"Anarquia" i "anarquisme" en l'obra d'Alexandre Galí

He fet un treball sobre els sentits dels mots “anarquia” i “anarquisme” en l’obra del meu pare Alexandre Galí. Com que no és un treball “políticament correcte”, és relativament llarg i jo no sóc del gremi, no és probable que sigui mai publicat, però les conclusions a què he arribat em porten a unes reflexions sobre la situació actual que transcric a continuació. Però abans, un breu resum del que es desprèn dels escrits d’Alexandre Galí.

Els termes són utilitzats en dos sentits principals: un d’ells és el que anomenem “moviment anarquista” sobre el qual diu coses interessants i suggerents que ens porten des de la divisió de la Primera Internacional fins a la Revolució (no estudiada encara seriosament, diguem-ho de pas) que es produeix a Catalunya entre el 19 de juliol de 1936 i els primers dies de maig de 1937, quan els comunistes la capolen definitivament.

El segon sentit és el d’anarquisme com a desorganització mental. D’una banda, la incapacitat, tan nostra, d’arribar al grau suficient d’abstracció com per concebre l’Estat. De l’altra, la predisposició a la disbauxa mental, i moltes vegades material, que és especialment pròpia dels rics.

És a partir d’aquests dos significats i especialment de la segona referència del segon, és a dir, l’anarquisme dels rics, que em permeto les següents preguntes i consideracions.

Podem preguntar-nos, a més de cinquanta anys vista, quina és la situació actual, i què poden significar els mots anarquia-anarquisme avui.

La primera reflexió podria anar pel cantó del terrorisme: el recurs a la violència per subvertir un ordre social determinat o per combatre un enemic que és considerat el mal absolut. És un punt de contacte innegable, però és també un punt de divergència.

L’anarquista que podem anomenar “clàssic” no acostuma a ser al mateix temps un suïcida, com ho és tot un sector, potser el més important, del terrorisme actual. Sap que pot morir en la seva lluita però no fa de la mort una condició de la seva acció. Vol la vida, no la mort.

El terrorista suïcida actual vol realment la vida? És doncs un màrtir,un testimoni d’una vida millor que aquesta on viu dominat pel mal? O vol simplement la destrucció del mal ni que sigui al preu de la pròpia destrucció? És mil·lenarista o és nihilista? O les dues coses alhora?

Jo em penso que no és possible donar una resposta mínimament satisfactòria a aquestes preguntes. Qui pot sondar el fons dels cors? Les “fotos prèvies” d’alguns suïcides poden fer pensar en un martiri de caire mil·lenarista. Però, de què donen testimoni? El màrtir cristià dóna testimoni que Jesucrist és Déu i Salvador únic de la humanitat. De què dóna testimoni el terrorista que s’immola? D’una lluita contra el mal, personificat, o millor, encarnat en un poble, una religió, un sistema social? Això sembla clar. Amb quina finalitat, quant a ell? Testimoniar d’Alà? Cercar pels seus successors el regne d’Alà, el regne del bé, sobre la terra? Es tracta doncs de mil·lenarisme? I no hi pot haver al fons del fons, un component de revolta contra la pèrdua, que es veu venir, dels elements, reals o imaginaris, d’una societat passada pròpia i considerada millor?

Cal no descartar, amb tot, un cert nihilisme emparentat amb el gust natural pel terrabastall, el daltabaix, el soroll i la destrucció. Com cal no descartar-lo tampoc en el mateix anarquisme de fa un segle: Belloc, en “El camí de Roma”, que és anterior a la Gran Guerra, recorda una anècdota del seu servei militar:

“Impossible imaginar res més fascinant per a un anarquista que set-centes quaranta dues caixes de pólvora i cinquanta de melinita reunides totes en un mateix lloc. I per impedir el soroll estrepitós, la confusió i el malbaratament que hauria suposat deixar franca als anarquistes aquella base d’operacions, els meus dos amics, un borgonyó molt de missa i un llibertí parisenc varen sortir de sentinella aquella nit amb ordres estrictes de donar l’alto i disparar.

Pot haver-hi res més atractiu per a un pobre diable de recluta, fart de rutina i batalletes de pa sucat amb oli, que una ordre d’aquesta mena? En una sola nit van matar un ruc i dues eugues i varen escapçar un tendre arbrissó”

Amb l’agressivitat humana, es tracti d’hipotètics anarquistes o de pacífics reclutes, cal comptar-hi sempre. Una agressivitat que pot derivar al pur nihilisme i al menyspreu de la vida (Freud parla de “l’instint de mort”), i, posant-se al servei d’una causa, dur al sacrifici de pròpia (i de la d’algú més que em principi no té cap especial interès en què li llevin). De fet, el que podem observar és que una i altra possibilitat condueixen fàcilment a associacions que fan de la mort, l’extorsió i el terror un mitjà de vida: un mitjà de vida que pot reportar molts dividends, i que a més pot ser apassionant i fins divertit pel que té de risc, d’aventura , d’autoafirmació. La conclusió seria doncs la mateixa d’Alexandre Galí. Racionalitat, contenció, ordre, són condició “sine qua non” de la vida civil.

Però aquest anarquisme-terrorisme-societat mafiosa no és pas el més estès avui dia. L’anarquisme més estès és l’anarquisme dels rics, el que defineix el mateix Belloc, en un text que ja he citat altres vegades:

“De tots els corruptors resultats de la riquesa cap no n’hi ha de pitjor que aquest que fa que els rics (i els seus paràsits) raonin amb una disposició mental olímpica,o almenys, molt autosatisfeta, que no es fonamenta en res més que en la possibilitat dels rics de viure bé”.

I tota la nostra societat és rica i la mentalitat de ric s’ha estès d’una manera general.

