrés ja ha quedat clar que el sector Hortalà és massa pragmàtic, massa procliu a la col·laboració incondicional amb Convergència i per això es presenten candidatures alternatives a Hortalà. Es presenten Colom i Carod-Rovira. Aquest darrer, però, va retirar la seva candidatura perquè, malgrat no ens agradés, Colom era en vots l’única alternativa possible a Hortalà.

Com valoreu l’etapa Colom?

Aquesta etapa va tenir aspectes positius: s’incorpora molta joventut al partit i es fa possible la dissolució de moviments partidaris de la violència com Terra Lliure. Però, en conjunt, va ser una etapa negativa per al partit. S’instaura un sistema de cabdillatge, la democràcia interna es falseja encara més, la recerca de càrrecs i la professionalització en la política esdevenen decisives. Colom és indiscutiblement un nacionalista però en altres qüestions les seves idees són molt indeterminades. Va ser molt difícil, però, desplaçar-lo. Abans del congrés de Vilafranca Colom veu, però, que perdrà, decideix abandonar ERCi amb uns 70 amics constitueix el PI.

S’inicia així l’etapa Carod-Rovira.

Al congrés de Vilafranca Carod-Rovira és elegit Secretari General. Comença una etapa molt més positiva amb la qual em sento molt més identificat. Es cert que amb Colom s’havien millorat els resultats electorals però això va ser a causa d’un cert cansament de gent que votava Pujol i els socialistes, a part d’altres factors. Després s’ha vist que, sense Colom, aquests resultats s’han mantingut.

Quina ha ha de ser la posició dERC a Catalunya, ara?

Hi ha dos aspectes a distingir: la tàctica immediallarg termini per aconseguir els objectius permanents del partit: assolir la plena sobirania de Catalunya i establir internament un govern basat en les llibertats democràtiques i la justícia social. Aquests han estat els objectius d’ERC des de la fundació del partit. ERC no ha estat mai marxista sinó partidària de la lliure iniciativa però amb una intervenció del govern que garanteixi uns mínims de justícia social.

Quina ha de ser aquesta estratègia?

S’ha d’intentar aconseguir per a Catalunya un govern que no transigeixi sobre el dret a l’autodeterminació, cal que el futur de Catalunya el decideixin els propis catalans, no els espanyols.

Quin govern voleu a Catalunya?

Voldria que governés a Catalunya un partit que tingués en compte el principi bàsic que la sobirania ha de dependre només de la voluntat de Catalunya. Mentre això no tingui lloc no serà possible, per dir-ho en termes del president Pujol, l’encaix de Catalunya a Espanya. Nosaltres estem en contra de la Constitució. L’Art. 1.2. «La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado" i l’Art. 2. “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación Española, patria común e indivisible de todos los españoles” van fer que no poguéssim votar la Constitució i aquesta és la nostra diferència més gran amb altres partits nacionalistes com CiU. El PNV tampoc no la va votar.

Es possible un govern així amb la població catalana actual?

Nosaltres no ignorem la situació demogràfica actual de Catalunya, que en relació al 1936 ha doblat de població com a resultat de la immigració des d’Espanya, no com a resultat d’un creixement vegetatiu. També constatem que l’autonomia dels darrers 20 anys no ha estat prou aprofitada per revitalitzar Catalunya. Nosaltres som conscients de quina és la situació actual de Catalunya i essent fidels als nostres propis principis sabem que hem de tenir una posició pragmàtica però mai no acceptarem la Constitució i repetirem sempre que cal modificar la Constitució i l’Estatut. Això ha de ser una reivindicació constant i clara.

Quin model de país proposeu?

Amb una visió estratègica, perquè pogués existir a Catalunya el govern que voldríem, caldria que una part de la població d’origen no català acceptés un model de país proposat no només a partir de la realitat històrica i lingüística sinó també a partir de consideracions més pràctiques. Una Catalunya sobirana seria una Catalunya en la qual els seus ciutadans podrien viure millor i ser millor tractats. Plantejar les coses una mica a l’estil irlandès, reivindicació no només de llengua i cultura sinó de dret a un Estat propi. No em fa cap il·lusió això, sóc partidari de mantenir la reivindicació clàssica però cal fer venir al nostre camp persones d’altres orígens barrejant raons identitàries i raons més pragmàtiques.

I la tàctica immediata que plantejàveu juntament amb la de llarg termini?

Bé, de fet haig d’opinar sense saber com es plantegen actualment els problemes. Això ho saben els dirigents d’ERC. La meva opinió és la d’algú que no té tota la informació a la mà. Jo crec que ERC no pot avalar una col·laboració de CiU amb el PP però tampoc pot considerar que si CiU col-labora amb el PP esdevé l’enemic d’ERC. Per tant al Parlament de Catalunya ERC ha de ser conscient que estem més allunyats de l’oposició socialista que no pas de Convergència. Allunyats respecte al partit socialista per la seva pertinença al PSOE, no allunyats per qüestió de persones.