Els anys crucials (I)

Aquesta és la primera part de la conferència de Raimon Galí al Curs d’Estiu del GEN el juliol de 1999

A partir de l’aparició del llibre de Jordi Galí, Persona i institució, la revista Relleu s’ha fet ressò d’un tema importantíssim i l’ha posat al bell mig de tota constatació de la història de la Catalunya recent. De com la Renaixença genera una sèrie d’institucions; de com a partir del Centre Escolar Nacionalista d’en Prat de la Riba es converteix en la Lliga Regionalista el 1901 en virtut d’unes eleccions fora de sèrie a Espanya; de com la Mancomunitat és en ella mateixa, des del seu naixement, una institució viva, que ni la mort d’en Prat no podrà desvirtuar, de com tots els homes de Catalunya fins al 1931 s’agrupen per tal de fer feina catalanista… és un fet importantíssim que potser mai no s’havia posat en relleu d’una manera tan enèrgica com des de les planes del llibre esmentat.

I ens situa de ple en els antecedents històrics i espirituals dels quals jo he anomenat “els anys crucials”. Parlem de per què són crucials els anys 1931-1936.

Primer: la dictadura de Primo de Rivera no havia assolit destruir l’essencial de l’obra d’en Prat de la Riba quant a la capacitat dels catalans per a institucionalitzar agermanadament, responsablement, les tasques que havien de fer per a la seva pàtria.

Segon: la visió genial d’en Francesc Macià des de l’estranger és un fet nou a Catalunya. Podem i hem d’estudiar i discutir històricament les diverses oportunitats amb què s’enfronta: entre elles naturalment Prats de Molló. Insistim, es tracta d’un fet nou en la història de Catalunya, que no desentona gens ni mica amb el primer fet nou que és el que va portar en Prat de la Riba. Un i altre es bressen sobre les onades de la Renaixença. Un i altre se senten responsables de les joventuts que han de continuar transmetent el missatge. Hem d’esmentar en Batista i Roca i el Dr. Carles Cardó entre molts altres mestres que forgen les noves generacions eixides de mans d’en Prat.

Tercer: la proclamació de la República catalana. En Macià, el 14 d’abril, deixa ben clar davant de tota Espanya que ha vingut a proclamar la República per tal que Catalunya tingui la seva capacitat d’autodeterminació. La discussió telefònica amb Madrid, la tarda del mateix dia, referma en en Macià la idea de no cedir. Constitueix el govern de la República catalana i encomana al nou capità general la sortida de dues bateries que difonen el ban de proclamació de la República catalana signat pel seu president Francesc Macià. Els canons són necessaris per rubricar un estat de dret i de fet. Última ratio regum.

Els dies següents poden continuar les discussions amb Madrid, que acaben amb la visita de tres ministres del govern de la República espanyola el 17 d’abril. Durant la llarga conversa, i amb motiu d’aplanar camins, el president Macià accepta canviar el nom de República catalana pel de Generalitat de Catalunya, fent ben palès que és un canvi de nom, no d’actitud. S’acorda, també, una visita del president de la República espanyola per al 27 d’abril.

Qui no hagi viscut l’emoció d’aquella jornada i el bany de multituds que envoltà les abraçades dels dos presidents, no pot saber mai el perquè i el com de la República catalana i espanyola. De l’estació de França al Palau de la Generalitat i d’aquí al Palau Nacional de Montjuïc, on Pau Casals interpretava I’Himne a la Joia, les multituds electritzades no deixaven un forat buit. L’abraçada dels dos presidents davant de tot el poble és una actitud mai vista entre catalans i espanyols.

