Art i realitat

Tot el procés de transformació evolutiva artística de la persona, des que és un infant fins que es fa gran, és un constant canvi de confiança, valentia, sorpresa i decisió; es comença pels primers gargots, que passen per l’etapa de la seguretat, el cansament i la crisi, per adquirir un nou enfocament i tornar a repetir el cicle, ara sumant-hi l’experiència. I altra volta néixer, plenitud i decadència. I tot això que sembla un joc al principi, posa a prova les facultats de captar i plasmar les vivències, estats i motivacions que es van desenvolupant en cada individu al llarg d’una evolució de tota la vida, donant el seu retrat interior. Aquest gràfic que podríem traçar per a la vida d’un artista corre paral·lel a una trajectòria més gran que engloba els grans estils històrics que, al llarg del temps, van reduint la seva durada. Podem veure així com dels 3.000 anys de l’estil egipci s’arriba als 20 que va durar l’estil impressionista. I cada vegada és més accelerat el procés de canvi i l’exigència creativa.

Per aquest motiu és necessària una pedagogia que entengui i prevegi aquesta precipitació, i cal augmentar el creixement de les possibilitats de cada individu cara al seu posicionament en el futur.

No hem d’oblidar que l’obra té necessitat de ser donada a conèixer, primer en el medi familiar i després en la relació social i escolar de l’infant. Això pot començar a partir dels dos anys, passant per les etapes pre-esquemàtiques i d’esquematisme, pel començament del realisme i pel raonament fins arribar a la crisi de la realitat als 12-14 anys. I aquesta necessitat de comunicació artística per part de la persona que s’hi dedica i hi està dotada, durarà tota la vida.

Les diverses visions de l’art

Un aspecte a considerar: en la majoria dels éssers domina un sentit visual òptic. Un 25%, però, està caracteritzat per un sentit visual hàptic, subjectiu, que els porta a valorar més les sensacions del tacte i els aspectes motrius del plaer de deixar un rastre. Hi ha un tercer grup que es mou entre tots dos. I finalment podríem mencionar l’expressió “naïf”, que s’ha de considerar un camp diferent del que aquí es pretén tractar. Un infant no té barreres i no necessita plantejament ni una formació especialitzada per expressar el seu món. Per aquest motiu, un pla d’ensenyament de les arts ha d’entendre i replantejar el ventall de totes les possibilitats, objectives i subjectives, de cada persona.

Mai no serà el mateix una pedagogia de tipologia normal, escolar (en la qual es donen els coneixements necessaris perquè se’n faci una memorització i una reflexió), que una formació artística, de la qual cada individu pugui treure i donar de si els seus propis valors d’aquest pou infinit que és l’home, sempre que hi posi interès i voluntat de millorar, enriquir i enriquir-se, i expressar la seva creativitat.

S’ha de tenir present que la comunicació és primordial com a element per anar desenvolupant la pròpia obra, per anar-se exigint i per reforçar la voluntat, el pensament i la decisió de plasmar i controlar els fets que conflueixen en cada realització. I en tot això es produeix aquest creixement global i continuat, en entrar en contacte amb l’òrbita social i passar a formar-ne part transcendint cada cop nivells més grans: familiar, escolar, local, regional, nacional, internacional... S’ha d’entendre que tot és complex, que cal conèixer les estructures que incideixen en l’àmbit de l’art, com són el pensament, l’economia, etc.

A aquest món artístic s’hi ha d’aplicar els mitjans necessaris per introduir-lo, a través de galeries, marxants, gestors... i fer-lo atraient i apte per a la comunicació en els diferents camps, fins en els d’alt nivell de creació cultural.

És possible que l’alumne vulgui només el coneixement i l’aprenentatge de l’art pel que té d’autocomplaença, o d’autorealització i interiorització, però és possible també que en no voler entrar en aquella roda financera, perdi la intensitat que requereix cada obra perquè en ella hi faltarà una part inherent.