On es nota més aquest anarquisme és en els anomenats món intel·lectual i món artístic. D’aquí ha passat al món dels costums, és a dir, al món moral, on ha infectat capes molt més amples de població.

“A l’atzar dels seus impulsos” tota mena de “genis” ens arriben, a través dels mèdia, amb la retòrica de la “diversitat”, la “diferència”, la “dissidència”, la “novetat” l’“acusació”, la “creativitat”, el “treball”, l’“alternància”, la “interactivitat”, la “textura”, amb “espais de denúncia” i “propostes” “trepidants”, “transgressores”, “provocadores”, “innovadores”... anarquia del caprici immediat que es fonamenta essencialment en la capacitat de malbaratament de la nostra societat. Capacitat de malbaratament de temps, energies i diners tant dels “artistes” i dels “intel·lectuals” com dels que s’hi embadoquen.

I en el camp dels costums, és a dir, en el de la moral, pres el mot en el seu sentit etimològic, aquest atzar dels impulsos d’una societat rica, o millor, com veurem tot seguit, amb mentalitat de ric, ha portat molt enllà l’anarquia.

Chesterton va escriure en certa ocasió que els luxes dels rics han esdevingut les necessitats dels pobres. Si analitzem les prestacions que la nostra societat ens ofereix i de vegades ens obliga pràcticament a utilitzar o “gaudir”, veurem que pràcticament totes elles varen començar essent luxes de rics: l’automòbil, el telèfon, l’oci i els viatges, l’esport (pensem en el tennis i el golf), els electrodomèstics, la moda... Els rics s’ho podien permetre, els pobres no. El progrés material i la riquesa de la nostra societat compulsivament queixosa es mostra clarament en aquesta extensió enorme dels privilegis: les dames riques feien blondes i les dones pobres sargien mitjons. Qui sargeix mitjons, avui? qui gira els colls de les camises? quin sentit té per a les generacions actuals l’expressió “l’altre vestit” o “el vestit del diumenge”?

Aquest augment exponencial de la riquesa col·lectiva, en principi, està molt bé. Ara bé, es deu potser als rics? Potser sí, fins a un cert punt. Però no a l’esperit de tants i tants rics que han obrat “a l’atzar dels seus impulsos” i que “raonen amb una disposició mental olímpica”. És difícil dir a què es deu i més encara a qui es deu. Probablement tant a la curiositat, a l’esperit d’observació, al cultiu intel·lectual de rics que gaudien d’un oci suficient, com al desig de millorar, a l’esperit innovador i d’aventura, al gust o a la necessitat de córrer riscos a què han hagut de recórrer els pobres. En tot cas a un esperit que no és l’esperit anàrquic dels que han obrat “a l’atzar dels seus impulsos”, fossin rics o fossin pobres.

Es tracta, doncs, en el fons,d’unes “disposicions mentals”. I em penso que cal reconèixer que la disposició mental, l’esperit, més propi de la riquesa, és la d’obrar anàrquicament, a l’atzar dels seus impulsos, i no, com deia Alexandre Galí citant Ramon Llull, per raons necessàries.

“Tenir problemes amb els pares”, “no entendre’s amb la dona o el marit”, pot passar sempre. Però obrar davant d’aquest fet “a l’atzar dels impulsos” amb l’extensió que ho està fent la nostra societat és un luxe de ric, una demostració de la “disposició mental olímpica” pròpia dels rics. És anarquia mental. I és aquí on la frase de Chesterton adquireix tot el seu valor. L’anarquia moral pròpia dels rics esdevé model i s’estén entre els pobres, que deixen de ser-ho.

A no ser que resisteixin. Benaurats els pobres. Fins i tot els que són rics.

La capacitat de resistència i la immunitat davant d’aquesta anarquia mental i moral existeix. És molt difícil, o impossible, avaluar-la ni en termes quantitatius ni en termes qualitatius. Com tampoc no es pot avaluar la resistència interna de cadascú, àdhuc la dels cappares de l’anarquia.

Però sí podem aventurar dues proposicions:

1. La situació es mantindrà, amb tota probabilitat, mentre hi hagi diners, temps i energies a malbaratar. Concretament, mentre hi hagi vaques lleteres a munyir: ministeris de cultura i grans entitats financeres que guanyin fàcilment diners a cabassos i acumulin la riquesa de tots.

2. Essent essencialment estèril aquest anarquisme mental i moral, i no essent hereditària l’esterilitat, els que quedin d’aquí un cert temps seran els pobres, els que no hauran claudicat a l’esperit anàrquic de la riquesa. És cert que aquesta desaparició pot tardar, perquè aquesta anarquia, que no es reprodueix, sí que absorbeix i encara hi ha molt per absorbir. Roma no es va desconjuntar fins que va haver absorbit les províncies, i això va tardar segles. Una reacció a partir dels nuclis resistents i immunes, o dels exclosos, realment o subjectivament, del “festí” de la riquesa (n’hi ha molts i cada vegada n’hi haurà més, perquè l’enveja funciona a tot drap), tampoc cal descartar-la completament: amb tots els perills de radicalització que comporta.

Com sempre, hem anat a parar a la religió i a la teologia. Jo em penso que s’equivoquen aquelles instàncies religioses (o humanitàries) que s’han proposat com a objectiu lluitar contra la pobresa. No hi ha mot més relatiu ni més ambigu que el mot pobresa: l’actual retòrica al voltant de la pobresa pressuposa que alguns (nosaltres) no som pobres. És veritat això? Des de quin “olimp” enganyós d’opulència i autosuficiència la nostra societat lluita contra la pobre- sa? Em penso que el que caldria és lluitar més seriosament contra l’esperit de riquesa. Que és una cosa més difícil.

Benaurats els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne de Déu.