El veritable interlocutor d’en Macià aquells dies era Don Miguel Maura del qual podem fer únicament elogis. Però era entre els membres de la República provisional el que més s’entestava a defensar el Pacte de Sant Sebastià, en el qual en Macià en persona no havia participat ni directament ni indirectament. Heus ací la clau de tot el problema de la República catalana i el que s’esdevindria després. No obstant res del que deia en Miguel Maura era fora de lloc. Es tractava de dues procedències de la proclamació de la República i la del coronel Macià s’havia avançat, establint amb aquest fet quelcom que ha passat desapercebut als ulls de tants catalans. El coronel Macià proclamava l’autodeterminació de Catalunya i tot el que es produiria després amb el seu diàleg amb el govern republicà de Madrid s’havia de supeditar a aquest fet. Les concessions futures del coronel Macià per la bona marxa de tots els pobles de la República havien de considerar-se provisionals. D’altra banda, hi ha proves documentals més que abundoses per confirmar l’acceptació de tots els pobles d’Espanya una suprema autoritat de Macià.

Hi ha un fet que ho explica tot. L’elegància i la prestància de Macià suplia als ulls de tota Espanya la figura del rei i la seva decidida proclamació de la República superava maniobres dels polítics de Madrid.

El trienni següent es caracteritza per un fet: el president de la Generalitat, recolzat per la manifestació de pràcticament tots els ajuntaments de Catalunya, lliura a Madrid l’Estatut redactat a Núria en espera de la bona voluntat dels castellans. El fet s’allarga més d’un any, amb l’ensopegada del general Sanjurjo i totes les ensopegades de les arbitrarietats del govern provisional d’Azaña i el seu govern definitiu. (Crema de convents a Madrid, reformes militars, etc.) Són els primers perns de la guerra civil espanyola, tot i que l’optimisme del poble republicà, que era la majoria, tenia la impressió d’haver desembocat en una era nova.

Aquest darrer fet, com ja hem dit, és molt important puix va dominar els tres anys de vida d’en Macià i del respecte que meresqué a totes les terres d’Espanya. Durant aquests anys els diversos conflictes socials per una CNT coaccionadaper la UI no assoliren erosionar la confiança i la joia del poble català i del poble espanyol que es retrobaven en un nou nivell, presidit per en Francesc Macià.

L’Estatut de Catalunya no va ser aprovat fins el 3 d’octubre de 1932, i el 3 de desembre en Macià donava les seves raons per acceptar  l’Estatut retallat sobretot pel fet que quedaven moltes coses importants a resoldre i esperar per a l’estatut definitiu. El dia 6 del mateix mes el Parlament català s’instal·lava al Museu del Parc de la Ciutadella.

El mateix dia Lluís Companys n’era elegit president i el 14 de desembre de 1932, en Francesc Macià fou elegit definitivament pel Parlament de Catalunya pel mateix càrrec que no havia deixat d’exercir en cap moment. Malgrat que no van mancar els conflictes polítics i socials, Macià va saber encarrilar-los. La seva energia no tenia límits quan es tractava de la lleialtat dels seus homes a la Generalitat, per exemple la dimissió del conseller de governació Josep Tarradellas deguda a intromissions personals molt perilloses per part d’aquest. Un altre exemple: durant la vaga de transports de l’any 1933, que tingué lloc del 25 d’abril fins al 4 de maig, hi havia grans dificultats que només podien ser superades per un home enèrgic. En Macià nomenà Claudi Ametlla i Coll governador civil de Barcelona, i aquest resolgué el problema. Cal tenir en compte que Claudi Ametlla no havia amagat la seva antipatia al president Macià o, si voleu, la inconveniència de la seva elecció. En Macià ho sabia i va aplicar sense cap mena de dubte interior l’adagi polític anglès “The right man in the right place'.

Un cop acceptat l’estatut retallat, l’eficàcia de la nostra acció estava en salvaguardar la cultura catalana. Ja el 15 d’abril de 1931 va ser nomenada pel president una comissaria integrada per Josep Xirau, Jaume Serra Hunter, August Pi i Sunyer, Eduard Fontserè, Ramon Casamada i el rector Enric Solé i Batlle. El document diu així: “En nom de la República Catalana i d’acord amb el govern provisional de la República Espanyola us hem designat per a ésser els comissaris encarregats de la universitat catalana provisionalment i d’aplicar l’Estatut d’Autonomia.”

