Afirmació

El manifest de febrer de 1982 diu que volem la plenitud nacional de Catalunya. En alguna ocasió s’ha escrit als diaris que aquesta expressió no s’entenia. El dramaturg i poeta Àngel Guimerà i el mestre Enric Morera feren alguna cosa millor que entendre-ho, o si volem la més alta manera d’entendre aquestes coses, que és viure-les fins al cant en la senzillesa d’una afirmació planera i joiosa: “Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol”. El poeta es fon en el poble al qual pertany en la rotunditat i el goig d’una afirmació.

Molt de temps després, un cop ja travessades hores molt i molt difícils, un altre poeta i un altre músic i/o cantant fan de l’actitud bàsica una formulació més complexa: “Ara digueu ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”. Aquí hi ha com qui diu tres personatges: a) el poeta que dicta la fórmula de la promesa: “ara digueu...”, b) els que fan una promesa explícita de fidelitat segons la fórmula dictada pel poeta “ens mantindrem fidels per sempre més”, i c) l’objecte de la fidelitat dels fidels “al servei d’aquest poble”.

És molt clar que entre l’una i l’altra expressió de la mateixa afirmació bàsica hi passa com alguna cosa. És bo que reflexionem una mica per tal de captar-ne ben bé la diferència. Creiem que moltes coses poden dependre en el nostre futur immediat del que es juga en aquesta diferència que busquem aclarir. El poeta que dicta la promesa de fidelitat s’ha expressat anteriorment en un plany fent confidència dels sofriments d’una llarga nit: ah joves llavis desclosos després de la foscor si sabéssiu com l’alba ens ha trigat com és llarg d’esperar un alçament de la tenebra. Una queixa per molt justificada que estigui és més difícil que vehiculi una transmissió, un relleu, com pot fer-ho una joia compartida en l’agraïment. Una afirmació lligada a la queixa i a la nit té una menor viabilitat que la que és llum i cant.

Déu va passar-hi en primavera,
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera
i canta que cantaràs

Aquí ningú dicta res a ningú, aquí no hi ha cap estranya divisió entre esforçats fidels al servei d’un poble i tots els components d’un poble, aquí tothom canta:

Canta l’ocell, el riu, la planta,
canten la lluna i el sol

Un ja es troba cantant junt amb tothom que canta sense que faci falta, com aquell que diu, ni que te n’hagin entrat les ganes, ni que hi hagi la possibilitat de dubtar-ne, no calen fórmules ni promeses, ni fidelitats. Aquesta plenitud és una realitat essencialment prèvia o anterior a promeses i esforços d’identificació. La celebració en el cant és com plenitud allò que motivarà la promesa de fidelitat i farà possible el seu compliment en les hores més difícils. No és gens bo el nostre mal costum d’anar parlant sovint, variant segons l’humor dels dies, de lleialtats, intensitat de devocions o fidelitats a la pàtria; judicant-nos en la xerrameca del que únicament cal fer explícit molt poques vegades a la vida en les paraules, i cada dia en els fets. És la festa que celebra la plenitud, i el que es mereix la fidelitat. Això és el que s’entén per plenitud nacional.