Hem d’assenyalar que l’art pot estar present en moltes parcel·les de la vida: en la il·lustració, el disseny en diversos aspectes, la integració en l’arquitectura, el volum, els murals, els colors, l’encàrrec, els concursos, les exposicions, etc. Per moure’s en totes elles es necessita una formació adequada a les característiques artístiques, interdisciplinàries, conceptuals, visuals i tècniques.

Tres camins artístics

Val la pena fer una anàlisi de la tipologia de tres artistes pròxims a nosaltres: Picasso, Miró i Dalí. Per una banda responen respectivament als caràcters que abans hem esmentat sobre la visió: la més objectiva estaria representada per Picasso, l’hàptica subjectiva per Miró, i Dalí es trobaria entre els dos grups.

El valor de l’art plàstic rau en el fet que, en pensar en aquests tres grans artistes, ens vénen a la memòria les seves impressions i expressions instantànies, i amb això hauríem d’entendre aquest llenguatge sintètic, aquesta forma de comunicar-nos amb tanta rapidesa que no trobem en les altres arts: comunicació instantània global-conceptual.

Picasso fou precoç, i pel fet de tenir un pare professor de dibuix, practica amb gran agilitat el llenguatge acadèmic anticipadament. Si situem Picasso en la història observem que capta, de la realitat, els seus aspectes (situar, encaixar, clar i fosc, línia, color, temàtica, representació), ja de molt jove. Si entrem després en la lectura de les obres dels altres artistes, veurem com capta Casas, els impressionistes, l’art negre de l’Àfrica i tots els artistes més avantguardistes que els moviments de París van descobrint. Constatarem que la seva gran aportació és trencar amb aquesta representació de la realitat, treure les traves, deslliurar-se i així assolir altres expressions. Els aspectes negatius de parença passen a adquirir riqueses positives.

Miró és la percepció no objectiva. És un dels artistes que més temps ha passat en aprenentatge. Vaig comptar 17 anys amb mestres i acadèmies. Segurament, si Miró hagués viscut 50 anys abans, no haurien aguantat la seva subjectivitat. Pel fer històric, tenia una gran necessitat de trencar amb la concepció renaixentista de l’art, i en la formació acadèmica Miró va trobar les reserves de lluita necessària per a poder donar tot el que tenia dins d’un món més subjectiu. A Miró, ja de ben jovenet, l’atrau l’ombra de l’arbre. En les seves representacions, li mereix més atenció l’esquerda que la paret, l’escorça que el tronc i el fullam que les branques. També rep la influència d’altres artistes, Arp i altres conceptes dadaista-surrealistes, i aquest desig de llibertat el porta a dir que vol assassinar la pintura. Miró va aprendre a mirar de manera que la seva mirada traspassa els aspectes objectius per a entrar en d’altres sensacions. Així capta aspectes del seu avi forjador, aspectes de la seva terra, les sensacions de rellotger del seu pare i el món de la seva mare mallorquina. Recordem, per un moment, en la seva escultura el parentiu amb els siurells i les representacions primitives que s’han trobat a les illes, aquest valor irònic i picaresc d’aparença infantil. Qui més va valorar les obres de Miró foren els artistes que lluitaren per adquirir valors subjectius. Miró els posseïa, i el seu món de representació li és vàlid: la poesia, la música i els conceptes surrealistes, més propis de la imaginació que de la realitat objectiva.

En Dalí és important la complexitat de la seva personalitat, el pes psicològic de substituir un germà seu que morí dos anys abans, la seva timidesa. Rep formació acadèmica amb Joan Núñez, format a l’Academia de San Fernando de Madrid. Valora el detall, vol captar valors plàstics més interns. Trets visuals de virtuosisme: el detall, l’ombrejat. Té influències de l’impressionisme, el cubisme i dels artistes del surrealisme. Breton, Freud, el somni. En l’empordanès Dalí cal mencionar l’actuació personal, aquest posar en joc la seva persona per a la notícia, per sorprendre en la comunicació. Això és una gran aportació a l’art. En entrar en aquest món de somni la seva obra trenca amb la realitat, al mateix temps que tot allò putrefacte, tot el que sigui descomposició, es torna vida: forques que aguanten l’ésser podrit, els rellotges tous, rellotges i figures que es desfan. Morbo especial.

