Arquitectura i pintura mural

Escriure sobre la relació entre arquitectura i pintura m’és difícil, perquè la relació entre ambdós oficis és relativament nova per a mi. Més de vint anys de treball com a arquitecte i una única experiència en el món de la pintura mural són un bagatge més aviat pobre per poder parlar amb propietat del maridatge entre ambdós oficis.

De tota manera, i a partir de l’experiència viscuda¹, que sens dubte ha estat una sorpresa continuada, ofereixo algunes reflexions que tot i ser personals, espero ajudin al lector. El fet d’establir una col·laboració amb un muralista m’ha fet adonar d’algunes coses, (tant abans del procés, com durant l’execució de l’obra, com un cop acabada aquesta) respecte de la pintura mural:

Un fals dilema. Tinc la sensació que un dels principals obstacles per fer pintura mural, és que els pintors tradicionals deuen pensar que treballen en una certa submissió a l’espai ja creat. Com si algú l’obligués a pintar sobre un determinat format de tela, i a més no pogués utilitzar una tècnica lliure. I això crec que és un fals dilema. No cal plantejar la qüestió de si la pintura mural està sotmesa a l’arquitectura, o bé si no l’ha de tenir en compte per a res i s’ha d’independitzar d’ella. La pintura mural ben entesa és complementària de l’arquitectura. Totes dues acaben l’obra. Sense una de les dos aquesta resta inacabada. És més, potser ni una ni l’altra acaben l’obra. Tinc la sensació que un cop totes dues s’han fet una unitat, encara cal un últim pas, perquè ambdues agafin tot el seu sentit. És necessari encara la utilització de l’espai. Viure’l, i ésser apropiat per qui l’ocupa. Encara podria afegir que l’obra com qualsevol arbre ha de ser capaç d’arrelar en el seu medi (capacitat d’integració i enteniment amb l’entorn). Llavors està acabada l’obra. No n’hi ha prou amb el continent (l’obra).Cal que aquest per a ser, tingui contingut (vida) i arreli.²

Un art més igualitari. (més per tothom) No m’agrada utilitzar paraules fora de context, però em serveix per a explicar la idea. M’he adonat d’un valor de la pintura mural sobre el qual no havia reflexionat abans. Suposo que quasi la totalitat dels quadres que han pintat els pintors al llarg de la història estan en algun lloc per a ésser contemplats. En alguns casos per moltes persones (museus), i en altres per pocs (col·leccions particulars). De tota manera, i sense possibilitat de fer una estadística, no es agosarat afirmar que la pintura queda a l’abast de pocs, normalment. Amb la pintura mural passa exactament a l’inrevés. En estar pensada per a grans espais, acostuma a instal·lar-se en llocs públics. Així l’art mural està a l’abast de tothom i no pel gaudi d’uns pocs. És en aquest sentit que m’atreveixo a considerar-lo més igualitari.

Un art menys comercial. No vull moralitzar sobre l’art i el seu comerç. Em sembla legítim que es pagui el que es paga en el món de l’art. Això no vol dir que jo pagués segons quant per segons què, però tot es qüestió de punts de vista. En qualsevol cas com que la pintura mural no és gaire susceptible d’anar d’aquí cap allà com un conjunt de quadres, sempre serà més difícil de comerciar amb ella. I la veritat és que aquesta qualitat m’agrada. La part negativa seria que en no haver-hi expectativa de benefici, ja que no pot canviar de mans, d’entrada és menys valorada des del punt de vista econòmic, en no ser una inversió. Serà potser per això que molts consideren la pintura mural com un art menor? O potser aquesta és la causa que hi hagi poca gent que es dediqui a aquesta especialitat?

Una forma de comunicar. Crec que la pintura mural sempre ha estat lligada a una certa voluntat d’expressar sentiments i comunicar idees. Des de les primeres mostres de pintura mural a les coves, continuant pels grecs i romans, passant pel romànic, arribant a exemples més recents com el dels muralistes mexicans, i acabant amb els “grafittis” d’avui, cal que els artistes tinguin espais per explicar al món el seu món interior, difondre la seva ideologia, fer la seva catequesi, o diguem-ne com vulgueu. Avui, en un món en el qual cada cop es llegeix menys, i on la difusió de les ideologies (¿?) deu estar circumscrita a les televisions (¿?), cal, em sembla a mi, que a través de l’art l’home es comuniqui amb l’home. Sense intermediaris, sense intèrprets.

Ultimes consideracions

Potser, en llegir aquests paràgrafs, podeu pensar que això de la pintura mural és com una varietat selecta del món de l’art, o potser que intento elevar a categoria artística un simple treball decoratiu i artesà.

Penseu el que penseu la meva intenció ha estat fer-vos reflexionar, com ho fet jo mateix, sobre una forma d’expressió artística que té prou elements perquè li fem un petit racó en les nostres preferències (si més no en la nostra part d’experiències a descobrir), per molts motius.

• L’arquitectura no s’acaba en unes parets blanques i nues, d’on penjar algun quadre. La pintura mural pot ser (sempre que pintor i arquitecte lliguin caps) un complement que acabi de donar sentit, configurar i enaltir l’espai.
• La pintura mural porta implícita una tècnica artesana de primera qualitat (arrebossat de calç i sorra de marbre) en la qual la tecnologia són les mans, la bastida, l’esforç físic, i la sensibilitat de l’artista.
• Els pigments per pintar són naturals, els colors resultants impressionants, i la seva durabilitat fora de tot dubte. Aquests colors, com els bons vins milloren amb el pas dels temps.
• El fet de ser una tècnica mil·lenària li afegeix un grau d’interès, i ens ajuda a enllaçar amb una forma de fer molt llunyana en el temps.
• El gaudir d’un espai d’art global, que és el que succeeix amb la pintura mural, és una experiència espiritual extraordinària que us recomano.

Notes

1. Em refereixo a la col·laboració amb en Josep Minguell, pintor de Tàrrega que va fer l’estiu del 2000 les pintures murals al fresc de l’oratori del Col·legi Sant Andreu de Badalona (Missioneres de Natzaret), el qual va ser projectat pel nostre despatx i pensat de bon principi per a ser pintat al fresc. Al Josep Minguell el vaig conèixer l’estiu del 96, per atzar, quan estava pintant al fresc l’Església de Cellers (Pallars Jussà). A partir d’aquell moment he anat seguint la seva obra, (Capella de l’Espluga Calba –Garrigues–, Teatre de Tàrrega, Col·legi de Metges de Lleida, etc.) i a través de la nostra creixent amistat he anat coneixent els secrets de la pintura mural i de la seva obra.

2. Parteixo de la idea que si l’arquitectura no es utilitzada o utilitzable, sols és arquitectura en apariència, ja que en no acomplir la seva finalitat, jo no l’hauríem de considerar com a tal. En aquest cas més aviat parlaríem d’escultura, o d’art en estat pur. No per això no deixa de ser un acte artístic.