Els anys crucials (I)

Aquesta és la primera part de la conferència de Raimon Gai al Curs d’Estiu del GEN el juliol de 1999

A partir de l’aparició del llibre de Jordi Galí, Persona i institució, la revista Relleu s’ha fet ressò d’un tema importantíssim i l’ha posat al bell mig de tota constatació de la història de la Catalunya recent. De com la Renaixença genera una sèrie d’institucions; de com a partir del Centre Escolar Nacionalista d’en Prat de la Riba es converteix en la Lliga Regionalista el 1901 en virtut d’unes eleccions fora de sèrie a Espanya; de com la Mancomunitat és en ella mateixa, des del seu naixement, una institució viva, que ni la mort d’en Prat no podrà desvirtuar, de com tots els homes de Catalunya fins al 1931 s’agrupen per tal de fer feina catalanista… és un fet importantíssim que potser mai no s’havia posat en relleu d’una manera tan enèrgica com des de les planes del llibre esmentat.

I ens situa de ple en els antecedents històrics i espirituals dels quals jo he anomenat “els anys crucials”. Parlem de per què són crucials els anys 1931-1936.

Primer: la dictadura de Primo de Rivera no havia assolit destruir l’essencial de l’obra d’en Prat de la Riba quant a la capacitat dels catalans per a institucionalitzar agermanadament, responsablement, les tasques que havien de fer per a la seva pàtria.

Segon: la visió genial d’en Francesc Macià des de l’estranger és un fet nou a Catalunya. Podem i hem d’estudiar i discutir històricament les diverses oportunitats amb què s’enfronta: entre elles naturalment Prats de Molló. Insistim, es tracta d’un fet nou en la història de Catalunya, que no desentona gens ni mica amb el primer fet nou que és el que va portar en Prat de la Riba. Un i altre es bressen sobre les onades de la Renaixença. Un i altre se senten responsables de les joventuts que han de continuar transmetent el missatge. Hem d’esmentar en Batista i Roca i el Dr. Carles Cardó entre molts altres mestres que forgen les noves generacions eixides de mans d’en Prat.

Tercer: la proclamació de la República catalana. En Macià, el 14 d’abril, deixa ben clar davant de tota Espanya que ha vingut a proclamar la República per tal que Catalunya tingui la seva capacitat d’autodeterminació. La discussió telefònica amb Madrid, la tarda del mateix dia, referma en en Macià la idea de no cedir. Constitueix el govern de la República catalana i encomana al nou capità general la sortida de dues bateries que difonen el ban de proclamació de la República catalana signat pel seu president Francesc Macià. Els canons són necessaris per rubricar un estat de dret i de fet. Última ratio regum.

Els dies següents poden continuar les discussions amb Madrid, que acaben amb la visita de tres ministres del govern de la República espanyola el 17 d’abril. Durant la llarga conversa, i amb motiu d’aplanar camins, el president Macià accepta canviar el nom de República catalana pel de Generalitat de Catalunya, fent ben palès que és un canvi de nom, no d’actitud. S’acorda, també, una visita del president de la República espanyola per al 27 d’abril.

Qui no hagi viscut l’emoció d’aquella jornada i el bany de multituds que envoltà les abraçades dels dos presidents, no pot saber mai el perquè i el com de la República catalana i espanyola. De l’estació de França al Palau de la Generalitat i d’aquí al Palau Nacional de Montjuïc, on Pau Casals interpretava I’Himne a la Joia, les multituds electritzades no deixaven un forat buit. L’abraçada dels dos presidents davant de tot el poble és una actitud mai vista entre catalans i espanyols.

El veritable interlocutor d’en Macià aquells dies era Don Miguel Maura del qual podem fer únicament elogis. Però era entre els membres de la República provisional el que més s’entestava a defensar el Pacte de Sant Sebastià, en el qual en Macià en persona no havia participat ni directament ni indirectament. Heus ací la clau de tot el problema de la República catalana i el que s’esdevindria després. No obstant res del que deia en Miguel Maura era fora de lloc. Es tractava de dues