Actualitat d'en Raimon Galí

Aquest article fou publicat al diari Avui 30 d’abril del 2005

A l’hora de la seva mort és del tot pertinent parlar de l’actualitat d’en Raimon Galí. D’un home de 88 anys, físicament molt gastat de fa temps, i sobretot molt silenciat.

Per què un home silenciat, i la seva obra silenciada, poden ser actuals? Perquè el dèficit que aquest silenci –un silenci clamorós– produeix a la societat és molt i molt gran, i es fa sentir. La gent el nota. No nota d’on ve aquest dèficit, no nota ben bé què és el que fa falta, però nota que hi ha un buit. Un buit cada vegada més gran. Un silenci, deia, clamorós. Però els silencis clamorosos acaben fent mal a l’oïda i sobretot a l’esperit.

Aquest silenci no s’aplica ben bé a en Galí i a la seva obra. S’aplica a una sèrie d’interrogants que la nostra societat tendeix a fer com que no l’afecten. És bo i necessari creure en alguna cosa que vagi més enllà d’un mateix? Sacrificar-se per ella? Són vàlids i necessaris valors com la fidelitat? La fidelitat al país? La fidelitat a les persones? És bo que recordem que l’home és el centre i la mesura de tot? Ho va dir Mounier, ho va dir Saint-Exupéry. Entre nosaltres, amb accent propi i amb passió, ho va dir en Galí.

És bo recordar que la democràcia no és xauxa, sinó esforç i exercici de la responsabilitat? I que l’Estat de benestar és fraternitat i justícia, i no només exigència despreocupada? És bo recordar que un país només pot existir si a més de la fidelitat als seus valors bàsics no està animat d’un sentiment comunitari, és a dir, d’un
sentiment de responsabilitat i de respecte mutu entre els ciutadans? És bo recordar que l’educació del caràcter no pot ser arraconada?

Tot això en Galí ho va predicar amb energia i contundència, però sempre amb un respecte exquisit per l’altre. La fidelitat, les conviccions, tot això mai a en Galí el va conduir a actituds ni petulants ni prepotents ni poc respectuoses de l’altre.

Qui diu que parlar d’això, i discutir-ne, no és actual? O no és precisament del relativisme, per a bé o per a mal, que ara es parla? De si tenir idees fortes és bo o no? De si és compatible amb la convivència i amb la democràcia? A la societat i a l’Església. En Galí no era relativista, era demòcrata, i era cristià, i era catalanista, i tenia un punt de llibertari, i patia per la injustícia. Va simpatitzar més amb la CNT que amb el dogmatisme marxista. Però no era relativista. Creia en valors, idees i principis.

Moltes d’aquestes coses les va viure des de la contradicció. El seu fou un cristianisme profètic i generós. Il·lusionat amb el Vaticà II. Inconformista però sempre vinculat a l’Església. Exigent però joiós. Vivia internament i justament la càrrega pesada de la fe. Un cristià que vivia la fe i la caritat, però que sobretot subratllava l’esperança. La més jove, la més tendra, la més de futur de totes les virtuts. Molt cristià, i alhora en moltes coses laic.

Cal recordar també que en Galí fou un mestre. Un mestre d’energia. Segons ell, la pedagogia havia d’infondre valors cívics i morals. I fortalesa. Aquest és un altre aspecte d’en Galí d’una molt gran actualitat.

Deixem per al final un últim ensenyament d’en Galí. Un dels més incompresos. El del sentit de l’honor. De l’honor cristià. I de l’honor laic. O simplement de l’honor.

Que en Galí sigui actual, no vol dir que avui sigui acceptat. No vol dir que moltes d’aquestes coses siguin molt valorades. Encara que potser més del que sembla. I en tot cas el que és molt actual, molt evident, molt ple de conseqüències és la crisi de consciència que hi ha. D’això sí que molts se n’adonen. I que de retruc donen valor al missatge d’en Galí. Un missatge que va tornant.