L’estatut a què es refereix el document era l’aprovat pel II Congrés Universitari Català de l’any 1918-1919. El triomf de la República el ratificava automàticament. Després de diversos avatars el Consell de Cultura de la Generalitat va fer una refundició de l’estatut 18-19 que fou la base del que vindria després. A primers de juny de 1933 un decret del govern de la República va proclamar l’autonomia de la Universitat de Barcelona. El fet més important és que l’article segon formava un patronat de cinc vocals designats pel govern de la República i cinc elegits per la Generalitat, presidits per Pompeu Fabra; és a dir el Patronat estava format per professors i personalitats externes a la universitat. Es preveia que el rector fóra vocal nat. Originàriament, pertocava aquest càrrec al Dr. Jaume Serra Hunter, però la seva dimissió i substitució pel Dr. Pere Bosch Gimpera va portar a aquest al patronat.

Les grans transformacions arquitectòniques, obertura dels jardins, i acomodament de l’edifici va ser començat molt al principi. Però hi mancava el recolzament dels estudiants. Batista i Roca, que seguia en estret contacte amb aquests, va trobar, d’acord amb en Joaquim Granados, president de la FUE de Catalunya, la manera de reunir una cambra federal universitària la qual passà a anomenar-se FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya). Després d’un nou període en el qual Granados segueix com a president, l’evolució de l’entitat estudiantil, imprescindible per a l’ordenament universitari, va passar per mans de diversos presidents fins que la força real dels estudiants, que ja operava des del 1933 dirigida sobretot per Andreu Xandri i Eduard Ferrer, fou ratificada definitivament a favor de la presidència d’aquest darrer, el 1935.

Gràcies a la FNEC, varen ésser resolts els problemes de la unitat dels universitaris, que l’any 1933 era posada en perill encara per un cèlebre article del reglament de la facultat de filosofia que els impedia federar-se en associacions no universitàries. L’article fou derogat aquell mateix any i la FNEC entrà plenament a aquell assaig d’universitat catalana. La FNEC podia dedicar-se a les activitats que li corresponien, o sigui tot allò que dóna complement i satisfacció als estudiants: la vida de la relació interna i externa, la vida esportiva, les festes i solemnitats, els serveis d’orientació i auxili subsidiaris i, també, aquell ambient animat i pintoresc que de vegades es veia a les universitats medievals.

Tal com digué el Dr. August Pi i Sunyer la FNEC barcelonina posada en mans d’estudiants entusiastes i de bona fe va acomplir la seva comesa d’una manera admirable. I va ser el suport més generós i desinteressat del Patronat universitari, sobretot en la part més efectiva i immediata de la seva obra, o sigui en la neteja material i espiritual i d’oxigenació de l’atmosfera universitària. Els estudiants de la FNEC tingueren el goig d’oferir al president Macià aquella universitat que tots somniàvem, abans de la seva mort.

I és que la política catalana havia esgotat les darreres forces del president sense que ningú, ni ell mateix, no se n’adonés. La política menuda de casa nostra continuà com sempre havia estat: miserable, personalista, de curt abast i amb una enveja indecible envers la figura d’en Macià, que amb la seva generositat i llarguesa de mires ho resolia tot.

L’afer del govern Santaló, probablement fou el cop mortal puix una minoria parlamentària exigia la presència del president al Parlament, per donar explicacions de la crisi. Realment no es podia caure més avall tenint en compte que en Macià era per a Catalunya i tot Espanya, l’alliberador. Encara el 28 d’octubre tenia prou força per a fer un viatge a València, que li va tributar una rebuda triomfal. Aquesta anada al País Valencià fou la darrera mostra del seu poder aglutinador dels Països Catalans i dels altres pobles de la República espanyola.

El petit poble en pes, tota la immigració proletària i els milers d’estudiants nacionalistes seguíem testimoniant positivament a en Macià com a l’heroi precisament aquells dies de tardor de 1933 en què triomfava definitivament la Universitat Autònoma catalana.

Malauradament, el dia de Nadal d’aquell mateix any la mort s’enduia el president de Catalunya. Morí com a bon cristià amb els auxilis del cardenal Vidal i Barraqueri  les seves darreres paraules foren: “Pobra Catalunya.” El seu darrer sospir deixava les portes obertes al desastre nacional.