Els tres artistes tenen com a molt significatiu la mirada. Qui no recorda la mirada de Picasso, amb aquells ulls grans i intensos? Sabem de les seves aptituds de captació de la realitat i del seu saber llegir les obres dels artistes que li són contemporanis, indicant-los com anar més enllà. Picasso és la força, la contundència, la versatilitat del llenguatge, la vitalitat, la visceralitat. No abandona els llenguatges apresos i va i ve sempre, enriquint el seu llenguatge.

Miró és sinònim de mirar. Les seves obres semblen plenes d’ulls, aquests punts negres que ens miren. Sabem el valor que té l’Acadèmia Galí en el fet d’aprendre a mirar. Miró vol entrar dins de cada ratlla, trempar-la amb força i imaginació. En canvi, en el físic del seu retrat, els ulls són discrets. En Dalí, els ulls. Les fotografies ens mostren l’interès de la seva mirada, els ulls li surten de la cara (Manifest anti-art, Ian Gibson).

De Picasso és la creativitat, la força i la preeminència dels valors plàstics. De Miró són els valors subjectius i el nou llenguatge plàstic. De Dalí els valors anecdòtics i de virtuosisme, la imaginació i la temàtica per damunt de la plàstica.

En tots tres la mirada i la destrucció estan remarcades, i tots tres han tingut una formació acadèmica, tot i que a Miró se li resistia i tenia fortes dificultats. Però això li donà obertura a diferents formes d’expressar-se. Així doncs, mirar la realitat, captar-la cadascun a la seva manera i aprendre a enriquir-se’n serà el gran aliment per a l’expressió. També destruir i transgredir-se és cercar una nova construcció.

La tendència normal és el mínim esforç. És per aquest motiu que els estils s’allarguen durant segles, o molts anys en un individu (o tota la vida, si es pot). Això és així perquè és l’obra ja feta la que preserva les formes i les traces. Podríem dir que són obres nascudes de dues dimensions, nascudes de les obres ja fetes, derivacions. Tenim la solució i en fem versions, o també les obres d’altres artistes ens donen pistes per a les nostres pròpies obres.

Les tres o més dimensions signifiquen plantejar de nou, néixer altra vegada, i és per això que aquest fet es produeix poc. Es tendeix a tenir la solució conceptual i tècnica. Les tres dimensions demanen fer néixer l’obra, iniciar-la amb la ineptitud fins a adquirir un cos. Però la gran majoria no estan disposats a fer aquest esforç. Cal tenir un concepte de llibertat per adquirir tant com sigui possible. Trencar el propi estil, tècnica i concepte no és usual. Tant Picasso com Miró i Dalí, després d’unes etapes i evolucions, es mantenen en un estil i concepte, que aplicat en llibertat dóna molt joc i possibilitats creatives.

Llibertat i capacitat de creació

Al meu entendre cal tornar a agafar la realitat com a inici generador (les tres o més dimensions), tant sigui amb un motiu físic com emocional, sensació, etc., i d’aquí anar elaborant fins arribar a les tècniques o conceptes més lliures, prescindint de l’estil per entrar més en les possibilitats individuals de gran ventall creacional. Agafar l’artista amb la seva llibertat i capacitat de creació com a senyal d’estil. L’estil és la persona, i no els conceptes i les formes o colors o traces apreses, com acostuma a passar normalment.

