Albert Camus en 50è aniversari de la seva mort

Albert Camus, nascut a Mondovi (Algèria) el 1913, moria el 4 de gener de 1960. Una breu nota de premsa comunicava la seva mort d’aquesta manera: “El món literari francès acaba de perdre Albert Camus, de 47 anys, premi Nobel de literatura l’any 1957, quan viatjava amb Michel Gallimard, director de la col.lecció La Pléiade”. Avui, l’obra de Camus continua suscitant un gran interès. Classificat com a pensador existencialista, la reflexió de Camus sobre la condició humana forma part dels grans clàssics de la literatura universal, a la vegada que reflecteix, de manera molt pertinent, la sensibilitat pròpia de la nostra època: l’absurditat del món i la negativa a adaptar-s’hi, la necessitat de la felicitat i la impossibilitat d’assolir-la, el Mal (i la violència), el problema de la relació entre el fi i els mitjans i, en definitiva, la qüestió de la mort i el renaixement de Déu. Molts lectors busquen en l’obra de Camus un ressò a les seves preguntes més fonamentals. I, de fet, el seu vertader públic es troba en qualsevol lloc on l’opressió i l’assassinat es justifiquen en nom de la història. No deixa de ser paradoxal el contrast entre l’èxit de Camus en els països de l’est d’Europa durant l’època de dominació soviètica amb les crítiques de les que fou objecte a Occident.

Tot i que el temes que tractava Camus en les seves novel·les són temes tractats pels filòsofs existencialistes, hi ha diferències importants. Encara que sembli paradoxal, la seva ètica és una lluita contra el nihilisme fruit de l’absurd. Camus, marcat per la pobresa, l’orfandat, una mare analfabeta que treballava com a dona de fer feines, una tuberculosi pulmonar contreta als tretze anys, estava ben dotat per a aquesta lluita. Vivia en un edifici del barri obrer de Belcourt, amb WC als passadissos que servien per a tres vivendes, sense banys, ni electricitat ni aigua corrent. Camus lluitava amb desesperació per a no deixar-se dominar per la tragèdia. Aquest “heroïsme de la felicitat”, però, no era una acceptació sense reserves del món, sinó que es fundava en una ètica sense fissures. “Encara que no existeixi res, no tot està permès”. Tots aquests records deixen traces inesborrables. No menys que els esdeveniments històrics que li va tocar viure: descolonització d’Algèria, segona guerra mundial, camps de concentració, guerra freda, primera bomba atòmica.

En l’obra i la trajectòria vital de Camus hi ha, segons Jean Daniel, dos aspectes que són complementaris: el periodisme i la literatura. El periodisme no és el parent pobre de la literatura, sinó la seva matèria primera. Les desviacions que, segons Camus, condemnaven el periodisme eren les mateixes d’avui: el sotmetiment al poder del diner, l’obsessió per agradar a qualsevol preu, la mutilació de la veritat amb un pretext comercial i ideològic, el reclam sensacionalista, la vulgaritat tipogràfica. Es tracta del procés dels qui redueixen els mitjans d’informació a una simple empresa comercial sotmesa a la llei capitalista de l’oferta i la demanda, o a un instrument de poder subjecte a la regla totalitària de la propaganda. Tot allò que degrada realment la cultura, deia Tanmateix, la nostra tasca consisteix a no caure en aquesta complicitat. El periodisme és l’ocasió que aprofita Camus per plantejar els grans reptes de la condició humana: la lluita per la justícia, la inevitabilitat i l’absurditat de la violència, la no resignació als dictats de la història, la impossible innocència, el nihilisme i l’obsessió per sortir-ne, la lluita per la veritat.

La violència està present arreu, i Camus viu immers en aquest horitzó. Però la violència no pot justificar per si mateixa les iniciatives humanes més nobles. Si la violència és legítima, l’únic mitjà d’assolir un fi just consisteix a practicar una violència justificada. Per a Camus, la violència és a la vegada inevitable i injustificable. Tots els arguments invocats pels intel·lectuals per a justificar la violència contra els civils innocents impliquen la creença en una violència justa. D’aquí la frase mutilada que Camus va pronunciar en ser-li concedit el premi Nobel, frase que va donar la volta al món: “prefereixo la meva mare a la justícia”. El que en realitat va dir fou: “En aquest moment es tiren bombes contra els tramvies d’Alger. La meva mare es pot trobar en un d’aquests tramvies. Si això és la justícia, prefereixo la meva mare”. Camus denuncia absolutament els qui es resignen a vessar sang innocent, estiguin on estiguin i sigui quina sigui la seva causa. El bombardeig cec de les ciutats és inexcusable. De la mateixa manera que els atemptats, suïcides o no, són crims contra la humanitat. “Cadascú es veu autoritzat pel crim de l’altre a anar una mica més enllà. Però el final d’aquesta lògica només és una interminable destrucció”. El gran moment del seu pensament es produirà quan s’oposi al concepte de “violència progressista” (revolucionària), defensat primer per Merleau-Ponty i adoptat després per Sartre. És la lluita solitària de Camus contra l’esperit de l’època, una lluita que es va manifestar ja de ben jove quan, oposant-se a tothom, inclosos els seus, va tenir l’audàcia d’indignar-se perquè l’esclat de la primera bomba atòmica sobre Hiroshima fos rebut amb un entusiasme sense reticència. A. Gide n’havia estat el gran iniciador en oposar-se a l’esperit de l’època, quan va escriure Retour de l’URSS. Camus el va seguir.

Un altre tema que a Camus l’obsessionava era veure com es rebel·laven els humiliats i ofesos, i com la seva rebel·lió seria traïda en la revolució. Les rebel·lions són sempre traïdes per les revolucions. D’aquí la seva lluita contra les ideologies pervertides, desviades o alienants. Camus mai no va acceptar ni l’esperança en el paradís socialista, ni la resignació davant l’explotació capitalista. La qual cosa no li va impedir adherir-se al partit comunista, però això mateix el va fer sortir-ne. L’esperança no podia servir per a justificar el sistema de camps de concentració. En aquella època, els qui s’apartaven del socialisme soviètic estaven condemnats a ser “ànimes nobles”, qualificatiu que constituïa l’insult suprem. Camus pretenia organitzar una societat de ruptura amb el capitalisme mantenint vincles amb els antics comunistes d’esquerra, amb els dissidents d’extrema esquerra. Una postura propera a la socialdemocràcia, si aquest terme no hagués tingut les connotacions romàntiques que tenia a l’època.

El que ens sobta cada vegada que repassem la trajectòria de Camus és la rapidesa amb què es va situar en el nihilisme i la seva obsessió expressa per sortir-ne. La contemplació del món sense l’esperança d’una altra vida fa que sorgeixi la noció d’absurd, mentre que l’espectacle de la història i els seus crims genera la rebel·lió. No es pot dir que Camus fos ateu, encara que no fos tampoc creient. Tenia el sentiment del sagrat. Aquell home laic, agnòstic, no va donar mai un no radical a allò religiós. L’acompanyava una força obscura i singular, una “força” que només podia ser generosa. A l’home li està prohibit tenir qualsevol tipus d’esperança, perquè “esperança equival a resignació”: ni regne del cel, ni terra promesa. El seu lloc es troba en la comunitat dels éssers humans, i el seu regne és només el dels homes. I, tanmateix, en Camus hi ha sempre una evocació indirecta o implícita de la transcendència. Aquesta “força obscura” és, en realitat, una mena d’esperança temerària i cega. Perquè, malgrat descobrir que la vida no té sentit, també sabem que algunes persones arriben a donar-li’n un en algunes circumstàncies privilegiades. Quan estimen i creen. Quan arriben a discernir enmig d’un llampec quelcom que s’assembla al Bé, a la Veritat o a la Bondat. Quan són suficientment feliços per a protegir els moments de felicitat dels altres.

La innocència és un altre gran tema que obsessionava Camus. La innocència no existeix; és la nostàlgia d’una mancança, el reflex d’un més enllà inexistent. En aquest món només s’hi pot viure a l’instant, sense esperança, sense pervindre. Però tampoc no hi ha una resignació enfront del que podria ser la fatalitat. Aquest és el drama de Camus. La imperiosa necessitat d’explotació de la innocència com una mena de nostàlgia, tal com ha posat de manifest la darrera pel·lícula de M. Haneke La cinta blanca, només dóna lloc al terrorisme indiscriminat. Si per al nostre món “tots som innocents”, per als botxins terroristes “tots som culpables”. Darrere el pensament de Camus hi trobem Dostoievski, a qui Camus considerava un mestre, juntament amb Pascal i Nietzsche. Per a Camus, Dostoievski és l’escriptor que, “força abans que Nietzsche, va saber discernir el nihilisme contemporani, definir-lo, predir les seves seqüeles monstruoses i intentar assenyalar les vies de salvació”.

La lluita per la veritat era un altre dels temes predilectes de Camus. En el discurs del premi Nobel va dir: “la veritat és misteriosa i fugissera i sempre ha de ser reconquerida”. Camus tenia consciència de la pluralitat, de la plurivocitat dels significats de la veritat. Considerava més modest sublevar-se contra la mentida que definir-se respecte a la veritat, ja que no n’hi havia prou amb haver denunciat la mentida per a instal·lar-se en una veritat neutra. La veritat de la qual parla Camus és, en realitat, la veritat de la vida, la dificultat de la veritat per encarnar-se en la condició humana, el fet que aquesta condició exigeixi nocions comunes a totes les persones, ja que implica sofriment, mort i, en el fons, una dura lucidesa. En certa ocasió va dir que no seria capaç d’admetre cap veritat que pogués posar-lo en l’obligació, directa o indirecta, de condemnar a mort una persona. Era una manera de dir que podia haver-hi una veritat mortífera, una veritat immoral, o que la veritat podia ser quelcom diferent del que deia ser. Per a Camus, la veritat és una obligació que pot ser dolorosa i que no obté forçosament una recompensa. El respecte per la veritat ha de ser absolut, precisament perquè és inassolible. Solzhenitsyn, en rebre el premi Nobel, citarà el discurs de Camus i la seva denúncia de la mentida.

La nostra època ha vist caure els grans imperis totalitaris, ha sentit renéixer les il·lusions del progrés. I, tanmateix, ha experimentat també totes les   regressions generades pel progrés: superpoblació, desarrelament, desorientació, mala consciència, llibertat buida, velocitat frenètica. Malgrat dominar-ho tot, descobrim l’aparició d’allò imprevisible com mai ho havia fet la humanitat: regressions aterridores, com genocidis, fams i grans epidèmies, o atrevits passos endavant quan es tracta de calcular el recorregut d’un nou planeta. Si tot és possible i res no es pot preveure, només ens queda viure el present amb els únics desitjos i principis que ens donem a nosaltres mateixos. Per tots aquests motius Camus segueix essent actual. Perquè la seva obra desemboca en una acceptació de la ruptura, en un consentiment de la contradicció, en una acollida d’allò imprevisible, no pas per a veure’ns abocats arran del precipici, sinó per a seguir assumint el repte que comporta ésser humà.

Per a qui vulgui aprofundir en el pensament de Camus és recomanable el llibre de Jean Daniel, Camus. A contracorriente (Galaxia Gutemberg, Barcelona 2008), llibre que he seguit de prop per a elaborar aquest article i en el qual s’hi troben indicacions bibliogràfiques d’interès.