Però els tres artistes tenen també una altra característica a ressaltar. Com en la majoria d’artistes, en el seu període d’aprenentatge artístic va ser molt important la tasca d’autorealització en la seva pròpia circumstància, en el seu medi, a nivell personal. Van elaborar, experimentar i dubtar de les seves solucions plàstiques, però paral·lelament les van fer extensives a grups afins per arribar a penetrar en les capes socials. S’ha de tenir un sentit d’entrega a una professió, no conformar-se a ser un afeccionat o un diletant de l’art. Les característiques són diverses i cadascú fa opcions segons les seves possibilitats.

La tendència a mitificar els altres i a infravalorar-se és un factor perjudicial a l’hora d’actuar en el món de l’art. És millor, per sentir-se normal i poder donar el màxim, analitzar realitats. Els valors artístics històrics o establerts, per més importants que hagin estat o encara siguin, no poden afegir res més a l’obra ja feta, mentre que l’educand té un potencial enorme i desconegut de capacitats que cal despertar i estimular. Com més aviat comenci a actuar públicament com a artista en el seu entorn, molt millor, perquè creiem que l’aprenentatge i el fet de mostrar-se han d’anar junts. Aprendre a assumir tot el que això comporta –esforç, disgustos, alegries...– és la constant d’una formació llarga, i cal que aquests sentiments es vagin fent normals en la vida de l’aprenent, tant si es tracta d’una obra d’encàrrec com d’un concurs, d’una exposició col·lectiva o personal. Tant si s’ha tractat d’un logotip com d’un vitrall, una escultura, una pintura, etc. És una manera de fer entrar en contacte art i realitat, de saber presentar l’obra acompanyant-la d’una memòria, pressupost, catalogació, difusió, venda, etc.

És comprensible que la influència de l’obra realitzada s’origini encara que s’estigui previngut; és molt difícil tenir tanta confiança en un mateix. En la majoria de casos la seguretat ens ve donada perquè el que fem s’assembla a quelcom ja creat, i és complex entendre una altra cosa, com fer plantejaments nous, acceptant que d’un mateix poden sortir moltes coses que s’han d’anar perfilant fins que prenguin una forma definitiva. És difícil crear un hàbit receptiu al propi sentiment i pensament creatius i saber-lo elaborar i portar-lo a cap confiant que, posant-hi els mitjans i la dedicació necessàries, les obres donen bon resultat, immediatament o a la llarga.

En el temps de formació és fàcil caure en una evolució ràpida, cosa que fa que es cremin les etapes i que les obres fetes perdin interès per al propi artista. Generalment, el que s’ha fet durant la joventut són treballs que guarden aspectes útils per al futur. Per aquest motiu és necessari vetllar, fer un seguiment de les obres, no perdre-les o treure’n una fitxa el més completa possible.

No es pot deslligar la formació artística de la realitat en què vivim. Hi hem de fer referència constantment, tant a la política com a l’economia o a un fet puntual. És un principi de motivació, i per això haurem de comprendre els mitjans competitius, el màrqueting i tot el conjunt d’aspectes que poden formar el cicle complet de l’obra feta, el conjunt de totes aquestes relacions. La sensibilitat de l’artista té tendència a rebutjar aquesta realitat. Li agrada més pensar en la seva torre d’ivori, però és necessari que entri en la realitat i que comprengui l’exemple de molts artistes de fama reconeguda, que essent jovenets ja participaren en concursos, exposicions, i fins i tot tingueren marxants o una galeria d’art que acollí la seva obra, o acceptaren ja algun encàrrec.

Aquesta exigència del compromís obliga i fa avançar, fa situar en la realitat social. Que els artistes siguin fins i tot creatius en tota acció complementària per donar a conèixer la pròpia obra. No han d’esperar que els resolguin les coses, han de voler viure i experimentar el conjunt d’aspectes que fan créixer i madurar la persona. Segur que trobaran per a cada categoria i nivell el lloc adequat, i això els farà més actius i motivats per donar en tots sentits. Evitar el xoc que representa entrar en aquest món quan hom creu que encara no s’ha acabat el temps d’aprenentatge és un error, perquè no s’ha d’oblidar que la formació no s’acaba mai: s’aprèn al llarg de tota la vida.

És també important per a la formació de l’alumne posar-lo en contacte tant amb les tècniques convencionals com amb les més noves dels vídeos, els ordinadors i els mitjans de reproducció més avançats. Tot el que sigui possible per ampliar i crear noves expressions i sistemes alternatius. El camp es va fent cada vegada més gran.

Visió cultural i visió física

Encara que existeixi una pluralitat de sistemes de comunicació de la imatge visual, hi ha dues maneres –difícils de destriar una de l’altra– que evidencien clarament que una ve més reforçada per les imatges que la cultura ens va subministrant psicològicament i semiòtica, generant-ne d’altres fins a fer-se un feix que per si sol pot tenir vida plena i infinita. És com un enriquiment col·lectiu del qual tots en rebem imatges sobretot planes, de dues dimensions, que ens arriben per la conducta del viure, les publicacions, el cinema, la televisió, etc.

L’altra visió és la que cal educar per fer-la sensible a totes les coses que la realitat viscuda ens mostra. Aquesta respon d’una manera encara més individualitzada que l’altra, perquè ens ve donada per la pròpia sensibilitat i concepte de la visió i dels sentits que la potencien i s’interrelacionen i es complementen.

Per entendre’ns, les podríem anomenar una cultural (suma històrica) i l’altra física (sensible, real). Jo vaig tenir tota la sensació plena d’aquesta última educació visual quan, després d’una llarga educació acadèmica, anant pel món m’adonava de coses que em feia gràcia observar –com poden ser el bellugueig de la gent i les seves remors, diferents tant en el carrer com en el metro; comportaments que es demostren diferents a Sevilla, Madrid, Barcelona, París, per dir-ne unes quantes; o la llum, l’ambient i les característiques de llocs i paisatges, del nord, del centre i del sud, les barques, el mar... són diferents.

Mentre una visió de la imatge pertany al món més del comú cultural, l’altra, la de la percepció física, és més individual, i sens dubte que aquesta s’ha de captar en les tres dimensions (o més de tres); per tant, ens cal més confiança i valentia per a fer-la real perquè ens és més personal i exigeix els propis plantejaments per portar a cap l’obra que poden produir aquestes motivacions.

Fins ara podem dir que la visió de les formes culturals és la que ens ha proporcionat millors resultats. Primer a nivell dels grans estils transcendents omplint un llarg temps de la nostra història. En començar el segle XX s’han prodigat els ismes i els grups, i cada vegada és el propi artista qui va oferint les peculiars i variades aportacions per sumar a aquest conjunt, i en contemplar-les ja reals, ens donen confiança i seguretat per ser una realitat traduïda, tangible, mentre que al propi entorn la nostra realitat física és una exigència més confusa per l’elaboració i transformació d’una sensació inèdita i personal, nascuda de les pròpies vivències, que s’ha de fer i donar a la cultura.

Opino que aquest enfocament parcial de la cultura visual ens condueix a adquirir-ne els coneixements i perfeccionar-los al màxim, però oblidem que tot el que pot sortir de l’ésser humà ens és comunicable per més inversemblant que se’ns presenti. Això ens motiva a ésser valents i fer actuar la nostra persona irracional, subconscient i racional com ja n’hem conegut exemples històricament. Per aquest fet és important ampliar al màxim el camp que pot conduir-nos a expressions nascudes del propi espai tridimensional i de la particular experiència. Resumint, diria que tot el que pot sorgir de l’individu val més que la visió de la imatge cultural-erudita, que només ens condueix per una seguretat vulgar, encara que sigui d’una elit.

Conferència pronunciada al desè aniversari d’“Estudi d’Art”, centre de formació artística a Montjuïc, Girona.